26.11.06

Ja arriba l'hivern

Aqui acaba un silenci llarg però, de vegades, és millor callar i veure el que passa al teu voltant. Potser he estat estudiant els blogs enemics per tenir més visites i ser més guai al llistat de links de Tecnorati. O potser m'he escarrassat a fer unes poesies que demostrin a tota la cultureta catalana que sóc el més gran des de Ausias Marc, com a mínim, i de ben segur no ho sóc ni seré. O potser m'he estat llegint al més gran Ibáñez, que només hi ha un. O potser m'he estat tragant partits de fungol i he flipat veient que un club que es diu Español s'escriu amb ny i que el Barça portarà propaganda d'Unicef en una samarreta Nike. Crec que algun individu s'estan petant de riure. Allà dalt. Ja sabeu com diu el Magnífic i Il·lustre Pablo Gasol "no sé qué repercusión podría tener una situación tan delicada para todos: que un trocito que forma parte de España [diguem Catalunya] se quisiera independizar o tener su selección". De que carai tenim por? De viure? De respirar?
No tinc por a ser mediocre i a no ser ningú. Aquí els traumes que se'ls mengin uns altres....
18.7.06

La Ciutat es Ven: Les Casetes Murcianes de Badalona

Des del passat 13 juliol, les Cases Murcianes ja no existeixen. Eren una sèrie de casetes construides al carrer Guifré junt la Comissaria de la Policia Nacional al barri de Gorg de Badalona i que van ser expropiades dintre del projecte del nou Port de Badalona que inclou la construcció d'un canal que arribarà fins al metro de Gorg, un parc i un fotimer de vivendes d'alt standing. Però després de l'expropiació, es van deixar les casetes en peu i famílies senceres de gitanos les van ocupar, que han sigut les que han estat desallotjades aquest cop. I després, han ensorrat unes 13 vivendes.
Tot molt net però no: les casetes van ser catalogades com a patrimoni cultural industrial de la ciutat, fet que prohibia la seva demolició i amb moltíssimes limitacions per fer-hi obres o reformes pels propietaris (amb la degradació inherent que ja interessava a l'ajuntament). Un cop descatalogades en el moment just, van perdre tot el seu valor i ja podien ser ensorrades.

Un capítol més del govern immobiliari progressista de Badalona....
10.7.06

Ivan Yakovlevitch Bilibine


Sota el setge de Leningrad (Sant Petersburg) de la II Guerra Mundial va desaparèixer un gran il·lustrador rus, Ivan Bilibine (o Bilibin) (1876-1942), que per mí era desconegut. Va encetar un estil de dibuix nou on l'art gràfic era entés com una branca nova apart de l'art, molt influenciat per l'Art Nouveau, les pintures japoneses del segle XIX i el romanticisme nacional rus, i dedicat a il·lustrar les llegendes i contes populars rusos i francesos, entre d'altres. També va dissenyar diversos decorats i vestuaris de ballet i òpera de compositors del nivell de Mussorgski, Rimsky-Korsakov i altres obres de teatre a França i es va demostrar com un gran retratista i paisatgista de moltíssimes regions ruses, en especial dels vestits tradicionals i l'arquitectura de fusta.
Però sobretot s'ha de destacar les seves il·lustracions per recopilacions de contes tradicionals rusos, com el que va fer dels d'Alexander Afanasiev. Aquí teniu uns quants enllaços de reproduccions dels seus dibuixos (a dalt a l'esquerra teniu una del conte de "Vasilisa i la bruixa Baba Yaga") i altres dissenys de vestuari:
Abo Akademis Bibliotek (Finlandia)
George Mitrevski's Russian Art Web at Auburn University (EEUU)
Archker's Fantasy Art Gallery
Old Russia (amb contes i altres il·lustracions de Victor Vasnetsov)

(Les comparacions són motíssimes però si algú em pogués ajudar a trobar alguna cosa d'un il·lustrador rus anomenat Ittore Sivaniev li agrairia!)
8.7.06

La Stampa (o como el rebaño hace al señor)

Se enciende una luz en la mediocridad – quizás ilumina solo un tuerto – y ahí ves la masa que se agolpa - gorras pero ¿y el mensaje? - chapas, agujas inútiles, castradas - revolotean alrededor del ídolo y se ríen las ansias – y los pies sin ritmo - saben que son lo último pero ayer ya se pudrieron – pero afuera hace frío – y estás solo ante tu fracaso –como todos los que no salimos en la foto – cartas sin sello ni destino – feos sacos de basura desventrados bajo los focos – peces en la acera - es todo lo que somos, no entramos en la estampa – pero todos con zapatos sobre el barro – y los ojos en el espejo me sonríen

Bon viatge Ix!
5.7.06

[Llibres] Mistana


Un meteoròleg, fugint de ves a saber quina desgràcia, arriba de manera accidental a un poble enfonsat constantment en la boira...i en la bogeria. És el punt de sortida del tercer llibre que publica Nuria Perpinyà, de títol Mistana (Ed.Proa), dividit en una sèrie de capítols que ens defineixen els diferents estats de la boira (perduda, cega, maligna, etèria, humida, quieta, dement, menor, tràgica). Tot el llibre és un joc de paraules sense fi que recorda a Juan Rulfo i, potser, a Pere Calders en un ambient de tragèdia grega i humor brut. Probablement, el millor llibre que he llegit des de fa temps escrit en català. Molt recomanat. I com que sé que hi ha gent que ho sap explicar millor que jo, aquí teniu uns quants links per a que us informeu (i on trobar-lo):
Crítica de l'Avui
On trobar "Mistana" a les biblioteques de la Diputació de Barcelona
Notícia a Vilaweb
I buscant buscant m'he trobat la crítica salvatge d'en (**) Toni Ibañez al blog Entrellum, per que tingueu un altre punt de vista. Bonic blog, on no es pot contestar als insults ni afegir comentaris (que és la base de tot això anomenat internet, participació!) i diu coses com "Lamento que la Sra. Perpinyà no pugui deixar comentaris aquí (...), perquè Entrellum no és un blog empastifable a l'abast de tothom" I després ens queixem que si la literatura catalana va malament si som quatre i ens barallem per...enveja?
**: aquesta versió ha prescindit del mot "il·luminat" per no molestar. No cal passar-se tant i ja està. Prefereixo criticar el que és positiu i callar-me quan sigui negatiu. I vaig afegir l'enllaç al seu blog per tenir un altre punt de vista.
29.6.06

Qui és Construcció/Qui és Deconstrucció

Ahir a la nit va tornar a aparèixer Gràcia a les notícies i, com sempre, només pot ser per festes o per merders. I com que encara no toquen festes, ja deveu saber que és: el desallotjament avui el matí de la casa ocupada la Fera. Apart dels típics incidents que, per ser sincer, no entenc gaire que és el que volen conseguir cremant transformadors i caixers si no és per possar-se tothom en contra, deia que el més curiós és el llenguatge que fan servir els periodistes quan passen aquests succesos. Porten una empanada que fa riure: entre grups antisistema, okupes, squatters (que en feia de temps que no l'escoltava!) i d'altres que són eufemismes de criminals o pitjor, un acaba amb una confusió important si no has escoltat mai res sobre el tema. És difícil parlar sobre un assumpte amb el que has d'anar molt en compte per a que no et classifiquin amb l'enemic, suposo.
I també aquestes ganes de montar follones: si no, passejeu-vos pels voltants de carrer Rogent, prop d'Hospital de Sant Pau, i veureu un fotimer de cases ocupes que pràcticament ni te n'adones que són allà. A carrer Finestrals en tenim dues, una pintadeta i una enfront que si no fos per una pancarta al balcó del primer pis, semblaria la típica caseta de parella d'avis jubilats. No fan soroll ni molesten com les dues que hi ha a carrer del Freser o al mateix carrer Rogent i més que em deixo. Fins i tot reclamen coses tan bàsiques com biblioteques i altres usos d'un barri que comença a notar la pressió salvatge de les immobiliàries. En el fons, tot és el mateix, una espècie de trama obscura que s'esten per aquest país en el que política, blanqueig de diners, construcció, justíca, ocupes i reclamacions de vivenda digna s'enfronten en una guerra silenciosa que, de tant en tant, escup petits geisers de realitat a Marbella, Múrcia o Barcelona.
22.6.06

