18.12.07

Las Vegas als Monegros, 3era part

Anem recollint més reaccions. El tema crec que és prou important com per a ésser insistents (per entrades anteriors cliqueu aqui i aquí). Potser serà per la meva obsessió a mai dir-li desert als Monegros. O potser, ves, només que m'agrada recordar quan passaven per la Nacional de bon matí, els esmorzars al Ventorrillo o la pudor de gasolina del camions pujant el coll de Fraga.
Les Entitats de la Franja de Ponent ja han alertat que aquest projecte pot provocar un autèntic desastre a l'equilibri cultural de la zona. I ja tenim un bloc contra aquest projecte. Feu-li una ullada!
I tenim totes aquestes associacions, organismes etc que s'han oposat frontalment al projecte: SEO/BirdLife, Los Verdes, Ecologistas en Acción, COAGRET, ANSAR, Triacanthos, Plataforma Monegros no se vende, Plataforma Aragón no se vende, Asoc. La Paz, Asoc. El Cantero, i CGT, l'únic sindicat que no s'ha venut al capital en aquest assumpte.
Veiem com avança tot això! Al menys que conseguim que els Monegros i Aragó surtin de l'anonimat, de la ignorància de la resta del país.

El bombardeig de Barcelona


La cultura popular sap que per tenir-nos tranquils ens han de bombardejar cada cinquanta anys. Ara ja fa quasi setanta anys. Si no llegiu aquesta frase tan famosa, atribuida a Negrín, però que d'altres opinen que va ser Azaña qui va dir el que ja se sabia:

"Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha durado para dos siglos".

Ara els italians sobrevolen Barcelona per baixar al Prat i estendre´s pels carrers i pisos més guais de la ciutat. Hem millorat: abans ens esclafaven a bombes.

13.12.07

Almaraz ja fa riure

Encara més novetats avui. Faltava la típica noticia sobre les centrals nuclears, les que fan riure però tampoc gaire. Us adjunto un comunicat de premsa (resumit) de Greenpeace sobre el judici que s'està fent a 18 activistes que es van colar a la Central Nuclear d'Almaraz (Cáceres) el passat 24 de maig a l'acabament d'una protesta pacífica:

La fiscalía se sorprende por el desconocimiento sobre seguridad del responsable de la central nuclear de Almaraz

[...] Tras el interrogatorio a lo largo de toda la sesión ha quedado demostrado el gran desconocimiento del responsable de seguridad de la central nuclear en las materias de su competencia [...]. A modo de ejemplo, no sabía el número de puertas de la instalación o por cuál de ellas había accedido la Guardia Civil al interior de la central en el momento de la protesta.
La fiscalía ha considerado sospechosa la declaración del responsable de seguridad. Además, se ha constatado la ausencia de cultura de seguridad de su responsable, al no saber responder, ante las preguntas de la jueza que instruye el caso, sobre el plan de emergencia interior de una instalación tan peligrosa como una central nuclear. Greenpeace ha hecho saber durante la celebración de la vista que pondrá en conocimiento del Consejo de Seguridad Nuclear (CSN) esta grave situación [...]

Las Vegas als Monegros, 2on capitol

Al final, Gran Scala, Las Vegas dels Monegros s'ha destapat. Els diaris en van plens, tot i que aquesta notícia se sabia de feia temps (Google m'ho va demostrar fa vint-i-un dies). En fi, una altra pàgina més de la relació més que estreta entre els poders (o lobbies) econòmics i la premsa lliure (de prejudicis per acceptar el suborn continuat).
Al diari cada dia més Vanguardista de l'Avui, trobem l'alcalde socialista de Lleida, Àngel Ros, predicant al desert (mai més ben dit) totes els aventatges que suposarà aquest macroprojecte faraònic. Sembla que ens llepem el dit. Promet feina (no hi ha cap promesa per part dels promotors), reactivació econòmica, que l'Aeroport d'Alguaire servirà d'alguna cosa més que per fer bonic, etc. Això se li'n diu un "govern progresista". Perque clar, parlar de l'aigua, de l'entorn ecològic tan fràgil dels Monegros, de la precarietat laboral que comporten tots aquests projectes de dictador africà, és retrògad, reaccionari.
El País és un altre diari que descobreix la sopa d'all continuament. Veieu el canvi climàtic, entre d'altres. Però tot i això aquest article té la seva conya. Si no llegiu: "[Gran Scala] necesita una inversión de 17.000 millones de euros para convertir el desierto en una tierra de espías y tragaperras [...] casi cinco veces el presupuesto del Ministerio de Medio Ambiente en 2007".
Encara així el govern de progès socialista d'Aragó, ha firmat ja el tracte que necessita un colló de recalificacions (equivalent a 2000 camps de futbol) i molta cara dura. Suposo que la paraula Kyoto no apareix al llibre d'estil d'aquesta tropa.
Segons l'Heraldo de Aragón, Izquierda Unida (IU) i la Chunta Aragonesista (CHA) són els únics que han alçat la veu: Chesús Yuste (CHA) va demanar resposta al govern d'Aragó sobre els assumptes que "ayer se quedaron sin resolver como los impactos medioambientales, la gestión del agua, infraestructuras y la reforma legislativa necesaria para el desarrollo del proyecto Gran Scala". Per una altra banda, el diputat de IU, Adolfo Barrena, fou més ofensiu. Va opinar que Gran Scala "agrede al modelo de cultura de un país mediterráneo y, además, promueve una sociedad consumista y despilfarradora de recursos".
A mesura que veiem com avança el projecte, es veu clarament que és un xec en blanc del govern d'Aragó a les empreses promotores (tema per un altre post), el diner fàcil: no hi ha promeses de feina ni inversions fixes, neteja i infraestructures s'obtindran del diners dels nostres impostos, etc.
I s'ha de tenir clar que tots són governs d'esquerres, a l'Aragó i Lleida, que es baixen els pantalons al capital.

