26.1.06

Indústries indigents


No sé on vaig llegir que per saber que és el que passa d’important i esencial al món no cal anar a les pàgines de internacional ni política: directament a la part d’economia. És el que mou el món, diuen la colla de tecnócrates i estirats amb americana. I si us heu passejat per aquestes pàgines plenes de robatoris i mentides que engruixeixen els diaris, haureu observat una de ben curiosa. Ford, el màxim exponent de la fabricació en cadenes de montatge de cotxes i propietària de marques com Jaguar, Aston Martin o Lincoln, tancarà catorze plantes als USAs i fotrà fora una quarta part dels seus treballadors (que son de 25000 a 30000 treballadors, amb les seves famílies, gastos, esperances i vides). L’exemple del capitalisme (sense majúscules, si us plau) s’enfonsa per la seva pròpia teoria
I tot perque van guanyar 1600 milions d’euros menys aquest any. Això no són pérdues, perdoneu-me que no tingui ni idea d’economia: això és guanyar menys. No crec que sigui raó suficient a no ser que els treballadors siguin tan sols esclaus del benefici corporatiu. És el que és, no són una ONG, està clar
Aquí SEAT (on són totes les ajudes del govern català?), més enllà Daimler-Chrysler, les companyies coreanes allà lluny, etc. No veuen que si la indústria automovilística no està subvencionada no va enlloc? Per què ens entossudim en seguir un model que no és més barat que altres alternatives?
Llegiu la secció d’economia cada dia, vomiteu i feu-vos forts
19.1.06

Continua el Segarra-Garrigues...

Bé, si esteu atents al blockgk, ja haureu vist aquesta resposta al post "I a qui li importen quatre pajarracos (si no és a l'Àfrica)? " Però he pensat que està prou bé (si dic molt bé se m'acusarà de ja sabeu que) com per publicar-ho ben destacat sense el consentiment de l'autor desconegut per a que tots vosaltres la llegiu i fruiu, si voleu...allà va:


Quan es diuen arguments en contra del canal Segarra-Garrigues només se sent a parlar de la zona de protecció de les aus; però el canvi de paisatge d’aquestes comarques degut a la transició de zones de secà a regadiu portarà a una modificació de tot l’ecosistema, no només els ocells. Si heu visitat alguna de les comarques regades pel Canal d’Urgell es impressionant la diferència entre cantó dret (mirant al Sud) que està regat i el cantó esquerre que continua de secà. Són dos paisatges completament diferents. Mirant una fotografia aèria de la zona es pot veure una de les bandes és verda i l’altra de color terra. El sistemes de rec dels camps regats pel canal d’Urgell són tant arcaics com el mateix canal, aixequen les pales de les sèquies i aigua va (rec per inundació). El Segarra-Garrigues no serà ni de bon tros el mateix, per tant espero, que si s’arriba a fer, que els canvis no siguin tan bésties. Els ametllers que ara començaran a florir, la primavera tenyint de colors la terra seca, ... i tot aquest paisatge bucòlic del qual ens agrada tant gaudir, que bonic és passejar en bicicleta o caminant o corrent pels camins sentint l’olor de romaní i de timó, cantar els ocells ... Jo no vull que canviï tot això. És la meva terra on he nascut on he crescut, d’on sóc. Però també és cert, que perquè tot continuï així algú ha de tenir-ne cura. I tal com estimo aquella terra, estimo aquella gent i veig com cada dia els costa més viure dels cultius. El 23’7% de la població de les Garrigues viu o intenta viure de l’agricultura (a Catalunya és del 2’5%) el 34’9% del valor afegit brut de la mateixa comarca correspon a l’agricultura. Si ens enlairem d’aquest territori i pugem amunt per veure la situació en aquest món global, veiem que l’obertura de fronteres financeres i comercials (no de persones) fa que els productes d’aquí difícilment puguin competir amb l’entrada de productes agraris forans que es caracteritzen pels seu baix preu (no vaig a entrar a les causes que fan que tot i que aquests productes hagin de recórrer grans distàncies tinguin un preu bastant inferior als que es cultiven al costat de casa). Les subvencions agràries de la comunitat Europea que s’enduen més d’un 40% del pressupost comunitari estan condemnades a desaparèixer. Quina és la imatge de la pagesia quan és enfocada per la televisió? Manifestacions demanant subvencions o protestant per la pujada del preu del carburant. No es pot viure de subvencions. L’única solució que veu el pagès és l’increment de la producció (el regadiu té un rendiment de fins a 4 vegades més gran que el secà). Però és aquesta la solució? Fa falta més producció? I aquelles imatges d’agricultors llençant pomes per tal d’apujar-ne el preu?Pot ser no té ni sentit fer el Canal Segarra Garrigues. Quina és l’edat mitja de la pagesia? La majoria de pagesos deuen superar els 50 anys, quan acabi aquesta obra, potser l’edat mitja serà de 70!!!A més hi ha una altra cosa, l’abandonament de les terres, tant per l’envelliment de la població com per l’esgotament físic o les poques perspectives de futur, fa que aquestes es vagin concentrant a mans de propietaris únics, que recorden als antics latifundistes, i que es dediquen a treure el màxim partit econòmic de la terra. Volem unes terres cuidades per a poder-ne gaudir. Algú ha de cuidar-les. Però quin preu estem disposats a pagar? Amb quina moneda cal pagar?

