7.10.07

Reflexions al Rodizio


Encara vius, un grup de jubilats celebra quelcom, potser allò precisament. La gana no s’apaivaga, doncs, amb l’edat. El ritme és pesarós, lent però constant, desmanyat però eficient finalment; les dentadures rossegant la carn, el greix regalimant per la galta seca i arrugada. El cambrer passa al costat de la taula amb un tros de porc ensartat a un pintxo gegant, el fan parar, li fan tallar uns quants trossos més amb el matxet. Les panxes hipertrofiades, les camises rebentant; un d’ells, amb cara entre absent i ebria, s’aixeca, amb severes dificultats, per anar a alleujar els intestins fallits. La resta continua amb el cap dins el plat, mastegant maquinalment, gairebè pastant. Ningú no diu res si no és per aturar al següent cambrer, que porta una nova degustació càrnica brasilera. Unes taules més enllà, un nounat és colmat de presents. L’avi, l’àvia, l’altra àvia, la tieta, tots van amuntegant al davant seu la peça de roba, la joguina, l’utensili. El rebombori és notable, el nounat no se’n assabenta, el germà quasi-adolescent del nounat assisteix amb passivitat. El cicle es tanca. Les vaques, els porcs, els pollastres, els camps, els subsól, la muntanya règia, el mar nostre, em miren i em pregunten: què fas aqui ?

X.T.C.

2 comentaris:

SeNSe SeNSo ha dit...

ole, celebrem el primer post de Tadeusz!!!
Rodizio, da que pensar no? hahahaha...quan la penya es possa gorrina un es posa filosòfic, ja te dic...
Carnaca eres i en carnaca te convertiras!!!

Dani ha dit...

hombre!

yo tambien quiero que xavi colabore en mi blog! vaya que si de una comida pantagruelica en un restaurante se puede sacar literatura es que entonces puedes escribir de lo que sea... viva el vegetarianismo!