Palmeres en mal estat

Ja quasi me n'havia oblidat però una carta publicada a Carrer, el diari de la FAVB, m'ha fet memòria. Com recordareu, al novembre va caure una palmera a la Diagonal i va ferir dues dones. Aquestes palmeres estaven en "mal estat", "malmeses" o en "males condicions", tal com el Senyor Alcalde invisible va dir. Aquestes, per tant, han de ser substituïdes. No us sembla que està parlant més de mobiliari urbà (cadires, un fanal, una barana) que d'éssers vius? Això si, tota la premsa va recòrrer al mateix llenguatge. Potser la gent gran ingressada en hospitals o residències també estan en "mal estat" o "malmeses", però déu nos guard de dir que s'han de substiuir per unes altres unitats. Digueu-me exagerat però denota quin paper té l'arbrat i la natura a la ciutat: per fer bonic i no molestar.

Enlloc vaig veure les paraules "malaltes", o "massa regades", ja que, tal com diu la carta d'en Joan Ginesta a la revista Carrer, "l'impacte continuat del reg sobre el tronc de les palmeres ocasiona danys greus que de ben segur es transformaran en problemes de seguretat". Els éssers vius es fan grans i moren, tots, inclosos els arbres i les cotorres argentines que fan xirinol·la a les seves capçades. Potser tenen una infecció, com el morrut a les palmeres o el tigre del plàtan, als plàtans, que els debilita i els fa proclius a d'altres malalties, sino els mata directament. Igual efecte té la contaminació de la ciutat que, dia si dia també, supera tots els límits establerts. Aleshores, per què ara s'han de revisar totes les palmeres de la ciutat? No seria millor entendre perquè s'ha anat a terra aquesta palmera i si té alguna cosa a veure amb el reg, la contaminació o alguna agressió que desconeixem?

Aprop de casa hi ha un niu de cigonya enorme dalt d'un plataner. Amb prou feines puc entendre com s'aguanta. Un pot imaginar el dia en el que aquest arbre caigui. Posem el cas que, enlloc d'intentar esbrinar perquè ha caigut (l'edat, el tigre, alguna altra malaltia), ens refiem del que digui un veï, posem Xavier pel cas, que digui que és culpa del niu que suportava i aleshores els tècnics municipals vagin a la caça de tots els nius sobredimensiotats dalt dels arbres. Faran una cacera de cigonyes com estan fent amb les palmeres, amb la diferència que "no substiuiran" aquests nius per unes "altres unitats" ja que, tothom ho sap, els ocells són éssers vius i no es poden reposar com si fóssim a les lleixes d'un supermercat.

El "relat"

Cada cop sento més parlar del "relat", de "construir un relat". Storytelling, en diuen en anglès. Aquest terme fa referència a la manera de crear un concepte per difondre'l de forma efectiva i dirigir esforços i idees en la mateixa direcció. Fixeu-vos-hi, ja no es parla de sinèrgies: tothom qui vulgui ser alguna cosa en aquesta vida hauria de començar a incorporar aquest terme.

Durant un temps vam haver de suportar que els polítics parlessin de "fer pedagogia" amb tot allò que els convenia, que no era més que imposar agendes. Ensenyar-nos de quin color és el contenidor del paper o que a certes hores de la nit no podem fer bricolatge amb la serra mecànica, això sí que seria pedagogia. Al mateix temps vam començar sentir a parlar sobre allò de crear una "marca" (la "marca Barcelona", per exemple; en aquest bloc ja escrivíem sobre això), és a dir, una idea que fos fàcil de vendre i que potenciés determinades coses i deixés de banda les complexitats i els racons més incòmodes o no resolts.

Ara en diuen crear un "relat". El "relat" es construeix al voltant d'iniciatives polítiques que haurien d'atraure la inversió i els turistes i fomentar l'activitat econòmica. El relat de Barcelona, de Catalunya... Nosaltres som personatges de repartiment, i hem de fer mans i mànigues per la causa. Perdó, pel "relat".

