4.2.08

Una migdiada reveladora

Avui, quan m’he llevat de la migdiada, o més aviat quan n’emergia, m’ha passat una cosa ben curiosa: he patit una desorientació passatgera. Això d’entrada és ben normal, sovint passa, o almenys a mi m’ho sembla. Només dura uns segons, però. El més normal és que dubtem on som durant uns instants. Si la desorientació és més profunda, no estem segurs de l’hora del dia que és, de si ens llevem de bon matí o sortim d’una becaina, o fins i tot acabem vacil·lant del dia de la setmana en què som.

En el meu cas, però, aquest instant fugaç de confusió s’ha allargassat enormement. El temps ha quedat suspès en aquell instant. En un primer moment, l’origen de la confusió era que no sabia dir del cert quina edat tenia. No sabia en quina etapa de la vida era: era un infant, un adult, un ancià? Immediatament, abans que l’encanteri es desfés, he arribat a la conclusió que era a l’adolescència. No somniava que era un adolescent, sinó que, amb els ulls mig oberts ja, he cregut que tornava a tenir quinze anys.

Podria trobar una explicació racional en els raigs de sol de la tarda, que banyaven la sala d’estar amb una lluentor d’or verdós en reflectir-se en els arbres del carrer. Amb els ulls clucs he vist perfectament l’escena. Aquella llum em recordava les becaines de ganàpia indolent que em regalava a la meva habitació de casa dels pares.

No ha durat gens, uns segons deliciosos, però quan he sortit de l’engany no m’he sentit abatut, ans al contrari. He tingut la impressió que el cos i la consciència es donaven la mà amb aquella ànima confosa i revoltada dins un cos bategant d’adolescent. La constatació m’ha confortat. He pensat: “sóc el mateix” (en essència, en argot new age: en conducta, en condicionaments, en tot allò que l’experiència vital cisella amb el pas dels anys, és obvi que no) i, per uns instants, m’he trobat en harmonia amb el temps, una cosa tan difícil d'aconseguir. “Era ben bé igual, aleshores”, m’ha semblat entendre en aquell idioma d’impulsos elèctrics en què parla el cervell, com ens diuen, i m’he sentit feliç de palpar el continuum intemporal de la individualitat, de la unitat de la pròpia consciència a través del temps i de l’espai.

Parlem molt dels somnis, però l’estat de semiconsciència previ al somni o a la vigília, el rebedor entre aquest i l’altre món, en la seva expressió onírica en aquest cas, i allò que anomenem la realitat, amaga autèntiques perles. Hi ha una gran diferència entre les suggestions induïdes per les sensacions que percebem inconscientment en aquest estat i tot allò que representa un somni autèntic. En aquest estat intermig que dic, totes dues formes d’expressió inconscient (les imatges de l’estat semiconscient i els somnis pròpiament dits) es fonen en un instant i formen un híbrid que deixa el regust d’una visió: té l’aparença d’un somni i alhora la força de la realitat sensorial.

(Tot és una qüestió de llenguatge, ara penso: els prínceps tenen visions, somnis reveladors llegendàriament premonitoris, mentre que la plebs té al·lucinacions i prou.)

2 comentaris:

SeNSe SeNSo ha dit...

Com Dalí i la cullera.S'adormia amb un cullera a la mà i just quan s'adormia, queia i es despertava. I tenia ben fresques totes les idees bojes que li passaven per la ment uns segons abans que li proporcionaven molt del material dels seus quadres.
Realment és un dels millors moments, quan t'enfonses en un estat tripòs just abans de dormir.
A mi, el llevar-se no m'ha fet gaire gràcia mai...hehehehe
Mola! Welcome!

Manji ha dit...

A mi em passa sovint, això. Fa una mica de por. Per un moment ets ningú, sense pasat, ni present ni futur. Com un ordinador acabat de resetejar que encara no ha accedit a la bios. Només sents una angoixa existencial que es va desonflant conforme aterres a la teva realitat quotidiana.

Màgia innecessària.