Escombres i riures

Durant una visita recent als meus avis, vam estar parlant de llibres. La meva àvia, una dona increiblement desperta per als seus 83 anys, em va preguntar què llegia i així va ser com li vaig comentar quatre coses de "Un home sense pàtria", de Kurt Vonnegut.
Ella va semblar especialment interessada en una anècdota que apareix al llibre, concretament quan descriu en primera persona el moment en què ell i altres soldats eren dins un refugi a la ciutat de Dresden, mentres a fora la gent anaven caient com rates calcinades. De cop i volta, un soldat va deixar anar: ""M'agradaria saber què fan els pobres, aquesta nit" (...) com si fos una duquessa en una mansió durant una nit freda i plujosa."
La meva àvia va riure i va saber entendre aquest humor de supervivència. Ella també va sentir caure bombes diverses vegades de ben a prop, tancada en un refugi, quan no tenia més de deu anys. Va afegir que el que acostumava a fer llavors la gent era estirar-se al terra, bocaterrosa, tot prement un pal amb la boca, "per no rebentar-nos per dins". Ho va dir despreocupadament, com qui et passa una recepta per fer una truita de patates i et recomana ficar oli a la paella per a què aquestes no hi quedin aferrades.
Un dia que es van haver de refugiar, hi va entrar amb la família un home de proporcions inmenses, gras i amb cara de garrí. Els habituals del refugi ja tenien cadascú els seus pals preparats. No era el cas d'aquell home, que, enmig de l'esverament, es va haver de conformar amb una escombra.
I allà estava aquell homenàs, amb l'escombra a la boca, inmens i ridícul, estès damunt del seu ventre i comprimint i fent encara més estranya aquella mena de careta en què es va convertir la seva cara. Semblava un bacó que un cuiner està punt de cuinar a l'ast. Us imagineu què va passar? Doncs com una nena que era llavors, la meva àvia no va poder evitar esclafir el riure davant d'aquella estampa.
Els seus pares la renyaven, estirats uns pams més enllà, però clar, si algú parla amb un objecte estrany entre les dents, no s'entèn ni un borrall, i allò encara va produir més riures entre la gent, mentres els arribaven de fora els xiulets de les bombes, segons abans que toquessin terra . Tal com va dir la meva àvia: "Necessitàvem riure".

Bullir

Encara que entre els membres d'aquest bloq hi ha gent més versada (mai més ben dit) en lingüística i etimologia, m'ha fer gràcia com s'utilitza una mateixa locució en català i castellà. És la ben coneguda "faltar un bull" ("faltar un hervor" en castellà). Mentre que en català significa "No ésser-hi tot, tenir poc seny o enteniment", en castellà és "faltar maduresa o experiència" i no sé quina relació poden tenir entre elles. En un primer anàlisi superficial, podriem postular que la joventut pot ser diagnosticada com una guilladura estacional que ens condueix a la consumació d'actes irreflexius o simplement estúpids, més concretament, entre les edats que van del tretze o catorze anys fins el primer desastre amorós o equivalent, però no necessàriament ha de ser així.
Però més curiós és l'altre locució "veure-se'n un bull", que usariem quan ens trobem en una situació difícil, de la qual no sabem ben bé com sortir-ne. Vaja, que si ens falta un bull estem tarats, i si estem en el bull, tenim un problema de solució complicada.
Fins aquí el pensament profund de la setmana.

Fotografies que expliquen una història



Home Mutu mutilat per la milícia també Hutu "Interahamwe", que sospitava que era un col.laborador dels rebels Tutsi.



Aquesta m'ha agradat.

33 fotografies més

Stop motion a la big

El pintor d'esglésies



Com si fos un conte d'en Txèkhov o Turgueniev, per on pul·lulava pobre gent amb oficis tan antics i estranys que mai haguèssis pensat que hom s'hi pogués guanyar la vida, mai m'havia imaginat quina cara feia un pintor d'esglèsies i, encara menys, pensar que avui dia existissin. Però ves, com s'han de pintar les esglèsies sinó? Es diu Ivan Shishman, té set fills i com diuen a English-Russia, de vegades beu. Ara mateix està pintant les voltes d'una església a Crimea.

Sembla bona persona, sembla irreal...

Font (i totes les fotos): English-Russia.

Papi nuestro que estás en los cielos...

Des dels temps dels Stryper i el seu disc Isaiah 53:5 ("Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven.") que no em preguntava sobre la influència que pot arribar a tenir la religió en la música moderna. Oblidada ja la meva estupefacció en descobrir que Mark Farner, el cantant i guitarrista de l'impressionant power trio dels '70 Grand Funk Railroad, va dedicar la seva carrera en solitari a la música cristiana, navegava per Internet desprevingut quan vaig topar novament amb l'adjectiu "cristià" penjat d'un gènere musical. Aquest cop, la sorpresa va ser majúscula: Reggaeton cristià.