24.11.07

El Pla de Santa Maria al sol

El titular torna a ser, per variar, tendenciòs:

Ecologistas, contra un parque solar en Tarragona.

I aleshores tots treiem ràpides conclusions: que si aquests ecologistes es queixen per tot, la cultura del no, uns reaccionaris del progrès. Si fos per ells, pensem, encara aniriem tots mig despullats.

Però aleshores, llegeixes més enllà del titular i mires a veure quina és l'opinió dels denunciants, l'ecologista Gepec ( a qui se'ls hauria de fer un monument a Tarragona per la seva defensa aferrissada i sense concesions del medi ambient ) i l'assumpte canvia totalment.

El projecte, situat als termes municipals del Pla de Santa Maria i Alió (Tarragona), preten construir una estació de plaques solars fotovoltaiques sobre terreny forestal i agrari i amb una extensió total de 340 hectàrees!!! Per fer-vos una idea, 340 camps de futbol!!!

Però, no hi havia una llei, que no permetia cobrir tant terreny amb plaques solars? Si, existeix. Però feta la llei, feta la trampa. Com diuen a Gepec:
"L’ambició d’aquest Pla Especial és tan perversa que per saltar-se els dictàmens de la Comissió d’Urbanisme dividirà les 340 hectàrees en unitats productives de 4 a 14 hectàrees, com a parcel·les aïllades de producció d’un màxim de 2 MW cadascuna. Ens sembla que aquesta tàctica tan poc elegant no és res més que un intent per saltar-se a la brava el Text refós de la Llei d’Urbanisme i la Llei del Sòl".

L'Alt Camp també està en venda.
23.11.07

Felipe i les nuclears

L'excel·lentíssim ex-president del Regne d'Espanya que ens va ficar a l'OTAN torna a la càrrega en la defensa de l'energia nuclear. Durant la conferència anual del Club de Madrid (on és reuneixen 64 caps d'estat i de govern jubilats), Felipe González va declarar que la "implantació" (o imposició) de l'energia nuclear pacífica és imparable al món i insta a no "ir a rastras", com se suposa que fa el govern de Zapatero. Insisteix que s'ha de plantejar amb serietat "el problema de l'energia nuclear".
En fi, res sorprenent. Porta anys amb aquesta campanya personal, com per exemple a la darrera Cimera sobre l'Etanol, on va tornar a treure el tema sense que vingués a sant de res. Però el que fa més por és que al bó de Felipe encara se l'escolten al PSOE i que, sempre que vulgui, té canxa oberta al diari El País. Quins interessos pot tenir aquest senyor per insistir tant amb aquest tema?
Altres socialistes de renom com Carlos Solchaga, Joan Clos, Joaquin Almunia i sindicalistes de UGT i CCOO s'han mostrat favorables a reobrir el debat.
22.11.07

Las Vegas als Monegros 1er capítol

Ja són dos del mateix diari, però crec que és bastant sorprenent aquests projectes en una comunitat governada pel PSOE. Reprodueixo una carta al director...

Localització possible del complexe Gran Scala

Link on trobareu tota la informació

En el desierto de los Monegros (Aragón) se anuncia la construcción del mayor complejo de ocio y juego de Europa. Este macroproyecto de dimensiones faraónicas (más de 2.000 hectáreas), denominado Gran Scala, incluye varios campos de golf, 32 hoteles, cinco parques temáticos, un hipódromo, casinos y hasta una plaza de toros (será por darle un aire español al complejo). Detrás del que ya empieza a conocerse como Las Vegas de los Monegros asoma un consorcio internacional de empresas del juego y financieras que prometen una inversión que triplica los presupuestos anuales de la comunidad autónoma.

El proyecto no sólo recibe el beneplácito del Gobierno de Aragón, que, al parecer, llevaba bastante tiempo negociando en secreto con los promotores, sino que ha sido acogido con entusiasmo por casi todos los grupos políticos de la comunidad autónoma, por los Ayuntamientos afectados, por las asociaciones de empresarios y por los medios de comunicación. Hasta ahora apenas se han oído voces disonantes.

Poco importa que este descomunal complejo vaya a tener un impacto similar al de una ciudad de 100.000 habitantes en una zona despoblada de apenas siete habitantes por kilómetro cuadrado. Tampoco que afecte a espacios protegidos por la legislación ambiental europea. Ni que las inversiones planeadas deriven en un consumo depredador de agua y energía en un territorio desértico. Todos los obstáculos son salvables, incluso las trabas jurídicas que impone la Ley del Juego de la comunidad autónoma, pues los políticos han anunciado ya que la adaptarán a las necesidades del complejo de ocio y juego.

¿Quizás haya sido determinante que Aragón tenga una de las mayores tasas de ludopatía de España? Las previsiones sobre recaudación de la tasa de juego han dibujado un dólar en los ojos de los avispados gestores públicos, orgullosos de haber ganado tan lucrativo proyecto para Aragón.

Pero en la Comunidad que en 2008 acoge una Exposición Universal cuyo lema es "Agua y desarrollo sostenible", nuestros gobernantes tendrán que hacer encaje de bolillos para defender este curioso modelo de desarrollo ¿sostenible? y convencernos ahora de que así se promueve un uso ¿racional? del agua.

Notícia breu...conseqüències llargues?