Vagues de fam fins que tinguis gana

Tenim un senyor, un tal Carmelo González, que va fer una vaga de fam un dia a la Plaça Sant Jaume per "reivindicar el derecho de su hija a recibir la enseñanza en su lengua materna, en castellano, derecho negado por la Generalitat" Això va ser el dia 14 de juny i va rebre mil firmes de recolzament, entre les quals deu ser-hi la dels Celadores de la Fe, del vascoargentino que se siente español i de la asociación del metal de Murcia. Aquí teniu el link de la seva organització, En Castellano también, bastant explícit pel que fa a ideologia. I també teniu una mica de merchandising patriótico: tasses, samarretes,etc. que aquí ens em de guanyar les garrofes com sigui. O podeu enviar CAST al 5408 (és real!) per col·laborar en la Santa Creuada.
Quins collons...

El Uno


Todo el movimiento espasmódico que ha sacudido el mundo del cómic español ha provocado que editoriales como Norma, al perder sus derechos sobre el fondo de DC, se hayan visto obligados a buscar joyitas en todas partes y de ahí que se atrevan a publicar cómics comoEl Uno del enfant terrible Rick Veitch. Originalmente publicado en Marvel-Epic entre los años 1984 y 1986, fueron reeditados en un solo volumen en King Hell Press en el 2003 y aqui nos llega al fín su traducción. Quizás lo conocereis mas por su trabajo en Swamp Thing y Miracleman, todos ellos con fuerte dosis de polémica, como su fallida edición de The Last Temptation of Christ para DC, que nunca vió la luz. O sus cómics para la editorial desparecida Tundra, duramente criticados por su visión fascistoide de América o sus patinazos homofóbicos.
Pero todo comenzó con El Uno, definido como la última palabra sobre superhéroes que hasta el mismísimo Alan Moore lo califica como un pre-Watchmen. Más que eso, es una obra sobre el poder de autodestrucción de la humanidad, en el que los superseres son una arma más, de lo inútil que es el hombre y sus dirigentes en esas situaciones donde la capacidad destructora es apocalíptica y la necesidad de cada uno de nosotros de unirse contra todo eso, dejar de ser alguien y formar parte del todo, del Uno, para poder transcender esta vida absurda. Sí, hay mucho Watchmen, parodia de superhéroes, que aquí son monstruosos y mezquinos como todos nosotros, pero también hay esperanza y una especie de misticismo que me recuerda esos libros clásicos de ciencia ficción (Asimov, Clarke,etc) antes de que llegáse la depresión cyberpunk, cuando aún se creía que esto se podía arreglar. Todo esto mezclado con una buena dosis de humor (¿británico?) negro, satírico y un ritmo narrativo (esos cortes, cambios de enfoque, tratamiento de personajes y situaciones tan Alan Moore) digno de destacar. Quizás la única pega, ese tufillo a Dios que impregna alguna de sus páginas...
El Uno es otro trabajo más de toda esa serie de asesinos del cómic de superhéroes (Moore con Watchmen, Miller y su Dark Knight, Gibbons..etc) que, en su afán por darle la vuelta de rosca final a este género agonizante excepto casos aislados, los resucitaron... para no volver a ser nunca los mismos

(originalment publicat a La Palabra del Freak)
16.6.06

Koyaanisqatsi

I ja que estem de recomanacions, torno a fer-me el pesat amb aquesta película-documental-paranoia mental del director Godfrey Reggio i música de Philip Glass amb un nom tan extrany con Koyaanisqatsi., que vol dir alguna cosa així com "vida boja, confusa, desintegradora o potser un estat de vida que demana un altra manera de viure's" en llengua hopi, que són uns indis americans que actualment resten continguts en una reserva al nordest d'Arizona. Les seves profecies marquen el guió (si és que en té) d'aquesta película pero deixen totalment oberta la interpretació per cadascú que la vegi. I això és el més important per mí: deixar-te anar, no preguntar i fruir del joc d'imatges (ara alentides, ara accelerades i mil i un trucs) i la seva coordinació amb la música increible de Glass, que puja, baixa, mareja, com les imatges que enganyen i juguen amb tot allò que podem percebre. Una autèntica meravella que no podeu deixar de veure. Ja van cinc i cada cop veig alguna cosa nova que m'havia passat desapercebuda. Ah! i si us dormiu, no passa res, és normal! Torneu-ho a intentar un altre dia... i la música, la música...
15.6.06

TXERNÒBIL again

HI HAVIA UNA VEGADA TXERNOBIL, exposició molt recomenada per StupiDream! Al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 8 d'Octubre. Deu ser la primera exposició inegrament dedicada a aquest desastre amb totes les seves conseqüències, centrant-se en els "Liquidadors", els herois que van treballar durant mesos per retirar la runa, descontaminar i construir el sarcòfag. De veritat, és algo que s'ha de veure...pels qui encara creuen en aquesta energia.
Per més informació aneu a la pàgina del CCCB
Essencial!

La revolució


Qui es compromet a guiar homes mai no ha de perdre de vista el fet

que són mones delictives. La follia de la revolució consistí a aspirar
a establir la virtut a la terra. Quan volem fer homes bons i
assenyats, alliberats, moderats, generosos, inevitablement acabem
desitjant d'assassinar-los en massa

Anatole France (pseudònim de Jacques Antoine Anatole Thibault), premi Nobel de literatura al 1921

thanks Fel!
12.6.06

Ante todo, la sopa d'all

Ja tenim nous visionaris a la casola de sopa d'all i neden tranquils com capgrossos en la seva eterna joventut. La pàgina és No Es Cierto i van tenir una entrada triomfal en forma de manifest-pamflet aquest dissabte a les pàgines centrals de El País, els de Marina d'Or i els dubtes esquerroespanyols, i amenacen aquest cap de setmana a convertir també a El Periodico. L'assumpte comença amb aquest titular "Ante Todo, La Unidad".. Ui ui ui..ja estem, però el més sorprenent es trobar a Juan Goytisolo entre els firmants. Us recomano que primer cliqueu al link i després seguiu llegint o tanqueu tot i aneu a vomitar o potser, afilieu-vos i mirem de veure on anirem a parar (o on volen anar a parar) Sobretot, intenteu llegir tots els firmants, hi ha per llogar-hi cadires. Tenim als Celadores de la Fe de Valencia, els Trabajadores del Metal de Madrid, Federico Luppi i Hector Alterio (que potser s'han nacionalitzat), l'Asociación La Granota Loca i un vasco iberoamericano (tal qual). Ole! I sobretot tones de firmes de catalans...mmmpf
En aquesta pàgina, a més a més del manifest, podeu trobar els coneguts de sempre per tots nosaltres: el Foro d'Ermua, Ciutadans de Catalunya (és amb ñ? ara no recordo), la plataforma España y Libertad, la Plataforma En Castellano, etc molt preocupats per la situació a Catalunya però ni una puta linia en Català en tota la web.
Això si, les donacions les podeu fer a un compte de La Caixa, en català o bielorus, si us rota. Qui paga mana!
Tinc dos paraules(o tres): au a cagar (i si voleu, a la via). Sin acritud...
I que consti que tinc en gran consideració al bó del Juan Goytisolo, les seves cròniques de Txetxènia, Bòsnia i tantes i tantes pàgines dedicades al món musulmà que m'ha fet entendre molt sobre qui són i qué som. Però com deia el meu professor de filosofia, tots caguem i tothom la caga
30.5.06

I sense música que seriem?