El "relat" en aquest país i veïns s'ha basat en crear alguna patum megalòmana i després construir-ne una justificació, com un pintor abstracte mediocre que, segons el resultat del quadre, ja s'empescarà després un títol i una explicació. Recordeu el Fòrum de les Cultures? Després de la indigestió de formigó, algun comentarista arribava a dir que el que realment va fallar va ser "la construcció d'un relat que engresqués la ciutadania". Exactament igual que quan els nostres representants polítics diuen que "no han sabut transmetre el missatge".

Que aquests acudits faraònics aportin inversió, això no està demostrat. De debò, no està demostrat. És vistós per reforçar (o deformar) una determinada visió de la realitat, si això ens interessa. Però dilapidar diners per parir una estrella que faci que la nit sembli el dia, això és més vell que anar a peu. Em recorda a una planta que tinc a la terrassa, un aeonium que fa una pila d'anys que tinc. Passa amb poca aigua, però les fulles dels seus rosetons sempre estan verdes i s'organitzen a la perfecció. Un bon dia li creix la flor, que és una tija tan gran i llarga carregada de petites flors que, quan es marceix, moltes vegades es mor tota la planta, eixarreïda per l'esforç.

Hi ha altres tipus de plantes que, a diferència de l'aeonium, creixen i es nodreixen de forma discreta, es reforcen, miren més per l'eficiència (no confondre amb la productivitat, un altre terme de moda) i van fent, sense esperar un Òscar ni un premi FAD.

El "relat" en aquestes latituds sempre serà un intent de vendre'ns una moto molt cara i de simplificar les subtileses de la societat en favor d'uns interessos no consensuats. Reforçar l'atenció social, millorar les condicions dels treballadors i les empreses, mantenir un bon sistema sanitari i educatiu, requereix una milionada que mai no obtindrà prou publicitat. Alguns d'aquells països del Nord d'Europa que alguns polítics ens refreguen per la cara (amb una altra intenció) no en saben res, de quimeres faraòniques. I aquí baix, molts i molts treballadors, autònoms, becaris, petits empresaris, etc., saben que el que fan ho fan bé, però toquen de peus a terra i no demanen que els organitzin una gala d'homenatge. I sobretot, no ens martiritzen constantment amb l'excel·lència i la seva "marca".

Però cadascú a la seva, que continuïn parlant de "relat"; jo sempre hi llegiré "cuento xino".

Actualització d'estat: què et passa pel cap?

Potser us pot semblar, a aquells que seguíeu aquest blog, que aquest blog ha mort. En realitat, està en estat d'hivernació i no serà pas la més llarga que hagi tingut. I si mor més endavant no serà pas tan greu. Després de passar una bona temporada com a blog personal, es va transformar en una plataforma on vaig animar amics, família i gent que se m'ajunta a que escrivissin, pengessin els seus ninots o fotos o ens fessin esment de coses que ells creien interessant. El fet és que molts d'ells han alçat el vol i, des d'aquestes pàgines, han creat els seus propis blogs i històries; d'altres han continuat els seus projectes anteriors a la seva entrada a SeNSe SeNSo. Aquesta era la idea (engrescar la gent en les seves capacitats) i n'estic molt content del resultat, encara que hagi pres com a víctima la font d'aquest engrescament.

A continuació, doncs, us informo d'allò que està fent tota aquesta tropa en aquest món virtual i veureu que hi ha coses molt destacades i dignes d'una visita (o moltes)!:

fEL!:

El personatge renaixentista per excel·lència d'aquest blog ha fet conèixer al món aquest any, d'una vegada per totes, la seva faceta ninotaire. Podeu trobar les seves vinyetes i tires cada setmana a les pàgines del setmanari La Directa, que també publica amb una mica de retard al seu comic-blog Dallonses. Allà podeu trobar d'altres d'inèdites, més la saga de la Taverna de la Morsa i d'altres ocurrències que recomano amb fervor. Abans de l'entrada a SeNSe SeNSo, en Fel ja era músic multi-instrumentalista. Ens explica, de tant en tant, en el seu estil exquisit habitual, les seves experiències amb orquestes, grups de versions i bandes nihilistes al blog L'Escenari. 

