31.12.08

Fàbula de cap d'any

A mi m'agraden les fàbules. Això de que donin personalitat als animals i parlin, i cada animal representi un símbol, m'agrada molt, em sembla molt simpàtic. Doncs bé, aquesta vaca ens representa a tots, i així ha estat el 2008 per ella:



I així serà el 2009:





Bon any a tots.
30.12.08

Les Mans Plenes


Aquest mes de gener apareixerà, en principi, el nou número del fanzine Malalletra. Cada número consisteix en un monogràfic (els darrers han estat dedicats als virus o als viatges) on diversos col·laboradors envien escrits, poemes, fotografies, dissenys, dibuixos, etc. relacionats amb el tema en qüestió. Cada exemplar és una petita obra d'artesania i els set o vuit euros que normalment val semblen ben poc tenint en compte la feinada que hi ha darrera.

En aquesta ocasió, aquest nou número del fanzine serà un especial recordant el desè aniversari de la mort del poeta Joan Brossa, pel qual la Laia Calvet, editora del Malalletra, té una especial atracció. Per això mateix, per fer ben especial aquest aniversari, ha editat un cd (junt el fanzine) on ha reunit tota una sèrie de grups per fer versions més o menys lliures de poemes d'en Brossa. I aquí és on apareixem nosaltres: FI ha versionat el poema "Rosada" del llibre "Passat festes", escollit per l'Elisenda (una altra fan de Brossa) i, encara no sap com, recitat per ella mateixa. Entre d'altres grups i poetes, com podeu veure a la imatge, que han gravat una cançó per aquest disc trobem Kitsch, Enric Casasses, Le Fou, Le Petit Ramon o Lo:Muêso.

Tan bon punt aparegui us informarem on el podeu aconseguir. Iniciatives com aquesta fan goig!
16.12.08

Banksy a Palestina


Banksy, des del seus inicis, s'ha compromés amb la política i la denúncia de les desigualtats i injustícies allà on trobava una bona paret per estendre les seves idees. Els grafitis eren molt més que "art", brutícia, decoració o un somriure mal amagat: eren crítica, una escopinada a la cara de l'stablishment, un dit assenyalant a aquells que escombraven la merda cap a un lloc que no es veigués.

Per això em va fer molta il·lusió trobar aquestes pintades fetes a Betlem, al mur de la vergonya que talla Palestina com ho va fer amb Berlin i com ho fan avui dia els murs del Sahara Occidental i de la frontera entre Mèxic i Estats Units i de milers de fronteres més. Quin lloc més evident per un grafiter que un Mur que separa, ofega i mata pobles? La paret esdevé allò contra el que protestar, la font de desgràcia i patiment, i també el mitjà on representar el seu "Art" i la seva indignació. Objecte i subjecte.

Ignoro quan les va fer però parlen per si soles...



Espero que algun dia es faci tan ressó de l'altre Mur, el que separa els saharauis de la seva terra. Si Banksy fes unes pintades allà, jo seria feliç. Així deixaria de ser el mur del silenci, com diu Ron Guy:

"A wall can take many forms. It can be the 2400 kilometres of earth — and estimated three million landmines — that separate the Western Saharan people from their homeland. Or it can be a wall of silence."
15.12.08

Dies grisos


Dies lletjos, mal humor.
Passejant, deixant tornar el temps
d’allà on ve.

Diumenge a la tarda
ja no anem a ballar.

Cel sintonitzant un canal
que mai veurem.

Allà on comença la vida,
on un grapat d’intencions
esdevenen reals...

12.12.08

Festes de Ciutat Vella

Cada cop que tiren coets penso "i si fossin bombes?", cosa que suposo que deu dir molt sobre mi. I acostumo a fer una ullada per la finestra per comprovar, això mateix, que són coets, i no bombes, i és una mica frustrant.

Perquè pels que no hem viscut una guerra és com si ens donéssin ganes de viure-la. Primer vaig pensar que seria per haver vist massa pel.lícules de trets i voler anar d'herois per la vida matant indis sioux, russos o lo que es mogui. Però llavors em vaig adonar que més aviat són ganes de que quelcom trenqui la rutina.

Suposo que el fet de que bombardegin la ciutat deu suposar una bona excusa per tal de no anar a treballar el dia següent. No és com:

- Plovia molt i tot estava mullat, així que no vaig poder venir a treballar, amo.

No no, i ara, és molt més brutal:

- Estaven bombardejant la ciutat i hi havia cadàvers per tot arreu, així que no vaig poder venir a treballar, amo.

Una cosa així ha de colar per collons.

I això, que a vegades dónen ganes de que ploguin bombes.

Però sempre són coets.
11.12.08

Leopold Kohr

"So let us solve the great problem of our time, the disease of excessive size and uncontrollable proportions, by going back to the alternative to both right and left - that is, to a small-scale social environment with all its potential for global pluralistic cooperation and largely unaffiliated self-sufficiency, by extending not centralised control but by decontrolling locally centred and nourished communities, each with its own institutional nucleus and a limited but strong and independent gravitational field."

Leopold Kohr va defensar constantment l'efectivitat de les petites unitats autònomes per solucionar els problemes de l'humanitat. Pel que fa als països del Tercer Món, Kohr va ser un dels primers a afirmar que l'ajuda externa massiva feia malbé la identitat vital de la comunitat i ofegava les iniciatives locals i la participació. Al seu parer, era necessària la dissolució de les estructures centralitzades per afavorir els sistemes de control formats en petites comunitats que podien resoldre els problemes i mancances locals amb els seus propis mitjans, materials i idees intelectuals.
21.11.08

Repetición

El día más triste en la vida de Jaime fue por su décimosexto cumpleaños. Sus amigos y familiares le prepararon una fiesta sorpresa en su casa; cuando volvió del instituto ahí se encontró con toda la fiesta. Detestaba las fiestas sorpresa, pero se esforzó por sonreír y ser amable y atento con todos los asistentes. A todos les extrañó la ausencia de sus padres, pero creyeron que igual tenían preparada una súper-sorpresa.

Pasó el rato y los padres de Jaime seguían sin aparecer. De la expectativa se pasó pronto a la preocupación, y más aún cuando llamó alguien (quizá un policía, tal vez un médico, Jaime no lo recuerda con claridad) y le dijo a Jaime que sus padres habían tenido un accidente de coche y habían fallecido. Sus cuerpos se encontraban en tal hospital. Cuando Jaime colgó con mano temblorosa y se giró hacia los demás, hacia la fiesta, la mayoría hablaba a voces entre ellos, con estúpidos sombreros de papel de colores, refresco servido en vasos de plástico blanco y música de moda a un volumen medio. Nadie pareció percatarse de que el mundo se estaba hundiendo para Jaime, lo cual no hizo más que hundirlo más.

En cuanto cayó de rodillas al suelo entre sollozos, se le prestó más atención, aunque los gorros de colores, la música de moda, las mesas con aperitivos, las hileras de banderitas precomunitarias y las botellas de productos cocacola alineadas seguían ahí. Si os tienen que dar una noticia pésima, un entorno como el descrito es sin duda el menos aconsejable. Fue un velatorio extraño. La gente le daba el pésame con el gorrito del cumpleaños aún puesto. Jaime miraba al suelo hundido en su dolor y veía confeti. Un amigo suyo, Alberto, con la intención de quitarle hierro al asunto y con torpeza quinceañera, le dijo: "bueno, mira el lado positivo: te has emancipado con sólo dieciséis años... je..." Fue una soberana estupidez. Jaime le partió el tabique nasal de un puñetazo. Alguien los separó.

Jaime y Alberto nunca se volvieron a ver. Alberto se arrepiente día sí día también de haber dicho semejante gilipollez, y echa de menos a Jaime. Lo llamaría, pero está seguro de que lo detesta. Jaime se arrepiente de haberle pegado, y echa de menos a Alberto. Seguro que lo hizo para animarlo y romper el oscuro manto de dolor y pesadumbre que cubría la casa. Lo llamaría, pero está seguro de que lo detesta. Si alguno de los se hubiera decidido a hacer el gesto, ahora mismo serían amigos inseparables y todo les iría mejor, pero ellos qué coño sabrán.

Pasado un año, lo tenía ya medio superado. Aunque su cumpleaños número diecisiete no fue tampoco muy bueno. Se sentía triste porque todo le recordaba a sus padres y cuando le daban un regalo sentía como si se lo dieran conmemorando ese evento. Así se lo dijo a sus amigos: "Me siento triste porque todo me recuerda a mis padres y cuando me dais un regalo me siento como si me lo dierais conmemorando ese evento". Sus amigos decidieron no llamarlo más por su cumpleaños, haciendo lo posible por no entristecer a Jaime. Tampoco le regalaron nada en los cumpleaños venideros, por el mismo motivo. Lo que no sabían es que todo ello no hacía más que deprimir más aún a Jaime. Lamentaba haberles dicho aquello.

Así se lo dijo a su novia, Lidia, a los veinticinco años: "Lo que no sabían es que todo ello no hacía más que deprimirme. Lamento haberles dicho aquello". Ella tomó nota y cada vez que fue el cumpleaños de Jaime hacía una gran fiesta (no sorpresa, tuvo esa delicadeza) con mucha gente y muchos regalos.

El día en que Jaime cumplía 27 años, su mujer dio a luz. Gemelos: un niño y una niña. Consciente de las cosas que deberían pasar por la cabeza de su ya marido, Lidia le dijo: "Considéralo una restitución. Hace once años te arrebataron a tus padres y ahora te dan dos hijos. Estás en paz". A Jaime todo ello le pareció una estupidez. Lidia era bastante mística, Jaime bastante escéptico. Sin embargo, Jaime empezó a mirar de un modo extraño a sus hijos. A veces le veía a ella rictus de su madre, a veces a él expresiones de su padre. Era inquietante. Lidia se dio cuenta de su inquietud. Se crearon diversas situaciones... digamos... tensas.