Bé, i per què no? Els viaranys del senyor son inescrutables. Si s'ho van manegar per convertir un estil aparentment antitètic com el heavy metal en un gènere més de lloança, bé que el reggaeton tenia tots els números de ser el següent gènere escollit, per allò que aquells qui estan més en pecat necessiten la més gran atenció, ja que és un estil en què s'hi han acomodat sense esforç els usos i costums del masclisme llatinoamericà amb les formes del gangsta rap. Per això calia un reggaeton cristià, és clar.

"Interessant...", penso, i començo a buscar. Regirant en una web dedicada a la música cristiana, intento tancar una finestra emergent de publicitat i rebo aquest missatge:


La cita en qüestió de Malaquies no la trobo a la bíblia catòlica: "Mireu: us enviaré el profeta Elies abans que arribi el dia del Senyor, que serà un dia gran i terrible." Sí, d'acord, premo OK, que qui sap quan arribarà el dia del Senyor i val més no tenir missatges pendents per contestar.

Manny Montes sembla ser una estrella del gènere, i hi ha altres noms més o menys explícits, com ara Los Salmistas, Los Creyentes, Linaje Escogido, Nacho Peace, Héctor El Father. Precisament Héctor El Father es va convertir a la Iglesia Cristiana Pentecostal Misionera de Puerto Rico en descobrir, segons ell, el buit que hi havia al seu cor malgrat la fama i els diners que pogués tenir, i ara les seves composicions tenen un marcat caràcter religiós. D'altra banda, un dels exponents del reggaeton més comercial, Don Omar (potser algú recordarà aquell "Dale Don Dale", que va sonar molt fa pocs anys), sembla que vulgui quedar bé amb aquest estil emergent i afirma les seves profundes conviccions cristianes, i en algunes biografies s'afirma que havia estat pastor evangèlic; perquè tothom estigui content, també s'hi esmenten detencions per possessió de drogues i armes...

Sobre les lletres, no puc explicar res que resulti d'interès. Molta paraula ensucrada i molta repetició de mots clau, com ara "corazón" i "hermano". Algunes lletres són prou ambígües perquè ens resulti difícil saber si parlen d'amor fraternal, amor carnal o inflamació espiritual... Ben bé poesia trovadoresca! També tenen moments en què reciten o parlen, que és una cosa que fa molta ràbia.

Com ha canviat la cosa, doncs. Fa un temps, quan sentia el mot reggaeton només em venia al cap aquella cançó que deia "Dale con la gasolina, a ella le encanta la gasolina". Després me n'he recordat d'una altra: "tú lo que quieres es que te pegue con el látigo". Aleshores no podia sospitar res, però ara, ben mirat, en aquesta última potser hi ha una referència al Jahvé dur i venjatiu de l'Antic Testament...

No som el centre de l'univers

value="http://www.youtube.com/v/HEheh1BH34Q&hl=es_ES&fs=1&border=1">

Si està ben clar que som una merdeta flotant a l'espai!

Mutació


enraonem en català, però a la més
mínima ocasión lo dejan delante
de un interlocutor de habla castellana

d'en Joan Brossa a "Passat Festes"

Rebel·lió al Monestir número 4

Avui al matí a la ràdio entrevistaven a una monja. Una monja famosa que ha fet un video declarant tot el que molta gent es podia pensar sobre la grip A. La monja té sis hores de treball al seu monestir (i les cinc d'oració) i s'ha documentat molt bé. Les dades que presenta fan pensar: diu que la grip "nova" (com diuen a La Nostra) ja existia al 1977 i que ara un laboratori l'ha re-activat; també afirma que no se saben exactament els efectes secundaris de les vacunes; el cas de la farmacèutica Baxter; o el perill de declarar Pandèmies i la obligarietat de vacunació. Molt millor veure el video famós.
La monja que (evidentment) és doctora en Medicina, ha publicat varis escrits, un d'ells és aquest assaig sobre les farmacèutiques: Els crims de les grans companyies farmacèutiques (pdf).
També es poden llegir algunes entrevistes que li han fet: Entrevista1 o Entrevista2. Només cal fer uns gugels i en trobaran més. Com a contra-partida els progres de El País van dedicar-li un escrit bastant polèmic. Potser té algun negoci de vacunes el franquista sr. JL Cebrian?
No és el primer cas que la monja exposa en públic. De fet, aviat participarà en una conferència a Barcelona sobre temes tant interessants com la contaminació electromagnètica, la Lluna o la grip A (tot evidentment des del punt de vista "espiritual").
Acabaré amb el continuu apunt dramàtic ucrainès. El president ha enviat aquest escrit al poble. Diu que la barreja de virus, la seva mutació constant, la falta de vacunació, el caos sanitari a Ucraïna i el reactor número 4 (!!!!!) han provocat aquest desastre. Curiosament, la farmacèutica Baxter té uns laboratoris a Ucraïna.
El millor de tot ho diu la monja cap al final del video: "Que cadascú faci el que vulgui" (bonus-Google1 i bonus-Google2).

