16.9.14

Un dinosaure estrellat i un amor podrit


En Marc Bolan va morir en un accident de trànsit avui fa exactament 37 anys. No sé perquè m'havia fet la pel·lícula que conduïa un Porsche tot drogat i que es va estavellar contra un arbre. Doncs no: el cotxe no era pas un Porsche, sinó un Mini lila i Marc Bolan era al seient del copilot. Gloria Jones, la seva xicota en aquell moment, conduïa el cotxe. I sí, es van estampar contra un arbre.
Gloria Jones també és cantant, de la fornada de Motown, i entre els seus grans èxits hi ha la cançó que roda al video freaky que obre aquesta entrada, "Tainted Love" del 1964. La reconeixereu a l'instant però la que us sonarà al cap segurament serà la versió que va fer Soft Cell uns anys més tard, el 1981, i que va estar al capdamunt de les llistes americanes pràcticament un any. La versió de Glòria Jones (perquè el compositor va ser l'Ed Cobb) no va acabar mai de reeixir comercialment, tot i que ho va tornar a intentar el 1973.
Tant és: ara que he descobert aquesta versió m'agrada molt més que no pas la de Soft Cell o Marilyn Manson.
19.8.14

Sobre la fotografia



Som aquí, si no m'erro, en el cor d'allò que de bon grat anomenaria l'heroica paradoxa de la fotografia. Perquè té una naturalesa tan variada i misteriosa que obliga els extrems més obstinats a tocar-se. Representa una partida de defunció, però al mateix temps una promesa de resurrecció; és un document impassible, però alhora una font de llàgrimes existencials. Encara més: obeeix al temps i el fulmina; sanciona una pèrdua i hi reemplaça un simulacre immortal...

Gesualdo Bufalino "La llum i el dol" (Ed. Adesiara, 2013)

Avui és el dia internacional de la fotografia, que cel·lebra l'anunci de l'invent de Louis Daguerre l'any 1839. En aquest llibre que cito hi podreu trobar diverses referències a la relació ben especial que tingueren els grans propietaris sicilians amb la fotografia, en la que van ser pioners. I, sobretot, al descobriment, desenes de dècades més tard, de col·leccions de plaques fotogràfiques que van fer ben bé ressuscitar tota una època.
9.7.14

A l'estiu, fem les paus

- Quin disgust, tu! Mira aquesta tropa: ara resulta que La Directa marxa de vacances, com si fossin ministres. Carai, si vaig engrescar-me a col·laborar en aquesta secció de periodisme d’investigació seriós va ser només per la naturalesa oberta i contestatària d’aquest setmanari. Però, és que ara les lluites, les injustícies, la revolució fa vacances? El patiment de les classes populars i l’acorralament tardocapitalista fa una pausa i san tornem-hi al setembre? No me’n sé avenir: resultarà que aquesta publicació no és més que un pamflet petitburgés i reformista, dirigit per uns cadells rebels abans d’ésser engolits per la maquinària del sistema. La meva decepció és majúscula. D’aquí poc segur que faran promocions de paelles del Barça pels seus subscriptors!
- Però, a veure Senyor Pelegrí, no és això el mateix que propugnen les ments lúcides de l’economia de mercat? Des del seu punt de vista, les vacances no són  més que una llosa i, sinó se l’han petat ja, només és per mantenir el xiringuito de la indústria turística. No vull faltar-li al respecte però potser està patint un procés de senilitat política, i no serà pas l’últim, en que dirigents i intel·lectuals il·lustres de les esquerres s’han passat a l’altre bàndol, però amb la convicció i la fe del convers, tot passant-se de frenada i caient a l’extrem més sòrdid del neoliberalisme. No fa gaire que em vaig adonar que observava amb condescendència, amb un mig somriure de qui ja està de tornada, com uns estudiants de la SEPC pintaven les parets de l’Autònoma amb tot tipus de proclames. No s’estarà fent gran?
- Potser sí que tens raó, sí. He de reinventar-me i meditar la conjuntura actual. Definitivament, emprendré unes vacances que m’aniran la mar de bé. Total, sóc un element no productiu. Vaja, que estic a l'atur.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #327. (Secció "Poca Broma").  D'això ja fa un any, però en el seu moment se'm va passar i com és un text "atemporal", tant fa quan el publiquis. Bones vacances (qui en tingui)
31.3.14

La història de la Terra en 24 hores


Sovint, una imatge és més clarificadora que molta lletra. En una escala de 24 hores, els humans moderns només faria menys de 2 minuts que fan (fem) el ruc per la Terra. I la reproducció sexual no hauria arribat fins a les sis de la tarda.

Imatge del Instituto de Geociencias de Madrid (CSIC-UCM) mitjançant el seu compte de twitter @IGeociencias.
24.3.14

On han anat a parar tots els manifestos?

