29.2.08

G.Davis és innocent!


L'any 1974, George Davis, de 33 anys d'edat, va ser acusat de robar les nòmines de la London Electricity Board, a les seves oficines a Ilford. Va ser un atracament confús, amb persecucions, lladres ferits i molts testimonis visuals i fotografies de policies vestits de civil. Al final, tan és que les mostres de sang no coincidíssin al igual que les fotografies: el març de 1975 va ser condemnat a vint anys de presó.

A partir d'aquí va iniciar-se una campanya espectacular i salvatge per denunciar el frau i demanar la liberació de Davis. Munts de pintades i grafitis van cobrir parets, ponts i túnels arreu de Londres, algunes de les quals encara avui dia són visibles. Però el punt culminant va arribar l'Agost de 1975, quan Peter Chappell, amic de Davis, i quatres companys van esmunyir-se dins el cap de cricket de Headingley just la nit abans del partit que anava a enfrontar Anglaterra i Austràlia. Amb coberts de plastic van fer forats al camp i van reomplir-los amb gasolina i pintaren amb grans lletres a la paret “Sorry it had to be done, but George Davis is innocent”[Perdoneu, s'havia de fer, però George Davis és innocent]. El partit va ser ajornat i Chappell va ser condemnat a divuit mesos de presó.

Al final, tot el rebombori va despertar l'atenció del Home Secretary, Roy Jenkins, que un cop assabentat de tot el cas, lliberà Davis mitjançant la Royal Prerogative of Mercy, una mesura excepcional i bastant polèmica, que avui dia no només els reis tenen el poder de concedir. Tot i així, Davis va ser lliberat però no declarat “innocent”. El documents oficials secrets d'aquesta decisió havien de ser públics el 2006 però s'ha prolongat l'embargament fins el 2026.

Tanmateix, sembla que en George Davis no n'havia tingut prou i va demostrar ser una molt mala elecció com a màrtir pels defensors del drets civils: el 1978 va ser condemnat per un atracament al Banc de Xipre, on havia treballat durant sis anys. Va complir la pena i, un altre cop el 1987, va ser descobert in fraganti robant un tren correu.

Per si la biografia d'aquest paio no era ja prou boja, encara queda la traca final: George Davis ja és un home net i lliure i feliçment casat amb la filla d'un inspector en cap de la Policia del nord de Londres. Potser, tantes visites a les comissaries van fer néixer l'amor...

28.2.08

Me, Myself & My Car

(Això volia ser inicialment un comentari al penúltim post)

La Generalitat vol implantar carrils VAO (Vehicles d'Alta Ocupació, és a dir, qualsevol tipus de transport públic massiu de passatgers), aquella figura que recordem vagament de quan vam estudiar la teòrica del carnet de conduir. De fet, a la Gran Via venint de Sant Adrià ja n'hi ha un, no sé per què ara és notícia. Bé, sí que sé per què. El gremi d'orgullosos propietaris de cotxes (a l'igual que el col·lectiu de fumadors, que no n'ha tingut prou d'empastifar el proïsme durant dècades a tot arreu), després de descobrir amb sorpresa que l'actitud victimista els procura un cert ressò mediàtic, s'ha instal·lat en la denúncia continua de mànies persecutòries contra el seu estil de vida. Amb aquestes iniciatives els defensors del cotxe (que solen acaparar els espais d'opinió al mitjans de comunicació, com si la posició contrària fos doctrina governamental únicament) posen cara d'escepticisme i donen a entendre que als governant no els interessa l'eficiència en termes d'ocupació/càrrega mediambiental, que es pensen que tot està fet únicament per emprenyar-los.

I és que tot són mesures restrictives per al transport privat, una bona mostra de la poca ambició moral dels nostres governants. Els propietaris només han de respectar les normes i protestar entre dents, però no se'ls demana desenvolupar cap altra mena d'actitud positiva sobre el malversament energètic.

Imaginem, però, que s'implanten els carrils de car pooling, com diuen als EUA, carrils per on poden circular els vehicles privats només si els ocupen dues o més persones. Aquesta mena d'iniciatives pot obligar a responsabilitzar els propietaris sobre l'aprofitament del vehicle. És a dir, estrictament no es prohibeix: simplement, qui se les empesca perquè la despesa del seu vehicle sigui millor aprofitada pot accedir a un altre carril.

És clar que sempre et pot ortir el tret per la culata hi ha riscos. A l'àrea de la badia de San Francisco, on tenen aquest sistema, m'explicaven que de vegades havien enxampat conductors amb maniquins dins el cotxe per despistar la policia i fer servir aquest exclusiu carril. Imagineu-vos aquesta mena de picaresca traslladada al nostre país...

Autodenúncia o darwinisme del segle XXI

De nou llegint els gratuïts d'ahir he vist tres coses que m'han cridat l'atenció.

La primera es refereix a un fenòmen que m'encanta: com algú es descobreix com un delinqüent/imbècil davant del món virtual penjant vídeos via youtube sobre sí mateix portant a terme actes estúpids.

El primer del qui vaig tenir constància va ser el pagafantes: un matat de la vida que va penjar un vídeo propi d'uns anys enrere, quan una tia bona en estat de zel se li va insinuar repetidament. Ell ho va penjar perquè el món tingués constància d'aquella nit triomfant però l'efecte produït va ser el no desitjat i tothom el va tractar de mal amic, de depravat i d'imbècil.

El segon va ser el quillaco de València, el meu favorit: un nen que se li posa txulo a un jubilat en el metro, parlant-li en anglès, o fent com que parla en anglès, i penja el vídeo per demostrar que és el més quinqui del seu barri. L'efecte provocat? Bé, pel que sembla va sortir a la llum on estudia i es van organitzar batudes per trencar-li la cara i pel que vaig llegir, amb prou feines surt de casa des de llavors.

I llavors hi ha el recent, el tio del quad que ha sortit a tots els telediaris i, gràcies als vídeos que ha penjat de sí mateix fent l'animal per la carretera, ha estat jutjat.

El cas és que m'encanta, em sembla fins i tot poètic, gent que es cava la seva pròpia tomba. Com el subnormal aquell del PP de no sé on de Castella que torturava i matava gats drogats i es feia fotos anant de guai, el molt cabron.

La segona notícia és la d'aquell búnker ple de llavors que han fet al cercle polar àrtic. Potser algú com un biòleg -ehem- em podrà explicar el perquè d'aquesta situació, perquè a mi em sembla molt poc pràctic.

En primer lloc perquè en cas de venir la fi del món, l'àrtic queda lluny de tot arreu com per haver d'anar fins allí a buscar llavors de maria. I en segon lloc perquè pocs llocs més àrids hi ha al món com per posar-hi un magatzem de llavors.

La tercera notícia parlava de la moda dels polítics, i m'ha consternat molt, fins al punt de no poder escriure'n res.

Però que sapigueu que m'ha tocat fons.
27.2.08

Cotxe, autobús o bicicleta?


L'any 2001 el Departament de Planificació Urbana de Münster (Alemania) va mostrar gràficament el que tots sabem: l'espai necessari a la ciutat per transportar el mateix nombre de passatgers per mitjà de cotxe, autobús o bicicleta.
El que no diu és el temps d'espera a la parada de bus sota la pluja...

Podeu trobar més notícies de l'estil a ecomicrosiervos.

Memorandum

Hola bona nit.

Són dos els afers que em porten aquí. Els abordaré per ordre cronològic:

Fa ja diverses setmanes vaig llegir en algun diari gratuït que el ministeri de benestar, o la policia del pensament, o L'Orella, ara no ho recordo del tot bé, va tenir la genial ocurrència de crear un bot al messenger que aconsellaria al jovent sobre els temes relacionats amb les drogues i el sexe.

Es diu Robin. El vaig agregar farà uns dos mesos. Desde llavors no s'ha dignat a contestar una sola de les meves preguntes, que han estat moltes, com ara:

- Hola, Robin, si me la pelo pensant en alguna dona, pot ser que es quedi embarassada?
- Hola, soy Robin, y estoy aquí para responder a tus preguntas sobre salud sexual y alcohol.
En este momento estoy actualizándome, vuelve pronto y estaré encantado de resolverte tus dudas.
Mientras tanto puedes mandarme un correo a robin@msc.es con tus dudas.
¡Hasta pronto!

O bé:

- Hola, Robin, un desconegut m'ha donat sense motiu aparent quatre grams de farlopa després de que a mi se'm caiguéssin cent euros a la seva mà i ara que els tinc aquí, estic pensant en com me'ls hauria de fotre. Quatre grams de coca entren millor per la vena, pel nas, per l'ull o pel cul?
- Hola, soy Robin, y estoy aquí para responder a tus preguntas sobre salud sexual y alcohol.
En este momento estoy actualizándome, vuelve pronto y estaré encantado de resolverte tus dudas.
Mientras tanto puedes mandarme un correo a robin@msc.es con tus dudas.
¡Hasta pronto!

Total, que després de dos mesos de "funcionalitat", el Robin no m'ha contestat a cap de les meves preguntes vitals, i aquí estic, amb la incertesa de si he deixat prenyades a unes cinc-centes dones i sense saber què fer amb les farinetes.

Aneu amb compte perquè així seran els nous funcionaris.

Serà com anar a l'INEM i trobar-te a la funcionària inoperant de torn directament al terra, i tu diràs:

- Hola, senyora, es troba bé?
- Hola, sóc la Marta, en aquests moments m'he caigut i estic actualitzant-me, per qualsevol dubte em pots esciure a martalacafetera@inem.es
- Errrr... vol que l'ajudi a aixecar-se?
- Petició denegada, el terra no és tan còmode com el meu llit pero és horitzontal al cap i a la fi.

Bé, això en quant a Robin, l'eina inútil.

Llavors, clar, he de parlar del gran debat. Zapatero vs. Rajoy smackdown.

No l'he vist. Tal qual s'ho dic, he vist un vint segons en diferit a La Sexta, concretament he vist els dos finals, bé, més aviat, el final de ZP i part del final de Rajoy, lo qual considero que em dóna prou criteri com per parlar del tema tant com el pobre animal que ho hagi vist sencer i a qui compadeixo sincerament.

La frase lapidària de Zapatero: "buenas noches y buena suerte" destaca dos aspectes:

1. La voluntat del PSOE de demostrar que el PP és l'enemic del poble. "Buena suerte" vol dir PSOE; "mala suerte" correspon al PP, és clar. I en això es basen. Suposo que haureu vist els cartells del PSOE/PSC en els que posa: "SI TÚ NO VAS (a votar, s'entèn), ELLOS VUELVEN" i es veuen unes siluetes així amenaçants com de gent dolenta del PP que vol violar a les dones i esclavitzar als homes. Mala campanya.

2. La inoperència i hipocresia reincident (i sense que sembli que els importi una merda) dels assessors de Zapatero. Fer servir la famosa frase d'Edward Murrow, un antisistema en el seu context, és bastant atrevit; però quan qui la fa servir és el president del govern (el sistema en sí mateix), és directament delictiu.

Total, que una merda de campanya per part del PSOE, però és que veient lo del PP, que és com per dubtar sobre si s'ha de vomitar o plorar, i finalment un hom opta per ambdós coses, encara surten guanyant.

Perquè el conte de la nena espanyola dels collons que s'ha tret Rajoy de la màniga (no sé amb quina finalitat) té collons i suposa un punt final fins i tot pitjor que el de ZP i mira que semblava difícilment superable.

En quant al PP:

Perquè va el PP de forma reincident a les universitats catalanes quan saben que sempre acaba la cosa, en el millor dels casos, en una protesta generalitzada? (quan no acaba directament a hòsties) Bé, és el tipus de precampanya del PP: anem a Catalunya a fer-nos les víctimes. Perquè és tan senzill com sopesar el què preten el Partit Popular amb aquest tipus de conferències:

1. Convertir a l'universitari català a l'espanyolisme barroer que proposa el PP - difícil.

2- Fer-se les víctimes - fàcil.

Total, que la seva forma de fer campanya a Catalunya passa pel victimisme, toca't els ous.

La... bueno, la dona aquesta que representa al PPC (anava a dir una altra cosa), ha acusat a Felipe González de masclista per dir que ell quan el criticaven i el cirdaven en alguna conferència "no plorava ni es queixava" (o algo així era la frase literal).

Total, que tal i com he llegit a Quim Monzó, no veig el masclisme enlloc.

I, tal i com diu tiki-taka Monzó, més aviat s'hauria de preocupar la... política... aquesta de perquè fins i tot la inútil de la Carme Chacón surt als cartells del PSOE/PSC a Catalunya mentres que per part del PP/PPC surt Rajoy i d'ella no n'hi ha ni rastre. Perquè això en concret potser sí que sigui masclisme, posats a buscar-lo.
22.2.08

Violència institucional

Quin país més estrany. Hem passat de la desconfiança atàvica en les forces de seguretat (més aviat per dècades d'experiència que no per predilecció) a la desconfiança en els denunciants de tortures. Quan algun antisistema (feliç eufemisme) detingut afirma que ha estat víctima de tortura, aixequem una cella amb incredulitat, pensant que el retorçat es deu haver tirat escales avall per justificar els blaus o, més probablement, que el deuen haver hagut d'estovar, comprensiblement, per la seva poca col·laboració o les repetides increpacions als agents. Potser pensem que, segurament, un cop alliberat, a la seva casa okupa el rebran com un heroi i aleshores finalment s'aconseguirà tirar la noieta aquella de les mitges estripades i els cabells de colors. Som així de perspicaços.

El tema de la tortura per part de les forces de seguretat (un altre feliç eufemisme) a Espanya és un dels temes més foscos i incomprensibles. Amnistia Internacional fa temps que crida l'atenció al govern espanyol per aquesta taca que no acaba de marxar. No em sé explicar perquè causa tanta indiferència, quan l'abús de poder és una de les faltes més menyspreables dels governs, i només veure'n planar l'ombra ja hauria de constituir un toc d'alerta. Ni tan sols s'esvaeix la incredulitat general quan el torturat és un director de diari, com Marcelo Otamendi, i altres companys seus del desaparegut diari Egunkaria.

No volem ni pensar en l'existència de l'ús arbitrari de la violència a casa nostra. Suposo que veiem la tortura com un element de les pel·lícules, com aquell malvat oficial vietcong que vol fer-li la vida impossible a Rambo en els seus flaixbacs, o l'agent de policia d'un borrós país islàmic en una pel·lícula d'intriga diplomàtica americana, o fins i tot (i potser el més greu de tots, perquè l'aplaudim enfervorits) l'heroi de pel·lícula que prova d'aconseguir informació d'un terrorista murri a base de cops de puny. A casa nostra, no; no ens imaginem com un veï nostre podria anar a treballar, clavar-li una pallissa a algú (o ni tan sols cal que s'hi esforci: n'hi ha prou amb posar una bossa de plàstic al cap de la víctima, o deixar-lo nu a la cel·la gelada i marxar a fer una cervesa, i la psicologia ja treballarà sola) i que després torni a casa com si res. El fet és que els informes de denúncia es renoven cada any amb contingut similar i que les denúncies individuals encara existeixen.

Fa molts any, m'explicaven que a Santa Coloma de vegades s'aturava la policia davant un grup de joves reunits i els demanava que els ensenyessin les mans. En un barri en què tothom provava de sobreviure com podia, els qui no tenien mans de treballador manual eren estomacats com a avís: deduïen que amb aquelles mans immaculades, el "dropo" en qüestió només es devia guanyar la vida com a camell. Si hi ha ganes de practicar la violència, es pot practicar a qualsevol lloc. Els enamorats saben que, quan el desig apreta, pots enginyar-te-les per fer l'amor a qualsevol lloc tot procurant evitar mirades pudoroses. Per això, les càmeres insta·lades a les sales de detenció de les casernes dels Mossos fan riure.
20.2.08

L’apagada digital

Darrerament ens bombardegen amb la necessitat que tenim d’adequar-nos als requisits de la televisió digital terrestre (TDT). Ens diuen que ens hem de comprar el sintonitzador o tenir un aparell de televisió condicionat per rebre el nou senyal. Tot seguit, com si fos un recordatori de l’infern enmig del sermó, se’ns avisa que l’apagada analògica s’acosta i que ja podem espavilar si no volem caure en el llimb tecnològic pel nostre mal cap. La fi s’acosta, i aquells que abracin l’era digital amb fe i entusiasme se salvaran de cremar en el foc etern –i de baixa resolució, no cal dir-ho- de l’avern analògic.

Arrossegats com sempre pels cicles cada cop més ràpids del mercat (ja veurem com d’aquí uns mesos ens donaran la tabarra amb el format Blu-Ray), qualsevol innovació tecnològica va acompanyada d'una greu amenaça, la de quedar-nos aïllats del món si no l’adoptem. Que les lleis del lliure mercat fan rutllar l'economia? Mentida, la por és el factor econòmic més poderós i menys estudiat. Mentre ens expliquen amb excitació no dissimulada les qualitats del nou format amb aquell to que neda entre la pedagogia barata i l’arrogància tecnòcrata, ens miren fixament als ulls com volent-nos dir que si no correm a adquirir-lo podem quedar desterrats del món i acabar arraconat socialment, com un trist reproductor de video Beta. La por de l’ostracisme ens empeny a substituir nova tecnologia amb una freqüència més gran que no pas la que trobaríem natural.

No sé si heu tingut mai la temptació de plantar-vos, però jo sovint penso que ja estic tip de versions 2.0 i d’haver de córrer darrere els avenços tècnics. Tal com ens va el dia a dia, no trobem el temps de seure i reflexionar quina necessitat tenim de provar d’atrapar la pastanaga tecnològica que ens fan penjar davant de nosaltres. Tornant el cas concret de la TDT, em calia un esdeveniment com l’adopció d'aquesta nova tecnologia per identificar un punt d'inflexió i rumiar-hi una mica, com aquells involuntaris minutets de reflexió abans de cap d’any. Per això, després posar-ho en positiu, he decidit que em sumaré a l’apagada imminent, però amb una variant: en comptes de sumar-me a l’apagada analògica, la meva apagada serà digital. De fet, no hi haurà ni tan sols encesa digital. I no tindré por ni em sentiré culpable; simplement pensaré: "vosaltres us ho heu buscat, pesats!"

(Un altre dia caldria parlar de per què cal tanta resolució i tantes prestacions, per què es venen amb tanta facilitat les monstruoses pantalles planes que veig anunciades. Per què et compraries un esportiu últim model si les carreteres dels voltants de casa teva sempre han estat un pedregar?)
15.2.08

El diccionari de sinònims

Us imagineu que un dia fullegeu un diccionari de sinònims i trobeu que, per exemple, sota l'entrada “religiós” hi apareix “fanàtic”? A la majoria ens semblaria d’una subjectivitat inacceptable. Subjectivitat a banda, quan consultem sinònims en un diccionari convencional sempre trobem propostes que no s’adiuen gens al context per al qual cerquem una equivalència: algunes són massa àmplies, d’altra massa específiques, algunes incomprensibles, algunes fins i tot fan riure. Hem de triar amb cura el mot que més ens convé.

De la mateixa manera, tots tenim instal·lat un diccionari de sinònims personal, en el qual determinades accepcions troben equivalents que només nosaltres som capaços d'establir. És un sac de paraules amb correspondències fixades precàriament, que hem sacsejat i remenat constantment per les vivències, i quan l’obrim trobem que a moltes entrades s’han barrejat els termes. Així, per alguns “atenció” pot equivaler a “tensió” i “relaxació” a “desídia”, per d’altres “lleialtat” pot voler dir “fidelitat” i d’altres a “fidelitat” hi veuen “esclavitud”, alguns poden tenir “baralla” apuntat sota “discussió”... Penseu en totes les equivalències subjectives que se us acudeixin. Per a la resta de la gent, com qui consulta un diccionari convencional, algunes de les equivalències que establim els pot resultar exagerades, o bé massa curtes de mires, o bé injustificables, o bé còmiques o fins i tot patètiques.

Quan topem amb una realitat que ens obliga a posar-hi un nom, immediatament consultem aquestes equivalències personals per obtenir més pistes sobre com l’hem de fer front. En consultar i acceptar les esbiaixades correspondències que ens ofereix el diccionari que hem confeccionat a còpia d’anys, tenyim automàticament aquella realitat dels prejudicis i condicionaments inqüestionats que arrosseguem, i tot sovint descartem que hi hagi cap altra manera d'interpretar-la.

La feinada ve quan ens adonem del garbuix que s’ha format en algunes entrades del nostre diccionari i ens proposem endreçar-les. Per començar, el llenguatge és la primera pedra per emprendre la reordenació, perquè tot això no és només una qüestió de pensament, de conceptes més o menys abstractes. Si parem atenció al nostre ús del llenguatge, trobarem aquells adjectius, adverbis, aquelles expressions, que invariablement fem que acompanyin determinades sensacions, determinats fets (conec gent molt perspicaç que, només amb saludar-los, ja saben quina en portes de cap). Quan provem de passar per sobre d’aquests condicionaments, ens adonem com és de difícil triar amb cura les paraules per no tenyir el nostre discurs dels trets més acusats de la nostra personalitat, que potser ens impedeixen de percebre la realitat d’una altra manera. De la mateixa manera que el pensament forja el llenguatge, parar atenció al llenguatge pot arribar a afaiçonar el pensament.
11.2.08