Enllaços: Dallonses | Dallonses(Twitter) | Dallonses(Facebook) | L'Escenari | TwentyFlightRock|

Napbuf:

Després de molta insistència, l'Elisenda ens va oferir un parell d'entrades on l'aigua era el protagonista, fet que no ens ha de semblar estrany ja que és a l'aigua que s'hi dedica professionalment. Va estrenar el blog HacDosO aquest any on, tal com podeu suposar, ens explica mil i una històries al voltant del líquid element, tant des del punt de vista científic com cultural, artístic, social i mediambiental. Una dona que sap del que parla i, si voleu estar informats sobre el que serà El Problema del segle XXI, de lectura obligatòria.

Enllaços: HacDosO | HacDosO (Twitter) | HacDosO (Des de la Mediterrània) 

Jordi11:

L'element ruso-nihilista ha continuat la seva exitosa carrera musical. Per una banda, ha tret el seu segon disc com a De_Tot_Cor i, per una altra, prepara el segon ep de la banda robòtica Fi. És aficionat a generar milers de pàgines relacionades amb aquests dos projectes musicals. També tenia un parell de blogs però per ara els deixarem en l'anonimat. Ehem. Cada setmana té un projecte nou, així que haurem d'actualitzar aquesta pàgina properament!

Enllaços: De_Tot_Cor | De_Tot_Cor (Twitter) | De_Tot_Cor (Facebook) | Fi | Fi (Twitter) | Fi (Facebook)

llextirem-58:

La Txell ja fa temps que fa fotos molt boniques. Podeu trobar una selecció al seu fotolog The Last Embrace i algunes col·laboracions per la Fotografia Inútil. També té certa tendència a incitar a la gent a fer coses desassenyades. De_Tot_Cor i Fi són les seves grans víctimes. Si pareu l'orella, potser la sentiu cantar i recitar. Va crèixer en un ambient molt creatiu on tot era possible. Esperem veure algun dia els seus dibuixos!

Enllaços: The Last Embrace | Fotografia Inútil (Txell58)

23:

Va emigrar al Far West i se'ns ha tornat redactor d'esports de la revista JotDown. El trobareu xerrant amb Vicente del Bosque (i no tenir els collons de preguntar-li sobre la torre Agbar!) o el noi del Chupa-Chups que no ha guanyat el mundial de MotoGP. Té tendència a viatjar a llocs extrems a l'hivern.

Enllaços: JotDown 

JoMateix:

Faig que faig música a Fi, faig que faig fotos a Informació Inútil on, de tant en tant, escric alguna cosa dispersa, inconnexa i sense sentit. Alguna crónica excursionista meva també pot aparèixer a L'aventura és l'aventura, però no prometo res. Estic escrivint un "llibre", com li diuen a la meva neboda, i quan més temps tinc, menys temps tinc per fer res. O era a l'inrevès? 

Enllaços: Informació Inútil | Fi (no els repetiré tots...)

I en Tadeusz Monk ja té prou feina, ja.

Això és tot! Seguim en marxa. Per cert, bon nadal a tothom!

Campanyes improbables VII: El iogurt més agre

Aquesta setmana sembla que hagin desaparegut la crisi i les altres històries que acostumen a ocupar les planes dels diaris. És l'única cosa de la qual es parla aquests dies i, com és lògic, a la porta del jutjat no hi cabia ni una agulla. Càmeres, micròfons i telèfons mòbils suspesos per sobre dels caps, preparats pel moment en què l'acusada farà acte de presència.

Corre una remor entre els reporters: esperaven que en qualsevol moment s'aturés un cotxe i en baixés la Rita Casadevall, i resulta que arriba caminant pel carrer de baix, acompanyada del seu joveníssim fillol, acabat de llicenciar-se i que li durà la defensa. Duu un vestit de quadres blancs i salmó i un mocador gran de color cru amb el qual es tapa les espatlles rodones. Duu un bolset rebregat i una capsa de cartró.

