29.6.07

Pere Català i Pic

Un dia, passejant per Valls, vaig veure una placa que nomenava el carrer on erem com "Carrer de Pere Català i Pic". Després d'enfotre-me'n del segon cognom una estoneta, el Ramon em va informar que era un fotògraf nascut a Valls i pare de Francesc Català-Roca, també fill de Valls. La meva cara de sorpresa també hauria estat per fer-li una fotografia. Com podia ser que durant tants anys no hagués sapigut res d'aquests dos fills il·lustres de la vila de l'Alt Camp?

Sempre diem de carrereta el grans noms vallencs: Narcís Oller, l'escriptor (el carrer que duia el seu nom va restar molts anys sense asfaltar i denotava una mica el reconeixent i respecte que tenen els governants pels seus grans homes) ; Jaume Huguet, el pintor i Robert Gerhard, el músic (una escultura que no van fer fa gaires anys i que sembla que ja en tingui cinquanta). Però ningú m'havia parlat mai dels grandíssims fotògrafs Català, pare i fill.

Igualment, el carrer Català i Pic es troba sortint de Valls per la carretera de Montblanc, al barri de l'Albada, que no és cap situació preeminent. El carrer Català-Roca si que està pel centre, però mai he sigut capaç de trobar-ho.

Ja suposo que el fill és bastant més conegut que el pare. Teniu el link on podeu repassar les seves millors obres. Però estaria bé també que repassèssiu el pare, un gran teòric i pioner en la introducció de la vanguardia de la fotografia al nostre país, si conseguiu trobar-ne alguna com aquesta, "Aixafem el feixisme" (1936). Sobretot, busqueu les fotografies publicitaries que va fer per Myrurgia, entre d'altres empreses. Val molt la pena si encara no el coneixeu.

Ara la llista-cantarella s'amplia: Oller, Huguet, Gerhard, Català i Pic, Català-Roca pero cap Galimany ni Magrinyà.
27.6.07

éL HeCHO news!

éL HeCHO mai ha tingut una existència tranquil·la i sembla que així seguirà sent...
El compte enrera ja s'havia iniciat. Quedaven tres bolos més perque Xavi, el nostre cantant emigrat a l'Àrtic, ens deixés però sembla que ni el comiat ens deixaran fer en condicions. Han tancat cautelarment per queixes veinals la sala Billypool de Bilbao, on se suposava que fariem dissabte 14 de juliol el darrer concert amb aquesta formació. Però ara m'assabento que hi hagut dos assassinats aquest cap de setmana a la zona de Deusto, la zona de Bilbao on estava la sala. Així que quasi millor no tocar.... Per ara, recordeu el 6 de juliol a Climax de Banyoles, el darrer concert del concurs que organitza aquesta sala.
Per si de cas, la bona gent de CURASAN ens estan buscant algun concert pel dissabte allà dalt a Euskadi
26.6.07

Mark Lanegan per tot arreu

Molts comentaris i molts cops no gaire bons, Mark Lanegan no deixa indiferent. Va ser el frontman d'una de les bandes més menyspreades del grunge, els Screaming Trees que ens van donar un fotimer d'alegries (dos discos imprescindibles, Dust (1996) i Sweet Oblivion (1992)) on va oferir una de les veus més personals del grunge. Sis discos en solitari (entre els que recomano el darrer "Bubblegum" (2004) i el "Whiskey for the Holy Ghost" (1994)), íntims, de vegades depressius i sovint acústics, amb col·laboracions notables (Kurt Cobain, Mike Johnson, Ben Shepperd, Duff McKagan,etc) i on ens va mostrar la seva versió més crooner, Tom Waits, veu greu i trencada, a la fosca d'algun escenari.
Aleshores Lanegan s'afegí als ex-Kyuss de Queens of Stone Age i van parir la meravella "R" (2000) i la continuació (molt notable de) "Songs for the Deaf" (2002).
"Ballad of the Broken Seas" (2006) va ser el resultat del "mano a mano" entre Lanegan i Isobel Campbell (ex-Belle & Sebastian). Aquí, imitant a Lee Hazlewood, trobem la veu més greu que mai ha gravat (Isobel no és pas Nancy Sinatra per això...)
Doncs ara, en un espai de pocs mesos, prolífic com sempre, apareixen dos discos més on col·labora: "Era Vulgaris"(2007), el darrer disc dels QOTSA i que, aparentment, sembla una tornada al "R" i una relaxació en la producció de hits singles per redescubir els riffs eterns i les repeticions exasperants. Per ara, un tema "Into the Hollow" que despren una flaire a clàssic instantani com feia temps que no escoltava en els QOTSA. Promet moltíssim.Per una altra banda, Lanegan és la veu a "It's Not How Far You Fall, It's The Way You Land" (2007) dels Soulsavers, un duo anglès que practiquen l'electrònica (per dir alguna cosa), que s'arrisquen a versionar "Through My Sails" de Neil Young i el "No expectations" dels Rolling Stones i el resultat és més que destacable. Soul, gospel, electrònica però sobretot, bon gust i bons temes. Un altre disc que promet i que haurem d'escoltar....
Potser tenim Lanegan per molts anys, tot i que el seu aspecte demacrat ha fet tèmer més d'un cop un final ràpid i fulminant a la seva carrera...en fi, celebrem que encara el tenim per aquí!!