Así se lo dijo a su abogado, el día en que cumplía 30 años: "Era inquietante. Lidia se dio cuenta de mi inquietud. Se crearon diversas situaciones... digamos... tensas". El abogado le contestó que lo mejor sería que se declarara culpable del triple homicidio porque intentar pasar por inocente sólo hubiera complicado las cosas, teniendo en cuenta que había como treinta testigos que vieron la sangre y las vísceras manchando los gorros de colores, la música de moda, las mesas con aperitivos, las hileras de banderitas precomunitarias y las botellas de productos cocacola alineadas.

Si os tienen que matar, un entorno como el descrito es sin duda el menos aconsejable.
8.11.08

El molt nostrat Mazinger Z


Una altre mite que al final veig amb els meus ulls : el Mazinger Z gegantí plantat a l'Urbanització Mas de Plata, a mig camí de la carretera del Pla de Santa Maria i el Pont d'Armentera.

Fa anys que sento a parlar d'aquest monstre, he vist fotos i tot el que vulgueu, però encara així em vaig sorprendre moltíssim. Per què volem gats amb retenció de líquids o escultures que ningú entén? Això si que és escultura urbana que fa turisme. I bé que ho vaig comprovar amb l'anar i venir de cotxes i més cotxes circulant per uns carrers plens de bonys i tapats, com si hagués hagut foc de morter.

Vaig estar poques hores abans del famós "esclafit" que va arrencar oliveres i pins al Pla i Cabra de Camp. L'ambient era depriment (em va venir al cap "Los amantes del circulo polar"): urbanització amb trossos salvatges sense construir, parets grises de les llepades de la pluja, baranes en inclinacions perilloses i una buidor de dissabte de tardor que feren molt complaent la visita al senyor de los "puños fuera!".
6.11.08

Des d'aquí es veu Mallorca

De petit, cada cop que grimpaven qualsevol muntanya o turó, el meu avi sotjava l'horitzó i deia:"Des d'aquí es deu veure mallorca" (bé, amb les seves paraules...) i algun cop fins i tot assegurà veure-la. Jo, la veritat, no vaig aconseguir veure mai l'illa i trobava apassionant que es pogués veure alguna cosa que estigués prop de 200 km de distància. Tot i les ulleres que duia (que a mi em semblaven com dos culs d'ampolla) sempre vaig considerar l'avi com un home amb una vista extraordinària. Tot això m'ho va fer recordar fa pocs mesos el programa de BTV d'El temps del Picó, on en una sèrie de fotos fetes des del Tibidabo s'aconseguia distingir el contorn de la serra de la Tramuntana. Així que era cert.

Doncs bé, fa poc també em vaig assabentar que durant dos dies l'any (pels volts del 30 d'octubre i del 10 de febrer) es pot veure el Canigó des de Marsella, que disten "només" 260 quilòmetres en línea recta!! Aquest fenòmen només es pot apreciar des de la basílica de la Nostra Senyora de la Garda quan es pon el sol pel mar al Golf de Lleó. Com no tinc intenció de repetir l'article que ja va aparèixer a Vilaweb (recomano que us mireu els enllaços) i que els nostres físics ja deuen conèixer bé aquest fenòmen, us deixo una fotografia d'allò més espectacular (la serra del Canigó i Notre Dame de la Garde de Marsella):

31.10.08

Banksy a Nova York

Prosseguint el seu peregrinatge, Banksy va aparèixer a Nova York a primers d'octubre de la millor manera que sap fer: amb grans parets pintades. Un ratolí (o una rata?) mastodòntic inflat de clembuterol

o un parell de cabines de telèfon en una situació compromesa...


I poc després, la inaguració d'una botiga d'animals ben especial: la Village Pet Store And Charcoal Grill, situada al Soho. En realitat és una "instal·lació efímera" (quins paraulots!) o una "exposició d'art" promoguda pel Wooster Collective. Allà trobem peix arrebossat flotant en una peixera, chicken McNuggets peixent-se de salsa barbacoa, hot dogs i salsitxes tancats en gàbies com si fòssin serps, etc. Feu una ullada a aquest enllaç.


El més curiós és que no hi ha ni un sol dibuix o pintada i així és pràcticament impossible saber que l'autor és Banksy. L'objecitu era un altre ja que, en paraules de l'autor, l'exposició vol "qüestionar la nostra relació amb els animals i l'ètica i la sostenibilitat de les granges industrials". Tot un enfant terrible aquest home...encara que no calia gaire justificació, com els seus grafitis que es comprenen a la primera ullada.
28.10.08

Banksy a Nova Orleans

Com si fos una lluita de superherois contra el superenemic, Banksy (muralista o artista grafiter, un terrorista de la pintura) va dirigir-se a Nova Orleans per respondre als atacs d'un famós antigrafiter local, en Fred Radtke, més conegut com "The Grey Ghost", ja que es dedica a cobrir amb pintura grisa tots els grafitis que troba.


L'objectiu era doble: era finals d'agost i un nou huracà amenaçava la ciutat just tres anys després del desastre del Katrina. I Banksy volia mostrar amb els seus dibuixos la situació desastrosa de la neteja i reconstrucció de la ciutat. En aquest enllaç teniu la galeria de la dotzena llarga de murals que va fer. Personalment, el que més m'agrada és el que veieu aquí dalt: militars robant electrodomèstics.

Les darreres informacions apunten a que Banksy ha envaït Nova York amb els seus grafitis... i una botiga de mascotes ben especial. Però això serà en un altre post.
14.10.08

La plaga

Aquell dia, els catalans es van llevar absolutament revolucionats. Havia començat a ploure a trenc d'alba i fins ben entrades les vuit del matí no va parar. Als més matiners els va enxampar al carrer, amb el previsible ensurt, mentre que els altres es quedaven glaçats quan pujaven les persianes de casa per guaitar com pintava el dia.

Ens podem imaginar que una pluja de granotes tan sostinguda i seguida, encara que només durés un parell d'hores, seria capaç de trasbalsar una societat, però el públic, tot i quedar esgarrifat i esmaperdut, semblava mantenir la calma. A banda de les multimilionàries destrosses i la confusió provocada, la població no es va deixar endur pel pànic. Durant el matí vam sentir a parlar de múltiples contusionats, però miraculosament no es va haver de lamentar cap mort.

Fins i tot, un cop va parar de ploure, els tertulians radiofònics esbossaven a correcuita comentaris escaients, i cercaven com desesperats el nom científic d'aquells bèsties i frases famoses relacionades amb elles. Els més clàssics i previsibles recorrien a la Bíblia.

Les brigades de neteja van haver de concentrar una dura jornada de feina en unes poques hores, i molts ciutadans van provar de preparar alguna recepta amb aquelles bestioles, que sempre s'ha dit que és una vianda que vesteix molt. No va faltar qui va dir que en temps de crisi allò era un manà del cel, pero això no hauria fet cap gràcia als propietaris d'hivernacles del Maresme.

Pel que es va saber ja a les primeres hores, havia plogut consistentment per tot el territori. A mig matí totes les mirades es dirigien als responables de la Generalitat. El conseller de Medi Ambient anunciava ja a la ràdio que s'havia activat el pla BibliCat, que, com vam saber aleshores, era un pla d'emergència ideat en casos de plagues bíbliques. L'entrevistador, sorprès, li va preguntar si pensava que allò era una plaga bíblica, i el polític responia que, tot i no ser especialment creient, no n'estava segur i que calia estar preparat per a tot.

El cert és que en els dies posteriors no van tornar a ploure granotes ni va haver cap altre fenomen meteorològic extraordinari. Com és habitual en aquest món, l'esdeveniment va perdre importància ben aviat. A Madrid, a un dirigent del PP se li escapava a micròfon obert que els catalans feien el ploramiques "por cuatro ranitas de nada" quan les delegacions catalanes anaven a demanar ajut al govern central pels quantiosos danys. Un diputat d'ERC afirmava durant una calçotada que allò era una prova més que els catalans érem el poble escollit, tal com els va passar als jueus durant el seu èxode a Egipte: "catalans, resistim les plagues i serem capaços de separar les aigües". Amb aquests elements els mitjans van tenir prou material nou per continuar les seves picabaralles polítiques quotidianes i aparcar l'esborronadora precipitació de batracis. Els programes d'entreteniment establien relacions curioses i pretesament gracioses sobre el tarannà català i el comportament de les granotes, i tot semblava apuntar que l'esdeveniment es reduiria a una anècdota intranscendent.

Aviat se li va requerir al conseller de Medi Ambient per què continuava activat el pla BibliCat. El conseller, lluny de tranqui·litzar la població, va advertir que ens havíem de preparar pel pitjor, que no sabíem quan podia arribar una plaga de llagostes o que fins i tot -i en aquest punt va fer una pausa assajada, com si dubtés de dir-ho o no- era possible que un dia els rius baixessin "plens de sang".

Tot i que inicialment els pagesos van insistir en la menció a una possible plaga de llagostes per demanar més ajuts per preparar-se per una invasió tan voraç, la visió de l'Ebre, l'Onyar, fins i tot de l'escanyolit Francolí corrent amb un dens color vermell negrós va acabar de disparar la imaginació de la població, que a partir d'aleshores es van començar a mirar els rierols pudents i oblidats de tota la vida amb malfiança.

Hi va haver un capítol de psicosi, quan va aparèixer una taca vermella en un rierol d'Osona. Un cop que totes les televisions s'hi van desplaçar per retransmetre en directe l'inici de la temuda plaga, es va descobrir que no era altra cosa que un vessament il·legal d'un escorxador proper.

Davant les crítiques per la irresponsabilitat de les seves declaracions, el conseller de Medi Ambient contraatacava insistint que no pretenia infondre por als catalans. Ans al contrari, deia, estem preparats gràcies al pla BibliCat, però que volia que els catalans fossin conscients que allò que havia passat una vegada podia passar una altra, i que l'única pista de què disposaven aleshores per saber quin seria el següent fenomen eren les Sagrades Escriptures, i que els rius sangonosos eren a l'ordre del dia quan es tractava de plagues.