Les cases de l'Amy Casey


És curiosa l'obsessió de l'Amy Casey per tot aquest munt cases que mai acaben de caure i s'aguanten gràcies a unes potetes fràgils o resten suspeses a l'aire per una tela d'aranya de cables de telèfon. En d'altres acrílics, la naturalesa d'anèmones envaeix els poblets, les carreteres s'alcen al cel fins a l'infinit i els cotxes i autobusos es precipiten al buit. Veiem magatzems, pilars de casetes, blocs de pisos que es recolzen els uns als atres, i formen una arquitectura de defensa contra l'apocalipsi.
Són imatges de la fi del món, de la completa destrucció? No ho sé pas, però a mi m'agraden.

Font: Zg Gallery.
Encara que l'home no pot prendre més d'allò que té assignat
no hauria de ser indolent en els seus esforços.
El bussejador temerós de les mandíbules del cocodril
mai no trobarà la perla de valor incalculable.
La pedra dessota el molí no es mou;
sense queixar-se, suporta la pesada càrrega.
Què caçarà el tigre a les pregoneses del seu cau?
Quina presa caurà davant del falcó que no es belluga?
Si cerques la captura a la teva pròpia casa
els teus braços i cames es transformaran en els d'una aranya.

El Gulistan (El jardí de les roses), Saadi de Shiraz (s. XIII)

Titelles

Avui he fet una troballa valuosa. Potser d'altres ja ho savien però avui he descobert una gran paraula: sicofant (o psicofant, depèn de les fonts). Dins de la meva ment, àvida de veure maquinacions conspiratives i conxorxes vàries, ha sonat una gran campana que he decidit compartir.

Us parlaré dels sicofants. En un principi se'ls anomenva així als comerciants de figues a l'antiga Grècia. Més tard, però, va a passar a denominar a un altre ofici més retorçat.

Quan algú volia desacreditar a un enemic polític, recorria i pagava sucosament a aquest grup de professionals, que es dedicava a recórrer les tavernes de la polis amb la finalitat de propagar acusacions, difamar i fér córrer falsos rumors sobre l'enemic en qüestió, que havien d'anar quallant entre l'opinió pública.

Si la "feina" donava més que bons fruits, els sicofants es veien recompensats amb una paga extra, mentres que a l'ofès no li quedava una altra opció que haver de viure reclòs i ben allunyat de la vida pública.

Malgrat que es tractava d'una pràctica il·legal, el principal beneficiat era l'estat, ja que obtenia beneficis de la recaptació de multes amb què penaven aquesta tècnica. O, dit d'una altra manera, "posem per cas" que el govern té un enemic polític i què fa? doncs paga una multa de manera indirecta, els titelles ja han parlat i ara ja tot és fàcil.

Quina sort que tenim de que ja no existeixin els sicofants, oi? OI?

La demagògia és sana

El projecte de participació pública s'anomena "Barcelona 2159" i té tots els números per ser una altra campanya idiota totalment necessària i imprescindible en el temps de la crisis tan xunga i tan apocalíptica que ens tocarà viure. Com la campanya "I.d.e.a" (amb certa ressonància a una famosa cadena de venda de mobles sueca), en la qual l'Ajuntament condescendent ens pregunta sobre quina diagonal volem.

Jo tinc vàries preguntes, a banda de la típica pregunta "Quant ens costa aquestes campanyes? Qui les fa? ":
1.- Existirà internet aquí 150 anys?
2.- Encara es parlarà català?
3.- S'haurà enllestit la línea 9 al 2159?

En fi, si no us abelleix el to populista i demagògic d'aquest post, podeu fullejar el sempre apassionant BOE i meravellar-vos amb els números del patrimoni dels membres del Gobierno de les españyes.

Red Dust

El mes passat, l'est d'Austràlia va ser cobert per una tempesta de sorra provinent del desert australià. Una putada pels que visquéssin allí, suposo, però a mi m'ha encantat el fenòmen encara que només sigui per aquestes impressionants imatges: