15.2.08

El diccionari de sinònims

Us imagineu que un dia fullegeu un diccionari de sinònims i trobeu que, per exemple, sota l'entrada “religiós” hi apareix “fanàtic”? A la majoria ens semblaria d’una subjectivitat inacceptable. Subjectivitat a banda, quan consultem sinònims en un diccionari convencional sempre trobem propostes que no s’adiuen gens al context per al qual cerquem una equivalència: algunes són massa àmplies, d’altra massa específiques, algunes incomprensibles, algunes fins i tot fan riure. Hem de triar amb cura el mot que més ens convé.

De la mateixa manera, tots tenim instal·lat un diccionari de sinònims personal, en el qual determinades accepcions troben equivalents que només nosaltres som capaços d'establir. És un sac de paraules amb correspondències fixades precàriament, que hem sacsejat i remenat constantment per les vivències, i quan l’obrim trobem que a moltes entrades s’han barrejat els termes. Així, per alguns “atenció” pot equivaler a “tensió” i “relaxació” a “desídia”, per d’altres “lleialtat” pot voler dir “fidelitat” i d’altres a “fidelitat” hi veuen “esclavitud”, alguns poden tenir “baralla” apuntat sota “discussió”... Penseu en totes les equivalències subjectives que se us acudeixin. Per a la resta de la gent, com qui consulta un diccionari convencional, algunes de les equivalències que establim els pot resultar exagerades, o bé massa curtes de mires, o bé injustificables, o bé còmiques o fins i tot patètiques.

Quan topem amb una realitat que ens obliga a posar-hi un nom, immediatament consultem aquestes equivalències personals per obtenir més pistes sobre com l’hem de fer front. En consultar i acceptar les esbiaixades correspondències que ens ofereix el diccionari que hem confeccionat a còpia d’anys, tenyim automàticament aquella realitat dels prejudicis i condicionaments inqüestionats que arrosseguem, i tot sovint descartem que hi hagi cap altra manera d'interpretar-la.

La feinada ve quan ens adonem del garbuix que s’ha format en algunes entrades del nostre diccionari i ens proposem endreçar-les. Per començar, el llenguatge és la primera pedra per emprendre la reordenació, perquè tot això no és només una qüestió de pensament, de conceptes més o menys abstractes. Si parem atenció al nostre ús del llenguatge, trobarem aquells adjectius, adverbis, aquelles expressions, que invariablement fem que acompanyin determinades sensacions, determinats fets (conec gent molt perspicaç que, només amb saludar-los, ja saben quina en portes de cap). Quan provem de passar per sobre d’aquests condicionaments, ens adonem com és de difícil triar amb cura les paraules per no tenyir el nostre discurs dels trets més acusats de la nostra personalitat, que potser ens impedeixen de percebre la realitat d’una altra manera. De la mateixa manera que el pensament forja el llenguatge, parar atenció al llenguatge pot arribar a afaiçonar el pensament.

1 comentaris:

Jordi ha dit...

Si, però jo crec que el llenguatge és més conseqüència que no pas causa...però si que tens raó amb lo de les relacions que fem dels "sinònims": disciplina, ordre, tolerància, etc. Com de malament les entenc sempre!
Una altra és el vocabulari que té cadascú: és impressionant parlar amb algú i que en deu minuts et repeteixi deu cops "brutal", "saps", "m'entens" i, sobretot, els que comencen totes les respostes per "no". Hahahahahhaha

Hauries de fer un sobre eufemismes.
Salut!