Al conseller se li començava a endevinar una estranya lluentor als ulls, profunda però alhora inquietant, i les seves afirmacions esdevenien cada cop més vehements. Fins i tot en les comparecències conjuntes amb el President de la Generalitat, semblava que el Molt Honorable s'encongís davant la seva presència. Feia ja tres setmanes de la pluja de granotes, i hom diria que la gent estava més confosa i atemorida aleshores que ençà. D'on vindria la següent plaga?
11.10.08

Postals: Paris

Tornem amb les postals, aquest cop a Paris. Primer quatre de bastant antigues de la sèrie "Paris .. en Flanant" que, per mi, tenen la seva gràcia, sobretot aquesta primera: "Les bouquinistes du quai de la Tournelle". La boirina, els pintors i els seus dibuixos exposats, un guàrdia allà al fons i barrets de tots els tipus:
Aquí "La Gare du Nord et le boulevard Denain" (1958). M'encanta que apareguin cotxes a les postals, puc perdre una bona estona intentat esbrinar quins cotxes es poden veure. Ah, i què fa aquest fanal en primer pla?

Un altre clàssic el "Moulin Rouge". El darrer cop que vaig estar a Paris vam passar per aquests carrers plens de peepshows i locals de kebaps i shawarmes. No feia pinta que tingues ja gaire glamour el Moulin Rouge:


I la típica i tòpica postal: la Notre-Dame, amb el cavall de Carlemagne a la banda de la dreta i la brutícia acumulada a les parets. Ara hi ha una esplanada on no hi passen cotxes i milers de turistes perillosos armats amb tot tipus d'artilugis digitals:

I per acabar, una postal més moderna. I per no perdre el costum, una postal horrible. L'Arc de Triomf il·luminat des d'un angle i una composició nefasta. No és que és pugui fer gaire cosa amb aquest tipus de monuments d'onanisme-faraònic però fer-la així es buscar molt el desastre. Més boira i unes dones esperant un bus (¿?) ... i moltes branques!:

10.10.08

CCCP: Cosmic Communist Constructions Photographed

El fotògraf camboià Frederic Chaubin té entre les seves aficions la de fotografiar edificis estranys de les décades dels 70 i 80 que es troben (o trobaven) escampats arreu de la despareguda URSS. El resultat és ben curiós: arquitectures de ciència ficció, figures impossibles i deliris onírics.

Druzhba Holiday Center Hall, Yalta, Ukraine.
Els serveis secrets dels EUA van sospitar que era una plataforma de llançament de míssils
Ministeri de Carreteres, Tbilisi, Geòrgia

Wedding Palace, Tbilisi, Geòrgia

Universitat Politècnica, Minsk.

Fa pocs mesos va presentar la seva obra a Nova York sota el títol de "CCCP: Cosmic Communist Constructions Photographed". L'home està continuant la seva cacera: el darrer lloc on sembla que ha passejat la seva càmera és a Armènia. Material no li deu faltar, no.
1.10.08

Sabem el que mengem?

A mitjans d'agost va aparèixer la quarta edició de la "Guía roja y verde de alimentos transgénicos", publicada per Greenpeace i que podeu descarregar lliurement en format pdf.

Ja sabeu que soc una mica crític amb aquesta organització, sobretot en el seu departament de comunicació (és a dir, en limitar-se a utilitzar les llengües dominants a cada país i, de vegades, ni això) i l'aura d'il·luminats per la veritat que transmeten de tant en tant (paranoies meves, suposo).

Però critiques de forma a banda, penso que aquesta guia és un deure per tot aquell que vulgui realitzar un consum (d'aliments en aquest cas) responsable i étic. O si més no, que no sigui brut.

La guia consisteix en res més que un llistat d'empreses en el que, per una banda, tenim les companyies que han declarat públicament que no utilitzen cap tipus de transgènics en el procés d'elaboració del producte en qüestió i, per una altra banda, les empreses que o bé han declarat utilitzar-ne, o bé no han declarat res, o han estat enxampades per Greenpeace mateix amb el seus anàlisis independents (per exemple, detecció de marcadors de transgènics com la toxina Bt)

Feu-li una ullada. Un punt positiu rau en que totes les cerveseries han afirmat ser lliure de transgènics. Els negatius són molts i sorprenents: la quantitat d'aliments dietètics i d'alimentació infantil marcats en vermell i, sobretot, que hauré de de deixar de afartar-me de Filipinos, un dels meus vicis més profunds.

(gràcies a la Núria per la informació..)
30.9.08

Armes de destrucció massiva

Fa bastants mesos parlaven aquí sobre la perca del Nil, un peix introduït al llac Victòria per l'home. La perca va resultar ser la salvació econòmica de tots els països que comparteixen les seves aigües però després va derivar en la destrucció del medi ambient, la concetració del tractament del peix en unes poques empreses exportadores que només deixen les engrunes per a la població local i en l'atracció d'una vida millor de milers de persones que estan sobrepoblant de manera preocupant les seves ribes.

Però encara així mai se'm va ocórrer que en un llac tan gran (el segon llac dolç més gran del món) pogués contenir unes illes: les 84 que composen les illes de Ssese, de les quals només la meitat estan habitades. Es troben en aigües ugandeses al sud de Kampala, la capital, i la seva economia es basa en el cultiu del café i la mandioca i, és clar, la pesca de la perca. En algun lloc he llegit que també hi ha "turisme" però dificilment es pot creure. Sempre aïllats ara han aconseguit sortir del seu confinament gràcies a una barcassa (provinent d'ajudes de l'Unió Europea) que fa el trajecte entre la costa i Kalangala, la capital de les illes, dos cops al dia. Els seus habitants són els basese i han pogut conservar la seva cultura, tradicions i llengua diferenciada gairebé intacte fins als nostres dies.

Tot i això no us penseu que és el paradís, tot i que ho hauria de ser. Com ja se sap, el café només fa per un sou de pobre i de la perca ja n'hem parlat. Però no és per això que aquestes illes són el més semblant a un infern. El llac Victòria és també tristament famós per ser el lloc on, l'any 1982, es va descriure per primer cop la malaltia produïda pel virus del VIH, és a dir, la SIDA. I va ser entre pescadors d'una d'aquestes illes. Des d'aleshores la malaltia ha matat més de vint milions de persones..

Uganda ha aconseguit reduir la taxa d'infectats fins prop del 9% de la població, tot un éxit per aquest país destrossat per les guerres i la Sida..i per un continent devastat per la malaltia. Però a les illes de Ssese, tradicionals i isolades, la taxa és del 90%!!. És una xifra horrorosa: significa famílies, pobles i illes senceres; classes de col·legi (si n'hi han) completes, amb els mestres inclosos; la majoria de gent que està prenent licors de banana en aquell bar i que ho comparteixen tot. Nou de cada deu persones que et creuis estan infectats (que no vol dir que hagin desenvolupat la malaltia).

"Si vol trobar armes de destrucció massiva, marxi a l'Àfrica, allà tenim la sida", va etzibar-li la princesa Kasune Zulu de Zàmbia (seropositiva) al president de EUA, George Bush, en una visita a la Casa Blanca per demanar ajuda urgent enfront la ruïna que estan provocant la SIDA.

El govern dels Estat Units va destinar quinze mil milions d'euros per combatre la malaltia. Aquest dies s'està parlant d'injectar 700 mil milions de dolars per "salvar" el sistema bancari nord-americà. Feu les proporcions.

(per més informació, Nicolás Valle "Ubuntú", llibre imprescindible per conèixer Àfrica)
25.9.08

FI

Des de fa unes setmanes podeu escoltar el nou ep de FI, bé, quatre dels set temes que composen l'àlbum. Totalment home-made. Tots aquells que vulguin una còpia es poden posar en contacte en aquest correu: fimail.fi@gmail.com o en el mateix myspace.

Si feu un programa de ràdio, o escriviu en algun fanzine, revista o el que sigui, en podeu demanar una còpia totalment gratuïta (però no tan maca com l'original)
Tots vosaltres també en podeu fer, no patiu pel que pugui dir la gent. Deixeu-vos de constriccions i traumes estilístics.
Doneu-me un llumí...
8.9.08

El Mundo es un pañuelo

Llegint El Mundo d'ahir he vist a primera plana, sota de la crítica ferotge al govern de rigor en aquest diari, un requadre en el que apareix aquest avanç:

Inmersión a la 'catalana' en las Islas Feroe

- Viaje al único lugar de Europa en el que se aplica la enseñanza obligatoria en un idioma distinto a la lengua común del Estado

- Como ocurre en Cataluña, se restringe la enseñanza del danés, la señalización sólo se hace en feroés y hay quienes reclaman que se etiquete en el idioma local

- La diferencia estriba en que los 50.000 feroeses viven en un archipiélago próximo al Círculo Polar y excluido de la UE a 1.300 kilómetros de Dinamarca

Total, que he llegit això i m'he preguntat:

Perquè als titulars dels diaris no posen punts als finals de les frases?

I ho he estat rumiant una estona i com que no he trobat cap explicació m'he posat a pensar en una altra cosa, com ara que ben pensat no es deu estar tan malament prop del Cercle Polar, exclòs de la UE i a 3.000 kilòmetres d'Espanya.

Però després ja se m'ha passat. El Mundo té aquestes coses. T'enfaden però després dius "pobrets", i somrius i ja està.

Tot això ho he escrit i sense haver passat de la primera plana. Quan miri la crònica a la que fa referència (l'editorial, ni més ni menys) no sé què serà de mi.
13.8.08

A propòsit de Georgia

Els que em coneixem poden saber que no soc pas el que és pot dir un russòfob. Al contrari, sempre m'ha apassionat la seva cultura, història, ciència i bogeries en general. Però veient el que ha succeït els darrers dies...no puc més que pensar que la cosa està ben peluda. Rússia té Europa agafada pels collons i ho saben. Quin haurà estat el pacte entre Sarkozy i Medvedev? Hauran parlat d'oleoductes o gaseoductes (com el que misteriosament va petar fa uns mesos)? Per què tinc la sensació de que Alemania ha estat massa callada? Per no molestar la bèstia que controla el mapa energètic de l'Unió Europea, potser...

I a tot això m'ha vingut al cap una cita d'un polac, bé, natural de Lvov, que abans era Polònia però que ara és Ucraïna, que són els que més saben de com els alemanys i/o russos et poden arribar a destrossar. És diu Stanislaw Lem i aquestes ratlles apareixen al llibre "Provocación" (Editorial Funanbulista):

"[...] El mal es mucho más multiforme que el bien. Hay menos formas de ayudar a los demás que de perjudicarles, porque así es la naturaleza de las cosas, no el método estadístico"

Res més que l'asimetria del bé i el mal. Potser estem més aprop de l'infern que del cel?
11.7.08

Jo balcanitzo, tu balcanitzes...

El nacionalisme espanyol comença a descobrir (o descobrir-se) l'altre sentit d'un neologisme verbal que va tenir força èxit fa uns anys: la balcanització. Ells la van adoptar com a la desmembració -segons ells ad infinitum- de l'estat anomenat "modern" en múltiples nacionalitats, ètnies, comunitats o com en vulgueu dir.

El retorn a l'Edat Mitjana! Fins ara els defensors més agosarats de la unitat hispànica feien servir aquella comparació tan nostrada com era "les taifes", en referència a la desmembració que patí la Península en múltiples regnes (més aviat nuclis de poder; només un idiota compararia aquelles unitats de govern amb els estats d'avui dia) als inicis de la davallada de l'Al-Andalus.

Ara, la balcanització adopta un altre sentit. Amb aquest terme atribueixen als catalans unes ànsies nacionals caricaturesques, i ens tracten de montenegrins capriciosos o gasius. D'acord, juguem que sóc Montenegro... Aleshores, tu ets Sèrbia?

Ahir apareixia un article d'opinió d'en Vicent Partal a Vilaweb (gràcies, Òscar) en què comparava la deriva inicial del nacionalisme serbi amb els cada cop menys dissimulats intents del nacionalisme espanyol d'esclafar la diferència. El trobo un pèl massa exagerat, però quan coincideix amb el reportatge de Telemadrid i algunes veus del sector del turisme en protesta perquè a algunes "comunitats" se'ls acut fer servir la seva llengua amb els turistes, si alguns parlen de balcanització, que estiguin disposats a assumir el seu paper dins la balcanització.

"Això de la tolerància és una cuento xino", deia un, "has de fer cua a l'atur amb un moro davant i fer veure que no passa res". Cau el vel i apareixen les veritables aberracions de pensament que s'han intentat reprimir durant tant de temps. La tolerància entesa com a claudicació, humiliació, una condescendència beatífica però fingida, així sembla entendre-ho el nacionalisme espanyol. No hi ha hagut cap canvi substancial: ara simplement es diuen les coses pel seu nom i se simplifica el mecanisme de la mentida i la calúmnia perquè arribi més ràpid a més gent. Assumir responsabilitats (perquè radicalitzar el personal sempre té un preu i una responsabilitat molt més grans que els que veiem inicialment) queda aplaçat per als temps de pau.
10.7.08

Myrmekiaphila neilyoungi

Myrmekiaphila neilyoungi és el nom d'una nova espècie de trapdoor spider (literalment, aranya de trapa, o ctenízid) descoberta pel biòleg Jason Bond, de la East Carolina University de Greenville, North Carolina. Com podeu veure, l'ha batejat en honor del canadenc Neil Young, del qual deu ser un gran fan. Encara que al bó de Neil li escauria més un llop o algun animal molt pelut i molt gros. Ves, s'assembla més a Wolverine (Lobezno) que a Spiderman, crec jo. Tanmateix, sempre és un honor que un animal porti el teu nom.

Curiosament, l'espècie és autòctona d'Alabama. No sé que opinaran del tema el que queda dels Lynyrd Skynyrd, amb els quals va tenir una llarga polèmica musical sobre Alabama i xeringues i culleres calentes...

Amb aquesta nova espècie, ja les tenim totes per fer una bona banda aràcnida juntament amb Pachygnatha zappa (en honor de Frank Zappa) i Hortipes wimmertensi (en honor del compositor Win Mertens). Aquests biòlegs estan ben tarats...
7.7.08

Exercicis de perfeccionament del criteri periodístic

Exercici 1

Suposem que treballeu a la secció de successos d'una coneguda cadena de televisió d'àmbit estatal. Us han enviat a tractar la notícia d'una explosió de gas en un habitatge particular. Després d'entrevistar diversos testimonis, heu d'escollir una o dues declaracions enregistrades per muntar-les al reportatge que s'emetrà a les notícies. Quin d'aquests dos talls serà el més adequat com a suport de la notícia?

Testimoni núm. 1
Pues yo me encontraba en casa, cuando de repente oí un fuerte estruendo. Al asomarme, vi que la calle entera se había llenado de humo y de cascotes, y que el tercer piso del inmueble del número 24, situado a dos puertas de mi finca, estaba ardiendo. Diez minutos antes estaba fumándome un cigarrillo en el balcón y ya entonces me llamó la atención el fuerte olor a gas que provenía de la calle.

Testimoni núm. 2
¡Ay, Dios mío que susto habemos pasao! ¡Que yo no sé cómo [... fragment inintel·ligible...]! Yo estaba haciendo la comida pa'l crío, porque a esa hora [... fragment inintel·ligible ...], cuando de pronto, !!BUUUMBA!!, y yo me digo "la Virgen, ¿qué ha pasao? Niño, vente p'acá que [...fragment inintel·ligible ...] Esto es una bomba, van a ser los de la ETA" y "¿Mamá, Mamá, que pasa?" Y yo "no sé chiquillo, pero no te asomes afuera", y yo que me [... fragment inintel·ligible].


Solució: Evidentment, el tall més adequat será el del testimoni núm. 2.

4.7.08

Postals: Hotel Roma, Cadis

Un clàssic de les postals és aquelles referents a hotels, pensions, càmpings i tota mena d'establiments i allotjaments. Al ser gratuïtes, tenen un avantatge poderós respecte la resta, sobretot entre els viatgers que no tenen problema en deixar-se un fotimer de calés en hotels i avions però que a l'hora d'enviar una postaleta a casa miren fins el darrer cèntim. En aquesta categoria també podem incloure les postalfree i flyers amb mida de postal.

Són postals amb poc o nul interès ja que, a qui l'importa quina cara fa un hotel? Allà vas a dormir, potser a esmorzar i sopar. No ha de ser maco per fora, ni falta que fa mentre es pugui dormir sense soroll, que la dutxa no tingui problemes amb l'aigua calenta i no hi hagin escarbats excursionistes (i a Albània, que hi hagi llum!)

Photobucket

La postal d'avui és, segons diu el peu de la foto, de l'Hotel Roma de Cadis, el qual encara existeix i està situat a San Fernando. No he pogut esbrinar de quin any és però fa la sensació de ser prou antiga i no puc deixar de meravellar-me com és que ha arribat fins als nostres dies.

El fotògraf es va escarrassar per donar-li un toc especial a la foto, des de l'enquadrament (agafant un paret a la part esquerra per donar-li profunditat) fins a l'ambientació nocturna amb boirina però el resultat no deixa de ser inquietant i tètric, sense cap ànima viva i els globus lluminosos espaïats per amagar l'ombra d'una prostituta esperant clientela. Com si fos normal que apareguès de cop Juan el Destripador al proper trencant. Encara que Cadis no fa per això, per psicòpates assassins. Més bé t'imagines un borratxo que espera que, mentre tot li roda, passi casa seva per davant. Al cartell luminós, ben centrat al mig de la foto, podria ben bé dir "Hotel Terminus", la darrera parada en aquesta vida per tota una sèrie d'artistes i intel·lectuals en plena decadència moral i corporal que fugen de ves a saber què.

Ja us puc dir que és ben bé la foto més decent d'entre totes les que he anat descobrint d'aquest tipus. N'hi hauran més. I també de càmpings, un subgènere impagable!
2.7.08

Meravelles d'un Manifiesto que es manifesta

Curiosa iniciativa (per donar-li un nom) aquesta del Manifiesto. Però el més curiòs és que no tenen ni pàgina web (o he sigut incapaç de trobar-la). Algun demòcrata ens podria il·luminar (hi han traductors a la xarxa per si els hi fa mal llegir en aquest dialecte). Però el que és més sorprenent és que tots els diaris actualitzen diariament la llista d'adhesions (entre elles, de gent que no tenia intenció d'afegir-s'hi, com Sgae Ramoncín). Deuen tenir un gran servei de premsa aquests de la UPyD..

Entre els qui s'han adherit trobem enormes personalitats com Plácido Domingo (asqueroso lunes), Ana María Matute (ja te una edat), Luis Aragonés (la victòria l'ha enlairat), Luz Casal, Margarita Salas (sorprenent com a bioquímca que és), Pedro Delgado, Angel Nieto i el seu nen Fonsi, Javier Imbroda (natural de Melilla), Alfonso Reyes, Quique Setién i Gregorio Manzano. També trobem a el Lebrijano, Vargas Llosa i la troupe habitual de transplantats de Boadella i companyia.

Com podeu veure, hi ha un gran nombre de (ex)esportistes. Així que tota aquesta cantarella de que no s'ha de mesclar esport i política que tant s'ha repetit aquests dies és una mentida com un temple. És correcte depèn de quin bàndol la faci! A més a més, trobo que la mitjana d'edat dels participans tendeix a ser un pél elevada. Els avis es fan savis però també conservadors i porucs a allò que no comprenen. I sovint arriba el dia que el cap els hi comença a rodar.

I per acabar, una acció: TeleCinco s'ha adherit, així que ja sabeu: dessintonitzem!
1.7.08

Postals: Túnel de Vielha

Photobucket

Aquesta és la primera d'una sèrie de postals que formen part d'una col·lecció (o acumulació) desordenada i aparentment il·limatada que fins ara s'havia amagat per casa en capses de mitjes i mitjons. El conjunt resulta ser un festival d'imatges kitschs, horteres, potser nostàlgiques i, cal dir-ho, amb cert aire innocent i amateur. Un temps en els que els patis del darrera del Vell Continent allotjaven dictadures casposes que reien alegres i guanyaven eurocopes de futbol.

Per començar, la desolació. A qui se li va ocòrrer fer una foto de la boca sud del Túnel de Vielha d'aspecte tan trist? I el que és pitjor, a qui se li va ocòrrer vendre-la!? El túnel que s'esmuny com un cuc i, com superposat, la porta del túnel que sembla ben bé un decorat de pel·lícules de l'Oest a Almeria. Mireu la fita kilomètrica caiguda, arrencada arran de la boca del túnel, i l'asfalt indefinit, sense pintura sense límits, que atravessa un descampant de grava. Un FIAT 1300 o 1500 surt escopit de la foscúria per donar-li vida humana a la imatge però a mi se m'apareix com una vinyeta de línea clara de l'Hergé, potser una història d'agents secrets i contrabandistes a Sildàvia.

I tota l'escena sota un cel ben blau, pintat i fals. Com era el país aleshores...
30.6.08

Llengües minoritàries, minoritzades i minoritzants

L'altre dia una persona estudiosa de les llengües em feia un comentari sobre les llengües minoritzades. Em va xocar l'adjectiu: minoritzades. Esperava sentir minoritàries, però instantàniament vaig assentir, en entendre tota la càrrega de significat que s'amaga al darrera d'aquesta variant. Li ho vaig fer notar i vam fer una mica de reflexió al respecte.

Cap llengua no és minoritària, en el sentit que no té res semblant a allò que tenen els cinemes o les discoteques, és a dir un límit d'aforament. Us ho imagineu? "Aquesta llengua és minoritària; no la poden parlar més de 10 milions de persones al món, si no es desvirtua i es desintegra". Més aviat, una llengua és minoritzada, és a dir, el seu ús s'ha limitat a una situació d'inferioritat en relació amb el seu àmbit d'ús social, el seu territori natural, etc. Les raons no s'han de trobar en les aptituds naturals d'aquesta llengua, sinó en raons polítiques. Minoritzada vol dir que una llengua ha estat reduïda forçosament a una situació minoritària. Minoritària no contè aquest matís, més aviat sembla que parlem d'una llengua alternativa, peculiar, els parlants de la qual s'entesten a parlar per raons obscures. No res d'això.

Per la mateixa raó, cap llengua tampoc no és minoritzant, en el sentit que tota sola empeny les llengües veïnes o amb les quals coexisteix a una situació d'inferioritat. No hi ha llengües bones i dolentes, llengües opressores i oprimides. Són l'extensió de la situació política i social.

Una llengua no és més "apta" que una altra, com si establíssim una mena de darwinisme lingüístic. En les nostres terres, aquesta és la tàctica encoberta del nacionalisme espanyol: que la fruita madura caigui pel seu propi pes (ara, que si podem sacsejar-ne la branca sense que es noti gaire, millor). Darrera una aparent no intervenció ("que guanyi el millor"), es deixa que la llengua minoritzada s'ofegui i desaparegui tota sola. La seva desaparició s'atribueix a la llei del més fort o establint paral·lelismes amb la societat de consum: un producte que no atreu els consumidors mereix desaparèixer (encara que se l'acostumi a col·locar al prestatge més alt, menys il·luminat o més allunyat de la botiga). Tot plegat una trampa, perquè s'atribueixen a les llengües unes característiques i capacitats que de fet provenen de l'statu quo polític, econòmic i social.

De manera que res de llengua minoritària (com volent dir "vosaltres us ho heu buscat"), sinó llengua minoritzada.
27.6.08

Manifiesto en defensa del castellano

Darme algo pa comer que tengo la panza llena.
No me chilles que no te veo.
Ya sé que sólo cuatro inconscientes pedían caldo, pero me ha salido de los cojones preparar cuatro tazas para todos y por mis santos atributos que os los vais a comer todos.
Tonto el último en salir del armario.
Power de mí.
Me duele la lengua de tanto usarla.
Todos de la mano, olisqueándonos el ano.
Burro catalán. Burro. Catalán.

...

Tot plegat: vergonyós.
5.6.08

59 euros

Una altra iniciativa ludico-festiva a la Gran-Urb com a resposta a l'Ordenança de Circulació de Vianants i Vehicles de l'Ajuntament de Barcelona del 2007, en la qual es va incloure la prohibició de lligar les bicicletes al mobiliari urbà (com poden ser semàfors, fanals, bancs, papereres, estàtues humanes de les Rambles i arbres) i una multa pels infractors de 450 euros.


El fet és que, en principi, s'havien d'immobilitzar les bicicletes però després ha resultat que s'han retirat forçant els cadenats. Per retirar el vehicle, s'ha de pagar 59 euros, que és el nom d'aquesta iniciativa. Doncs la gent de 59 euros s'han dedicat a comprar cadenats i lligar tot tipus d'embalums pels carrers de la ciutat que ara no agrada als cimentaires de Bohigas i Mascarell. Feu una ullada a la pàgina i el manifest però ja us puc dir que la millor intervenció és aquesta:



3.6.08

La marca "Barcelona"

La setmana passada, Jordi Portabella declarava a La Vanguardia que "la marca Barcelona està perdent empenta". L'endemà llegia una altra afirmació gairebé en aquests termes exactes de Jordi Hereu.

Aquesta denominació de "marca" és un fet que l'antropòleg Manuel Delgado ja ha tractat profusament: la simplificació (i per tant, banalització, estupidització) del concepte de la ciutat per poder-lo vendre millor i més ràpid; l'apropiació institucional de la personalitat característica i anònima de la ciutat per dirigir-la cap a als seus interessos particulars o interessos d'explotació.

Potser els nostres estimats polítics volen arribar als dos milions de turistes i convertir aquesta ciutat en una mena d'extensió del Poble Espanyol. Amb aquestes mires, potser sí que encara hi estem lluny, però que no desesperin, que cada cop ens hi acostem més. Si volen més idees, que llegeixin England, England de Julian Barnes, o com un parc temàtic ambientat en els tòpics d'Anglaterra acaba aconseguint que el país de veritat esdevingui una paròdia, una simple extensió del parc. Quan un turista em pregunta on és el Poble Espanyol, tinc ganes de dir-li: "Ja hi ets! Tota la ciutat és el Poble Espanyol!" Si empenys amb prou força una façana d'aquesta ciutat, és possible que caigui cap enrere tota plana, com aquells decorats de l'spaghetti western.

Ho sento, m'he deixat endur per la cultura del no durant uns instants... Sincerament, crec que la "marca Barcelona" gaudeix d'una vitalitat envejable. Dissabte a la nit una munió de turistes seguien emocionats els hàbils jocs de mans d'uns trilers a Les Rambles. No sabia que encara n'hi hagués. Turisme de qualitat: només això ja justifica la proliferació gairebé prevaricadora de places hoteleres. Més tard, quan anava a entrar en un bar, un paio anglès amb pinta de bad boy wannabe se m'acosta, amb aquella cara de perdonavides ficat en tripijocs (apresa de l'MTV, segur) i em diu: "Hey guys, do you want some cocaine?"

Hem triomfat.
31.5.08

EL PENJOLL
(crossover blocaire)

Taipei, gener del 2003

El contacte diari amb la llengua xinesa, i especialment amb l'escriptura, em va recordar un episodi passat que va girar al voltant d'un caràcter xinès.

Fa uns quants anys, potser objectivament més que els que percebo, una noia amb qui aleshores sortia em va regalar un penjoll en forma de medalla. El disc, lacat en negre, contenia un caràcter xinès de color vermell. Més per curiositat que per desconfiança, perquè ella tot just havia tornat dels campaments cristians de Taizé i suposava que m'hi devia comprar el penjoll empesa per un radiant amor ecumènic pel proïsme, li vaig demanar què volia dir aquell caràcter. "Confiança", va respondre, i em vaig emocionar davant d'aquella ferma aposta per la nostra jove i atabalada relació. Allò que ella no m'havia pogut dir obertament, algú altre ho havia gravat en aquell tros de metall a mode de declaració de principis.

Però el llenguatge s'exposa a l'equívoc constantment, i el xinès, per més que no el coneguéssim, no se n'escapava. Els companys de la facultat que tot just començaven a estudiar xinès confirmaren que aquell signe bé podia voler dir confiança, però m'avisaven que també podia voler dir carta. Lluny de deixar-me endur per la petita decepció, em vaig dir que una carta era en certa manera una forma de dipositar la confiança en l'altra persona. Que mai no hem pensat què podia passar si aquella carta arribava al destinatari inapropiat? O que passaria si el destinatari traïa la nostra confiança i deixava llegir la carta a qui no tocava? Aquest nou gir em va fer apreciar més aquella medalleta, perquè amb aquest nou significat els conceptes de confiança i de relació entre dues persones lligaven a la perfecció.

I novament, el llenguatge (sí, també el xinès) s'exposa a manipulacions, perversions o malinterpretacions. D'entrada, per confiança havia entès fidelitat. Posem que ella, arribat el moment, m'hagués dit secament: "t'ho dic amb tota confiança, t'estic posant les banyes". Sona estrany, però seria contradictori? També podria dir: "t'ho diré amb franquesa, et faig el salt". Ésser franc vol dir ésser fidel? Tenir confiança en algú vol dir necessàriament esperar-ne la fidelitat? Més aviat confiar en algú és esperar que faci allò que faci que creiem que ha de fer. I la veritat és que va arribar un moment en què esperava que em tornés a plantar les banyes, més que res perquè entenia la seva manera de ser i entenia que aquell era el següent pas. Segons aquesta definició de confiança, doncs, jo estava confiant en ella, però confiava que no em fos fidel.

Deixant de banda el cinisme, no cal dir que tot allò em va fer mal i, en acabat, vaig desar fotos i d'altres andròmines que ella m'havia regalat en un sobre amb tanca adhesiva. També hi vaig entaforar el penjoll, però tot i tenir-lo amagat i precintat, recordava vivament aquell caràcter, i durant els primers temps posteriors al trencament, l'evocava amargament i el convertia en el centre de l'escarni i la hipocresia de què jo havia estat objecte. "Quines penques que té", pensava sovint. Gràcies a aquell penjoll, jo havia estat fidel més per militància que no pas per pur convenciment. Potser aquest era el veritable significat del penjoll; potser ella confiava que jo continuaria essen el noi ferm i lleial tal com m'hi vaig presentar per primer cop.