Una petita nota a la secció de Catalunya (amb Ñ allà) de El País. No n'hi ha prou amb tots els problemes que han tingut Ascó i Vandellòs darrerament?
El rentat cerebral de les empreses concessionàries de nuclears ja comença a fer efecte. En els seus pamflets, la premsa escrita.
12.11.07

Jo també opino sobre els trens

Trens....
És el tema de moda i em vaig prometre observar i després dir la meva. Però ja no he pogut estar-m'hi més: com poder veient tota aquesta tropa de farsants i figurants que van apareixent a TOTES les Ràdios, Televisions (sempre amb majúscula!) i Premsa, malanomenats periodistes, polítics, enginyers, caps sindicalistes, "creadors d'opinió", etc?
Tots ells no tenen ni IDEA del que és el transport públic perque MAI l'utilitzen i, per tant, MAI realitzaran res de bó en aquest tema.
Del primer a l´ultim fan pena. El debat hauria de ser: TRANSPORT PÚBLIC, que ens expliquin que passa a la Linea 9 del metro, amb la salvatjada del Quart Cinturó (ara sota l'eufemisme de Ronda del Vallès),la connexió Tarragona-Reus-Valls i, de pas, que algú expliqui l'animalada d'autovia que volen fer de Tarragona a Valls. En definitiva, quin és el model de transport i energètic de Catalunya. Ai noi! Això no t'ho diran pas, no.
Una colla d'inútils, lladres panxacontents i esclaus del imperi econòmic.
30.10.07

El vodka i Métxnikov

"- És bo beure vodka - digué Sakerdon Mikhàilovitx mentre omplia les copes - Métxnikov va escriure que el vodka és més saludable que el pa, perquè el pa no és més que palla que se'ns podreix dins de l'estómac."
Ília Ílitx Métxnikov (1845-1916) va ser un embriòleg, bacteriòleg i immunòleg rus que va obtenir el premi Nobel de Fisiologia i Medicina l'any 1908 i va ser, entre d'altres, doctor honoris causa de la Universitat de Cambridge.
23.10.07

Com sempre, el Roto ho explica millor

Només val la pena aquest diari per les "vinyetes" que cada dia publiquen d'El Roto...

13.10.07

La Ciutat es Ven





La revista la Veu del Carrer m'ha ensenyat algunes cosetes interessants sobre aquest home, desconegut per la resta de mortals, que té un càrrec tan estrany com és ser delegat del Govern de la Generalitat a Madrid. Respon al nom de Raimon Martínez Fraile.

Com diuen al número 99-100 d'aquesta revista (gratuïta, amb pdf descarregables i que recomano com lectura obligatoria!):

"[...] com a regidor socialista, Martínez Fraile va ser un dels defensors del pla d’hotels de la Barcelona olímpica. Després va deixar l’Ajuntament i va marxar a la RENFE de Mercè Sala a treballar en temes immobiliaris per reaparèixer més tard a Barcelona com a mà dreta de l’empresari hoteler i vicepresident del Barça Joan Gaspart, vinculat al consorci Turisme de Barcelona. “Res a dir, perquè hi ha molta gent del sector públic que passa al sector privat, si no fos perquè en aquell àmbit la seva implicació i la de l’Ajuntament eren molt importants”, apunta l’extinent d’alcalde Jordi Borja.

El 2004, Martínez Fraile va marxar a Madrid com a responsable de Turisme del ministeri d’Indústria que dirigia José Montilla. I allà es va quedar quan Joan Clos va substituir Montilla, amb la paradoxa que Martínez Fraile havia pugnat anys abans amb l’alcalde de Barcelona per ser escollit cap de llista del PSC a les eleccions municipals. Des del Nadal passat, però, Clos i Martínez Fraile ja no coincideixen al ministeri. Montilla el va anomenar delegat del Govern de la Generalitat a Madrid."

Quina biografia més curiosa. I n'està ple l'Ajuntament....
7.10.07

Reflexions al Rodizio


Encara vius, un grup de jubilats celebra quelcom, potser allò precisament. La gana no s’apaivaga, doncs, amb l’edat. El ritme és pesarós, lent però constant, desmanyat però eficient finalment; les dentadures rossegant la carn, el greix regalimant per la galta seca i arrugada. El cambrer passa al costat de la taula amb un tros de porc ensartat a un pintxo gegant, el fan parar, li fan tallar uns quants trossos més amb el matxet. Les panxes hipertrofiades, les camises rebentant; un d’ells, amb cara entre absent i ebria, s’aixeca, amb severes dificultats, per anar a alleujar els intestins fallits. La resta continua amb el cap dins el plat, mastegant maquinalment, gairebè pastant. Ningú no diu res si no és per aturar al següent cambrer, que porta una nova degustació càrnica brasilera. Unes taules més enllà, un nounat és colmat de presents. L’avi, l’àvia, l’altra àvia, la tieta, tots van amuntegant al davant seu la peça de roba, la joguina, l’utensili. El rebombori és notable, el nounat no se’n assabenta, el germà quasi-adolescent del nounat assisteix amb passivitat. El cicle es tanca. Les vaques, els porcs, els pollastres, els camps, els subsól, la muntanya règia, el mar nostre, em miren i em pregunten: què fas aqui ?

X.T.C.
5.10.07

Dies tous: Mentides


"Hi han tres tipus de mentides: les mentides, les maleïdes mentides i les estadístiques"

D'Israeli.

Encara que no he pogut esbrinar quin D'Israeli és, sorprèn que avui dia sigui tan important la "ciència" de l'estadística, sobretot la que té una finalitat electoral. 'Nem a fer una timba...
27.9.07

Comsat Angels - The Glamour -


Aquesta és la crítica "full version" que he escrit per una revista musical de tirada nacional (o Imperial) que no és pas ni el RockDeLux ni pamflets semblants. En fi, que vaig entendre'ls malament i en canvi d'escriure mil caràcters vaig intentar escriure mil paraules (a les set centes paraules se m'havien acabat les idees). La diferència és bastant apreciable. I com que la feina ja està feta, anem a penjar-la per aquí amb alguns enllaços i fotos. Espero que us agradi (està en castellà i aquesta si que passo de traduïr-la!).