En arribar al peu de les escales, es toca ràpidament els cabells, destapa la capsa i ofereix tot de galetes als representants dels mitjans. "Deveu estar afamats, aquí esperant", diu ella somrient, i després d'uns instants de vacil·lació entre els professionals ("fora vergonyes, que les he fetes jo!", els anima), les galetes es fan fonedisses. Esquiva l'allau preguntes i entra al jutjat estirada pel braç del seu fillol, que, a l'estil adolescent, encara s'avergonyeix de com es comporta la seva tieta.

A la sala l'esperen el jutge i l'acusació, una corrua d'advocats encorbatats amb la mirada perduda, semblant a un equip de futbol a punt de viatjar per jugar un partit internacional.

La Rita Casadevall declara el mateix que ja ha dit a tot arreu: que fa iogurts des que va entrar a treballar a l'escola bressol La Cucafera, farà quinze anys, i que mai (tret del primer iogurt), no ha comprat iogurts.

-Recorda quin va ser el primer iogurt que va fer servir? -, demana un advocat de l'acusació.
-I tant, era un Nanone natural, d'aquells de vidre, que són més bons...- respon la Rita. - Encara tinc el pot, que hi guardo pinyons.

L'advocat mostra una calculadora de botons grans.

-Això vol dir que, un iogurt diari per una mitjana de 30 nens durant 15 anys fa, pel cap baix- tecleja enèrgicament i ensenya el resultat a la sala-, uns 90.000 iogurts.

-Renoi, en podríem omplir ben bé un piscina, eh?-, riu la Rita i li clava un cop de colze al seu fillol.

L'advocat, amb la mirada plena de censura, continua:

-Vostè en sap res, dels drets d'autor, de la propietat industrial? Sap que el bacteri amb el qual fa els seus iogurts és patentat i propietat dels nostres laboratoris, i que ningú més no el pot fer servir? Està treient profit copiant il·legalment una obra nostra!

-Vés si han de saber aquests animalons qui és el seu amo!-, diu la Rita arrufant el nas.

A fora, els periodistes s'espolsen les engrunes de galeta de la camisa i s'inspeccionen ràpidament les genives amb la llengua abans d'entrar en connexió directa amb els seus estudis, on es debat si la Rita és culpable o estem davant d'una heroïna domèstica poc ortodoxa. Ressonen els termes "lactobacil", "top manta", "el bitxet", "Ramoncín" i "el cànon de la iogurtera". Com diu el tòpic: la polèmica està servida.

Des de Vallvidrera

Aquí dalt tens on perdre la vista. Des d'aquí dalt, sembla que sigui la massa verda la que envaeix la ciutat, un joc de casetes blanc i marró no gaire diferent del que es veu des del Likabitos. Barcelona i Atenes cremen sota el sol mediterrani i tot s'esvaeix i perd el color.

Escric des de Vallvidrera i no de Vallvidrera. La mirada s'esté, s'escampa i es perd. No paro gaire atenció al que em rodeja, al que tinc a la vora (la gent, els edificis, els cotxes cars) però només em passa al principi, com els primers dies a Dublin en els que només veiem els aparadors i la publicitat agressiva. Aquells de nosaltres que vivim enclotats tenim la mirada miop. Quan ens l'obren de bat a bat, som incapaços de veure allò que és proper.

Estic al fons d'un bar just on els finestrals s'obren a la panoràmica de la ciutat. Uns homes en una taula a la vora juguen al dominó i discuteixen. Veig volar pardals, falciots i tudons a l'altra banda del vidre. L'aire és fred per ser juliol i els núvols corren cap a una altra banda. Tot és costerut dalt de la carena, els carrers són sinuosos i els autobusos s'han fet diminuts. És com una illa dalt de la muntanya, on el mar és la verdor que l'envolta. La ciutat és monòtona, amb tot de carrers foscos que fendeixen la blancor. Montjuïc és un turonet insignificant que sobresurt lleugerament com una inflamació. Més enllà s'estén el mar, el blau, les esculleres, els petroliers i el límit arrodonit de tota visió.