Anys després, a Taipei, vaig redescobrir aquell caràcter xinès enmig d'un garbuix de pals i ratlletes. El primer cop que el vaig identificar, no sé si al rètol d'una botiga, el cap se me'n va anar enrere en el temps tan vivament com un flaixback de pel·lícula. Passats uns dies i havent-lo vist pertot, vaig tenir prou coratge i motius per demanar a un taiwanès què volia dir.

El noi va moure el cap indecís amb la resposta. Vaig provar d'ajudar-lo: "vol dir 'confiança', oi?" i ell va assentir a desgrat. Aleshores em va explicar que aquell caràcter, xin, volia dir moltes coses, que tot depenia dels altres caràcters que l'acompanyessin. Podia voler dir 'confiança', 'carta', 'trust', el terme financer (és clar que això vol dir 'confiança' en anglès), 'comunicació'... De fet a les botigues de telefonia mòbil trobaves sempre aquest caràcter en alguna banda del rètol.

Vaig restar pensatiu i un pèl avergonyit per la simplicitat del meu plantejament. Se'm va fer palesa una cosa que ja sabia però que volia que fos una excepció en el meu cas: que una paraula sola no té cap significat, que no és més que una peça que encaixa amb d'altres per formar una idea. Una paraula sola, perquè tingui significat, ha d'anar unida a una expressió, a un moment, a la intenció de qui l'articula. Tota sola és una criatura òrfena i buida. Buida com un mot brodat en una samarreta, en un jersei d'esport, en un bolso de moda. El llegim, l'entenem però no el comprenem, no sabem què hi fa, fins i tot destorba. Què hauria de tenir de diferent un caràcter xinès, a banda de la seva bellesa estètica i de l'admirable espontaneïtat del traç? És també, al cap i a la fi, un gargot buit, una paraula sense amo que li insufli un significat.


[Dic crossover perquè la realitat taiwanesa vista des dels ulls d'un català és avui competència merescuda d'un altre bloc, Un cel ple de brases.]
29.5.08

I si no està satisfet, li retornem... la seva llibertat de credo



Nosaltres Marxem, un col·lectiu de Sants (www.nosaltresmarxem.cat) ha posat en marxa una apostasia col·lectiva. Publiquen un manifest amb les raons que els mouen a promoure l'apostasia i ofereixen informació sobre com dur a terme el tràmit, la qual cosa inclou un imprès per al "comunicat de defecció formal (apostasia)". L'apostasia, a banda de l'objectiu més espiritual de marcar el trencament amb la confessió, també implica l'eliminació de les dades personals del sol·licitant dels registres de l'església, com si es tractés d'una empresa com qualsevol altra.

No ens enganyem, donar-se de baixa de l'església catòlica (per als no iniciats en aquests termes, s'anomena apostatar) és més difícil que canviar de companyia telefònica. Com a l'hora d'instal·lar un programa, en què tens algunes caselles preseleccionades, la confessió catòlica ens ve predeterminada, de sèrie, preinstal·lada o com en vulgueu dir. S'ha d'omplir un imprès i després mantens una reunió amb un representant de la diòcesi que vol saber els motius de la teva decisió i, si s'escau, rebatre'ls. No sé si això encara serà així amb una apostasia massiva com la que propugna aquest col·lectiu.

Tampoc no és que haguem de considerar l'adhesió a una confessió com qui compra un servei i n'espera satisfaccions immediates. Aquesta no és la idea; si tenim en l'àmbit espiritual una visió tan materialista, val més que pleguem. Però quan la jerarquia catòlica fa el que fa, l'apostasia, lluny de ser un acte d'afirmació personal (jo ja fa temps que vaig definir la meva posició al respecte, sense haver de recórrer a paperassa), esdevé un vot de càstig. Una resposta perfecta a una gent que ha abusat massa de les promeses de premis i les amenaces de càstigs.

Comptat i debatut, el més coherent que podem fer és donar-nos de baixa de l'església i acte seguit fer-nos la tarja del Caprabo.
27.5.08

Què està passant a Ascó?


Dilluns vinent a la Casa Elizalde de Barcelona, tindrà lloc una xerrada que no us podeu perdre per res del món si teniu un mínim interés per la vostra vida. Porta per títol "Què està passant veritablement a Ascó?" i intervindran Pep Puig (gurú dels moviments antinuclears d'aquestes terres), Jaume Morrón, (Ecologistes en Acció) i Carlos Bravo (Greenpeace). Gent molt vàlida i amb extensos coneixements que de ben segur deixaran les coses ben clares sobre l'escàndol d'Ascó i de les nuclears a Espanya.
Potser trobeu a faltar opinions contràries però per això ja teniu tota la premsa, ràdio, televisió, els axiomes energètics i els tertulians de les nou del matí.
26.5.08

Modestos indicis de la misèria del capitalisme (3): "Feiern macht frei"

Aquest cap de setmana vaig anar de festa al Razzmatazz, per circumstàncies variades que no vénen al cas. La primera prova a passar és la cua, que sembla inacabable i que està flanquejada per sòlides tanques i guàrdies de seguretat amb actituds pseudocriminals. La longitud de les tanques em recorda una explotació ramadera industrial, però no sé si és per munyir-nos o escorxar-nos. Quan arribi a l'entrada (15 euros) veuré que era per munyir-nos. Els meus companys de cua accidentals van força beguts, riuen mentre juguen o s'ensenyen el mòbil, salten d'un tema a un altre de forma inconnexa. Vesteixen casual street wear o qualsevol denominació igualment vàcua. Me'ls imagino en una entrevista en un d'aquells programes de "tendències" a la tele.

Abans d'arribar a a l'entrada se't pot cridar l'atenció -o directament pots ser increpat- quatre o cinc vegades, sense que vegis la raó d'un comportament propi de caserna militar. Sincerament, crec que és un tàctica perquè entris a la sala tou, humiliat i sotmès. Aquesta humiliació constant és invisible però finalment palpable, com al fina pluja que cau mentre sóc a la cua. Hi estem acostumats: a la feina et fan el favor de donar-te feina, al carrer el policia et mira de reüll malcarat mentre es palpa amb la llengua restes de menjar a les dents, el venedor de diaris et perdona la vida quan et dona l'últim exemplar, l'encarregada del bar et respon "què?" de mala gana i amb un rictus de fàstic quan no entèn que vols un tallat.

Després de pagar l'entrada abusiva (i ser gairebé empès a dins per un guàrdia de seguretat que l'únic objectiu que té a la vida és que no et quedis al vestíbul de la guixeta) accedeixo a l'interior. Davant meu, una noieta, d'aquelles que ara porten el serrell llarg pentinat de costat i una samarreta d'una marca italiana anomenada Ramones, o això es pensa ella, només entrar a la sala arrenca a fer saltironets com manen els cànons del pop naïf britànic que sona en aquell moment. Mirant-me-la, jo, que fa estona que sento la música, penso en el poder de l'autosuggestió.

El Razzmatazz és un lloc molt gran, amb moltes sales i molta gent. Una munió de gent puja i baixa sense parar les escales que duen a les altres sales, com qui duu un destí concret. Penso en animals de laboratori i sofisticadíssimes gàbies. A la sala central, en la foscor es veuen les lluentors dels mòbils. La gent que ha quedat a dins es busca, s'envia missatgets o simplement passa l'estona amb l'aparell. Als lavabos veuré gent enviant missatgets mentre pixa, com una mena d'executius estressats de festa.

A l'escenari està abaixat el teló, però una projecció alterna diapositives i animacions per acompanyar la música amb la publicitat. ¡Publicitat! Ja sortim de festa amb la tele. Les diapositives són per justificar la publicitat, o a l'inrevès? Si a l'estiu baixes al carrer amb una cadireta a prendre la fresca es considerarà invasió de l'espai públic (quin oxímoron), en el cas de la publicitat, cercar nous suports comunicatius.

Al cap d'una estona, s'aixeca el teló i actua un grup britànic tallat al patró: tocant un pop enganxós i estupiditzant, un cantant esprimatxat i rosset pentinat de costat es mou frenèticament colpejant una pandereta. Tot i no conèixer la banda, la gent embogeix. A les tarimes la gent saltironeja i mou el cap a banda i banda amb el mòvil a la mà. Tot plegat té un aire fresc i desenfadat, d'anunci de telefonia mòvil. Toquen mitja hora i es fan fonedissos.

Després, la debacle: gent vomitant-se a sobre i pixant per les cantonades, intentant enfocar per veure l'hora al mòbil de darrera generació. En aquestes hores, els reporters dels programes de tendències ja no hi són (potser els dels telenotícies tremendistes sí). En aquest estadi, experimentem una sensació d'estranya llibertat: som immunes a l'humiliació i al menyspreu, tant propi com aliè, encara que ens xiulin les oïdes i les cames ens facin figa. Trigarem a emergir de la inconsciència, però quan ho fem, ja hi haurem tirat prou terra pel mig.
20.5.08

Modestos indicis de la misèria del capitalisme (2)

Fa un parell de setmanes que observo un curiosa tendència: tot-terrenys bruts. Quina novetat, direu, la ciutat en va plena, de cotxes bruts on algú ha escrit amb el dit al vidre de darrera "Lávalo, guarro" (amb ortografies més o menys creatives). La diferència és que aquests 4x4 estan bruts d'esquitxades de fang. Això sí que us suggereix una altra cosa, oi?

Doncs sí, darrerament veig tot-terrenys els propietaris dels quals es fan el ronso a l'hora de netejar-los. Ahir en vaig veure un d'esplèndid, esquitxat d'un fang argilós fins al sostre, les finestretes del seient de darrere tapades fins dalt de merda! Renoi, aquest devia entrar al gual (no el territori de depredació de la grua municipal, sinó que aquí s'entèn el pas practicable d'un rierol) cridant Banzai! Segur que el propietari, en mirar-se el cotxe des de fora un cop a casa, es devia sentir una mena de Jackson Pollock: "Aquesta m'ha quedat realment bé, fluïda, dinàmica, expressiva". La meva enhorabona als artistes.

