25.3.08

Bob Roberts, el rebel neocon

Bob Roberts (Tim Robbins) és el candidat republicà per senador de Pennsylvania. Defensor dels valors més reaccionaris i conservadors, combina l'activitat política amb una frenètica activitat de broker, que continua incansablement amb el seu equip assessor fins i tot a l'interior del bus de campanya, com a exquisida metàfora de la impossibilitat de veure on acaba el suposat servei públic i on comença el profit personal en la classe política.

Bob Roberts és un rebel. Fa la gira de campanya electoral en moto, seguit de ben de prop pel bus de campanya (o almenys això fa quan sap que el filmen), i els seus mítings no contenen discursos. De fet, els seus mítings són concerts, perquè el candidat és cantant, d'una música country suau i amable en el so però contundent en el contingut. Les seves lletres són plenes de referències als més desafavorits de la societat, que acusa de dròpols i de dessagnar el país amb subsidis. Fàcilment aconsegueix arrencar els aplaudiments dels assistents al míting/concert, que branden pancartes on es llegeix "Pride" (orgull).

Ultranacionalista, racista i darwinista social, està obsessionat amb abolir la memòria -funesta, per ell- dels moviments civils dels anys 60. El seu primer disc, que s'anomena "Freewheelin'", conté la cançó "Times are Changing Back", dues referències inequívoques a Bob Dylan a les quals se suma una altra de memorable: el videoclip de "Wall Street Rap", que imita el videoclip de "Subterranean Homesick Blues".

Sota sospita de tenir relacions amb la CIA i d'estar embolicat en afers d'especulació immobiliària, venda d'armament i narcotràfic (sota la cobertura d'una ONG antidroga, una altra suculenta metàfora del fariseïsme aplicat a la política), no dubta a fer servir les eines més demagògiques i populistes per aconseguir vots i fins i tot cops d'efecte d'estil kennedià per aconseguir encapçalar les enquestes d'intenció de vot.

La pel·lícula, del 1993, està rodada en format de fals documental, en plena ressaca de la primera Guerra del Golf, el moment en què els neocon ja despleguen sense vergonyes el seu assalt ideològic al món. Encara que Tim Robbins, el director, sigui excessivament maniqueïsta a l'hora de jutjar la dreta, la pel·lícula encara té plena vigència. També fa pensar sobre com la simplificació dels discursos dóna pas directament a l'ús sense embuts de la demagògia i la mentida per satisfer les ànsies emocionals del públic i com el ganxo d'un candidat pot quedar reduït a un producte mercadotècnic... Com ara una bona cançó que la gent canturreja i interioritza sense adonar-se'n.
19.3.08

Il•lús entranyable, il•lús perillós

D'aquí ben poc es compliran 40 anys del Maig del 68. La llunyania en el temps dels esdeveniments contrasta amb el fet que encara se'n parli de tant en tant. La referència recent més sonada correspon a Sarkozy, que durant la campanya de les eleccions presidencials del 2007 va identificar l’herència d’aquell moviment com a responsable de les xacres del país i es va determinar a enterrar-la.

La desqualificació dels moviments socials dels anys 60 i 70 és una activitat habitual. Els uns en desautoritzen la vigència amb l’excusa que avui dia les regles del joc són més complexes, mentre que d’altres simplement fan servir aquell tòpic de tertulià radiofònic de “qui de jove no és d’esquerres no té cor, i qui de gran no és de dretes no té cap”. Tot i que els moviments d'aquells anys van produir fruits de la més diversa consideració, més d’un es recorda de què feia o deia de jove i confessa que aleshores es comportava com un il·lús. Un il·lús amable, entranyable.

Quan als principis de la present dècada vam tenir a casa nostra manifestacions antiglobalització, les plomes més respectables van carregar contra la suposada incompetència de les propostes i dels representants d’uns moviments tan heterogenis com de difícil denominació per part dels mitjans generalistes. Els mitjans, que no s’havien pres la molèstia d’investigar ni d’explicar les bases ideològiques d’aquella “sobtada” bombolla popular, contraatacaven qüestionant si es podien prendre seriosament totes aquelles consignes. En no trobar concreció, claredat d’exposició ni un domini dels més elevats conceptes econòmics (sempre dins els patrons de l’ordre establert, perquè de gent que sap de què parla n’hi ha a cabassos en aquests moviments), més exigibles a un alumne de màster d’econòmiques de Harvard que no pas a un jove militant abrandat, van concloure que estaven davant d'una colla d’il·lusos, i els van atacar amb una fúria desmesurada (recordem el tractament de mitjans com La Vanguardia i Tele 5, per exemple). Amb això amanit amb l’anecdotari d’aldarulls i actes vandàlics, vam quedar convençuts que, a més d’il·lusos, eren perillosos, tot oblidant que, en un estadi inicial, és més transcendent el soroll que no pas un ideari perfectament estructurat.