Seriem res i ho dic sabent que no deixa de sorprende que guanyi Eurovisió (one point!!!) un grup de petardos finlandesos amb els que ens reiem ja fa ben bé dos anys, que tothom enyori Johnny Cash sense haver sapigut mai que a ningú li agradès i que es facin pelis dels Stones sense que hi soni ni una sona nota d'ells: potser si ens submergim sota l'aigua amb Brian Jones potser tornem a escoltar-les. I ara el que interessa: nou disc de Don Caballero a Relapse Records (una mescla una mica rara), titulat World Class Listening Problem. No sona gens malament, allà tenim les rallades i voltes estranyes, bateria omnipresent (Hella?), més força i canya i King Crimson per tot arreu. Potser és el disc més tragable així per noves orelles. Doneu-li una oportunitat, home! Una altra recomanació, vella, antiga pero a-u-t-è-n-t-i-c-a: Muddy Waters amb el seu Live at the Newport. Blues rock autèntic, directe i catxondo d'aquest geni traspassat ja fa més de vint anys. Una joia! Com el disc del Tour del 1971 de Grand Funk Railroad. He tardat anys però al final m'han entrat i com no entrar amb una versió boníssima del Gimme Shelter dels Stones només començar el disc? Com el 2nd dels Hater, banda dels ex Soundgarden Ben Shepherd i Matt Cameron, la continuació d'un divertimento del 1993 que es va convertir per mí en un dels millors discos dels 90. I ara tornen amb un disc en la línia...però diferent. Paro, paro, que si no em faig pesat.Em deixo el nou de Tool (deixeu-me meditar) i de Pearl jam (espero que no em prenguin el pel de nou), Wolfmother, clàssics d'ahir i avui (he caigut en les urpes dels Sinatra!!!)...i dic, amb tanta música bona que hi ha pel món, per què acabem tots apilotonats en festivals multitudinaris com animalots fent cua a l'escorxador? I, per cert, el darrer disc que va fer Johnny Cash en vida és increïble....
22.5.06

Montenegro

Això és la desintegració total!! Més països per aprendre! Que fàcil era quan tot s'acabava en un URSS, capital Moscú o Iugoslàvia, capital Belgrad. Ara ens han sortit bolets per tot arreu, Kirguizistan, Uzbekistan, Croàcia, Eslovàquia, la la la, etc Països i capitals impronunciables i de cop ens enterem que tenim alemanys a Turkmenistan i armenis a la Conxinxina. Pobres estudiants de primària! No m'extranya lo del fracàs escolar...Per sort encara tenim Regne d'Espanya (perque encara és un regne a lo Princesa Prometida, no us oblideu) capital Madrid! És fàcil, ràpid i sense complicacions, indolor i inodor. I sí, us podeu cagar a sobre si voleu.
Ai...però tots els que estem entre mig, que no som ni xixa ni limonada....
Per cert, ara que ve temporada d'exhibició pornopolítica i eleccions, hi ha un individu a Badalona que es vesteix de pallasso quan toquen eleccions, omple una urna electoral de algo-semblant-a-merda (o això penso) i es passeja pels carrers tan panxo.
Au, felicitats montenegrins! (qui ho vulgui celebrar)
10.5.06

CONSUMER DISCLAIMER

Sóc innocent, és clar.
Quina altra cosa es podria esperar de mi? Un espectador culpable, un consumidor culpable, un usuari culpable, serien tan poc rendibles! Serien reaccionaris, perquè amb la seva culpabilitat (culpabilitat judeocristiana, diuen alguns pedants que només recorden borrosament una catequesi en blanc i negre) posarien en perill estructures i empreses. "Pensa en els llocs de treball" em diuen, i m'acusen d'irresponsable, tot provant de reduir el meu sentiment de culpa a nivells grotescos de beata primmirada.

No tinc capacitat de ser malvat, n'estic convençut. Tinc tan coll avall que sóc insignificant que crec que tot indici de maldat que pugui tenir no arribaria ni a concentrar-se en una trapelleria. Penso que més aviat sóc indolent (no in-dolent), abúlic. El meu comportament, la meva actitud, només s'expliquen per l'angoixosa persecució dels dies, que se m'escapen ràpidament. I quan la presa de consciència arriba, no és fins tard al vespre. M'assalta aleshores un sentiment d'urgència, revestit de culpabilitat, i se'm perd la mirada entre els colors llampants i fugaços de la televisió. Si sóc irresponsable pels uns o pels altres, és per la quotidianeïtat, que em té pres.

Em protegeixo darrera la meva incapacitat de dirigir el meu destí, em justifico darrera la meva insignificància. El diumenge em vesteixo correctament i em dic davant el mirall que allò que estic a punt de fer és importantíssim, que la meva participació és imprescindible, però quan arribo al col·legi electoral i veig la cua que es forma davant les taules i l'urna plena a vessar de vots imprescindibles, torno a ser conscient de la meva insignificància.
El pitjor que li pot passar a un ésser insignificant, a banda de constatar la seva discreta condició, és sentir-se culpable. Insignificants milions d'insignificants persones se senten inexplicablement culpables a l'arrogant primer món quan marxa el dia.(
(Text i vomitada mental de Fel Rooster. Gràcies i a veure si m'envies més coses...)


6.5.06

Querol i la fam de des(cons)truir

Aquí us faig saber la que volen liar la tropa de cimenters catalans a Querol, poblet de l'Alt Camp, destí mai aconseguit del nostres viatges en bici....Faig una versió del Manifest, tampoc cal explaiar-se. El que sí és important és la pàgina de recollida de firmes, que podeu visitar i informar-vos millor a la pàgina de GEPEC . Ahi va..

MANIFEST PER AL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE DE QUEROL
(...) En el Ple de l’Ajuntament de Querol de 18 de desembre de 2004, es va aprovar per 4 vots a favor (PSC més l’Alcalde del grup mixt) i 3 en contra (CIU), l’inici del nou Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM, Nota: res a veure amb el POUM!!!!) i l’avantprojecte de dos nous plans parcials per al Municipi de Querol.Fa un any i mig es va aprovar per unanimitat l’avantprojecte d’ordenació municipal de Querol que preveia la reducció de les 1.870 ha urbanitzables a 530 ha. Ara, després del canvi en l’equip de govern del Consistori, s’ha aprovat l’inici del nou POUM amb 1.010 ha. urbanitzables. No entenem aquest canvi de posicionament d’alguns regidors quan en l’anterior pla, recolzat per tothom, també hi estaven a favor. A Querol també tenim 5 urbanitzacions construïdes als anys 60 i 70, al vessant oposat d’on es troba el poble de Querol, que estan mancades de molts serveis. Aquestes urbanitzacions si algun dia s’acabessin d’urbanitzar podrien allotjar fins a 20.000 persones. Actualment al nucli de Querol hi ha unes 40 cases de les quals menys d’una desena estan ocupades tot l’any. En el projecte dels nous plans parcials s’inclou la construcció de 56 nous habitatges en tres fases com a ampliació, just a sota del poble i la barbaritat de 1.026 nous habitatges dalt d’una muntanya situada sobre el poble. Costa de creure que en un poble on ara no viuen més de 15 persones tot l’any i de 40 els cap de setmana pugui acollir 1.082 nous habitatges i unes 3.500 persones. Per a un creixement sostenible del nostre poble creiem necessaris plans urbanístics racionals i, amb una ampliació de 56 cases, la qual cosa ja suposaria doblar-ne la quantitat, ja n’hi hauria més que suficient per a garantir un creixement del poble.Portar a terme aquesta nova urbanització de 1.026 habitatges (45 habitatges/ha) suposarà destrossar el vessant de la muntanya de Montagut (Serra d’Ancosa) que encara es troba verge. A més de les conseqüències d’encabir 3.500 persones al mig d’una muntanya envoltada per boscos d’alzines, roures, pi roig, pi blanc i pinassa; àrees protegides; espècies protegides com l’àliga perdiguera i el boix grèbol, alguns artròpodes endèmics o d’altres com conills, cabirols, guineus...: Segurament, més perill d’incendis, destrucció de flora, reducció d’hàbitats per a la fauna, disminució de la qualitat del riu i destrucció del patrimoni paisatgístic que presenta el nostre municipi.Demanem que es desestimi el nou pla d’ordenació urbanística municipal (POUM) i el pla parcial de la Roca-corba. Volem un desenvolupament sostenible del poble i de les urbanitzacions, respectuós amb l’entorn i que aprofiti la singularitat del municipi, no que la malmeti.