I com aquest, n'he vist força d'altres. Fins i tot he vist una moto BMW amb ànsies de rally París-Dakar, amb una pasterada de fang sec tan grossa als baixos que em costa creure que pugui tornar a accionar el cavallet. I així s'hi va estar dues setmanes.

És curiós, un propietari que sens dubte esbroncaria el grupet d'adolescents que la fan petar al carrer repenjats contra la seva preuada possessió, triga a corregir un situació més perjudicial per al bon estat d'un vehicle com és el fang sec. Per tant, cal llegir-hi una intenció. Amb això sembla que ens vulgui dir: "Sí, ja ho sé, els tot-terrenys estan de moda, però la majoria són una colla d'esnobs que el fan servir per anar de casa a la feina i de la feina a casa. Jo, en canvi, tinc esperit aventurer i m'agrada obrir nous camins".

Abandonat el missatge tradicional dels anuncis d'aquesta mena de ferralla, vagament al·legòric a la virilitat i la potència sexual, hem interioritzat un missatge nou, que ens diu que el món encara no està del tot asfaltat (ja falta menys, tranquils) i que aquests vehicles serveixen per a proporcionar experiències i satisfer les nostres ànsies expansives, a més a més d'oferir als nostres fills uns records d'infància excepcionals. Ens llancem, doncs, a cercar terreny inexplorat, sentint-nos com pioners que obrim a cop de parafangs un nou camí. I com aquest món és així, no n'hi ha prou amb viure les experiències de forma aproximada a com ens les venen als anuncis, sinó que les hem de demostrar. L'esquitxada al cotxe esdevé, doncs, una prova de la nostra proesa. Una prova, dic? No, l'esquitxada assoleix la categoria d'un trofeu de cacera!

De sobte m'envaeix una estranya tristesa. A tot arreu i amb el suport de qualsevol mena de producte al nostre abast, autoengany i compensacions mentals.

Modestos indicis de la misèria del capitalisme (1)

Compro una safateta de dàtils. Als dàtils, un aliment humil però responsable de salvar infinitat de vides en la història de la humanitat, m'hi he afeccionat en aquests darrers temps. Els trobo molt gustosos, són energètics i, com les nous, després de menjar-ne sembla que de sobte el cervell et rutlli millor després d'unes hores de feixuga feina intel·lectual.

La safata de dàtils en qüestió és de poliestirè i fa uns 22 cm de llarg i uns 6 d'ample. Em sobta el gruix excessiu de la safata, calculo que d'uns 0,5 cm, per la quantitat de dàtils que conté (200 g de pes net, llegeixo a l'etiqueta). Constatada aquesta impressió, esquinço la pel·lícula de plàstic que cobreix els dàtils a la safata, en caço un i me'l menjo. Que dolç, penso, massa dolç, de fet. Això sembla ensucrat. Em miro l'etiqueta. Dalt de tot hi ha un dibuixet pueril d'una mena d'oasi amb vagues palmeres datileres. Molt rebé, ja estem ambientats al desert, penso. Llegeixo tot seguit:

"Dátiles con hueso acondicionados"

Condicionats? Què vol dir això? Que els han netejat i posat en una safata de plàstic? Provo d'obtenir-ne més indicis. A la següent ratlla diu:

"Ingredientes: Dátiles, jarabe de glucosa, y conservante E-202"

Estic de pega, penso, me'ls han ensucrat! Mira que m'agraden un pèl secots, els dàtils. Però aquests ja me'ls han almivarat. Deu ser per això que en diuen "acondicionados"? Per culpa de gent com aquesta, no tenim ni punyetera idea de quin gust té un dàtil al natural, ni cap altra cosa, la veritat. A sota hi consta la varietat: "Deglet nour, Categoría I". N'he tastat tants d'aquesta varietat, i tant diferents! Un cop en vaig comprar uns que eren deliciosos, tant que els últims se'm van començar a florir, perquè no tenien ni sucre ni conservants, els millors que he tastat en molt de temps, i no venien en safata de poliestirè.

En fi, ara tenim dàtils ensucrats, què hi farem! Resignat, en pessigo un altre de sota la pel·lícula de plàstic per provar de treure'l, quan topo amb un objecte dur i de color grogós. És el branquilló, em dic, d'on penjen asimètricament els dàtils a la palmera. Quin detall més... romàntic? No trobo l'adjectiu. Estiro el branquilló per arrossegar uns quants dàtils fora de la safata i em sorprèn el que passa tot seguit: només me'n duc el branquilló, perquè ja els dàtils ja han estat prèviament separats. "Aleshores per què el deixen?" estic a punt de preguntar-me, quan m'adono que el branquilló és de plàstic! L'observo detingudament i veig que n'han reproduït el color, el caràcter irregular i les petites protuberàncies d'on abans penjaven uns dàtils imaginaris (de plàstic, segurament) a banda i banda. Giro el branquilló de costat i hi veig marcada clarament al plàstic la ratlleta del motlle. Penso aleshores en l'existència d'un motlle, un procés de disseny i fabricació (per part de tercers, segurament, que porten en camions caixes plenes de branquillons de dàtils acabats de desemmotllar) per tal de proveïr-nos d'aquestes branquetes tan realistes i evocadores...

Ha estat en aquest moment en què he tingut allò que els escriptors pedants diuen que tenen darrerament (van a modes, ells també), és a dir una epifania. La safata de poliestirè, el plàstic protector, els dàtils ensucrats i el branquilló de plàstic: he vist tota la filosofia de l'estil de vida occidental resumida en un espai tan minúscul.

No tinc paraules.
16.5.08

Comment te dire adieu...Ós Polar

L'ós polar ha estat inclòs a la llista d'espècies amenaçades dels Estats Units d'Amèrica i, per tant, a partir d'ara restarà protegida, tal com a anunciat Dirk Kempthorne, secretari de Interior, després d'una sentència judicial que obligava al govern a pronunciar-se abans de dimarts. Però, com tot en aquest món que es creua amb interessos petrolífers i gasístics, s'ha aprovat amb grans dosis de cinisme i "estipulacions" a la protecció que no són res més que una porta oberta a mantenir l'status quo.


Primer de tot, en cap moment s'ha volgut relacionar l'escalfament global i la pérdua de l'hàbitat d'aquest úrsid. Moltes empreses petrolieres tenen molts afers en marxa en les zones gelades que frequenta l'ós i no volen per res del món més restriccions que les que ja imposa la llei de protecció de mamífers marins. Per una altra banda, des de diverses organitzacions es preten que la defensa d'animals directament afectats per l'efecte hivernacle (com els coralls) sigui una eina per retallar les concessions a les empreses petrolieres, carboníferes,etc i altres industries contaminants. Així el fet de no explicitar que la destrucció de l'hàbitat de l'ós blanc és degut a aquestes empreses, és com desconnectar la causa i l'efecte i treure tota la culpabilitat (i deures) al principal culpable. En fi, que seguiran destruint el seu hàbitat tant de manera directa com indirecta.

Un altra raó que al·leguen per no incloure el supòsit de l'escalfament és que a la Llei de Espècies Amenaçades del 1973 no es fa cap referència a "l'escalfament global" (llei a la qual Kempthorne es va oposar aferrissadament a la seva época) i que, per tant, no és un valor a tenir en compte. A més a més, l'Administració ja ha declarat més d'un cop que no està obligada a eliminar les causes del declivi de les espècies amenaçades i que no pensa retallar les emissions de gasos hivernacle (tal com van deixar clar a Kyoto).

Però l'escàndol arriba quan el vicepresident Dick Cheney va provar de bloquejar la decisió. Després es van redactar dos informes contradictoris sobre la protecció i fins darrera hora (i per l'obligació de la sentència judicial) el secretari de Interior no es va decidir per incloure'l a la llista d'espècies amenaçades però carregant l'Acta amb un munt d'estipulacions que pretenen protegir els interessos econòmics abans esmentats.

Fins aquí les males notícies. Com bé deveu saber, la majoria dels ossos polars es troben en territori canadenc (uns 15500 sobre 25000 ossos a la regió àrtica). Així, amb la nova protecció, es prohibeix la importació de pells a territori dels EUA, el trofeu majoritari de les caceries més que freqüents que realitzen ciutadans iankees per terres canadenques. Una manera indirecta de protegir l'animal fora de les seves fronteres.

I per acabar, la cirereta: una organització de defensa de drets (¿?) de Sacramento, la Pacific Legal Foundation, recorrerà la decisió ja que, segons ells, és inaudit que es protegeixi un animal la població del qual està en augment. De veritat, la gent que es creu que la biologia es saber com creix una planta, haurien de fer una mica de repàs a la biologia de poblacions, per començar.
14.5.08

"Dinero", de Miguel Brieva

MITOS DE HOY Y (para nada) DE SIEMPRE

Un home assegut en una butaca llegeix el diari, complagut. Diu "Soy una buena persona, ¡qué leches!". La butaca s'aguanta fent equilibris sobre una enorme pila d'escombraries i residus d'on sobresurten diverses persones que parlen (un televisor, un intel·lectual, un militar, un explotador de mà d'obra del tercer món...).

[Treballador xinès:] El capitalismo es el único sistema posible para los hombres...

[Mascota:] y el crecimiento perpetuo su objetivo...

[Presentador de televisió] Cualquier intento de racionalizar la vida humana para hacerla más justa acaba aún peor... Y eso ha quedado más que demostrado con los comunistas... ¡Esos perdedores!

[Mico d'experiment de laboratori:] Curiosamente, 200 años de fracasos del libre mercado no parecen llegar a demostrar nada a nadie...

[Intelectual:] ¡Calla, caramono!

[Explotador de mà d'obra infantil:] Efectivamente, esto es lo que hay, y hay que estar contentos con ello... A fin de cuentas, no hay bien ni mal, todo el mundo va a lo suyo... Y el hombre es un lobo para el hombre, ya saben...