El soroll el fan els il·lusos. D’il·lusos, com de llestos, en van plens els moviments i les revolucions. Per il·lús (si se'm permet continuar amb el desqualificatiu), s’entén aquí aquella persona que creu en un canvi de model social o econòmic, però que desconeix o té una idea simplista dels mecanismes per fer-ho. Una persona amb més empenta que formació. Són l’avançada de l’aparell teòric i fonamentat que s’anirà desenvolupant més tard, quan el moviment s’engrandeixi. Juguen amb conceptes simplificats i amb eslògans gruixuts. No sabrem mai si determinades pintades del Maig del 68, tan suggerents, van ser el resultat d’un bon acudit en barrejar paraules i conceptes, o si bé ja van néixer amb tota la càrrega ideològica que se’ls va atribuir un cop dins el context. El mateix passa avui amb moltes pintades antisistema.

De vegades, només cal que el to no sigui l’esperat per desautoritzar el discurs i titllar algú d’il·lús. El mestre Cuní, per exemple, sap com fer-ho: fa poc, durant les recents manifestacions contra el pla de Bolònia, es va dedicar a enfonsar una representant dels estudiants, ben preparada però amb un to potser massa nerviós o combatiu per aquell plató. “Ah, la joventut...!” semblava que digués. Amb aquest menyspreu generacional, l’il·lús ha quedat desactivat, esdevé inofensiu.

Il·lusos entranyables, il·lusos inofensius i il·lusos perillosos... Als okupes del costat de casa meva els sento cantar de tant en tant “Ay Carmela!” i altres himnes republicans, i es tracten de “compañero” amb una certa conyeta. Sembla que són conscients de l’anacronisme. Ja sé que els hauria de veure com a gent perillosíssima, però jo els trobo la mar d’entranyables.
13.3.08

En quin món viuen?

En aquesta darrera campanya electoral hem sentit els periodistes queixar-se de la poca volada dels debats i les propostes, que se sentien una mica impotents a l'hora de resumir i transmetre idees amb contingut dels partits. Tanmateix, els titulars sobre promeses de xecs excepcionals i altres subhastes vergonyants han acaparat titulars i han ofert un entreteniment maniqueïsta del qual aquest honorable gremi s'ha alimentat sense miraments dia rera dia.

He observat dos tipus de columnistes aquestes setmanes. El primer, que es frega les mans en llegir una promesa electoral populista i que en treu punta amb la seva -fina, es deu pensar ell- ironia en un article d'autor. Comenta les intervencions dels polítics, gira del dret i del revés les seves declaracions amb més o menys gràcia i exposa a l'escarni les seves propostes, tot per aconseguir la picada d'ullet còmplice del lector incondicional. El segon, una persona culta i ja granadeta, que sospira del baix to de les ofertes i se'n va amunt, amunt, i esbossa qüestions sobre macroeconomia i debats d'idees fonamentals, com un far que ha de guiar la ciutadania a través de les grans qüestions transcendentals davant la mediocritat dels nostres representants. Parla tan aviat de la Reserva Federal dels EUA com de Hegel. Però cap dels dos tipus toca terra en cap moment, tots dos inflats d'orgull per la seva perspicàcia en criticar la realitat.

Aleshores ens diuen que els polítics estan allunyats de la realitat dels ciutadans. Potser sí, però què ens transmet l'estament intermig, els periodistes? Idees esquemàtiques, destinades a un públic estupiditzat i infantiloïde. Què va ser abans, l'ou o la gallina? ¿Les idees i propostes electorals es van començar a simplificar perquè qui les havia de transmetre les simplificava barroerament segons els interessos del seu grup mediàtic, o bé el gremi periodístic ha assistit com a espectador impotent a una progressiva degradació dels continguts?