Surto del bar. A l'altra banda, el restaurant Can Trampa i un supermercat escorten la carretera. Més enllà hi ha el mercat de tota la vida que ara em sembla massa envellit. Potser és l'aparença que fan tots els edificis antics i atrotinats quan no hi corre la vida i els llums estan apagats. Torno a l'estació del funicular i allà una família de gitanos francesos em pregunten on està el conductor. Els hi contesto que al bar, fent unes canyes.

Música d'aquí contra música d'allà

La revista Rolling Stone va demanar fa uns mesos a Marianne Ax, presidenta de la Asociación de Profesores de Canto de España, que puntués el treball d'alguns cantants de l'indie espanyol. El resultat va ser de suspens global, salvant-se només el cantant de Vetusta Morla, i les pitjors notes van ser per Los Punsetes, Christina Rosenvinge i La Bien Querida. Desprès que partidaris i detractors de l'indie "patrio" es tirèssin els trastos al cap defensant posicions generalment viscerals i poc meditades, avui he trobat a un blog musical una resposta bastant elaborada a aquella ocurrència, que jo crec que els editors van prendre's més com una broma provocativa que un sincer intent de jutjar aquestes veus. Estic d'acord amb el senyor Jesús Miguel en que per fer pop no cal cantar bé des d'un punt de vista acadèmic (vocalització, afinació, potència, projecció...) i que solen ser més importants altres aspectes (interpretació, intensitat, personalitat), i jo afegiria que alguns gèneres de pop que tiren cap a l'experimentació no poden encorsetar-se amb paràmetres acadèmics; en resum, la balança emoció/tècnica es decanta en favor de la primera. Ell posa l'exemple de Bob Dylan, i podriem dir d'altres com Sex Pistols, Joy Division, Sonic Youth, o l'exemple que us vingui al cap, on una tècnica academicista es cruspiria l'essència mateixa de les composicions.

Fins aquí estem d'acord. Però el gran problema de l'indie espanyol actual és que les seves veus tampoc transmeten res.No hi ha emoció, no trobo res. Absolutament plans. No és tan sols la veu, en general les cançons són dolentes i les lletres fan vergonya. A d'altres latituds l'indie és respectat i justament valorat. Aquí, com diu un comentarista, es fa tonti-pop. Però suposo que aquests és un problema general i bastant antic, no només d' ara i d'un génere. Aquí la música popular sempre ha estat un desastre (amb algunes dignes excepcions), almenys en comparació amb els anglosaxons, on el pop/rock/electro/elquevulguivosté està tan present a la cultura popular que el nivell de qualsevol banda d'aficionats és digne. Serà una questió de presència als medis, a la consciència col.lectiva, tradició, número de joves practicant. Però no podem jutjar el pop/rock com les havaneres o la jota: tot i començar a UK/USA, l'impacte del pop/rock és global, centenars de milers de persones el senten com a propi, associen periodes de les seves vides a determinades cançons, ploren, s'emocionen, entren en eufòria. Es compren instruments i assajen. En resum, la música d'allà ja és també, en bona mesura, la música d'aquí. D'acord, amb les peculiaritats de cada lloc, que en qualsevol cas no farien sino afegir interés i singularitat al producte final. Però, igual que al Brasil van sorgir fusions interessantíssimes com els psicodèlics Os Mutantes, encara espero una banda andalussa que fusioni flamenc i rock amb resultats similars, per posar un exemple. Per què els músics d'aquí pal.lideixen en comparació?

En quant al pop català actual, el mateix autor va escriure un altre article on va presentar sobre un mapa els grups actuals, que es col·loquen segons les seves afinitats a les quatre coordenades que marquen uns clàssics: Serrat, Comelade, Pla i Sisa. Una idea curiosa, els hi donarè una oportunitat a molts dels que no conec. Però no sóc gaire optimista.