Con el lanzamiento de las reediciones de “My Minds Eye”(1992) y “The Glamour”(1995), el sello Renascent recupera los dos últimos discos que publicaron la banda de Sheffield, The Comsat Angels. A éstos tenemos que añadir la edición del recopilatorio “To Before” que agrupa demos, caras B y rarezas varias de toda su larga trayectoria (que corre del 1978 hasta 1995) . “To Before” es un auténtico trabajo de arqueología y ese es su principal interés a la vez que defecto, ya que varios temas se daban por perdidos y se tuvieron que extraer de bootlegs o otras fuentes poco fiables. Vamos, que algún que otro tema tiene un sonido horrible maquetero, solo recomendable para fans de la banda.

Las reediciones de los discos originales se han remasterizado e incluyen igualmente numerosas mezclas alternativas y otras rarezas (hasta ocho mezclas y cinco cortes no publicados en “The Glamour”), y se nota que han hecho un buen trabajo.

Generalmente, se ha asociado el sonido de The Comsat Angels con grupos como Joy Division, The Cure o The Sound (también reeditados en Renascent) y de influencias claras sobre Interpol o The National. Si quereis una etiqueta, un cajón de sastre como post-punk o hasta de post-grunge, quienquiera que sepa que es eso.

Pero para una banda con tan larga trayectoria se ha de entender que no siempre estuvieron haciendo “ese” estilo. Desde “My Mind's Eye” ya se intuía un cambio de rumbo de la banda o, más bien, una concreción de todas las influencias que iban absorbiendo.
 
Sobretodo se ha de tener en cuenta que “The Glamour”, después de la gira del cual se disgregaron, fue el primer disco sin la formación original, mezclado deprisa y editado aún más, como si intuyeran la cercana separación. No sacaron ningún single, poca o nula distribución y de ahí al olvido, un paso.

A lo largo del primer de los dos cedes de esta reedición, vamos descubriendo que el sonido tiende a ser básicamente el mismo al que nos tenían acostumbrados con esos pasajes atmosféricos y, de golpe, un poco de riffs más rockeros que en otras ocasiones pero igualmente contenidos, todo envuelto por la voz de barítono de Stephen Fellows que me dan a recordar, salvando las distancias, a grupos del tipo Porcupine Tree o Tangerine Dream. Solo hay que oír el principio del disco con el ambiente inquietante “I Hear a New World” seguida de los acordes y el coreo que se mete en la cabeza de “Goddess” y no sé porque me vienen a la cabeza los primeros U2 (con los que compartieron escenarios allà por el año 1981). Eso si, la batería con la reverb más suave y el teclado que prácticamente desaparece.

El problema quizás es el exceso minutaje que provocan que vaya perdiendo la atención por instantes y que los temas vayan saltando sin darme cuenta, sin dolor. Me despierto curiosamente con dos temas largos y etéreos como son “Oblivion” y “The Niala Game”, quizás unos de los mejores momentos del primer disco. Y después el contrapunto con dos temas más animados, “Audrey in Denim” y “Demon Lover”, enganchosas y con esa sensación de haberlas oído ya antes en algún lugar (y no tiene porque ser necesariamente una mala sensación en una reedición).

El segundo disco abre con el primer tema de la edición original, “Psychedelic Dungeon”, para darme cuenta que algo diferente se cuece en esta banda. Sigue la sensación hasta llegar al tema pseudo grunge que da título al álbum, “The Glamour”. Fellows grita pero sin perder nunca el tono, sin desgarrarse. En resumen, más guitarras, menos teclados ambientales y más temas inmediatos, incluso la larga “The Breaker”, pero todo sin desfasarse. Aquí es cuando se nota el porque de la reordenación de todos los temas respecto de la edición original para (se supone) darle mas consistencia al conjunto. Sigue con la misma línea con las inéditas y guitarreras “Evanescent” y “Hyperprism 1” para pararse de golpe y sopetón con “Spaced”, la última de la edición original. Vamos acelerando hacia el final con dos temas un poco prescindibles,“Web of Sound” y “A Song Called Dave”, para acabar con la pequeña joya de “Slayer of The Real”, la cual algunos describen como su mejor tema.

En definitiva, un buen disco de una buena banda que no tuvo demasiada suerte pero quizás algo disperso, demasiado comedido y largo.
14.9.07

Alterativa

Un grup de filòsofs violents, perillosos i molt sonats em van instar amb amenaces a escriure cosetes a la seva pàgina, ALTERATIVA, (en castellà i encara en període de proves), i aquí teniu el resultat del primer escrit, traduït més o menys com m'ha sortit d'allà...

Pots ser ets un d'aquells individus que fan balanç de la seva vida (sovint a Nadal o a cap d'any amb
unes copes més que sobreres, si és que existeix aquest concepte, i l'ànec amb taronges ballant
amunt i avall del ventre) o que no en fan cap.

Si no feu cap tipus de valoració ("inconscient!" sentireu dir) tot anirà bé i no teniu res del que
us hagueu d'amoïnar.

Si sovint fas balanç, pot ser que et sembli que la teva vida ha anat prou bé o més bé cap a
malament.

Si t'ha anat bé, no hauries de patir gaire.

Si penses que ha anat prou malament, pot ser que hagis gaudt d'un bon estat de salut o que no n'hagis tingut per res.

Si has tingut bona salut, deu mil bajanades i maldecaps menors hauran marejat els teus data-sentits fins fer-te tornar un inconscient que, a més a més, fa un balanç negatiu de la seva vida trista.

