31.1.08

Alternatiu mentre vengui











Recordo el primer cop que vaig sentir parlar dels Stone Temple Pilots. Pels voltants del 92, recentment enganxat al Popu, revista rock de culte vinguda a menys o a res, em dedicava a absorbir les bandes que poblaven les seves pàgines. Feia llistes interminables per desprès passar un dissabte a les botigues de Tallers a gastar els calers en vinils, més barats, ja en franca retirada, però que tan be sonen en un bon equip. Al número d’aquell mes sortia un article sobre el Lollapalooza, el festival itinerant de rock, pop, punk, dansa, comèdia, teatre, etc. ideat per Perry Farrell. La descripció de l’estil i l’actuació dels Pilots em va captivar, el seu LP Core va entrar a la meva llista d’indispensables i el vinil va sortir de Revolver camí de Badalona. Si be vist en perspectiva aquest àlbum no és dels millors de l’època, el contrast en actitut, voluntat de reinvenció musical i lletres dels STP - i coetanis - amb el rock popularitzat la dècada anterior era patent, i aquella fornada de músics va impregnar la meva adolescència. Tant els dinosaures acomodats dels 80 com les hair bands angelines i les seves cançons sobre cotxes, cosificació de la dona, glorificació dels estupefaents, macarrisme i banalitat a lo Beavis and Butthead van ser esborrades per un huracà prou conegut. A Core trobem lletres que questionen, introspectives, antimasclistes, reflexives, tambè sovint de significat no evident, de vegades depressives, i en sintonia amb una generació ultracrítica que despotricava del consumisme, l’american dream i l’actitud dels seus compatriotes. A la contraportada trobem tota una declaració de principis:

...And to you, dead and bloated nation of sleepwalkers, so content to drown in your own rancid apathy that your own minds of your children are being bought and sold on the auction block of swarthy old hogs-- oh, set a place for the auctioneer, he'll be coming to dinner tonight. No need to bother, honey, he'll be coming via satellite direct, right through our brand new motherfuckin' super-mega-screen Home Monitor System...

Deu anys desprès, apaivagada la tempesta, llegeixo bocabadat que Scott Weiland s’ajunta amb tres ex-membres de Guns N’Roses per formar Velvet Revolver. Si bé musicalment G’N’R han aportat molt a la història del rock, es situaven a les antípodes del que volien representar aquells grups dels 90. Velvet Revolver és una banda de músics en declivi, àvids d’arena-rock i posat, que no aporten res de nou i poc de bó. Les recaigudes del cantant durant mesos en heroïna i el desordre bipolar –del qual no es medica- tampoc són bons companys de viatge. Weiland ha perdut definitivament l’oremus (només cal comparar les fotos) o potser ens l’ha estat jugant des del principi; potser tenen raó els que diuen que els Pilots eren una dolenta i desconeguda còpia dels Guns a finals dels 80, es van pujar al carro del grunge quan van olorar el negoci, i el van abandonar quan va ser prou expremut. Què voldrà dir en Chester Bennington de Linkin Park quan afirma que Weiland és la seva major influència i el seu model a seguir?

No vull ser destraler. Suposo que m’estimava massa aquesta banda. Encara avui.
30.1.08

Un home se'n va anar a dormir creient...

Un home se'n va anar a dormir creient, i es va despertar no creient.

Per sort, aquell home tenia a l'habitació una bàscula de precisió i, per costum, es pesava cada matí i cada vespre. Doncs bé, quan se n'anava al llit el dia abans, l'home en pesar-se feia 4 puds i 21 lliure [74,13 kg]. L'endemà al matí, havent-se llevat no creient, l'home es tornà a pesar i veié que només feia 4 puds i 13 lliures [70,85 kg]. Va deduir: "Per tant, la meva fe pesava, aproximadament, vuit lliures [3,28 kg]"

