25.3.08

Bob Roberts, el rebel neocon

Bob Roberts (Tim Robbins) és el candidat republicà per senador de Pennsylvania. Defensor dels valors més reaccionaris i conservadors, combina l'activitat política amb una frenètica activitat de broker, que continua incansablement amb el seu equip assessor fins i tot a l'interior del bus de campanya, com a exquisida metàfora de la impossibilitat de veure on acaba el suposat servei públic i on comença el profit personal en la classe política.

Bob Roberts és un rebel. Fa la gira de campanya electoral en moto, seguit de ben de prop pel bus de campanya (o almenys això fa quan sap que el filmen), i els seus mítings no contenen discursos. De fet, els seus mítings són concerts, perquè el candidat és cantant, d'una música country suau i amable en el so però contundent en el contingut. Les seves lletres són plenes de referències als més desafavorits de la societat, que acusa de dròpols i de dessagnar el país amb subsidis. Fàcilment aconsegueix arrencar els aplaudiments dels assistents al míting/concert, que branden pancartes on es llegeix "Pride" (orgull).

Ultranacionalista, racista i darwinista social, està obsessionat amb abolir la memòria -funesta, per ell- dels moviments civils dels anys 60. El seu primer disc, que s'anomena "Freewheelin'", conté la cançó "Times are Changing Back", dues referències inequívoques a Bob Dylan a les quals se suma una altra de memorable: el videoclip de "Wall Street Rap", que imita el videoclip de "Subterranean Homesick Blues".

Sota sospita de tenir relacions amb la CIA i d'estar embolicat en afers d'especulació immobiliària, venda d'armament i narcotràfic (sota la cobertura d'una ONG antidroga, una altra suculenta metàfora del fariseïsme aplicat a la política), no dubta a fer servir les eines més demagògiques i populistes per aconseguir vots i fins i tot cops d'efecte d'estil kennedià per aconseguir encapçalar les enquestes d'intenció de vot.

La pel·lícula, del 1993, està rodada en format de fals documental, en plena ressaca de la primera Guerra del Golf, el moment en què els neocon ja despleguen sense vergonyes el seu assalt ideològic al món. Encara que Tim Robbins, el director, sigui excessivament maniqueïsta a l'hora de jutjar la dreta, la pel·lícula encara té plena vigència. També fa pensar sobre com la simplificació dels discursos dóna pas directament a l'ús sense embuts de la demagògia i la mentida per satisfer les ànsies emocionals del públic i com el ganxo d'un candidat pot quedar reduït a un producte mercadotècnic... Com ara una bona cançó que la gent canturreja i interioritza sense adonar-se'n.

1 comentaris:

Jordi ha dit...

L'altre dia a un programa del 33 megaxupiguais d'aquests com Loops, Silenci o whatever va sortir un tall d'aquesta peli. No sabia que era tan vella. En fi, una ficció que sona a veritat, no?

I pel que dius dels continguts de campanyes, mitings, programes electoral etc, un fet que em té astorat és l'ús dels colors: vermell el PS(O)C, blau el PP, tronja Ciu, groc esquerra, verd iniciativa...Fan servir tàctiques senzilles de mercadotècnia i publicitat, relacionar color amb valors i sentiments com les botigues de roba: una té tot l'aparador amb roba blanca i colors crema suaus; l'altre, vermell i negre; l'altre color crema forts, marrons, etc.

És per pensar-hi....