Campanyes improbables VI: "LA CONTRA"

"Hable con su pene y conectará con la conciencia universal"

Hans Birken, 42 años, licenciado en psicología, fundador de la Terapia Onanista Unificadora (TOU). "Estoy casado y tengo dos hijos preciosos. El mayor ya empieza a masturbarse, cosa que me llena de orgullo. No creo en los mesías políticos ni religiosos. Creo que existe una voz universal, hay que fomentar el silencio para oírla."

Hans Birken es un tipo que desprende optimismo. Me recibe, vestido con ropas anchas, sentado con las piernas en la postura del loto ("hay que darle espacio vital", dice). Afirma que Onán, el personaje bíblico, era un incomprendido.

De joven me dedicaba a tiempo completo al sexo y al tenis profesional. Era muy competitivo, sólo me interesaba acumular triunfos en la cama y en la cancha. Por eso mis relaciones siempre eran muy superficiales. A los 26 años, al acabar un entreno una de las máquinas lanzapelotas se volvió loca justo cuando pasaba por delante, y me lanzó una ráfaga de pelotas a toda velocidad contra mi entrepierna...

¡Uf! Cuesta imaginarse el dolor...

Los médicos aseguraron que había quedado totalmente impotente, que nunca volvería a tener una erección.

Le dieron por castrado, vaya...

Estaba hundido. Un día, medio delirando y a modo de despedida, me puse a hablar con mi pene. Y entonces sucedió algo asombroso...

No me diga: ¿le contestó?

Sí, por así decirlo: noté un leve movimiento. Desde entonces, cada día conectaba con él, entablábamos un diálogo. Entendí sus quejas y las asumí, yo le hablé de las mías y nos sinceramos...

¿Se reconciliaron?

Sí, y al cabo de un tiempo tuve la primera erección.

Milagros de la comunicación.

Descubrí que el pene no es egoísta, según dice el prejuicio freudiano, sino que tiene una necesidad imperiosa de dar y compartir energía y amor.

Y fue así como desarrolló la Terapia Onanista Unificadora.

Sí, la masturbación, lejos de ser una actividad solitaria y antisocial, se me apareció como una manera de entrar en comunión con el mundo y con nuestro centro. ¡La eyaculación es un regalo al cosmos!

Quién lo diría, que fuera un acto tan generoso...

Cuando nos masturbamos, perdemos conciencia de nosotros mismos, de nuestro ego, somos más presentes y reales. En español ustedes hablan de "matarse a pajas". Me parece una bonita imagen, la muerte del ego en favor de nuestra disolución en un todo con el universo... Hable con su pene y conectará con la conciencia universal.

Lo haré. ¿Qué buscan las personas que acuden a usted?

Inicialmente vienen por problemas concretos, disfución eréctil y demás. Estan hartos de tomar pastillas y de que los médicos les suelten discursos paternalistas. Luego descubren el lado trascendental. Hoy, la Terapia Onanista Unificadora ayuda a muchas personas en todo el mundo a localizar su centro, a hablar con él y encontrar en él energía y respuestas.

¿Tiene mujeres entre sus pacientes?

Por supuesto, aunque en menor número, porque la mujer es más consciente de su centro. (¿Qué poder más grande hay que el de engendrar una nueva vida desde ese centro?). Tengo pacientes a las que les cuesta conectar con ese sentimiento materno universal. Yo les ayudo...

¿..? ¿Cómo, exactamente?

Ja, ja, no me malinterprete. En la Terapia Onanista Unificadora fomentamos la relación solitaria, no el intercambio sexual en pareja. Es generoso y sin finalidad, por lo que el diálogo con la conciencia universal se vuelve más íntimo.

...