Això és. Gràcies Fel per la informació, si no un no s'entera de res. Ja sabeu, tarragonins i de fora, feu una firmeta....Si jaho dic, ja, els de Marbella són uns pringats al costat dels nostres grans constructors, promotors immobiliaris, gent honorable i presidents de clubs de fútbol.
4.5.06

Bye bye Zorita

Bye bye Zorita! Celebrem-ho!
Encara ens falten unes quantes...Vandellos II?

Molt recomanable: Article del Joan Herrera, a El País (diari dubitatiu enfront de la problemàtica nuclear), dimarts 2 de maig on diu coses tan maques com que l'urani ha quadriplicat els seu preu en els darrers cinc anys i s'estima que queden reserves conegudes per cinquanta anys. Així l'energia nuclear no és cap font ilimitada d'energia i tampoc serà barata si va a aquest ritme de pujada. A part del conegut problema dels residus, seguretat i risc terrorista, tenim que el Banc Mundial i altres fons d'ajuda no finacien cap projecte de central nuclear perque no és un opció factible pel seu cost.
El govern ha reobert el debat, els enginyers i empreses elèctriques es freguen les mans i l'únic debat que queda és tancar-les totes. Les nuclears no són la sol·lució a Kyoto

Foie gras, L'ABC i poesia del cànon

Aquí noranta dies ja no és podrà vendre més foie gras a Chicago. És una iniciativa de Farm Sanctuary que ha pogut convèncer a l'ajuntament d'aquesta mesura importantísssssima en una ciutat amb uns indexs de criminalitat i pobresa quasi inexistents (ironia) És un pas més de la campanya No Foie Gras als USA contra el patiment que sofreixen aquestes aus als quals se'ls ha d'alimentar de manera forçada (cert tot això) fins tenir un bonic fetge greixòs per tacar-nos el bigoti en les bacanals a lo sodoma i gomorra que tenen lloc als burdells arreu d'Europa....
Sabeu que és l'abc? No, no és el principi de l'abecedari, o el que tots em de saber, ni el diari que fa pudor a peus i habitació resclosida, no: és la meravellosa, gran tàctica catòlica contra la propagació del SIDA i altres malalties de trasmissió sexual. Abc ve de "A, de abstinencia; b, de Be faithful, ser fiel y C de castidad" (no, condó no).Són paraules d'un altre personatge, l' Alfonso López Trujillo, president del Consell per la Vida i la Família de l'Església catòlica (Vida i familia, podeu dir el contrari perfectament). Aquest paio amb nom de linier de segona divisió o de criminal sudamericà diu frases tan maques com "tenemos un estudio sobre África y está demostrado que en Uganda, donde se ha trabajado con rigor el abc, ha bajado el contagio. En los otros países sigue aumentando a pesar de los cargamentos de profilácticos, y es que en la medida en que las costumbres se relajan y que buscan el hedonismo a todo precio, es allí donde no hay unos valores fundamentales sobre todo para los jóvenes, las familias, y esto hace que se derrumbe el edificio moral y viene la muerte a los pueblos" Ala, ara ho sabem. Si aniquilen el teu poble és perque sou una colla de pervertits pichaflojas fornicadors, pecadors!
I per acabar, dos campanyes enfrontades amb el tema aquest del cànon als suports digitals (CD, DVD, gravadores, fotocopiadores, escaners, etc etc) que ens han clavat la tropa de kinkis de l'SGAE i vividores varios del món de la cultura (lo que?), ja sabreu amb quina aneu: TODOS CONTRA EL CANON o TODOS A FAVOR DEL CANON. Jo ja sé amb qui vaig, està clar.... Als desesperats que estan a favor del canon, pobrets desgraciats, hi ha fins i tot poesies, llegiu. llegiu "Lleva la contraria a tu vecina/ Destaca entre tus amistades/ Defiende sin avergonzarte/ Necesitamos el canon/ Créenos/ No queremos que el Gobierno nos dé dinero/ porque a la gran mayoría/ no nos alcance para llegar a final de mes / Queremos ser libres para crear y producir / Como siempre/ Ayúdanos para que sigamos componiendo/ cantando, interpretando, bailando/ guionizando, dirigiendo pelis y series para ti / Es nuestro derecho, es tu derecho/ Sal a la calle, navega en Internet, grita a los cuatro vientos: si al canon"
Com a poesia és horrible i el contingut, ja sabeu, palleres mentals de petits senyors feudals que veuen que el chollo s'acaba i l'arròs ja se'ls ha passat

25.4.06

Txernòbil again: Ja fa vint anys

Demà fa vint anys....i allà hi serem (Dimecres 26, a les 21h)

Txernòbil, 20 anys desprès, xerrada a càrrec de Jordi Riera, viatger..

Fa exactament 20 anys, el 26 d'abril de 1986, un dels reactors de la planta nuclear de Txernòbil, a Ucraïna, va esclatar provocant un desastre humà i ecològic de dimensions colossals. Des de llavors, una àmplia zona al voltant de l'antiga central nuclear resta oficialment tancada i pràcticament deshabitada, i Txernòbil, ha esdevingut una ciutat fantasma. Desallotjada a corre-cuita, les olles van quedar sobre els fogons, els llits per fer, els llibres escolars oberts sobre els pupitres... Resta com un testimoni, doncs, no només del desastre, sinó també d'una època passada i d'un país, la URSS, desaparegut. El nostre viatger, en Jordi Riera es proposa visitar la zona i observar de primera mà aquesta estampa congelada en el temps. Serà a Asmat, 20 anys desprès de la catàstrofe, per explicar-nos-ho en exclusiva.

ASMAT Botiga-cafè C/ Rosselló 254 (cantonada Diagonal) - Barcelona.

A més a més, avui dimarts 25, a Esplugues de Llobregat s'encendran 30.000 espelmes en record de les víctimes de Txernòbil, a les 23h al parc de Torrents. I a les 23:45h es recordarà el moment just de l'explosió

20.4.06

El Roto ho explica millor


De El Pais, dimarts 18 abril. El Roto
10.4.06

Reflexions sobre Marina d'Or en un tren que mai arriba

Dissabte 8 d’abril vaig agafar un dels 5 trens que em poden portar a 7 km del meu poble. Agafo finestra al cantó de mar perquè ja que passo per Tarragona així puc veure les entranyables dunes de Torredembarra. Obro el diari per tal de fer més suportables les 2h i 25 min. que dura la travessia i em començo a sulfurar, no pel que s’escriu diàriament, al que suposo que ja m’hi he fet insensible, sinó pel publireportatge que em delecta el grup Prisa. Entre les pàgines de política internacional, ocupant 8 pàgines (pg 11-18), em trobo un dossier sobre Marina d’Or ciudad de vacaciones.
Primer impuls: esquinçar-ho, cremar-ho i fotre-ho al vent; però començo a llegir-ho i m’hi quedo enganxada. Entre fotos de Miss i Mr. Espanya i dos rosses amb somriure enlluernador que inauguraven la nova seu de l’empresa a Oxford St. 52 (Londres) m’assabento del projecte Marina d’Or Golf. M’agradaria donar detalls del que hi ha projectat construir a Cabanes i Oropesa però es tant interessant que m’hi recrearia, escriuria massa i ningú s’ho llegiria. Us aconsello que mireu la pàgina de Marina d'Or Golf (s’han descuidat la versió en català/valencià!). No crec que es pugui arribar imaginar el que hi volen arribar a fer, reproducció de la Torre Eiffel (no tant alta, però), canals de Venècia amb reproducció de la Pl de Sant. Marc (riu-te’n d’Empuriabrava), pistes d’esquí artificial (podrem esquiar a Castelló, a la vora del Mediterrani!!!), camps de golf (no cal dir-ho...). Res. 18.800.000m2. Aprovat pels ajuntaments amb només 2 vots en contra Esquerra Unida i el Bloc.
Però no puc evitar transcriure-us un fragment:
... 9.000.000 m2, es decir, más de la mitad de la superficie que ocupará Marina d’Or Golf, se destinan a zona verde, lo que demuestra la preocupación del grupo Marina d’Or por el cuidado de la naturaleza y el respeto al medio ambiente, puesto de manifiesto en otras acciones, como su modelo de gestión de recursos hídricos, que es racional, eficiente y responsable, ...” (no m’ho he inventat).
Per acabar vaig arribar ¾ d’hora més tard del normal (3h i 15 min de BCN a Borges). Vam estar parats 20 min. Per l’altaveu deien que es devia a causes tècniques. Va passar un Talgo i seguidament el CatExpress va continuar (per 15 min no em van tornar la meitat del bitllet)