La sanitat pública (gran absent en aquestes eleccions, em van fer notar ahir), les pensions, el salari mínim, la precarització incipient del treballadors (que no s'atura encara que hagin trobat un mot com "mileurista" per acotar-la), etc., són temes dels quals els periodistes parlen amb certa recança i no sense dosis de paternalisme, quan no amb un to populista insultant (vegeu el problema de l'habitatge tractat pels diaris gratuïts). Els toquen de lluny, saben que se n'ha de parlar, però renoi, són qüestions tan prosaïques! Molts d'aquests temes ni tan sols han entrat en el debat electoral; potser perquè els fa mandra tant a periodistes com a polítics? No és d'estranyar que els ciutadans no acabin d'entusiasmar-se amb les eleccions, i això que, per compensar l'absència de temes clau per als electors, des dels mitjans s'hagi fet campanya descarada per crear un ambient absolutament bipartidista (llegiu les cròniques en vermell i blau de La Vanguardia, El País o El Periódico), amb l'objectiu de simplificar la realitat i crear un clima de final de la Lliga de Campions. Ni Torrebruno amb els seus tigres y leones.

Com si fos un mantra, hi tornen: la ciutadania està desil·lusionada perquè els polítics viuen allunyats de la realitat. Però m'agradaria demanar-li a alguna ploma distingida, algun cap de redacció, continguts o similar (no la carn de canó de redacció, que també n'hi ha), tal com ells fan per ridiculitzar el candidat de torn, quant costen alguns béns bàsics, com ara aquell famós cafè sol, o a veure si sap quins dies passa visita el metge del seu CAP o a quina hora tanca el metro.

Compro un diari el diumenge i repasso els suplements dominicals. En una pàgina em proposen un restaurant a 90 € el cobert. A la següent pàgina em proposen una "escapada" de cap de setmana en un hotel de 450 € l'habitació doble en un lloc "amb encant". A la pàgina del costat trobo una comparativa de vins, el més barat dels quals no baixa dels 50 €. Més endavant hi ha una recepta d'alta cuina amb ingredients caríssims, difícils de trobar i més de preparar. La secció de motor critica un cotxe de 40.000 €. A la secció de moda ja no hi posen preus, però quan consultes les adreces d'on han tret els models, et pots fer una idea de l'escala de preus que maneguen.

Els uns i els altres, en quin món viuen?
10.3.08

Dumping cultural

En recerca, m'expliquen, s'ha d'anar molt amb compte que un cultiu de cèl·lules no superi el límit de creixement. Les cèl·lules no demanen altra cosa que un medi del qual poder-se alimentar sense miraments, i com que aquests organismes creixen de forma exponencial, si ens despistem, en un tres i no res es poden quedar sense teca i començar a alimentar-se de les pròpies desfetes que generen. Això augmenta la toxicitat de la concentració i desemboca en una ràpida degeneració del cultiu. No per ser inconscients les cèl·lules són menys voraces.

Com a simple conseqüència d'una altra voracitat, la del lliure mercat i els hàbits de consum, els interessos financers i mediàtics han anat consumint espais culturals que abans aconseguien mantenir-se amb certa integritat artística (que no independència econòmica). La música, la literatura, les diferents formes d'expressió audiovisual, el disseny gràfic, han anat caient paulatinament en mans d'aquests poders per fer-ne simples extensions de les seves activitats. Així, tenim els discos d'artistes prefabricats de programes de televisió, els anomenats llibres mediàtics, les pel·lícules ideades per donar suport a les vendes d'un determinat producte, la publicitat invasiva o dissimulada amb pretextos de mecenatge cultural... Qualsevol expressió cultural és susceptible de ser apropiada per interessos econòmics i mediàtics.

Una obra que vampiritza alguna d'aquestes disciplines apareix sota una capa d'entreteniment amable o de comicitat excèntrica. No podria ser d'una altra manera, si no no en parlaríem ni ens riuríem de l'acudit, si bé ens reconforta la suposada intranscendència i l'escassa qualitat de l'obra en qüestió. Cal presentar el producte com a inofensiu i anecdòtic, si no en qualsevol moment s'organitza un debat d'intel·lectuals amb proclames apocalíptiques i al consumidor li entra la por al cos.