Si no fa el cas, si creus que carregues amb una salut deplorable comparable a la d'un serf dominat per les urpes opressores d'un senyor feudal qualsevol a l'Edad Mitjana, pot ser que no siguis res més que un hipocondriac o que realment els teus sentits et confirmin que el teu cos ha sofert una múltiple agressió d'organismes microscòpics malignes i/o que els teus gens son un broma heretada dels progenitors que no han deixat d'emprenyar-te des que et van construir.

Si ets un hipocondriac, frueix i deixat endur.

Si no és així, pots fer una bona llista de les medicines que t'has pres, cercar i llegir els prospectes respectius i meravellar-te de com és que l'estòmac i el fetge, la melsa i els ronyons, les tiroides i el jejú encara poden continuar funcionant de manera correcta.

I amb això estem enfeinats.

21.8.07

La projecció




"Ara veig del tot clar que jo, a conseqüència de la meva vanitat sense límits i, per tant, de l'exigència envers mi mateix, molt sovint em mirava amb una satisfacció furiosa, que arribava a la repugnància, i per això atribuia mentalment la meva mirada a tots els altres"

Apunts del subsòl - Fiódor Dostoievski

Què és la projecció?

4 PSIQ 1 Procés mental mitjançant el qual un complex és representat de forma distinta, de manera que hom atribueix a un altre les idees o els sentiments propis.
17.7.07

éL HeCHO: Bolo#7 & 8 Euskadi


éL HeCHO... Els darrers bolos amb Tadeusz a la veu i no podia ser de millor manera. Primera nit a Mogambo i la següent, al menjador d'un paio a Getxo. Després els dubtes i els nervis. Però al final sembla que això encara no s'acaba....
12.7.07

Hotel Ilegal endavant

"Ilegal"
La pintada que aquest matí activistes de Greenpeace han plantat a la façana del macrohotel ilegal construit dins del Parc Natural del Cabo de Gata-Nijar , reserva de la Biosfera situada a Almeria. L'hotel, amb unes 400 habitacions i més de vint plantes, s'ha seguit construint tot i la sentència cautelar decretada per la justícia el febrer del 2006 i que va instar a aturar les obres fins que s'aclari la seva legalitat.
Com podeu veure a les fotos del link, els serveis de seguretat han fet poc o res enfront l'allau que els ha sorprés de bon matí.
Això ens recorda com son de desmemoriats els periodistes, polítics i afins. La notícia va esdevenir un escàndol que es va esbombar a tots els mitjans però ara ens assabentem que no va tenir cap utilitat pràctica. La construcció ha continuat a la platja del Algarrobico, dins d'un espai protegit.
I això que és un cas prou evident i flagrant. Imaginem que deu passar amb construccions situades a zones molt menys sensibles i conegudes
11.7.07

Comelade i Casasses, al Grec aquesta nit

Tants anys vivint aquí a la gran urb de Canfanga i mai he trepitjat el Grec (fora de temporada sí, però és una història que no ve al cas). Sempre m'ha semblat un festival elitista, de copa de cava sostinguda amb classe, conversa profunda i actuacions d'artistes que viuen de la fama obtinguda quan eren joves i rebels, però que ara son una flama blava i dèbil del que van ser. Però amb els anys m'ha anat canviant la percepció del festival, sobretot per les dificultats que l'Ajuntament els hi ha anat impossant. I aleshores, per regla de tres, ja se'm fan simpàtics.

Allà hi veurem aquesta nit en Pascal Comelade i Enric Casasses que, com ja vaig explicar en un altre post, hem tenen ben encisat des de fa una temporada. L'actuació no serà precisament al teatre d'Epidaure però fa gràcia l'emplaçament, el Teatre Grec, tot i que l'han reformat (un ocellet m'ha cantat...) i quan sents "reformar" en aquesta ciutat ja pots començar a tremolar. Espero fruir com un xaval i que el públic sigui tan popular com a mi m'agradaria.

Home, si ens conviden a un vermut abans de l'actuació, no direm pas que no...
7.7.07

PostBolo

No direm que el concert al Climax de Banyoles ha estat un éxit, però vaja, ens l'hem passada bona. Som un grup deficitari, caòtic i nascut de la mala lluna. Ens passem la vida intentant reequilibrar el mal karma, arreglar les cagades, reconduir les coses...

Tot just arrivat de Banyoles (ara recordo menjant pizza vora el llac, veient com la nit s'esmunyeix entre les muntanyes) després del rutinari control de l'autoritat, "has begut?", "d'on veniu?" i un quasi-accident absurd a l'autopista de quatre carrils tota buida. Potser no hem fet el millor concert de les nostres vides però erem un, problemes fora, tot fora, només tocar...com l'aire, de vegades, és com agafar una bona glopada d'aire fresc per poder continuar una mica més abans de defallir.

El baixista dormint tot just abans del bolo, estirat al terra del backstage. Volum atronador. El cantant dimissionari desfent-se panxa endins. Algú que estava pensant en algú altre que ha passat la segona nit a l'hospital.

I l'speaker, un periodista del Punt de Girona (que curiòs que hem estat ben aprop de liarla moltíssim amb el Punt de Barcelona i una furgoneta avui mateix) que, crec que es deia Quim, ens ha fet una introducció gloriosa. En breu trobaré el paperet on m'ha apuntat on el puc trobar aquí a la xarxa. Perdoneu-me, però caic, em cago de son. Salut, sempre, i fraternitat!

Bona gent els del Climax i el que conec de Banyoles
zZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ
4.7.07

Considerem que hi han cases buides...