Posted by Napbuf

Live Weekend!: Moho, Overmars, Moksha, Nebur...wooh!!!




Divendres le rock star badaloní Nebur i Moksha van tocar al Convent de Sant Agustí. No vaig poder escoltar-los ni una nota entre tant buscar bars normals i jamoneros per fer un entrepá. La Ribera (o Born, com li agrada dir a la camada pseudosocialista modernilla) està infestada de locals superguais que donen llàstima de l'ho aséptic que són. Però que creuen que es això? París? Londres? Au bah..

El que deiem, no els vaig poder veure però Comeclavos, la meva Corresponsal Exclusiva, em va informar que Moksha estaven prou bé (ampli terme), dels que seran teloners d'Entombed a la data a Barcelona de la seva gira. Ahi es nada. També el que passa sempre: que la gent no es mou, no balla però ja sabem que és un dels ticks diferencials de "l'escena barcelonesa" (existeix? Jo li diria colegueo). Massa verdura i herba els deixa així. I Nebur, segueix jugant amb tota la col·lecció de pornografia de que disposa. La meva Corresponsal diu que va estar bastant bé (millor que altres concerts, és una banda que va guanyant, esa chica B-Violet!!!!!) però que les imatges van arribar a molestar.

I dissabte, els francesos Overmars a la sala BeGood (també coneguda com la-sala-que-tanca-a-la-una-per-obrir-un-ratet-més-tard-i-cobrar-entrada) em van agradar molt i aixó que els van tallar en sec. Projeccions a lo Neurosis, teclats, grits guturals des de tres bandes..Una tropa ben curiosa i el seu darrer àlbum "Affliction, Endocrine..Vertigo" balla entre Mogwai, el doom més poderòs i Isis, i de vegades fins i tot Chokebore i Cathedral (noms que em vene al cap per fer una idea) Una gran troballa!

Abans, des de Madrid, els habituals Moho que van oferir un directe potent i divertit, sludge,doom o com li vulguin dir, que es diverteix amb les aturades i les accelerades, el joc de temps, voltes i combinació de veus. Amants del vinil i powertrio autèntic i que, cosa estranya, fan la sensació de passar-s'ho de putamare.

I, carai, que jo m'he de moure en els concerts si no després les cames fan mal...
31.3.06

NEBUR nou disc...i barca nova

El proper 7 d'abril la rock star badaloní Nebur presentarà nou album al Convent de Sant Agustí (c/Comerç nº36 BCN Metro L1 Arc de Triomf) a les 21:00 (ja sabeu que puntuals no són) juntament amb el noise de Sant Celoni de Moksha . Concert gratis i el disc a 5 euros. Ja sabeu, allà estarem i a veure si un dia ens retrovem...aún te queremos, (ex?) baterista de Meridians!!!!!

Més info a la web de nebur
30.3.06

28 de Març a París

Marxo uns dies a Paris i em trobo enmig d'una vaga general contra la reforma dels contractes laborals del Villepin que afecta de manera molt greu al jovent. Milers i milers de persones van recòrrer el trajecte entre Nation i Republique, amb la mala sort que vaig sortir del metro a Republique just en el moment que ruixaven als manifestants amb gas irritant. Gent estornudant, picor de pell i ulls i la gent molt, molt tensa. Nervis arreu, la universitat de la Sorbona tancada i protegida per molta policia i tanques (diuen per a que el joves no tornin a repetir un tancament a la Universitat com el maig del 68), dotzenes de furgones i autobusos de la policia recorrent Paris amunt i avall amb les sirenes a tot volum a totes hores...
No pinta bé l'ambient, no, pero París tan especial com suposava
21.3.06

PostBotellion

Des del mitjans oficials s'insisteix que els culpables dels incidents de la nit del botellón a Barcelona són els 200 o 300 de sempre. Em pregunto que vol dir això dels de sempre... Ho relacionen amb els incidents de Gràcia de l'any passat, el moviment okupa (escolteu Rac1, t'ho poden relacionar amb el terrorisme islàmic si s'acceleren) després diuen que els detinguts són majoritariament d'aquí per dir al dia següent que potser no són estrangers però que no són de Barcelona, etc.
El més estrany: si són els de sempre, com és que van anar a destrossar l'Institut d'Estudis Catalans, la Casa Almirall i, sobretot, la llibreria Rosa de Foc i la seu de la CNT al barri Xino?
Això són els de sempre? No ho tinc gens clar. Em sembla que estan fent un pack de coses ben diferents. Unificar l'enemic per poder lluitar amb més suport moral. Comerciants escumejant de ràbia pero ningú sap qui són, la diversitat també està en Els Altres, Els que van a la contra.
Tot això no és tan senzill com el Pare Ajuntament vol fer veure als Nens ciutadans de la ciutat
Ja veurem com acaba tot això...
10.3.06

Stay calm....


Aiguamolls de l'Empordà
9.3.06

Rèquiem per la Colònia Castells


Ja tenim una altra víctima dels plans d'urbanització salvatges del govern d'esquerres de disseny del PSC-IC-ERC: La Colònia Castells. Així un dels pocs espais que queden verges ben bé al centre de les Corts (Barcelona) serà derruit i en el seu lloc construiran més pisos, equipaments, zones verdes, bla bla bla bla bla. El fet és que no en tinc ni idea dels seus plans però ja els he escoltat massa cops, una cantarella coneguda. Si us voleu informar de manera oficial, mireu aquest enllaç de l'Ajuntament del Ciment
Durant una temporada anava a esmorzar a la petita plaça del Carme d'aquesta colònia, a pocs metres del Carrer Entença, un munt de fum, soroll de claxons i atacs de gota. Un petit oasi enmig del caos que al progrès (curiòs que socialistes i dretans tinguin el mateix concepte de progrès urbanístic) sembla que els hi fa mal a la vista.
Així que ja ho sabeu, si casa vostra comença a no ser macota (per fora, està clar) pareu l'orella que els bulldozers ja hauran engegat el motors...


2.3.06

2 de Març de 1974


Avui fa 32 anys que la ranera vengativa de l'estat franquista va assassinar a Salvador Puig Antich a Barcelona i a Georg Welzel a Tarragona, abans conegut com Heinz Ches o Chez. El temps passa i l'oblit augmenta. Per això, ara com sempre és un bon moment per tornar a recordar (o per saber) que és el que va significar aquestes execucions amb garrot vil amb dos llibres molt recomanables: "Compte enrere" (Ed.62) de Francesc Escribano per la mort de Puig Antich i "El Silenci de Georg" (RBA) de Raúl M. Riebenbauer per Welzel/Chez, sobretot aquesta, oblidada i ignorada en el mateix 1974. I que ens recorden que potser no es va fer prou...