No hi ha res intranscendent ni actes sense conseqüències, i una pluja d'anècdotes acaba per generar una categoria. El fet és que aquestes obres ocupen espai, temps i mitjans, i les persones dedicades al cultiu més o menys seriós i honest d'aquestes expressions artístiques es queden sense aire. Continuem rient les gràcies del darrer acudit dels poders convertida en producte cultural mediàtic, sense saber que, com més riem, més ofeguem les alternatives. I arriba un moment en què, sense alternatives ni aire fresc, qualsevol cosa que es genera en aquest medi ja té d'entrada un component regurgitat i, per tant, potencialment tòxic i degradant.

Últimament no em puc treure del cap una imatge grotesca. Davant l'enèsima invenció econòmico-mediàtica presentada amb un embolcall de pretensions artístiques, amb colors llampants i reclams irresistibles, veig les cares somrients de la gent que riu embadalida davant la tele mentre sota el nas els serveixen un plat de merda suculenta i fumejant.
5.3.08

Vota Raluy

Aquest matí he anat a votar. Feia un sol que espetegava, un diumenge ideal per passejar i exercir el meu dret, dutxat i afaitat, la camisa ben planxada i el diari sota el braç. L'estampa del civisme.

Una munió de gent entra i surt del col·legi electoral. Una senyora gran em fa una ràpida llambregada i murmura "on s'és vist...?". Un nen obre els ulls com a taronges i estira del braç a la mare, que fa veure que mira cap a una altra banda.

Com que sóc previsor de mena, i per tal d'aprofitar al màxim un dia tan esplèndid, m'he pres la molèstia de portar de casa la papereta electoral i de memoritzar la mesa a la qual pertanyo, de manera que vaig directe a la meva urna.

M'acosto a la mesa amb un afable "bon dia" i trec el carnet d'identitat de la cartera. El president, un senyor amb bigoti negre i ulleres, amb cara de bona pasta, em mira fixament i mentre allarga el braç per agafar-me el carnet d'identitat em respon amb un "bon dia" que s'arrossega una mica, com si s'estigués rumiant alguna cosa. Li passa al vocal de la seva esquerra, que se'l mira, em mira i es posa a fullejar el llistat tot repetint amb veu baixa i pensarosa el meu nom, accentuant el primer cognom.

Mentre localitza el meu nom, la vocal a la dreta del president, una senyora d'uns seixanta anys que des que he arribat em mira fixament, amb els colzes sobre la taula i les mans sostenint-se la barbeta, inclina el cap amb un matís desafiant.

-Suposo que tot això et deu semblar una broma, oi?-, em diu amb una tranquil·litat fingida.

-No, senyora-, responc, -em sembla molt seriós.

-Ja-, respon ella amb incredul·litat, -i per això et deus haver pensat que això és un circ. I nosaltres què som, els pallassos?

-No, senyora-, m'hi torno amb educació.- Amb tots els respectes, el pallasso sóc jo, però en un dia com avui això no compta, tots som iguals.

El vocal ha trobat el meu nom al llistat però encara no el guixa. Ell i el president es miren i tot seguit es miren la vocal amb expectació.

-Aleshores què és això? Una mena de protesta original? Què et penses que estàs fent? -, continua la senyora, que eleva massa el to per al meu gust. La gent de les taules contigües es comença a girar cap a nosaltres.

- Miri, senyora- (observo que l'irrita que li digui "senyora" cada cop que responc), -precisament aquí vostè no té cap dret d'interrogar-me sobre el que penso. Són o no són eleccions lliures?.

- Mira, marrec...!-, arrenca ella, però hi intervé el president amb un to conciliador.

- El teu aspecte és irrespectuós, en això sí que tenim alguna cosa a dir.

- No pretenc ser irrespectuós, és la meva condició-, responc.

- És un murri. S'hauria de treure això perquè el poguem reconèixer-, diu la senyora al president i m'assenyala la cara.

-Això ho feu a tothom si, per exemple, porten ulleres de sol o s'han deixat barba? La foto del carnet és antiga i sense res tampoc no m'hi assemblo gaire, i total, no estic pagant res amb tarja de crèdit, només vull votar i prou.

- Et sembla que això és un tràmit, doncs? Se te'n refot? En la teva opinió aquí només estem fent el pallasso?- diu l'altre vocal.

