1.2.06

Cegados por el fuego

De vegades, els crítics em sorprenen: sembla que estiguin totalment absorts al seu món, lluny de la realitat. És el que em va passar al llegir algunes crítiques sobre la darrera película del director argentí, Tristan Bauer, Iluminados por el fuego. És probablement la primera película que parla obertament sobre la "guerra" de les Malvines, de data tan propera com va ser l'any 1982!
No, no supera ni Apocalypse Now, ni Salvar al soldado Ryan (no l'he vista, però tothom en parla molt bé, com la la Lista de Schindler o Múnich; a mi, em perdonareu, no m'interessen per res venint de qui ve) ni Platooon ni ves a saber quantes més. Perque crec que la crudesa de la guerra i el cants antimilitaristes mai són prous, que si tenen tendència a "la vuelta de tuerca sentimental" és perque la guerra és així, crítics assegudets a les vostres butaques afelpades de cinema madrilenyo, que si no diu gran cosa del gènere bèlic és perque és ben senzill arribar a la mateixa conclusió a totes les guerres, que si superficial (i que opinen de les badallades que provoquen els exhausius exàmens psicològics de Garci? Que diuen?), que si, que si.... Però és que aquesta guerra va ser tan estúpida, tan propera!! (britànics i argentins, si això no és proper...): no hi han ni nazis ni japos sonats, ni malditos charlis amagats sota terra
ni fanàtics religiosos amb turbant i fent bulubulus. Són dos potències (o eren) amb el seu grau de "civilització", cultura com la nostra que s'emmerden (bé, els argentins, perque va provocar tot un cataclisme al seu pais) i acaben deixant un reguitzell de cadàvers mentals arreu. I més de 25000 mines escampades per totes les Malvines.
Si, d'acord, no és la millor película que he vist em ma vida pero penseu si una merda guerra com aquesta va fer patir tant, imagineu Irak, Afganistán, Txetxènia, Balcans...a mi mai em sobrarà cap película d'aquest tipus.
És un primer intent d'obrir la memòria de nou. Però algú ha de començar!
I MASH?

2 comentaris:

Anònim ha dit...

i like MASH-ed potatoes

23 ha dit...

Jo no parlo de cine perquè ploro amb les pelis i per tant no sóc ningú per parlar-ne.

Però amb la música no ploro, de moment, així que et vull recomanar i et recomano algo del projecte paral.lel del líder de Bright eyes, que ara no recordo com es diu: Desaparecidos. Han tret un disc molt digerible que es diu Read music / Speak spanish i que em recorda a uns Pavement més de tendències i pretenciosos.

Sóc una persona considerada i t'he penjat la, per mi, millor cançó. És a dir, si no t'agrada aquesta, ni cas a la resta del disc: http://s46.yousendit.com/d.aspx?id=0CSV5ZMB35JX3IRCONV9YVZYF