Estic amoïnat. Si no vaig errat, deu fer un parell de setmanes que no tenim constància de cap nou manifest d'intel·lectuals en el qual, sense faltes ni ortogràfiques ni gramaticals, enviïn a dida tot el procés independentista i titllin els qui el recolzen d'ases drogats. Tot molt RAE i publicat en un espai preeminent de les capçaleres estatals. Aquest silenci és inquietant i em fa témer que potser estan preparant l'arma definitiva per convertir a tots els adoctrinats de Catalunya. Potser estan pensant (i disculpeu-me la cruesa) d'escriure...un llibre! O si més no un recull, perquè amb la mà de manifestos que ens han vomitat n'hi ha per escriure una enciclopèdia. I si afegíssim els dedicats a Euskal Herria petarien internet. Tant se val, serà hora que espavilin perquè Sant Jordi és, com aquell qui diu, demà passat i ja se sap que per la Diada, encara que sigui una data molt assenyalada pels lobotomitzats catalanoparlants, la pela és la pela.

Primer de tot, han de pensar un bon títol que no inclogui la paraula rata ni ruc ni nazi, perquè això espanta els moderats. L'edició hauria de ser de tapa dura, per poder resistir l'abrasió de l'aigua marina dalt del iot i, a més, fer-se servir com a arma blanca si les coses van mal dades. La portada, una senyera estripada amb una estrella ninja blava de cinc puntes al mig, de la qual sorgeix un petit regueró de sang.

Ves que al final no ens sorprenguin amb un nou comunicat sobre l'assumpte català (o basc). Suposo que ja deuen tenir les plantilles fetes, com els serveis d'atenció al client de les grans empreses, i no és plan d'innovar. Això sí, tot aquest temps que perdin els intel·lectuals redactant manifests serà temps que no estaran dedicant a produir llibres, pel·lícules o discos destinats a l'oblit. I això sempre és positiu.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #351. (Secció "Poca Broma")
18.3.14

Les Glòries verdes

I no parlem d’ancians pervertits, sinó de l’enèsima reforma de la plaça de les Glòries (Catalanes, cognom que sempre s’obvia per raons més que evidents) de Barcelona. El fet és que aquesta setmana s’ha anunciat el projecte guanyador en un ambient unànime de “canvi de model”, és a dir, l’abandonament definitiu de les places dures i una “progressiva reducció del trànsit rodat”. Vaja, que ens volen “construir” un “ecosistema” amb arbres de quinze metres per un bon pic de milions d’euros. Tot plegat és la conseqüència directa de la cimera de Rio, que, entre altres canvis prodigiosos, ha permès que McDonald’s canviï el logo de vermell a verd i que hi hagi petrolieres que venguin benzina amb la denominació eco. Com que som molt de la cultura del no i, a més, dels pitjors, dels ecologistes, no podem sinó declarar que celebrem la continuació de les obres que mai no s’han aturat, amb la seva contaminació per partícules associada, la destrucció de dos parcs (un d’ells, famós mundialment com a lloc de cita de swingers) i un camp de blat (sí, a les Glòries), l’obertura de nous carrers i l’ampliació de carrils pel trànsit, mesura que farà les delícies del veïnat.

La progressiva reducció del trànsit rodat serà tant progressiva que potser veurem créixer els arbres fins a 25 metres. Mentrestant, ara que els nostres dirigents han vist la llum, les places dures de la ciutat seran aixecades i s’hi plantaran plantetes i la fauna de Bambi colonitzarà el nou espai verd. Això sí, aquest cop, que pensin a posar boques de reg (perquè les plantes, de tant en tant, volen aigua) i que no facin com al passeig de Sant Joan, on les treballadores de Parcs i Jardins, que encara és una empresa pública, havien d’anar amunt i avall amb els cossis de podar per recollir aigua a les fonts públiques. Però, molt bé tot, no us penseu.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #349. (Secció "Poca Broma") 
Font fotografia: Barcelofília
12.3.14

Els coloms d'en Francesc

L’actualitat política ha estat farcida d’esdeveniments ben insignificants, com la renúncia de polítics europeus senils, les picabaralles de partits decadents i les polèmiques de l’estil Pimpinela, i s’ha obviat un fet de magnitud notable. En un acte dels que fan xalar la cúria romana, el papa Francesc, juntament amb un parell de vailets, van deixar anar un parell de coloms més blancs que la farina davant el públic habitual fanàtic de les Monster High. Els coloms havien de dur un missatge de concòrdia a Ucraïna, una crida a “l’esperit de la pau” i al “diàleg constructiu” entre el poble revoltat i els governants per trobar una solució pacífica al conflicte que assola l’antiga república soviètica. El missatge no va arribar gaire lluny; en concret, el temps que van tardar unes gavines i un còrvid indeterminat a localitzar un plat tan suculent i innocent prest per ser caçat i esbudellat. El banquet va ser tota una exhibició de lluita darwiniana. Però cap mitjà de comunicació no s’ha fet ressò de la notícia, més enllà de la breu anècdota, i ni tan sols els tertulians, amb les seves obsessions freudianes, han tret suc a la facècia.