Art urbà

Un post molt divertit tret d'ibytes, amb imatges com aquestes:







Enllaç

Quan la mida sí que importava

Abans de res, la font: Sentado en la trébede

A l'alta edat mitjana, el divorci era força freqüent, al contrari del que ens pugui semblar avui dia. De fet, Alfons X el savi (ves quina cosa) va ser un dels que més van legislar sobre el divorci, incloent entre les causes admeses de divorci la mida del membre viril:

"Se debe mirar si son semejantes o iguales aquellos miembros que son menester para engendrar, y si comprobaren que el primer marido no lo tiene mucho mayor que el segundo, entonces la deben tornar al primero, pero si se entendieren que el primer marido tuviera un miembro tan grande que de ninguna manera pudiere conocerla carnalmente, sin gran peligro para ella, aunque se hubiere quedado con él, no la deben separar de su segundo marido porque parece claro que el obstáculo que había entre ella y el primer marido duraría siempre."

És a dir, que la dona podia sol·licitar un divorci si el marit la tenia petita i volia canviar-lo per un home que la tingués més gran (el que ja no em queda tan clar és: com sabia ella que aquell la tenia més gran?) o també si el seu home tenia un membre tipus mandingo que li fes mal de tan gran com era.

He probat una recerca sobre alguna legislació sobre la mida de les mames però ha estat infructuosa.

Puta discriminació positiva!

El "pequeño" Lu Hao

El 'pequeño' Lu Hao no puede ir a la guardería porque su tamaño le convierte en un peligro para los demás niños

Apenas tiene tres años y pesa ya 60 kilos. El formidable apetito de Lu Hao ha convertido a este bebé chino en un monstruo de la naturaleza, capaz de echarse al coleto tres platos grandes de arroz y costillas de una sentada. Sus padres se ven incapaces de reducirle las raciones, porque cada vez que lo hacen se agarra unas rabietas tan colosales como él, aunque los médicos del hospital infantil de Guandong les han advertido de que su sobrepeso le hacen el candidato ideal a sufrir problemas coronarios. Además, el niño no puede ir a la guardería, porque su tamaño le convierte en un peligro para los demás niños. La obesidad es un fenómeno nuevo en China, pero también creciente: más de 60 millones sufren sobrepeso.

Herois

Escric això quan me n'entero que a França ja hi ha qui diu que l'accident nuclear de Fukushima ha arribat al nivell 7 (igualant a Txernòbil). Van ser els primers a dir que era un nivell 6 i tot i semblar exagerat, avui dia ningú ho dubta. Tant de bo ara s'equivoquin.

Una de les històries reals més impressionants que mai he conegut és la dels liquidadors de Txernòbil, una sèrie de persones que, sabent on anaven o no (i amb això no em refereixo només a una central nuclear en estat catastròfic, si no a la seva pròpia i ineludible mort), van portar a terme una sèrie d'acciones a Txernòbil que van minimitzar la catàstrofe, sacrificant doncs les seves vides a favor de les vides dels demés.

L'únic reportatge bo que li he vist fer a Iker Jiménez tracta d'aquest mateix tema:

La noche del fin del mundo

A Fukushima quedaven ahir cinquanta dels 800 treballadors, entre tècnics, enginyers i operaris. Els nivells de radiació emesos fins ahir faran que tots morin en un breu període de temps (en el cas dels treballadors de Txernòbil, el plaç va ser d'un mes) o bé desenvolupin modalitats oncològiques a mig plaç. El valor d'aquesta gent, ara mateix, és incalculable. Segurament moriran tots, però estan fent tot el possible per tal d'evitar que la catàstrofe passi a majors.

A Txernòbil hi va haver tres herois que van baixar a la piscina sota el reactor per buidar-la, sabedors de que d'aquella no en sortiria ni un amb vida, evitant així una explosió les conseqüències de la qual no tenim collons a imaginar,. Ara mateix a Fukushima hi ha gent sacrificant-se de la mateixa manera, que saben que moriran però no ho faran abans d'haver fet tot el possible per disminuïr els danys.

Ells sí que són herois.