[Militar disparant:] ¡Occidente... Civilizados... Democracia... Libertad!

[Home amb camisa de força:] ¿Esquizofrenia?


Aquesta vinyeta és obra de Miguel Brieva, dibuixant i guionista i responsable de Dinero (amb el subtítol "Revista de poética financiera e intercambio espiritual"), una sèrie de 5 números que ara s'ha reunit en una edició antològica. Aquest sevillà és un visionari i no estalvia munició per atacar amb tota cruesa els excessos del món capitalista desenfrenat en què vivim, amb una clarividència i una agressivitat que ens deixa parats. A més, insisteix en l'autoengany en què estem immersos, en què considerem llibertat el fet de poder escollir entre dues marques de producte. El volum es compon de vinyetes humorístiques amb alguns escrits força interessants.

Per qui es pensi que l'atac al capitalisme està massa vist i és massa fàcil en l'humor gràfic, que hi doni un cop d'ull. L'humor deixa de ser àcid ("com es passa!", riem complaguts al sofà de casa nostra) i de sobte deixa de tenir gràcia i esdevé estranyament lúcid, segurament més útil que tota la xerrameca de la patulea autocomplaent de les tertúlies radiofòniques...
6.5.08

Després dels totxos, ara toca el fato!

La vinyeta del Ferreres a la que es referia el Rafel en els comentaris de la darrera entrada. No sé vosaltres però jo m'estic tornant un paranoic...
2.5.08

Totxos deprimits



Foto feta durant les darreres eleccions a la Generalitat (o autonòmiques aquí una temporada) en algun punt de Poble Nou (Barcelona) que de ben segur ja no existeix.

Ningú no farà més pels catalans que les constructores i la cultura del diner fàcil i, ara que s'han entestat en ficar-se en una "fase de desacceleració econòmica (¿?)" perque toca, ningú ens fotrà més.

La primera lliçó d'Ecologia tracta sobre l'equilibri entre les poblacions de llebres i guineus. És un dels conceptes més bàsics que pot existir: si un puja, hi ha algú altre que baixa i igual a l'inrevés.
23.4.08

Sant Jordi matà el Drac Nuclear


22.4.08

Racisme i llengua

Surten dues noies joves a fumar a l'entrada del CAP de Perecamps. Una d'elles està en avançat estat de gestació. Fan les primeres pipades nerviosament, semblen indignades.

- ¿Te lo puedes creer? -, diu l'embarassada. -Han dejado pasar a un Machu Picchu antes que a nosotros.
- Sí -, afegeix l'altre. -Y delante tenemos a dos Apus...

No calen més comentaris. Hi ha tota mena d'anàlisis i opinions sobre l'impacte de la immigració, sempre des del vessant econòmic, però enlloc no he sentit parlar ningú de la incipient deriva racista que comencen a prendre els usos lingüístics.

El terme Machu Picchu no deixa lloc a dubtes. Apu, suposo, deu venir del nom del botiguer d'origen indi dels Simpson (per cert, que la imaginativa traducció espanyola de la botiga d'aquest entranyable personatge ha donat lloc a una denominació generalitzada de les botigues de queviures regentades per paquistanesos: el badulaque). El que més m'ha sobtat és que això de Machu Picchu ja ho havia sentit anteriorment, però en aquella ocasió vaig pensar que era una desafortunada ocurrència personal. Ara veig que pot formar part d'un llenguatge que desconeixem i que està més generalitzat que no ens pensem.
19.4.08

Música, quina música? [2]

ESCENA 3
El mateix estudi de ràdio (del primer l'article "Música, quina música?"), el mateix Presentador. Ara l'interlocutor és una actriu de cinema, que presenta disc, la seva primera incursió en el món de la música. El to del presentador ha de resultar menys declamatiu i més afalagador, si això es possible. L'actriu ha de mostrar uns tics infantils pretesament innocents, perquè sap que és el seu ganxo.

PRESENTADOR: La teva faceta com a cantant ens ha sorprès realment, però suposo que devia fer temps que hi donaves voltes a la idea...

ACTRIU: Sí. A l'Institut del Teatre havia fet classes de cant i vaig participar en un parell de musicals amb papers secundaris. Però la vida et porta per uns camins que no t'esperes... I ara he tingut l'oportunitat de reemprendre el camí de la música.

PRESENTADOR: Creus que la teva notorietat com a actriu t'ha ajudat a portar a terme aquest projecte?

ACTRIU: Evidentment que sí. Però no m'agradaria que veiessin en aquest disc l'actriu d'aquesta o aquella pel·lícula, sinó una proposta musical nova i molt vàlida... I crec que, en el fons, el públic té criteri per diferenciar una cosa de l'altra.

PRESENTADOR: Al disc veig que musiques dos poemes de Manel Martí i Col...

ACTRIU: Sí, és el meu poeta preferit, i quan m'ho van proposar, em va encantar.

PRESENTADOR: ... A més de tres estàndards de jazz...

ACTRIU: Sí, m'encanten les veus del jazz, especialment l'Ella Fitzgerald i la Nina Simone. Suposo que deu ser per la meva predilecció pels musicals [riu]

PRESENTADOR: I una cançó infantil?

ACTRIU: Sí [riu]. És una cançó que sempre he volgut fer. És una mena d'homenatge a la meva mare, que me la cantava quan era petita.

PRESENTADOR: Com va anar el procés d'enregistrament, la relació amb els músics?

ACTRIU: Com una seda. Des del moment que me'ls van presentar vam veure que ens portaríem molt bé. Són uns excel·lents professionals, i els arranjaments que han fet són meravellosos.

PRESENTADOR: I quan et podrem veure als escenaris?

ACTRIU: Aquests propers mesos els tinc ocupats amb un parell de pel·lícules, però espero que podrem trobar un espai per fer una petita gira...
18.4.08

Quan tot encaixa


La música són matemàtiques? Un dia parlàvem que aquesta era una afirmació amb què tanta gent es consola per suplir la seva ignorància absoluta en ciències.

Al principi em va enlluernar l'afirmació, després la vaig corroborar amb els quatre coneixements que vaig adquirir, però amb el temps he descobert que la música no són matemàtiques.

Els sudokus són matemàtiques? Si algú afirma rotundament que sí, és perquè pateix vertígen d'enfrontar-se a un passatemps basat en números. Així som avui dia: a alguns els fa vertígen la lletra impresa, a d'altres ensumar números. Si diem que tot el que tingui números són matemàtiques, igual pensem que qualsevol soroll és música. Les matemàtiques s'ocupen de sistemes i problemes moltíssim més complexos que els que ocupa la música, que no arribo a imaginar. Tot són matemàtiques, diran alguns. I tant, com tot és química, tot és física... I tot pot ser música.

No, els sudokus són pura lògica, la música és lògica, no traiem les coses de lloc. Els principis fonamentals de la música són lògica pura, entent lògica com un sistema que encaixa perfectament te'l miris per on te'l miris. (Bé, potser no tant, però potser hauriem d'entrar en principis d'acústica: sabíeu que la "quinta justa", mètode pel qual s'afinen els pianos, no és "justa"? Si fos justa seria dissonant, perquè la disposició de les nostres notes no representa exactament l'espectre de freqüències de l'octava.)

Doncs bé, aquests dies he estat estudiant el sistema modal. Els modes són les diferents escales que deriven d'unes determinades disposicions del intervals (és a dir, la distància entre notes: l'espai entre un Do i un Re, per exemple, és un interval). Els modes venen de l'antiga Grècia, i és que els grecs, com els americans avui dia, s'atribuïen la invenció de tot, tot i que hi ha indicis que els sumeris ja disposaven d'un sistema musical heptatònic (si ells ja coneixien la cervesa, quina altra cosa podem esperar?). Tenim els modes Jònic, Dòric, Frigi Lidi, Mixolidi, Eòlic i Locri, una ordenació i unes denominacions que ens arriben de l'Edat Mitjana.

T'aprens els intervals, desenvolupes els acords que t'ofereixen les escales, comences a relacionar les unes amb les altres... Total, que estudiant i tocant (sense experiència no hi ha constatació), de sobte cau el vel, i quedes parat de com quadra tot al seu lloc. Et planteges problemes teòrics, els resols i observes impressionat com tot és a lloc:

"Una peça en Do menor alterna entre el Do menor i el Sol major. Trobo que el Sol major amb la cinquena augmentada sonaria molt bé, però segurament m'obliga a canviar de matís o escala. Fent servir una escala Dòrica amb el Do menor, quina altra escala puc fer servir al Sol major, ara augmentat? Si tenim en compte que la cinquena augmentada del Sol correspon a la setena major del Do, vol dir que hem canviat a un mode harmònic (setena alterada), per tant l'escala emprada serà una Menor Harmònica en Do o una Mixolídia en Sol (amb sisena bemoll, que és el mateix que dir cinquena augmentada, però hem de dir sisena bemoll perquè en aquesta escala ja hi ha una cinquena justa), que són dos noms per a la mateixa escala."

Aquí ho enrevesso deliberadament perquè s'entengui el garbuix mental que duc a sobre. Però, de sobte, aquest galimaties cobra sentit i et quedes com si haguessis vist la llum. Per què no m'havia passat abans? Perquè, com amb els problemes de mates de l'institut, no aconseguia mantenir la calma i desfer el cabdell poc a poc, i la quantitat d'angles des dels quals podia veure el mateix problema em despistaven més que em dirigien en la direcció correcta.

És llarg d'explicar i no en sabria, perquè tan aviat ho veig clar com em quedo en la més profunda perplexitat. Arribo a pensar que per a un profà de la música pot ser fins i tot estimulant estudiar harmonia. És com examinar com està fet el motor d'un cotxe: potser no en sabrem construir un, però l'estupefacció que ens causa veure com cada peça encaixa i fa la seva funció és prou recompensa. Ajuda a mantenir el cervell sa (ara que fins i tot ens diuen que exercitem el cervell) i de tant en tant tens una il·luminació, amb aires místics, impagable (que més gent assoleix a través de la ciència que de la filosofia, per cert).

D'art, ja en parlarem un altre dia.