USA (de Andorra) i el SIDA

No recordo com era aquella sèrie d'acudits en el que Andorra se n'en fotia dels USA en cas de guerra...és impossible, no hi entreu! Però aquest països tenen alguna cosa més en comú: el rebuig a les persones que estiguin infectades amb el virus de la SIDA, el VIH. Andorra justifica la no admissió d'immigrants infectats al·legant que són "criteris" en el que " patir una malaltia infecto-contagiosa pot representar un perill per la salut pública"
Es realitzen tests a tot aquell que vulgui treballar al País dels Pirineus, diuen, amb l'aprovació de l'afectat i de resultat confidencial, fet posat en dubte des de les ONG i defensors del poble. Aleshores, als infectats no se'ls hi dona el permís per treballar, és això confidencial???? On es guarda aquesta informació? Està en comunicació amb altres organismes-institucions-empreses?
Aquí el que tenim és un altre exemple d'ignorància: malalties de transmissió sexual o sanguínees no és per res el mateix que contagioses i, en tot cas, això representa una vulneració dels drets humans. Podem extendre la prohibició als transexuals (el Pellicer segur que té algo a dir), gais, negres, anarkas, leprosos, lladres de joieries i demès.
Per una altra banda, el comitè nacional d'Andorra d'Unicef treballa a Djibouti en un programa de prevenció de la sida per joves. A la mateixa pàgina diu: "La discriminació contra les persones infectades pel VIH/sida o sospitoses de patir-lo és una violació dels drets humans. Tota persona contagiada amb el virus mereix compassió i suport" I si mirem a casa abans d'anar a l'altra punta del món?
Estan aquí al costat, en tres horetes esteu allà, no cal creuar el charco...la propera conferència mundial contra el SIDA a Andorra?
22.2.06

Txernòbil

Una de les més pàgines web que més m'ha impactat mai: una noia ucraïnesa, Elena Filatova, es va decidir a l'hivern del 2003 a fer un passeig en moto pel que queda de Txernòbil amb comptador geiger a la mà. Una ciutat fantasma on fins i tot l'aire ha marxat. Només natura salvatge, carreteres desertes, la solitud més apocalítica. No hi ha més. Tot amb la seva mesura de radioactivitat, fotos, comentaris que gelen la sang (el bosc màgic, el pont des d'on molts curiosos van respirar la bafarada mortal, l'escola bressol...)
A tota aquesta tropa de pronuclears de saló, calleu i llegiu, això és Ghost Town, Txernòbil
Després de l'accident van traslladar l'escultura de Prometeu que estava situada al centre de la ciutat cap a la central nuclear. Prometeu que va robar el foc als Déus i el donà als homes, ets tu el culpable?

Tot tolerant

"No cal dir que aquestes dues postures -la "intolerant" i la "tolerant"- no són gens diferents i totes dues coincideixen en allò important, que és considerar la diversitat cultural no com el que és -un fet i prou-, sinó com una font de problemes greus que demanen una resposta adequada i enèrgica"

Elogi del vianant
Manuel Delgado
19.2.06

Borreguisme.cat

Ara que estem en plena eufòria puntcat, una victòria que hauríem de prendre com a normal i no com un gran esdeveniment, però ja se sap que venim d'una situació anòmala (bonic i trist eufemisme), i en el dia dels 700.000 o 125.000 o 70.000 manifestants que diuen que tenen dret a decidir (decidirem tots, penso, no? Eh! Un referèndum còsmic per veure si l'Estatut Infernal pot trencar l'ordre de la galàxia. Potser Galactus té alguna cosa a dir), el que dic, en aquest dia m'he anat a passejar per un dels grans símbols d'aquesta Catalunya plural, ecologista i polifònica: Empúriabrava! Ja sabeu, el precedent de Marina d'Or però ben fet i en català: una xarxa de 30 quilometres de canals privats i navegables, envoltats de casetes i pisos ultraguais, de base rodona, trapezoidal i amorfa, on no hi han problemes lingüistics: si saps alemany, tot anirà bé. Però si no tens cotxe, preparat per les caminates. En resum, una vila moderna, integrada a l'entorn, respectuosa amb el medi ambient i sostenible (a l'estiu sobretot!)
Sort que era fosc i no he vist amb produnditat els detalls per poder vomitar... perquè era fosc i perquè ja estava prou content d'haver descobert (a aquestes alçades!) el parc dels Aiguamolls de l'Empordà. Una meravella...
14.2.06

Cacera demagògica

Ja us haureu assabentat de la cacera mogudeta que va tenir l'altre en Dick Chenei, vicepresident dels USA!, que va acabar amb un company seu advocat, iaiot com ell, una mica fotut per una perdigonada del bó del Cheney des de 27 metres. Sap que és la línea de foc? Aquest home envia tropes arreu del món a matar infidels? La llàstima és que no hagi estat a l'inrevés...
L'advocat afusellat per la mà dreta de la Justícia Infinita ha patit alguna parada cardíaca, res important pel currículum del santo patrón Dick. El vicepresident no tenia llicència (que costava uns pocs dolars) i penseu, si no sap distingir una perdiu d'un advocat (suposo amb una bona papada i podrit de calés tacats), com creieu que distingirà musulmà bò del terrorista sonat carregat de tonelades de bombes nuclears?
Demagògia al poder
9.2.06

Goli Otok

Mai havia sentit a parlar de la illa de Goli, la Illa Nua, nom que li ve de la seva tradició nudista antiquíssima, situada a la costa de l'Adriàtic de Croàcia entre les illes túristiques de de Krk (on el turisme és va iniciar el 1886, la primera postal que s'hi va fer) i Rab. I en aquest punt de bellesa mediterranea hi va haver una de les presons més salvatges del govern de Josip Broz Tito: Goli Otok.
Abandonada avui dia, en aquest enllaç teniu imatges de com està actualment . Necessita traductors del serbocroat, per cert...
Al darrer llibre de Claudio Magris, A cegues (Alla cieca, 2005) descriu de passada un dels sistemes de tortura de Goli Otok, el kroz stroj, "atroç i enginyòs sistema que posa els detinguts a mercè dels seus companys de desgràcia perquè es torturin els uns als altres de valent per guanyar-se els superiros..." No he pogut esbrinar per ara més detalls sobre això: és dificil trobar una pàgina que no sigui en croat.
I per acabar, darrera tota desgràcia els espavilats (encara que no sé si realment s'ha fet): convertir Goli en un centre turístic per tot aquell que vulgui sofrir les condicions d'aquesta presó avui dia, pagant. Mireu aquest enllaç
Res més. A cada cantonada, un passat obscur...
6.2.06

Radioctivitat de la bona....

Si ja tenen conya la tropa d'Ercros: ara se suposa que hi han radioactivitats bones pels ossos dels animals i l'alimentació humana...Si és radioactivitat natural, deu ser bona. A Tarragona un altre cop:

(Notícia vilaweb.com)

Un laboratori francès alerta del risc radioactiu del fosfat bicalci fabricat a Flix
Un laboratori francès, vinculat a grups ecologistes [Nota: no ho tinc tan clar: l'informe el va demanar el govern francès. Ecologistes?], ha analitzat mostres del fosfat bicalci que el grup Ercros produeix al polígon electroquímic de Flix, i ha confirmat que el compost conté elements radioactius que poden passar [Nota: que passen] a la cadena alimentària. El laboratori ja ho ha fet conèixer a la fiscalia. El producte es destina a optimitzar [Nota: optimitzar és reduir costos, reduir qualitat, fotre'ns la salut] l'alimentació animal, però també s'utilitza per reforçar el contingut en calci d'alguns aliments.
El fosfat bicalci s'obté a partir de la fosforita, una roca del desert [Nota: del desert a Sàhara Occidental, ocupat per Marroc] amb radioactivitat natural. Segons va avançar ahir al vespre Televisió de Catalunya, Ercros remarca que el fosfat bicalci no representa cap risc per al consum humà [Nota: estudis independents que ho demostrin?] De moment, segons les mateixes fonts, la Generalitat s'ha compromès a ampliar els estudis sobre aquesta qüestió [Nota: ara que no tenen més remei i un estudi estranger els ha descobert...]