Però, és que no veiem que aquesta tragèdia aviària és una metàfora evident del que succeeix a Ucraïna i del que els espera, tant si s’enfonsa el govern com si es manté? Posem per cas que la gavina, una família d’aus un pèl degenerada, representa els valors occidentals i democràtics que se suposa que defensa la Unió Europea. Posem per cas que el còrvid indeterminat fa el paper de la fosca Rússia, agressiva i malvada. Com acaba el conte? El colom esventrat, desmembrat, decapitat. És clar que, si això és el que ha de passar en un futur no gaire llunyà, els creadors d’opinió trigaran poc a afirmar que el colom no és res més que una “rata amb ales”. I vet aquí un gos, vet aquí un gat...

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa #348. (Secció "Poca Broma")
8.3.14

Barcelona contaminada: xerrada al voltant de la contaminació atmosfèrica


La CUP de Barcelona debat sobre els efectes de la contaminació atmosfèrica a la ciutat i les possibles alternatives

Què en sabem de la contaminació atmosfèrica a Barcelona i l'Àrea Metropolitana? Quin és el seu origen i com afecta la nostra salut? Què s'està fent des de les administracions públiques? Quines alternatives hi ha per millorar la qualitat de l'aire des del municipi? Aquestes i altres qüestions seran respostes en la xerrada i posterior debat organitzat per la CUP sota el títol "Barcelona Contaminada", amb la participació de:

Xavier Querol, investigador de l'Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA-CSIC)
Jordi Sunyer, metge i codirector del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL)
Núria Vidal de Llobatera, membre d'Ecologistes en Acció
Ricard Riol, president de Promoció del Transport Públic
Guillermo Rojo, membre de Recreant Cruïlles

Dimarts 11 de Març, 19h
Centre Cívic Golferichs 
Gran Via 491. L1 Metro i Rocafort

Esdeveniment Facebook.
3.3.14

La Poca Broma fa el salt a la premsa sèria i monàrquica


(clickeu a la imatge per fer més gran)

Col·laboració a tres mans apareguda al setmanari La Directa #345, a la secció "Poca Broma".
25.2.14

23F i altres badalls


Això del 23F ja cansa. Penseu que la gent més jove de, posem el cas, 35 anys, o 40, tots aquests fets els hi sona a la prehistòria confusa de televisors en blanc i negre, el primer home a la Lluna i Cruyff en calça curta. Un canal temàtic del subtipus esquerrà, filial Planetaire, fa una recreació dels fets i tothom s'estira els cabells perquè el reportatge ha fet mofa dels fets, o potser no gaire, o potser donar per falsa aquella versió, la versió oficial és certa, o si els hi ha sortit al final un programa monàrquic. Au, senyores! Parem de marejar la perdiu. El que cal és la veritat i en aquest país empestat de mentides, no sentireu mai la veritat, encara que sigui per respecte a les famílies i amics de les més de 2500 víctimes (mortes o ferides) durant la transició. Que fan un programa del 23F? Ja teniu al Tejero fent posant per la posterioritat, el González amagant el puro sota la cadira i l'uixer de ves-a-saber-quin-cony-d'edifici-superimportant amb un posat compungit. Digueu alguna cosa nova o calleu. O, si més no, doneu veu a qui heu fet emmudir tots aquests anys.

No cal dir que no vaig veure el programa. Però el que sé és, per exemple, que tenim Legionarios nostàlgics fent el ruc a les casernes de Sant Andreu; uns soldadets que fan pràctiques per Collserola; un grapat de casernes de la Guàrdia Civil encara que ningú sap què és el fan aquí i per a què serveixen i una acadèmia de soldadets a Talarn amb el suport d'un indepe, en definitiva, un grup de persones que, si volen, et poden fotre un tret. I encara més: un pressupost militar exagerat, on colen partides de recerca, mentre redueixen tota la resta. Un estat militarista, nuclear i mentider.