Els enquestadors

Els enquestadors són una espècie ben curiosa i diversa. Tenim al jovent que sacrifica el seu temps, paciència i circulació venosa perifèrica per captar subscripcions i donacions a organitzacions humanitàries i ecologistes, com Acnur, Intermón o Greenpeace, en la confluència de grans vies consumistes com la Plaça Catalunya a la banda de Bergara o enfront de l'Illa Diagonal, al carrer Numància. Evitem amb horror a aquelles dones madures que es passen el dia fent el carrer al capdamunt de Pelai, monuments mòbils a la tercera edat, ja que el dia que t'aturin per fer-te unes preguntetes és que ja has entrat de ple en el tram final.
Després ens turmenten amb les enquestes electorals a les que sempre he respost dient tot el contrari del que penso. O les enquestes telefòniques del BurgerKing i companyia (concretant que sóc vegetarià vegan) o les de les pròpies companyies telefòniques (a les que només has de respondre si et poden atendre en català).
Per mi, la millor enquesta que mai m'han fet va ser una sobre el Donettes. Vaja, que volien que els anés provant i dient quin m'agradava més, quin tenia millor aspecte, etc. Van repetir-me que no calia que me'ls mengés sencers però a aquella hora del dia, migdia, no em vaig poder estar de fotre'm tot el que passava per davant meu. I com sempre, vaig emplenar les dades personals incorrectament. Sempre m'ha fet una mica de pena ser tan mentider però no estic gaire segur ni de com utiltzaran aquella informació ni de si la veracitat de les dades és vital per a que l'enquesta es dongui per bona o no.
Resumim, serveixen per alguna cosa les enquestes?
7.2.08

Somorrostro (Blai Bonet)


Quan aquí una ona romp damunt la sorra,
mai no pots dir que això sigui la platja
de Barcelona que rep cops de mar
a la part baixa. Perquè entre aquestes llaunes,
on no es pot ser ni pobre, Crist fa d'home de la vida
amb un forat a la mà i un altre a la sabata.
Aquí Jesús de Natzaret no és com un taronger
que va verdenc de cap a la taronja
de ser bo. Va per l'Amargura del Carrer,
mort de pa, demanant un vas de set,
cap a una dona o a un home, on l'enclavaran
de cap a peus,
perquè digui les sis o set paraules:
"T'estimo", "hosti", "la pasta",
"ja està tot acabat",
i el cap li caigui damunt del pit,
i la cara d'avergonyir-se
li caigui de la banda d'estar pàl·lid,
mentre sent que sobre aquesta sorra, mala zorra!,
un home viu mort perquè no té on caure viu,
si no és al mar
on els nens, que ja diuen hòstia,
silvestrement pixen
davant Déu i les brigades municipals.

de "L'evangeli segons un de tants", Blai Bonet (1967)
5.2.08

La cacería



- Está bien, ya hemos llegado.

El jeep se detuvo a la sombra de un pequeño baobabe. Del él descendieron cuatro hombres. Tres eran adultos de raza negra; El cuarto era un individuo de raza blanca, viejo, bajito, delgado, calvo y con un mostacho abundante que casi impedía que se le viera vocalizar las palabras que pronunciaba.

-- Espero que esto valga los 30 mil que te he pagado, Zumbi.

- Eso depende de usted, señor Fowks. Usted quería participar en un safari y yo he conseguido que nos permitan entrar en la reserva. Recuerde que sólo tiene permiso para abatir una pieza, y ha de ser macho. Los guardas lo tendrían francamente difícil para explicar la pérdida de una hembra.

- Lo sé, lo sé... ¿Dónde cojones está mi alfombra?

- ¿No me había dicho que tenía usted experiencia en la caza en espacios abiertos, señor Fowks? Debe de estar muy cansado para no haberse fijado en el grupo que hay junto a aquella roca puntiaguda, hacia el oeste.

-¿Qué? - cogió los prismáticos y enfocó en la dirección que le señalaba Zumbi - Ah, sí. Ya los veo.