Vull respondre que a mi tant me fa si ells tenen dubtes sobre la utilitat del sistema, però que no m'emboliquin amb les seves suposicions, que no em coneixen de res, quan noto una presència darrere meu. És el mosso d'esquadra de l'entrada que, seguint el seu fi olfacte pels problemes, s'ha acostat a veure què passava i que ara em dedica una mirada severa.

- Faci el favor de treure's el nas de pallasso-, em diu.
4.3.08

TMB és el teu amic, Ells són els dolents

Quina sorpresa trobar aquest tríptic a la bústia de la majoria (suposo) de cases de la ciutat de Barcelona! Independentment del que digui, es fa, si més no, sospitós i extrany l'ús d'aquesta arma per combatre la vaga dels conductors d'autobús de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona). Quan costa fer una campanya així d'un dia per l'altre, amb tríptics a tot color i la seva distribució? I, sobretot, qui ho paga? Potser l'augment tarifari de les targetes de metro i bus? O la Generalitat (o govern de Catalunya com ara l'han reanomenat)?
Aquest fulletó propagandístic es pot resumir així: que els sindicats CGT i ACTUB són molt dolents, provocatius, violents i autoritaris. Que els conductors tenen unes condicions laborals molt millors que mitja Espanya (i tant, amb aquestes inflades del preu del bitllet, faltaria més!) i que el que haurien de fer es agraïr als dirigents de TMB la seva magnanimitat i condescendència.
En fi, que TMB ha volgut negociar des del principi, tot i que vist com està el món i la d'empresaris malvats que hi ronden, no estarien obligats a fer-ho.
En fi.
3.3.08

ISABEL-CLARA ASIMOV

Sento a dir constantment que aquest país no és normal, almenys en l'àmbit de la llengua. La coexistència amb una llengua potent i de llarg abast com el castellà fa que moltes iniciatives relacionades amb el català siguin porugues i de mires poc ambicioses. Sovint ignoro aquests comentaris perquè els acostumo a relacionar amb aquell fatalisme que s'imposa qui no té ni esma ni coratge de fer res diferent, i d'altres són interessades pels més diversos motius. Però si ens hi fixem, sí que és cert que en algunes parceles el consum cultural i d'entreteniment sí que és anormal i deficitari per la llengua catalana.

Fa temps es repetia com a ocurrent estirabot que fins que no es fes porno en català la llengua no faria una passa cap a la normalitat. Passant de llarg la situació de la cartellera de cinema que tenim cada dia a Barcelona, es va aplaudir, més aviat com a continuació de la broma, l'aparició d'una pel·lícula d'aquest gènere en català, Les excursionistes calentes. Vam llegir la notícia (perquè la publicitat gratuïta estava assegurada) i vam riure tot pensant "mira com avança l'ús del català", sabent que un núvol no fa estiu i que aquesta és la tàctica dels barruts que veuen en la militància amb la llengua un altra eina de marketing per vendre el seu producte.

Penso ara en camps en què el català no hi entra de cap manera. El tòpic és el món empresarial, en què la naturalesa de les relacions aconsellen fer servir el castellà per no ferir sensibilitats (dels uns i dels altres, perquè és frustrant pensar que l'ús d'una certa llengua provoqui irritació), però el fet és que nombrosos camps relacionats amb cultura pop queden vedats al català.

El consumidor català de cultura pop rarament pot llegir res en català (no parlem aquí de traduccions, sinó de producció originalment escrita en català). El món del còmic sembla que s'ha reduït al Cavall Fort, mentre que el còmic per a adults queda pràcticament exclòs al català.

D'altra banda, amb una literatura tan cacarejadament prolífica, sembla mentida que haguem de rumiar fort per pensar no ja en algun escriptor de ciència ficció, sinó els qui simplement han escrit alguna obra de ciència ficció (ajudeu-me i no em deixeu recórrer només a Pedrolo, Calders o Perucho). Tampoc no trobem novel·la rosa ni gèneres per l'estil.

Literatura de baixa qualitat per a alguns però de gran trascendència per a la salut de la llengua... Ah, m'imagino el típic expositor de llibrets de ciència ficció en català en un quiosc d'una estació de tren, amb volums de tapes toves i amb relleu, com aquells paperbacks americans!... Tot i que em temo que aquest seria l'argument per a la primera novel·la de ciència ficció en català...