22.2.08

Violència institucional

Quin país més estrany. Hem passat de la desconfiança atàvica en les forces de seguretat (més aviat per dècades d'experiència que no per predilecció) a la desconfiança en els denunciants de tortures. Quan algun antisistema (feliç eufemisme) detingut afirma que ha estat víctima de tortura, aixequem una cella amb incredulitat, pensant que el retorçat es deu haver tirat escales avall per justificar els blaus o, més probablement, que el deuen haver hagut d'estovar, comprensiblement, per la seva poca col·laboració o les repetides increpacions als agents. Potser pensem que, segurament, un cop alliberat, a la seva casa okupa el rebran com un heroi i aleshores finalment s'aconseguirà tirar la noieta aquella de les mitges estripades i els cabells de colors. Som així de perspicaços.

El tema de la tortura per part de les forces de seguretat (un altre feliç eufemisme) a Espanya és un dels temes més foscos i incomprensibles. Amnistia Internacional fa temps que crida l'atenció al govern espanyol per aquesta taca que no acaba de marxar. No em sé explicar perquè causa tanta indiferència, quan l'abús de poder és una de les faltes més menyspreables dels governs, i només veure'n planar l'ombra ja hauria de constituir un toc d'alerta. Ni tan sols s'esvaeix la incredulitat general quan el torturat és un director de diari, com Marcelo Otamendi, i altres companys seus del desaparegut diari Egunkaria.

No volem ni pensar en l'existència de l'ús arbitrari de la violència a casa nostra. Suposo que veiem la tortura com un element de les pel·lícules, com aquell malvat oficial vietcong que vol fer-li la vida impossible a Rambo en els seus flaixbacs, o l'agent de policia d'un borrós país islàmic en una pel·lícula d'intriga diplomàtica americana, o fins i tot (i potser el més greu de tots, perquè l'aplaudim enfervorits) l'heroi de pel·lícula que prova d'aconseguir informació d'un terrorista murri a base de cops de puny. A casa nostra, no; no ens imaginem com un veï nostre podria anar a treballar, clavar-li una pallissa a algú (o ni tan sols cal que s'hi esforci: n'hi ha prou amb posar una bossa de plàstic al cap de la víctima, o deixar-lo nu a la cel·la gelada i marxar a fer una cervesa, i la psicologia ja treballarà sola) i que després torni a casa com si res. El fet és que els informes de denúncia es renoven cada any amb contingut similar i que les denúncies individuals encara existeixen.

Fa molts any, m'explicaven que a Santa Coloma de vegades s'aturava la policia davant un grup de joves reunits i els demanava que els ensenyessin les mans. En un barri en què tothom provava de sobreviure com podia, els qui no tenien mans de treballador manual eren estomacats com a avís: deduïen que amb aquelles mans immaculades, el "dropo" en qüestió només es devia guanyar la vida com a camell. Si hi ha ganes de practicar la violència, es pot practicar a qualsevol lloc. Els enamorats saben que, quan el desig apreta, pots enginyar-te-les per fer l'amor a qualsevol lloc tot procurant evitar mirades pudoroses. Per això, les càmeres insta·lades a les sales de detenció de les casernes dels Mossos fan riure.

6 comentaris:

Camy ha dit...

No tan sólo en Santa Coloma, en cualquier lugar de Barcelona, Ensanche, Ramblas,Paseo de Gracia... y no miraban las manos, simplemente el aspecto, barba, pelo largo...
No vivimos en un mundo perfecto. Las cámaras en "les casernes dels Mossos" pueden ser un símbolo, hasta de propaganda, pero cuando lo filmado en una de ellas sale a la luz, es un logro ganado.
Mucho por hacer pero los que recordamos "el tiempo pasado" sabemos que éste, es mejor y yo no quiero retroceder.

Jordi ha dit...

El que passa és que s'ha de deixar de comparar amb el passat (funest i gris) d'aquest país i començar a comparar amb el present d'altres països. En qualsevol experiment, has de tenir un control positiu que sigui de les mateixes característiques. Comparar amb el passat és entrar en la trampa de "abans-si-que-es-vivia-malament-i-corriem-davant-dels-grisos".
Que AI porti més d'una década denunciant tortures és un fet prou important per pendre's seriosament l'assumpte. Les excuses de la càmera et fa pensar en quan no hi ha càmera a les comisaries.
I la situació a Euskadi és de les més vergonyoses que pot viure una democràcia. El Sindicat de Periodistes i moltíssima gent s'ha posicionat a favor d'Otamendi però sembla ser que no és prou. Com és un independentista basc, ell s'ho ha buscat no?

Camy ha dit...

Lamento el que se haya mal interpretado mi comentario. El pasado existe y los que somos más mayores también. Y opinamos. Y no tememos. Y no nos conformamos, ni tan siquiera a que se nos quite la palabra.
Quienes corrieron delante de los grises, no me parecen merecedores tu última pregunta Jordi.

Jordi ha dit...

No, no, no la liem. En fi, a la gent que va lluitar per la llibertat se li ha de merèixer tot el respecte i reconeixement. Això està clar. I que han de parlar i opinar està més que claríssssim! És més, és necessari.
Però els que no vam viure allò també opinem.
Està clar que són molts millors els temps que vivim ara però això no ens ha d'excusar que les coses no s'estan fent gaire bé. La democràcia, volguem o no, ha estat a aquest pais continuació d'una dictadura criminal. I és per això que moltes manies, costums i tradicions malsanes de les forces militats i policials es mantenen.

fEl! ha dit...

Aviam... Evidentment que hem progressat, i ni ganes de tornar a un passat que d'altra banda no vaig conèixer (no pretenc aparentar res). Però de vegades tinc la sensació que per part del poder queden algunes escletxes que, per dessídia o pel possible servei que li pot fer puntualment, no acaben de tancar. Era una reflexió general, sobre la persistència de la violència institucional malgrat els esforços que s'hi fan per erradicar-la... Siguin hipòcrites o no, aquí no hi entro: alguns poden veure cinisme en la instal·lació de càmeres a les casernes dels Mossos, a mi simplement m'entristeix una mica quan veig com és difícil posar portes al camp si per part de les forces de seguretat queda un mica d'aquella predisposició per infringir les lleis i els drets bàsics.

Gracias por los comentarios, Camy.

23 ha dit...

Realment i per desgràcia, les forces de seguretat a aquest país tenen encara molt més a veure amb la repressió que amb la seguretat.

I jo ja no sé si es tracta d'una herència del règim passat o si és una qüestió cultural. I m'emprenya pensar que molt possiblement sigui lo segon.

Bon article, Fel.