A lo lejos, el rumor de un motor se aproximaba rápidamente, dejando una columna de polvo tras de sí. Fowks apartó la vista de su presa para tratar de identificar el vehículo.

- ¿Quiénes son esos tipos, Zumbi?

- Me temo que no es usted el único que se puede permitir sobornar a los guardas del parque, señor Fowks. Será mejor que se dé prisa si quiere quedarse con el macho de esa manada. Podemos tardar horas en volver a encontrar otro.

- Je, je... Tienes razón.

Fowks abrió la puerta trasera del jeep y extrajo una maleta mediana de color plateada. De dentro sacó un fusil de largo alcance al que aplicó una mira telescópica exageradamente grande. Caminó hasta hallar una roca que le sirviera de soporte y se apostó tras ella para apuntar a su objetivo. Un león escuálido yacía a la sombra de la roca junto a dos leonas bastante más fornidas y un cachorro juguetón que no cesaba de corretear entre las hembras.

- No va a haber mucha carne que despegar de esa piel. Pero en fin, supongo que son tiempos difíciles para todos.

El disparo se propagó como un trueno por toda la llanura, provocando que muchas aves alzaran el vuelo mientras huían asustadas. El ruido también ahuyentó rápidamente a una de las leonas que, tras agarrar al cachorro con las fauces, comenzó su fugaz carrera hacía la salvación. La otra leona, paralizada, contemplo el cadáver de su compañero con el pelo erizado, en posición de alerta. Cuando el tirador salió de detrás de la roca pareció comprender lo que sucedía, y siguió a su compañera a la búsqueda de un lugar seguro.

- ¡Cómo corren, las hijas de puta!

En ese preciso instante se detuvo junto a ellos el vehículo que se había estado aproximando. De él descendieron dos personas más. Uno de ellos también era un negro que parecía hacer de guía al otro, que en este caso resultó ser una mujer alta, esbelta. Un pañuelo rojo cubría la rubia cabellera, mientras que unas inmensas gafas de sol casi ocultaban por completo su delgado rostro.

- ¡Lo siento, señorita! - exclamó Fowks, risueño- Pero ese de ahí ya es mío.

La mujer esbozó media sonrisa.

- No se enfade. Si quiere puedo invitarla a cenar en el hotel en que me alojo - Fowks enfundó su arma de nuevo en la maleta- Cocinan unos platos que ni sabía que existían. Los bichos de por aquí dan mucho juego... ¡Y mucho jugo!

No parecía que a la extraña le sedujeran las simpáticas risotadas de Fowks. Le ignoró y comentó algo con su acompañante. Zumbi se acercó a ambos y les dijo un par de frases en un idioma que Fowks no comprendía.

-Bueno, si no le importa, voy a por mi premio.

Dejó el maletín en el jeep y fue caminando con gesto triunfal hacia su pieza. Al llegar, sacó un pañuelo del bolsillo del pantalón y se secó el sudor de la frente. Luego pateó lévemente la cabeza del felino para asegurarse de que estaba completamente muerto. Parecía que no, puesto que el animal, moribundo, aún levantaba el polvo del suelo con su débil aliento.

- Me vas a hacer volver a por el rifle, cabroncete.- contempló el pelaje del animal, deleitándose especialmente con la melena- Le vas a encantar a Cathy.

Un silencioso silbido recorrió el aire. Fowks cayó de bruces al suelo, quedando su cara a escasos centímetros de la cabeza del león. Algo le había picado en el cuello. Algo grande, a juzgar por la cantidad de sangre que le brotaba de un agujero que le había aparecido justo al lado de la nuez. A penas tuvo tiempo de llevarse las manos al cuello. Se vió reflejado en los ojos del león, con el que compartió el cálido aliento durante unos breves segundos. Luego el frío, y la nada.

La mujer bajó el rifle de su hombro y contempló su obra. Con la melena libre al viento y sin las enormes gafas, su aspecto era de una fiereza inusitada. Miró a Zumbi.

- Los mejores 60 mil que he gastado en mi vida.


P.S: vómito propiciado tras una mala digestión de Los leones de Bagdad, novela gráfica publicada por Vertigo, basada en aquella historia que se hizo famosa durante el bombardeo de Bagdad por parte de la USAF. Las bombas reventaron las instalaciones del zoológico y algunos animales vagaron durante horas en libertad por las ruinas de la ciudad.

El cómic está bastante bien. No mata pero tiene sus momentos. El dibujo recuerda muchísimo a los diseños que se usaron para El Rey Leon de Disney, lo cual no es malo, y la presentación parece mucho más propia de Image (dibujos muy grandes a doble página y tal) que no de la línea Vertigo. El guión se hace un poco la picha un lío al intentar dotar de características humanas a los animales mientras se trata de respetar su naturaleza instintiva. Yo no lo compraría, pero sí le echaría un vistazo.
4.2.08

SALUTEM PLURIMAM


Uoooola! Sóc en David, aka Manji, i aniré penjant aquí les rucades que em vagin passant pel cap. Tractaré de ser constant, però no asseguro res de res.
Per començar, la foto de dalt. M'agrada fotografiar núvols. Son uns models fidels, ja que sempre hi son, i cada día et mostren una pose diferent que fa que mai et puguis cansar d'observar-los. Aquesta foto es de fa una horeta, feta des de la finestra de la meva habitació. No sóc de retocar les fotos, més que res perquè no en tinc ni idea de fer servir programes de tractament d'imatge, però a aquesta li ha quedat molt bé una simple correció automàtica dels nivells.
Bé, s'anem llegint per aquí!

Una migdiada reveladora

Avui, quan m’he llevat de la migdiada, o més aviat quan n’emergia, m’ha passat una cosa ben curiosa: he patit una desorientació passatgera. Això d’entrada és ben normal, sovint passa, o almenys a mi m’ho sembla. Només dura uns segons, però. El més normal és que dubtem on som durant uns instants. Si la desorientació és més profunda, no estem segurs de l’hora del dia que és, de si ens llevem de bon matí o sortim d’una becaina, o fins i tot acabem vacil·lant del dia de la setmana en què som.

En el meu cas, però, aquest instant fugaç de confusió s’ha allargassat enormement. El temps ha quedat suspès en aquell instant. En un primer moment, l’origen de la confusió era que no sabia dir del cert quina edat tenia. No sabia en quina etapa de la vida era: era un infant, un adult, un ancià? Immediatament, abans que l’encanteri es desfés, he arribat a la conclusió que era a l’adolescència. No somniava que era un adolescent, sinó que, amb els ulls mig oberts ja, he cregut que tornava a tenir quinze anys.

Podria trobar una explicació racional en els raigs de sol de la tarda, que banyaven la sala d’estar amb una lluentor d’or verdós en reflectir-se en els arbres del carrer. Amb els ulls clucs he vist perfectament l’escena. Aquella llum em recordava les becaines de ganàpia indolent que em regalava a la meva habitació de casa dels pares.

No ha durat gens, uns segons deliciosos, però quan he sortit de l’engany no m’he sentit abatut, ans al contrari. He tingut la impressió que el cos i la consciència es donaven la mà amb aquella ànima confosa i revoltada dins un cos bategant d’adolescent. La constatació m’ha confortat. He pensat: “sóc el mateix” (en essència, en argot new age: en conducta, en condicionaments, en tot allò que l’experiència vital cisella amb el pas dels anys, és obvi que no) i, per uns instants, m’he trobat en harmonia amb el temps, una cosa tan difícil d'aconseguir. “Era ben bé igual, aleshores”, m’ha semblat entendre en aquell idioma d’impulsos elèctrics en què parla el cervell, com ens diuen, i m’he sentit feliç de palpar el continuum intemporal de la individualitat, de la unitat de la pròpia consciència a través del temps i de l’espai.

Parlem molt dels somnis, però l’estat de semiconsciència previ al somni o a la vigília, el rebedor entre aquest i l’altre món, en la seva expressió onírica en aquest cas, i allò que anomenem la realitat, amaga autèntiques perles. Hi ha una gran diferència entre les suggestions induïdes per les sensacions que percebem inconscientment en aquest estat i tot allò que representa un somni autèntic. En aquest estat intermig que dic, totes dues formes d’expressió inconscient (les imatges de l’estat semiconscient i els somnis pròpiament dits) es fonen en un instant i formen un híbrid que deixa el regust d’una visió: té l’aparença d’un somni i alhora la força de la realitat sensorial.

(Tot és una qüestió de llenguatge, ara penso: els prínceps tenen visions, somnis reveladors llegendàriament premonitoris, mentre que la plebs té al·lucinacions i prou.)