Però vaja, l'important és el 23F i la gracieta de l'enfant de torn.
16.12.13

Les ciutats intel·ligents

Per arrodonir els discursos, és oportú encabir algunes sentències imaginatives. Per això el Dr. Roc Toix surt sempre a fer un tomb la nit abans d'impartir una conferència perquè, amb la cadència dels passos i de tot allò que observa, li vinguin al cap les frases més enginyoses, que enregistra a l'instant amb l'smart phone. La seva xerrada de l'endemà inaugura un congrés mundial sobre smart cities, on representa la ciutat.
Tot just trepitja la vorera que ja li ve la primera frase, gràcies als 85 km d'enllumenat nadalenc que també il·luminen el seu carrer. La idea és relacionar progrés, la intel·ligència i la llum i oposar-ho a la foscor, que és la caverna, el retrocés, l'estancament. Això sí, es cuidarà prou de dir quan costa mantenir el dia durant la nit.
En tombar una cantonada, es creua amb un individu subsaharià que empeny un carro ple de ferralla i andròmines i, així, li sorgeix una altra ocurrència: les smart cities no han d'amagar la pobresa. Per avançar, és indispensable la humilitat i admetre els defectes. També anota alguna cosa sobre mobilitat i el transport respectuós amb el medi ambient.
Així, passeja durant una bona estona i, tot esperant que un semàfor canviï de llum, s'entreté observant un home que s'ha enginyat un dormitori dins del caixer de torn, amb matalàs, mantes i cartrons. El semàfor passa a verd i engega l'smart phone. Aquesta és la frase que tancarà la xerrada: la iniciativa privada serà indispensable en el futur de les smart cities i, per això, s'ha d'incentivar l'obra benèfica dels grans conglomerats industrials, financers i econòmics.
Feliç amb el resultat creatiu de la passejada, gira cua cap a casa, amb un cert regust amarg per no haver acabat de perfilar una idea sobre els ocells que empastifen la ciutat. A la nit, no se'n veuen.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 340. (Secció "Poca Broma")
8.11.13

Els ocells de Roa!

 Gàmbia

Mèxic

 Gàmbia

Dotzenes de murals d'ocells i altres animals (de vegades, vius) del graffiter Roa!.
4.11.13

L'aire que respiro s'arrossega


Si us dic "Creep" de Radiohead, potser els més vius entendreu perquè us he entaforat aquest video un pèl inquietant (i pelut). "Creep" va ser el tema insígnia del pop ploramiques dels 90s que va animar a milers d'ànimes càndides i torturades a flagel·lar-se en secret. Tot i això, opino que és un tema brutal i que va marcar un abans i un després. El problema és que ens l'han fet avorrir en milers de sèries, anuncis, pel·lícules i altres tuguris audiovisuals on les bones cançons es fan malbé. Això i els milers d'imitadors de segona categoria, sense no gaires muses, que han repetit l'esquema fins al vòmit.
Quan vaig escoltar "The Air that I breathe" de The Hollies, del 1973, em vaig quedar parat de com s'assemblava al tema de Radiohead. Els membres dels Hollies també ho van veure claríssim i van portar als tribunals a Radiohead per plagi. Evidentment, van guanyar el plet i des d'aleshores la cançó de "Creep" té com a co-autors, a més de Radiohead, a Albert Hammond i Mike Hazelwood dels Hollies. I puc estar ben segur que la picossada que n'han tret és molt més sucosa que la que han obtingut durant tota la seva (extensa) carrera musical.
22.10.13

La majoria silenciosa

La majoria silenciosa és intangible, impalpable i incomptable. No participa en manifestacions, no vota i no té cap tendència consumista que la pugui distingir com a massa diferenciada. Però això no representa cap dificultat per a que, des del govern d'Espanya, no només ens assegurin que existeix, sinó que també sàpiguen què és el que pensen. Amés, són majoria -és a dir, son més que tota la resta junts- i el fet que un valor inquantificable sigui superior a -posem el cas- un milió i mig de persones deu fer les delícies dels amants de les fal·làcies lògiques, com són els membres de l'executiu espanyol: en concret, de l'apel·lació a la majoria, argumentum ad populum, una trampa que fa dies que coneixem.

D'on sorgeix aquesta massa invisible és tot un misteri, però no podem descartar que sigui la continuació de la tradició mística hispànica (amb les seves aparicions de verges i cors encadenats flamejants, intervencions divines decissives i crema de pagans a les fogueres), a la qual afegirien certs problemes bàsics en aritmètica i algunes disfuncions perceptives.

De fet, el terme pot generar alguna confusió i per això no recomanem el seu ús. Es pot entendre com a majoria silenciosa aquella que omple fosses comunes i cunetes funeràries escampades per tota la Península. No és per casualitat que Espanya és el segon país del món amb més fosses comunes, després de Cambodja. I tota aquesta gent que jau sota terra sí que és silenciosa, perquè una minoria armada els va fer callar. Amb plom.

Publicat originalment al Setmanari de Comunicació La Directa núm. 332. (Secció "Poca Broma")

18.10.13

Internet avui dia


Més llibres virtuals a LiarTownUSA

Arxiu