Avui una mica de Bertold Brecht i un fragment de la "Resolución de los Comuneros", inclòs al "Manifest per la Revolució".
M'hauria fer més il·lusió poder trobar la traducció d'aquest poema al català. Però com que he anat veient que hi han diferents versions en castellà que ronden per aquí i per allà, he cregut una mica agossarat fer una traducció del castellà (ja que no entenc ni un borrall d'alemany) amb la conseqüent pèrdua d'informació. Així us la transcric en la versió castellana que, per a mi, és la que té més ritme i intensitat....

3:
Considerando que hay casas vacias
mientras nos dejais a nosotros sin hogar
hemos resuelto mudarnos ahora mismo

pues en nuestros cuchitriles no cabemos ya

Considerando que en esa tesitura
nos amenazáis con fusiles y cañones

hemos resuelto temer en adelante

más a la mala vida que a la muerte

Una versió hardcore de la campanya "No vas a tener una casa en la puta vida" . Aleshores si que anaven forts....encara que de la vida i miracles de Bertold Brecht podriem parlar (i, sovint, no gaire bé), el poema m'agrada molt!
3.7.07

Enterrament



Mentre sigui ignorant, descobriré coses noves. Per exemple, la lletra actual de l'Himne de Catalunya, els Segadors, data del 1899 i és del poeta Emili Guanyavents (Barcelona 1860-1941) encara que la tornada (bon cop de falç!) segueix sent d' Ernest Moliné. I per casualitat, vaig trobar fa uns dies en una llibreria de vell al carrer Canuda l' "Antologia de la poesia modernista", a cura de Jordi Castellanos (Edicions 62, El Garbell 34) i me'l vaig endur per un parell d'euros. En aquesta compilació apareix un poema d'Emili Guanyavents que, ves a saber perquè, m'ha fet molta gràcia. Així fa:


ENTERRAMENT

Amb qui l'han casada
massa ho sabeu:
és home de riqueses,
és un hereu.
  L'han portada a la muntanya;
però... ¿què hi fa?...
la pobra presonera
té el cor al pla.

La casa és una tomba:
mai res hi riu:
hi ha enterrada una verge
de viu en viu.


Aparia la caixa,
cuita, fuster;
volteja les campanes,
bon campaner.


Porte-li flors, fadrines;
ploreu, minyons:
són mortes d'un cor d'àngel
les il.lusions
29.6.07

Pere Català i Pic

Un dia, passejant per Valls, vaig veure una placa que nomenava el carrer on erem com "Carrer de Pere Català i Pic". Després d'enfotre-me'n del segon cognom una estoneta, el Ramon em va informar que era un fotògraf nascut a Valls i pare de Francesc Català-Roca, també fill de Valls. La meva cara de sorpresa també hauria estat per fer-li una fotografia. Com podia ser que durant tants anys no hagués sapigut res d'aquests dos fills il·lustres de la vila de l'Alt Camp?

Sempre diem de carrereta el grans noms vallencs: Narcís Oller, l'escriptor (el carrer que duia el seu nom va restar molts anys sense asfaltar i denotava una mica el reconeixent i respecte que tenen els governants pels seus grans homes) ; Jaume Huguet, el pintor i Robert Gerhard, el músic (una escultura que no van fer fa gaires anys i que sembla que ja en tingui cinquanta). Però ningú m'havia parlat mai dels grandíssims fotògrafs Català, pare i fill.

Igualment, el carrer Català i Pic es troba sortint de Valls per la carretera de Montblanc, al barri de l'Albada, que no és cap situació preeminent. El carrer Català-Roca si que està pel centre, però mai he sigut capaç de trobar-ho.

Ja suposo que el fill és bastant més conegut que el pare. Teniu el link on podeu repassar les seves millors obres. Però estaria bé també que repassèssiu el pare, un gran teòric i pioner en la introducció de la vanguardia de la fotografia al nostre país, si conseguiu trobar-ne alguna com aquesta, "Aixafem el feixisme" (1936). Sobretot, busqueu les fotografies publicitaries que va fer per Myrurgia, entre d'altres empreses. Val molt la pena si encara no el coneixeu.

Ara la llista-cantarella s'amplia: Oller, Huguet, Gerhard, Català i Pic, Català-Roca pero cap Galimany ni Magrinyà.
27.6.07

éL HeCHO news!

éL HeCHO mai ha tingut una existència tranquil·la i sembla que així seguirà sent...
El compte enrera ja s'havia iniciat. Quedaven tres bolos més perque Xavi, el nostre cantant emigrat a l'Àrtic, ens deixés però sembla que ni el comiat ens deixaran fer en condicions. Han tancat cautelarment per queixes veinals la sala Billypool de Bilbao, on se suposava que fariem dissabte 14 de juliol el darrer concert amb aquesta formació. Però ara m'assabento que hi hagut dos assassinats aquest cap de setmana a la zona de Deusto, la zona de Bilbao on estava la sala. Així que quasi millor no tocar.... Per ara, recordeu el 6 de juliol a Climax de Banyoles, el darrer concert del concurs que organitza aquesta sala.
Per si de cas, la bona gent de CURASAN ens estan buscant algun concert pel dissabte allà dalt a Euskadi
26.6.07