Ai ai ai Vilaweb, que tous us heu tornat amb aquests temes...
1.2.06

Cegados por el fuego

De vegades, els crítics em sorprenen: sembla que estiguin totalment absorts al seu món, lluny de la realitat. És el que em va passar al llegir algunes crítiques sobre la darrera película del director argentí, Tristan Bauer, Iluminados por el fuego. És probablement la primera película que parla obertament sobre la "guerra" de les Malvines, de data tan propera com va ser l'any 1982!
No, no supera ni Apocalypse Now, ni Salvar al soldado Ryan (no l'he vista, però tothom en parla molt bé, com la la Lista de Schindler o Múnich; a mi, em perdonareu, no m'interessen per res venint de qui ve) ni Platooon ni ves a saber quantes més. Perque crec que la crudesa de la guerra i el cants antimilitaristes mai són prous, que si tenen tendència a "la vuelta de tuerca sentimental" és perque la guerra és així, crítics assegudets a les vostres butaques afelpades de cinema madrilenyo, que si no diu gran cosa del gènere bèlic és perque és ben senzill arribar a la mateixa conclusió a totes les guerres, que si superficial (i que opinen de les badallades que provoquen els exhausius exàmens psicològics de Garci? Que diuen?), que si, que si.... Però és que aquesta guerra va ser tan estúpida, tan propera!! (britànics i argentins, si això no és proper...): no hi han ni nazis ni japos sonats, ni malditos charlis amagats sota terra
ni fanàtics religiosos amb turbant i fent bulubulus. Són dos potències (o eren) amb el seu grau de "civilització", cultura com la nostra que s'emmerden (bé, els argentins, perque va provocar tot un cataclisme al seu pais) i acaben deixant un reguitzell de cadàvers mentals arreu. I més de 25000 mines escampades per totes les Malvines.
Si, d'acord, no és la millor película que he vist em ma vida pero penseu si una merda guerra com aquesta va fer patir tant, imagineu Irak, Afganistán, Txetxènia, Balcans...a mi mai em sobrarà cap película d'aquest tipus.
És un primer intent d'obrir la memòria de nou. Però algú ha de començar!
I MASH?
26.1.06

Indústries indigents


No sé on vaig llegir que per saber que és el que passa d’important i esencial al món no cal anar a les pàgines de internacional ni política: directament a la part d’economia. És el que mou el món, diuen la colla de tecnócrates i estirats amb americana. I si us heu passejat per aquestes pàgines plenes de robatoris i mentides que engruixeixen els diaris, haureu observat una de ben curiosa. Ford, el màxim exponent de la fabricació en cadenes de montatge de cotxes i propietària de marques com Jaguar, Aston Martin o Lincoln, tancarà catorze plantes als USAs i fotrà fora una quarta part dels seus treballadors (que son de 25000 a 30000 treballadors, amb les seves famílies, gastos, esperances i vides). L’exemple del capitalisme (sense majúscules, si us plau) s’enfonsa per la seva pròpia teoria
I tot perque van guanyar 1600 milions d’euros menys aquest any. Això no són pérdues, perdoneu-me que no tingui ni idea d’economia: això és guanyar menys. No crec que sigui raó suficient a no ser que els treballadors siguin tan sols esclaus del benefici corporatiu. És el que és, no són una ONG, està clar
Aquí SEAT (on són totes les ajudes del govern català?), més enllà Daimler-Chrysler, les companyies coreanes allà lluny, etc. No veuen que si la indústria automovilística no està subvencionada no va enlloc? Per què ens entossudim en seguir un model que no és més barat que altres alternatives?
Llegiu la secció d’economia cada dia, vomiteu i feu-vos forts
19.1.06

Continua el Segarra-Garrigues...

Bé, si esteu atents al blockgk, ja haureu vist aquesta resposta al post "I a qui li importen quatre pajarracos (si no és a l'Àfrica)? " Però he pensat que està prou bé (si dic molt bé se m'acusarà de ja sabeu que) com per publicar-ho ben destacat sense el consentiment de l'autor desconegut per a que tots vosaltres la llegiu i fruiu, si voleu...allà va:


Quan es diuen arguments en contra del canal Segarra-Garrigues només se sent a parlar de la zona de protecció de les aus; però el canvi de paisatge d’aquestes comarques degut a la transició de zones de secà a regadiu portarà a una modificació de tot l’ecosistema, no només els ocells. Si heu visitat alguna de les comarques regades pel Canal d’Urgell es impressionant la diferència entre cantó dret (mirant al Sud) que està regat i el cantó esquerre que continua de secà. Són dos paisatges completament diferents. Mirant una fotografia aèria de la zona es pot veure una de les bandes és verda i l’altra de color terra. El sistemes de rec dels camps regats pel canal d’Urgell són tant arcaics com el mateix canal, aixequen les pales de les sèquies i aigua va (rec per inundació). El Segarra-Garrigues no serà ni de bon tros el mateix, per tant espero, que si s’arriba a fer, que els canvis no siguin tan bésties. Els ametllers que ara començaran a florir, la primavera tenyint de colors la terra seca, ... i tot aquest paisatge bucòlic del qual ens agrada tant gaudir, que bonic és passejar en bicicleta o caminant o corrent pels camins sentint l’olor de romaní i de timó, cantar els ocells ... Jo no vull que canviï tot això. És la meva terra on he nascut on he crescut, d’on sóc. Però també és cert, que perquè tot continuï així algú ha de tenir-ne cura. I tal com estimo aquella terra, estimo aquella gent i veig com cada dia els costa més viure dels cultius. El 23’7% de la població de les Garrigues viu o intenta viure de l’agricultura (a Catalunya és del 2’5%) el 34’9% del valor afegit brut de la mateixa comarca correspon a l’agricultura. Si ens enlairem d’aquest territori i pugem amunt per veure la situació en aquest món global, veiem que l’obertura de fronteres financeres i comercials (no de persones) fa que els productes d’aquí difícilment puguin competir amb l’entrada de productes agraris forans que es caracteritzen pels seu baix preu (no vaig a entrar a les causes que fan que tot i que aquests productes hagin de recórrer grans distàncies tinguin un preu bastant inferior als que es cultiven al costat de casa). Les subvencions agràries de la comunitat Europea que s’enduen més d’un 40% del pressupost comunitari estan condemnades a desaparèixer. Quina és la imatge de la pagesia quan és enfocada per la televisió? Manifestacions demanant subvencions o protestant per la pujada del preu del carburant. No es pot viure de subvencions. L’única solució que veu el pagès és l’increment de la producció (el regadiu té un rendiment de fins a 4 vegades més gran que el secà). Però és aquesta la solució? Fa falta més producció? I aquelles imatges d’agricultors llençant pomes per tal d’apujar-ne el preu?Pot ser no té ni sentit fer el Canal Segarra Garrigues. Quina és l’edat mitja de la pagesia? La majoria de pagesos deuen superar els 50 anys, quan acabi aquesta obra, potser l’edat mitja serà de 70!!!A més hi ha una altra cosa, l’abandonament de les terres, tant per l’envelliment de la població com per l’esgotament físic o les poques perspectives de futur, fa que aquestes es vagin concentrant a mans de propietaris únics, que recorden als antics latifundistes, i que es dediquen a treure el màxim partit econòmic de la terra. Volem unes terres cuidades per a poder-ne gaudir. Algú ha de cuidar-les. Però quin preu estem disposats a pagar? Amb quina moneda cal pagar?