OLD MAN GLOOM Seminar III: Zozobra

No tots podem estar a l'última en això de la música i, de tant en tant, descobreixes algun disc que et sorpren i et preguntes com has pogut estar tant de temps sense coneixe'l. És el que m'ha passat amb el disc "Seminar III: Zozobra" d'una banda dels USA anomenada OLD MAN GLOOM, el membre més destacat dels quals és Aaron Turner (Isis, Hydrahead Records). Aquest disc anava empaquetat amb el Seminar II, amb col.laboracions de membres de Cave In, entre d'altres. Conté un únic tema de 27 minuts, que per res es fa pessat: comença amb una mena de noise ambiental de fons fins que entra la guitarra amb acords i puntejats més o menys desordenats durant més de set minuts res més que això. I a partir d'allà entra la banda sencera i allà tenim de tot: guitarres pesades, tallants, crits guturals, mur de so i sorollets electrònics, solos estratosfèrics, bateria contundent pero buscant la gràcia a cada volta. En resum, el típic tranqui-canya-tranqui pero amb un sentit bastant acurat de la dinàmica i l'èpica de la cançó...potser prenent Mogwai com a referent, en un altre estil, està clar. Metalcore? Doom? Post Rock? No en tinc ni idea i em dóna igual.
Lletres sobre primats assassins (si conseguiu entendreles) i 27 minuts, una cançó, que passa volant!
16.1.06

I a qui li importen quatre pajarracos (si no és a l'Àfrica)?

Bones notícies per tots aquells que creuen que l'ecologisme no només es practica allà ben lluny on no afecti cap de les nostres comoditats i privilegis: la Comissió Europea (sí, sí, fan algo!) ha decidit portar a la Generalitat davant el Tribunal de Luxemburg per l'aplicació incorrecta (traduit: no han fet res) de la directriu d'aus al projecte del canal Segarra-Garrigues.
Veieu la notícia de La Vanguardia , un diari que no es caracteritza per ser molt afí a la defensa de res que vagi en contra del progrès..
El tema és complicat, sí: és un projecte per millorar les possibilitats i condicions de cultiu de zones on l'aigua està esdevenint un tresor car i rar. Pero si ens queixem que allà baix a Múrcia fan projectes faraònics de transformació de terrenys de secà semidesèrtics a regadiu de fruiters, (quan podrien habilitar propostes més realistes, més sostenibles amb l'entorn) haurem d'aplicar el mateix barem a les nostres terres: Baqueira, nuclears, urbanitzacions del litoral, virginitat dels parcs naturals. Perque el canal segarra-garrigues hauria estat un bon projecte fa cinquanta anys, però ara en sabem les conseqüencies d'arreglos amb molta infraestructura i poc seny, menyspreant el tema de les ZEPA i la protecció de les aus (A qui collons li importen quatre gallines petites i escarransides???)
Potser així comencem a veure una nova política basada en millorar les condicions de comarques que cada dia veuen més negre el seu futur tal com l'han viscut fins ara, però sense arrassar amb la natura i plantejant-se alternatives que no donen vots ni publicitat. No, tan sols es necessiten solucions.
Mentrestant podem seguir dient allò que la capital (Barcelona, Madrid, Brusel.les,etc) ens pren els recursos i ens envia la merda i , a més a més, pretenen que les comarques bucòliques continuin sent així, encara que la gent no pugui treballar i hagi d'emigrar....
Ja ho sabeu, res és blanc o negre...i els ecologistes han de ser grisos, grisos
12.1.06