Mark Lanegan per tot arreu

Molts comentaris i molts cops no gaire bons, Mark Lanegan no deixa indiferent. Va ser el frontman d'una de les bandes més menyspreades del grunge, els Screaming Trees que ens van donar un fotimer d'alegries (dos discos imprescindibles, Dust (1996) i Sweet Oblivion (1992)) on va oferir una de les veus més personals del grunge. Sis discos en solitari (entre els que recomano el darrer "Bubblegum" (2004) i el "Whiskey for the Holy Ghost" (1994)), íntims, de vegades depressius i sovint acústics, amb col·laboracions notables (Kurt Cobain, Mike Johnson, Ben Shepperd, Duff McKagan,etc) i on ens va mostrar la seva versió més crooner, Tom Waits, veu greu i trencada, a la fosca d'algun escenari.
Aleshores Lanegan s'afegí als ex-Kyuss de Queens of Stone Age i van parir la meravella "R" (2000) i la continuació (molt notable de) "Songs for the Deaf" (2002).
"Ballad of the Broken Seas" (2006) va ser el resultat del "mano a mano" entre Lanegan i Isobel Campbell (ex-Belle & Sebastian). Aquí, imitant a Lee Hazlewood, trobem la veu més greu que mai ha gravat (Isobel no és pas Nancy Sinatra per això...)
Doncs ara, en un espai de pocs mesos, prolífic com sempre, apareixen dos discos més on col·labora: "Era Vulgaris"(2007), el darrer disc dels QOTSA i que, aparentment, sembla una tornada al "R" i una relaxació en la producció de hits singles per redescubir els riffs eterns i les repeticions exasperants. Per ara, un tema "Into the Hollow" que despren una flaire a clàssic instantani com feia temps que no escoltava en els QOTSA. Promet moltíssim.Per una altra banda, Lanegan és la veu a "It's Not How Far You Fall, It's The Way You Land" (2007) dels Soulsavers, un duo anglès que practiquen l'electrònica (per dir alguna cosa), que s'arrisquen a versionar "Through My Sails" de Neil Young i el "No expectations" dels Rolling Stones i el resultat és més que destacable. Soul, gospel, electrònica però sobretot, bon gust i bons temes. Un altre disc que promet i que haurem d'escoltar....
Potser tenim Lanegan per molts anys, tot i que el seu aspecte demacrat ha fet tèmer més d'un cop un final ràpid i fulminant a la seva carrera...en fi, celebrem que encara el tenim per aquí!!
4.5.07

Lemoiz, restes del naufragi



A poc més d'una vintena de kilòmetres de Bilbao, trobem la central nuclear de Lemoiz, l'única central nuclear a terres basques que va estar aprop de engegar-se. Ara és un cadàver desfet, niu de milers d'ocells, les restes d'una història convulsa en la que van morir vuit persones (entre elles, la història colpidora que se'm va quedar gravada al cervell: el nen que va xutar una paquet-bomba a Renteria).
No hi ha cap cartell ni res que indiqui on queda. Donem tombs amunt i avall fins que una ertzaina ens indica molt amablement com arribar-hi.
La convergència de munts de línies d'alta tensió plantades enmig d'un paratge verd i atlàntic son l´única senyal que trobareu que indiquin la proximitat d'aquest munt de ferralla rovellat.
De cop, girem en un revolt i apareix el mar, les ones que ataquen els dics de la central, i allà baix, les instal·lacions principals, el silenci, la pluja fina i la fi d'un somni nuclear que, encara avui dia, hom vol despertar. Les tanques feten malbé deixen pas a molts forats per us podeu esmunyir i donar una ullada de ben aprop al monstre. Això si, hi ha una tanca nova interior amb càmeres per vigilar ves a saber que, ciment, plantotes, vergonyes.

Per més informació, us recomano (i que no serveixi de precedent) aquest dossier de El Mundo sobre la central. I també, a Wikipedia expliquen de forma bastant correcta tota la història de la Central Nuclear de Lemoiz. Entre tots dos us podeu fer una bona idea del sarau que es va montar entre els anys 1972 i 1984, quan el pla va ser descartat de manera definitiva, al Pais Basc.
I ves per on, els savis diuen que la violència no porta enlloc, però el que sé és que a Catalunya en tenim tres i una tancada que va estar ben aprop de petar, i a Euskadi, cap.
26.4.07

Dormint a les esquerdes dels precipicis

En principi, només volia comentar una cançó però abans, he pensat, ens hauriem de posar al lloc. Un disc col·laboració d'un poeta, Enric Casasses, i un músic, Pascal Comelade, tots dos catalans i, com si fos que ho porten a la sang, vagaregen a banda de tothom i sovint s'han trobat dalt i baix dels escenaris. Així que el disc tenia alguna cosa de inevitable. En aquest recull, podem trobar versions del "Purple Haze" de Hendrix i "Signed Curtain" d'un altre outsider, Robert Wyatt; petits poemes musicats minimalistes i un tema de crescendo de dotze minuts; i més enllà, un poema de Salvat-Papasseit a la vora de tot un tema de rock "a-la- Dylan". I sobretot, una peça amagada, Rim, que no sé ni per quina raó em té obsessionat d'aquesta manera. Així fa:

Rim (Enric Casasses)
Era per estimar-te
que em vaig fer pobre,
tots dos fugint de casa
i tu d’escola.

Tu no tenies feina i
jo em vaig fer pobre,
te’m vaig fer barraqueta i
sentírem ploure.

Vam tremolar together
hiverns duríssims
dormint a les esquerdes
dels precipicis.

I un dia ja no hi eres,
et faltava una rima
i jo que tinc les meves
no la tenia.