OLD MAN GLOOM Seminar III: Zozobra

No tots podem estar a l'última en això de la música i, de tant en tant, descobreixes algun disc que et sorpren i et preguntes com has pogut estar tant de temps sense coneixe'l. És el que m'ha passat amb el disc "Seminar III: Zozobra" d'una banda dels USA anomenada OLD MAN GLOOM, el membre més destacat dels quals és Aaron Turner (Isis, Hydrahead Records). Aquest disc anava empaquetat amb el Seminar II, amb col.laboracions de membres de Cave In, entre d'altres. Conté un únic tema de 27 minuts, que per res es fa pessat: comença amb una mena de noise ambiental de fons fins que entra la guitarra amb acords i puntejats més o menys desordenats durant més de set minuts res més que això. I a partir d'allà entra la banda sencera i allà tenim de tot: guitarres pesades, tallants, crits guturals, mur de so i sorollets electrònics, solos estratosfèrics, bateria contundent pero buscant la gràcia a cada volta. En resum, el típic tranqui-canya-tranqui pero amb un sentit bastant acurat de la dinàmica i l'èpica de la cançó...potser prenent Mogwai com a referent, en un altre estil, està clar. Metalcore? Doom? Post Rock? No en tinc ni idea i em dóna igual.
Lletres sobre primats assassins (si conseguiu entendreles) i 27 minuts, una cançó, que passa volant!
16.1.06

I a qui li importen quatre pajarracos (si no és a l'Àfrica)?

Bones notícies per tots aquells que creuen que l'ecologisme no només es practica allà ben lluny on no afecti cap de les nostres comoditats i privilegis: la Comissió Europea (sí, sí, fan algo!) ha decidit portar a la Generalitat davant el Tribunal de Luxemburg per l'aplicació incorrecta (traduit: no han fet res) de la directriu d'aus al projecte del canal Segarra-Garrigues.
Veieu la notícia de La Vanguardia , un diari que no es caracteritza per ser molt afí a la defensa de res que vagi en contra del progrès..
El tema és complicat, sí: és un projecte per millorar les possibilitats i condicions de cultiu de zones on l'aigua està esdevenint un tresor car i rar. Pero si ens queixem que allà baix a Múrcia fan projectes faraònics de transformació de terrenys de secà semidesèrtics a regadiu de fruiters, (quan podrien habilitar propostes més realistes, més sostenibles amb l'entorn) haurem d'aplicar el mateix barem a les nostres terres: Baqueira, nuclears, urbanitzacions del litoral, virginitat dels parcs naturals. Perque el canal segarra-garrigues hauria estat un bon projecte fa cinquanta anys, però ara en sabem les conseqüencies d'arreglos amb molta infraestructura i poc seny, menyspreant el tema de les ZEPA i la protecció de les aus (A qui collons li importen quatre gallines petites i escarransides???)
Potser així comencem a veure una nova política basada en millorar les condicions de comarques que cada dia veuen més negre el seu futur tal com l'han viscut fins ara, però sense arrassar amb la natura i plantejant-se alternatives que no donen vots ni publicitat. No, tan sols es necessiten solucions.
Mentrestant podem seguir dient allò que la capital (Barcelona, Madrid, Brusel.les,etc) ens pren els recursos i ens envia la merda i , a més a més, pretenen que les comarques bucòliques continuin sent així, encara que la gent no pugui treballar i hagi d'emigrar....
Ja ho sabeu, res és blanc o negre...i els ecologistes han de ser grisos, grisos
12.1.06

Cementiri nuclear, TGN

Males notícies per Tarragona de nou: si no hi havia prou amb les nuclears (Ascó i Vandellòs), la petroquímica i el polígon sud de Tarragona, ara amenacen amb la construcció d'un cementiri de residus nuclears.Si no, veieu aquesta notícia apareguda a El País.
L'anunci d'aquest cau de merda nuclear es fa sense plantejar-se tan sols el tancament de nuclears com a compensació. Aquest tripartit és poc clar (no diu res, mareja la perdiu amb l'estatut?)davant el tema.
Però el més preocupant és la nova onada de fals ecologisme que s'ha estès a Europa que proposa, junt a les fonts d'energia renovable, la reimplantació de les nuclears, pretenent que és una energia neta. Grans pensadors con Lovelock i escriptors com Crichton ja s'han mostrat favorables.
I creiem que estavem ja al final del somni (o malson) nuclear...
11.1.06

Koba el Temible

La Risa y los veinte millones

Ya son más de sesenta años de la liberación de Auswitchz y el inicio del despertar al grito de los millones de seres humanos que perdieron la vida en el Holocausto. Un periodo funesto, de aciago recuerdo, pero que no se puede limitar a una simple confrontación de los buenos contra el eje del mal. Para ver que casi nunca la historia se limita al blanco y negro, recomiendo ”Koba el Temible“de Martin Amis (Alfaguara), que lleva el acertado subtitulo “La risa y los veinte millones”. Amis, siempre buscando la polémica, despliega una suerte de autobiografía política mezclada con un ensayo sobre el comunismo soviético, ampliándose con el stalinismo o, mejor, en Stalin (Koba para los amigos...que sobrevivieron), que viene a ser lo mismo, La crítica es despiadada de principio a fin, repleta de información y datos, y desde el punto de vista de aquel que ha estado dentro (Amis padre fue miembro del partido comunista inglés durante más de una década) y ha salido horrorizado y indignado con la risa que siempre ha provocado en el mundo occidental lo soviético y sus compañeros de viaje y satélites varios. Porque no hay nada de que reírse, no hay excusas ni disculpas a un régimen criminal, retorcido y asesino que estuvo, por giros locos de la historia, en el bando de los buenos, los menos malos
10.1.06

El pragmatisme de la perca

La Pesadilla de Darwin?

Una pel·lícula de la que segurament heu sentit a parlar. El llac Victòria, el bressol de la humanitat, infestat de peixos carnívors (i caníbals), la perca del Nil, que s'ha cruspit tot el que hi havia i ha deixat un reguitzell de desgraciats i triomfadors, pobresa enmig de la llei de la selva,tones de carcasses de peix podrit sota peus descalços i un gust agre a la boca (i penso que no només a la meva). Per què em sento culpable?

I tornem a casa, encenem el televisor muntat a Singapur, en descalcem de les bambes fetes a Vietnam, recolzem el peus sobre la tauleta d'uns suecs que devasten mig planeta en la insaciable cerca de fusta barata i ràpida i...i...i...

No continuem. Som part d'una maquinària que produeix bens probablement innecesaris i molts no volem saber d'on surt TOTA aquesta riquesa, no volem mirar cap a la destrucció que deixem que vagi endavant. Encara així, només podem justificar-nos amb els mateixos arguments eterns i universals que el pilot ucraïnès a la pel·lícula, conscient que ha transportat armes que han matat gent, de carn i ossos com tu i jo:
he de viure, necessito un sostre, haig d'alimentar els meus fills...Què puc fer? Per on començar?
8.1.06

Espanyes i la ciència

Si ja ho deia Juli Verne al llibre "De la terra a la lluna". En aquest pais, la ciència, si no és militar, poca consideració té. I això amb els militars que tenim (alguns) i les ganes que tenen per tornar a l'Antic Règim (sí, amb majúscules). Si no, llegiu aquest fragment del llibre en el moment que es repassen totes les donacions internacionals per financiar el projecte d'enviar un projectil a la Lluna (a l'ull, ja no ho sé):

"Respecto a España, no pudo reunir más que ciento diez reales. Dio como excusa que tenía que concluir sus ferrocarriles. La verdad es que la ciencia en aquel país no está muy considerada. Se halla aún aquel país algo atrasado. Y, además, ciertos españoles, y no de los menos instruidos, no sabían darse cuenta exacta del peso del proyectil, comparado con el de la Luna, y temían que la sacase de su órbita; que la turbase en sus funciones de satélite y provocase su caída sobre la superficie del globo terráqueo. Por lo que pudiera tronar, lo mejor era abstenerse. Así se hizo, salvo unos
cuantos realejos"

El que sí hi ha en aquest país és gent decidida a separar ciència i investigació militar com és la FUNDACIÓ PER LA PAU . Feu una ullada a veure que us sembla