Espècies de més enllà

Un dels sisemes hídrics que més m’apassiona de Catalunya és el riu Ebre des de Mequinensa fins a la seva desembocadura. Un dels principals culpables és el director Marc Recha que, després de deleitar-me amb la pel•lícula “Dies d’agost”, s’han convertit, tant ell com la pel•lícula, part dels meus referents i habitualment citats en les converses. La pel•lícula / documental està ambientada al pantà de Riba-Roja. L’escenari és impressionant, no només pel paisatge fluvial verge i inhòspit que sembla més part de la selva amazònica que de Catalunya, sinó també per l’atmosfera històrica on encara es respira els aires d’una batalla, d’un gran patiment i d’una gran pèrdua. El film aborda, entre altres temes, la presència del silur al pantà. El Marc Recha dibuixa el silur com un monstre que vagareja pel fons de les aigües, una sombra que et segueix i de la qual pots sentir la seva obscura i amenaçadora presència. A mi, m’és difícil mirar el riu amb els mateixos ulls o ficar-hi un peu.

El silur o peix gat (Silurus glanis) és una espècie provinent dels rius de l’Europa Central com el Danubi i el Volga. Aquesta espècie va arribar al riu Segre al 1974 de les mans de Roland Lowkorsky, un biòleg alemany que va tenir la genial idea d’introduir-hi 32 alevins, i que “ignorava” que el sílur pogués viure fins a 80 anys i assolir fins a 5 m de llargària total i 300 kg de pes. Per sort, encara no s’han trobat aquests monstres a Catalunya i els exemplars pescats ronden els 2,5 m i els 100 kg de pes. Aquest animal no solament competeix amb les espècies endèmiques pel menjar, sinó que també s’alimenta d’elles. Es considera més un rapinyarie que no pas depredador, alimentant-se de tot el que pot entrar per la seva enorme boca desde crustacis, peixos, rèptils, ocells i fins hi tot d’algun gos innocent que juga per la riba (i no és broma). Per si no fos prou, té una capacitat de reproducció molt gran: cada femella produeix entre 130.000 i 450.000 ous dipositats en un forat sota l’espessa vegetació i vigilats pel mascle (a veure qui s’hi acosta!). Per tant, el silur suposa un veritable amenaça ecològica per les espècies autòctones dels nostres rius. Avui dia ja s’han detectat exemplars de silurs al pantà de la Baells, de Sau i de Susqueda introduïts il•legalment per la pesca esportiva.

Però el silur no és la única espècie invasora. Els sistemes fluvials són fàcilment colonitzats per noves espècies que, gràcies a un mitjà de transport tan eficaç com l’aigua, es poden propagar ràpidament per tota una conca. A Catalunya hi trobem també, entre d’altres:

- el cranc de riu americà (Procambarus carkii). Aquest cranc va ser inroduït per tal de compensar la davallada del cranc de riu autòcton molt sensible a la contaminació. El desenllaç és que ha acabat amb el que quedava de l’espècie autòctona. A més a més es dedica a minar el terreny de les vores del riu i canals amb forats perjudicant els camps d’arrós del delta i a nodrir-se dels brots tendres.

- El musclo zebrat (Dreissena polymorpha) és un mol•lusc molt petit i sense depredadors que es reprodueix molt fàcilment en aigües temperades. Prové del Mar Caspi, del Mar d’Aral o del Mar Negre. A l’embassament de Riba-Roja s’ha detectat en una densitat de 40.000 individus per metre quadrat. Aquesta espècie és fàcilment propagable mitjançant les embarcacions i es troba desde la desembocadura fins al pantà de Riba-Roja, amenaçant d’enfilar-se riu amunt.

- El caragol poma (Pomacea insularum) es tracta d’un caragol d’aigua dolça provinent de l’Amèrica del Sud que li encanten els brots tendres d’arrós i que probablement ha arribat al medi a partir dels aquaris.
(imatge de les espècie invasores diari Punt)

Altres enllaços sobre el tema:
Tesi sobre el silur a Catalunya de Joaquim Carol
Article al Mon verd
Thalassa sobre espècies invasores al Delta de l'Ebre
Projecte rius