Els meus versos tremolen,
els has tocats tots i ara
quan tornin, si és que tornen,
la rima serà una altra,
tindrà la teva marca.
19.4.07

L'etern retorn de Pere Calders


Les casualitats se cerquen o es troben? Ahir, en plena obsessió per Pere Calders, van emetre al Canal 33 un capítol de la sèrie "El Meu Avi" que, com debeu suposar, tracta d'avis il·lustres catalans, i en aquest cas, sobre Pere Calders. No era el primer reportatge que veia sobre la vida i miracles del que considero el més gran escriptor català del segle XX (perdonin, però aquí parlem de gustos personals) però em va agradar i sorprende l'atenció que els hi va merèixer alguns dels primers llibres que va publicar, com "El primer arlequí" i, un de més posterior, "Unitats de xoc", crònica del seu pas per l'Exèrcit Republicà junt amb altres dibuixants (Calders l'era) i artistes. Aquest darrer llibre, que just he acabat de llegir, ve decorat amb uns gravats magnífics d'Enric Cluselles, que el va acompanyar en l'aventura del front de Terol. No son decoratius, m'equivoco: prenen quasi tanta importància com el text sense els quals restaria fluix i coix.
És fàcil adonar-se que el llibre va haver de passar moltes censures: la militar i la política, que es mescla i confon amb la personal, moral perque "Unitats de xoc" va ser escrit en plena guerra, una dada que el fa únic i especial, i no es podien escriure sobre certs assumptes que podrien desanimar la reraguarda. Per això, ni l'estil ni la sensació que transmet no és la del més pur Calders (si això existeix), però aquí s'ha sacrificat per una causa major.
Així, aquest amuntegament en un grapat de pàgines de Calders, dibuixos-gravats, la Guerra Civil i Terol, ben a prop d'on van haver de fugir mon pare i familia, fan que aquest sigui un dels llibres de Calders que més estima tinc,
I no feu cas quan us diguin els llibres amb dibuixos son per nens...
18.4.07

L'Alfabet de Corbera

A Corbera d'Ebre (Terra Alta), enmig de les ruines del Poble Vell, hom pot visitar L'Abecedari de la LLibertat, inagurat durant el seixanté aniversari de la Guerra Civil. Son una sèrie de vint-i-vuit obres d'art representant cadascuna una lletra de l'alfabet, símbol de l'expressió humana i inici de tot coneixement. A la U, trobem aquest text de Joan Brossa, sobre una obra d'Emilia Perucho. Què cert!



El poble de Corbera d'Ebre va ser un dels escenaris principals de la batalla de l'Ebre durant els seus 116 dies de durada i, degut al forts combats, el poble va quedar completament destruït el 1938. Fou declarat "Lloc d'interès històric" pel Parlament de Catalunya. No es va lliurar de la destrucció ni l'església de Sant Pere, ara en procès de restauració, des d'on tenim una vista magnífica a les serres de Pàndols i Cavalls, dos del paratges on la lluita va ser més ferotge.

17.4.07

Obsessions històriques

Un petit paràgraf escrit fa setanta anys però que podria ser ben bé ara. Els facciosos tornen a fer servir les tàctiques que els hi van donar la victòria a la Guerra:

"A la tarda, un oficial company nostre ens repeteix un rumor que corre amb insistència: els feixistes han aconseguit inutilitzar un dels pantans de l'Ebre i la inundació ha pres majors proporcions. Heus ací realitzat, si fos cert, un important objectiu dels facciosos, consistent a tallar les comunicacions entre València i Catalunya; aquest èxit seu seria temporal, susceptible d'ésser equilibrat en un termini breu. Però sabem que intentaran assolir el mateix resultat d'una manera definitiva, i això tindria més importància."

Pere Calders "Unitats de Xoc" (1937) pàg.66 (Edicions 62. El Garbell nº32 1a ed.)
7.3.07

A propósito de Lewis Trondheim


Entre el marasmo de cómics y obras que aparecen cada mes, siempre queda alguno pendiente para leer y pueden pasar años hasta que uno se decida a leerlo. Es lo que me ha sucedido con “Mis Circunstancias” de Lewis Trondheim, premio del público a la mejor obra extranjera en el Salón Internacional del Cómic de Barcelona 2003, que fue publicada hace casi cinco años por Astiberri. ¿Y quién es este tal Trobdheim? Aunque el nombre no lo deje claro, es francés y ya hemos visto publicados en castellano, también por Astiberri, dos cómics magníficos, “Génesis Apocalípticos” y “Inefables”, pequeñas joyas minimalistas que recomiendo, a parte de la serie de “Lapinot”, con el premiado “Slaloms”, y la serie de “La Mazmorra”, entre otros.

Trondheim es uno de los estandartes de la renovación de la bande dessinée, huyendo de los esquemas de álbum que dominaba una industria en crisis y buscando, sobretodo, la libertad en la publicación, tanto de contenido como de formato y que deribó en la creación de pequeñas editoriales como L’Association, Mosquito o Cornélius.

“Mis Circunstancias” recopila una serie de cómics (Approximante Continuum Comics) que tratan sobre la vida del autor en el período de 1993 a 1994, momento de cambios y aun soportando la carga de sentimientos de culpabilidad, autohumillación y cinismo pero que en el fondo no es nada más que un recorrido aproximado de todo proceso creativo (y vital), con sus dudas y euforias. Como siempre, todos los personajes estan caracterizados en animales (Lewis mismo es un pajarraco malhumorado), una tendencia que el mismo achaca a la influencia de Carl Barks, el dibujante que creó el Tío Gilito y hizo innumerables páginas del pato Donald. Contrariamente a lo que se pueda pensar, cuando llevas leidas unas pocas páginas, ya ni te das cuenta de que son animales.

El cómic es irregular para mi gusto pero siempre aparece un gancho cada pocas páginas y se agradece su lectura, fluida, todo con un aura de libertad creativa con la que uno se empapa. Escenas en las que uno se identifica (adicció a videojuegos, coleccionismo, sensación de que tu vida no es gran cosa, etc) pero sobretodo en esa tendencia que tenemos mas de uno en evadirse en grandes ensoñaciones y fantasias que, si se utilizan bien, pueden darnos grandes alegrias pero que si no, batacazos y ostias sin fin. Todo esto bien aliñado con buenas dosis de humor y gags que no sabes bien bien que hacen ahí..

Por Dios, que más editoriales se arriesguen a traducir todas estas pequeñas joyas…

(originalment publicat a La Palabra del Freak)