Cementiri nuclear, TGN

Males notícies per Tarragona de nou: si no hi havia prou amb les nuclears (Ascó i Vandellòs), la petroquímica i el polígon sud de Tarragona, ara amenacen amb la construcció d'un cementiri de residus nuclears.Si no, veieu aquesta notícia apareguda a El País.
L'anunci d'aquest cau de merda nuclear es fa sense plantejar-se tan sols el tancament de nuclears com a compensació. Aquest tripartit és poc clar (no diu res, mareja la perdiu amb l'estatut?)davant el tema.
Però el més preocupant és la nova onada de fals ecologisme que s'ha estès a Europa que proposa, junt a les fonts d'energia renovable, la reimplantació de les nuclears, pretenent que és una energia neta. Grans pensadors con Lovelock i escriptors com Crichton ja s'han mostrat favorables.
I creiem que estavem ja al final del somni (o malson) nuclear...
11.1.06

Koba el Temible

La Risa y los veinte millones

Ya son más de sesenta años de la liberación de Auswitchz y el inicio del despertar al grito de los millones de seres humanos que perdieron la vida en el Holocausto. Un periodo funesto, de aciago recuerdo, pero que no se puede limitar a una simple confrontación de los buenos contra el eje del mal. Para ver que casi nunca la historia se limita al blanco y negro, recomiendo ”Koba el Temible“de Martin Amis (Alfaguara), que lleva el acertado subtitulo “La risa y los veinte millones”. Amis, siempre buscando la polémica, despliega una suerte de autobiografía política mezclada con un ensayo sobre el comunismo soviético, ampliándose con el stalinismo o, mejor, en Stalin (Koba para los amigos...que sobrevivieron), que viene a ser lo mismo, La crítica es despiadada de principio a fin, repleta de información y datos, y desde el punto de vista de aquel que ha estado dentro (Amis padre fue miembro del partido comunista inglés durante más de una década) y ha salido horrorizado y indignado con la risa que siempre ha provocado en el mundo occidental lo soviético y sus compañeros de viaje y satélites varios. Porque no hay nada de que reírse, no hay excusas ni disculpas a un régimen criminal, retorcido y asesino que estuvo, por giros locos de la historia, en el bando de los buenos, los menos malos
10.1.06

El pragmatisme de la perca

La Pesadilla de Darwin?

Una pel·lícula de la que segurament heu sentit a parlar. El llac Victòria, el bressol de la humanitat, infestat de peixos carnívors (i caníbals), la perca del Nil, que s'ha cruspit tot el que hi havia i ha deixat un reguitzell de desgraciats i triomfadors, pobresa enmig de la llei de la selva,tones de carcasses de peix podrit sota peus descalços i un gust agre a la boca (i penso que no només a la meva). Per què em sento culpable?

I tornem a casa, encenem el televisor muntat a Singapur, en descalcem de les bambes fetes a Vietnam, recolzem el peus sobre la tauleta d'uns suecs que devasten mig planeta en la insaciable cerca de fusta barata i ràpida i...i...i...

No continuem. Som part d'una maquinària que produeix bens probablement innecesaris i molts no volem saber d'on surt TOTA aquesta riquesa, no volem mirar cap a la destrucció que deixem que vagi endavant. Encara així, només podem justificar-nos amb els mateixos arguments eterns i universals que el pilot ucraïnès a la pel·lícula, conscient que ha transportat armes que han matat gent, de carn i ossos com tu i jo:
he de viure, necessito un sostre, haig d'alimentar els meus fills...Què puc fer? Per on començar?
8.1.06

Espanyes i la ciència

Si ja ho deia Juli Verne al llibre "De la terra a la lluna". En aquest pais, la ciència, si no és militar, poca consideració té. I això amb els militars que tenim (alguns) i les ganes que tenen per tornar a l'Antic Règim (sí, amb majúscules). Si no, llegiu aquest fragment del llibre en el moment que es repassen totes les donacions internacionals per financiar el projecte d'enviar un projectil a la Lluna (a l'ull, ja no ho sé):

"Respecto a España, no pudo reunir más que ciento diez reales. Dio como excusa que tenía que concluir sus ferrocarriles. La verdad es que la ciencia en aquel país no está muy considerada. Se halla aún aquel país algo atrasado. Y, además, ciertos españoles, y no de los menos instruidos, no sabían darse cuenta exacta del peso del proyectil, comparado con el de la Luna, y temían que la sacase de su órbita; que la turbase en sus funciones de satélite y provocase su caída sobre la superficie del globo terráqueo. Por lo que pudiera tronar, lo mejor era abstenerse. Así se hizo, salvo unos
cuantos realejos"

El que sí hi ha en aquest país és gent decidida a separar ciència i investigació militar com és la FUNDACIÓ PER LA PAU . Feu una ullada a veure que us sembla