de Petita antologia de Daniïl Kharms, Edicions del 1984.
29.1.08

La soga

M'estic tornant un habitual al canal TSF, Televisió Sense Fronteres, on passen quasi cada dia una pel·lícula (o més) en versió original i subtitulada en l'idioma en qüestió, sense talls ni sobrescrits d'aquells que anuncien el que faran després o demà o ves a saber quan. La part dolenta: sospito que més d'una pel·lícula la tallen en llocs estratègics. Però tan és ja que solen ser d'aquelles que hem vist milers de cops. I per veure les sèries i més serials que fan als altres canals, tampoc està tan malament.
Ahir van passar, per exemple, un clàssic, "La soga" de l'Alfred Hitchcock, que potser no és de les més valorades però que per a mi té un encant molt especial; en general, totes les pel·lícules de Hitchcock en les que apareix James Stewart el tenen. Tota l'acció succeeix en un mateix escenari: la presentació, l'assassinat, la festa i la resolució. Uns actors suportats per grans diàlegs, escenes que transllueixen relacions amagades, converses macabres, el fetitxisme de l'assassinat perfecte i justificat, les mirades i els moviments subtils.
Sobretot m'apassiona el monòleg final de James Stewart, irat, polèmic, incorrecte és d'aquells que semblen fets a mida per a que els dj d'avui dia extreguin samplers per les seves sessions.
I després, un reportatge sobre Godard i Anna Karina, això ja al 33. Per tenir-nos ben enganxats a la caixa tonta?
22.1.08

Guitarres i Beckett

Primer de tot, s'ha de deixar ben clar que el groc és el color de la malastrugança. I també dels "horteres", com diu la frase "No hay campo sin grillo ni hortera sin amarillo".
En fi, si us compreu un guitarrot Gibson Les Paul Special amb Humbuckers de color groc que sapigueu que tot anirà malament.
La seva part més dèbil és el pal (el mastil en castellà) i les caigudes en pla (o sigui, les cordes de cara al terra o una altra superfície sòlida) pot acabar en trencament més o menys greu.
Si s'esdevé l'accident un cop, t'enrabies, la portes a un luthier, pagues i reses per a que no estigui gaire tarada.
Si et passa dos cops....doncs recites Samuel Beckett:

"Enfront del pitjor, quant més riure, millor"

o

" a l'instant de sentir-se dir que no en tenia per gaire temps
la vida li somrigué per fi amb totes les seves dents"

Shit happens, com diuen els surfistes.
17.1.08

Jerzy Kukuczka

En el número d'aquest mes del National Geographic hi ha un article dedicat als anomentats "Guerrers del Gel", aquells que s'atreveixen a escalar pics de més de 8000 metres en ple hivern. Que és el mateix que dir escaladors polacs, els reis i dominadors d'aquesta modalitat d'escalada.
Entre ells, n'hi ha un que m'ha fascinat. És diu Jerzy Kukucza, considerat per molts el millor alpinista de tots els temps. Aquest bèstia, conegut com el "rinoceront psicològic", va ser el segon escalador en aconseguir els catorze vuit mils, després de Messner, en només deu anys. En el procés, va establir deu rutes noves i els quatre restants (Annapurna, Kanchenjunga, Cho Oyu i Dhaulagiri) va realitzar l'ascensió a l'hivern, una variant considerada per molts com anar més enllà de tot el que és raonable.
Va morir, per desgràcia, als 41 anys quan atacava el pic del Lhotse, a 8200 metres, degut al mal estat d'una corda de subjecció.

I aquest és només un dels molts alpinistes polacs (Wielecki, Zawada, Hajzer, etc) que es dediquen a fer bogeries semblants, durant molts anys en condicions molt precàries. Per ara, tots aquests polacs han aconseguit arribar al cim de vuit dels catorze pics de més de vuit mil metres en ple hivern. Els hi falten només sis.
Herois.
3.1.08

La CEOE, experts en energia nuclear




Aquí us reprodueixo un paràgraf d'una notícia sobre la energia nuclear apareguda el 21 de desembre del 2006 a El Mundo que és, si més no, inquietant i ens demostra l'arrogància i prepotència de la CEOE (Confederación Española de Organizaciones Empresariales) sobre aquest tema:

"La patronal [CEOE] considera que los ciudadanos no tienen aún los elementos necesarios para juzgar con objetividad esta fuente de energía [nuclear]. Pero los empresarios, tras analizar en profundidad el asunto, sí están en condiciones de proponer una apuesta potente a favor de la construcción de nuevos reactores."

Sort en tenim dels savis empresaris...
2.1.08

SenseSenso Video: Mel