10.3.08

Dumping cultural

En recerca, m'expliquen, s'ha d'anar molt amb compte que un cultiu de cèl·lules no superi el límit de creixement. Les cèl·lules no demanen altra cosa que un medi del qual poder-se alimentar sense miraments, i com que aquests organismes creixen de forma exponencial, si ens despistem, en un tres i no res es poden quedar sense teca i començar a alimentar-se de les pròpies desfetes que generen. Això augmenta la toxicitat de la concentració i desemboca en una ràpida degeneració del cultiu. No per ser inconscients les cèl·lules són menys voraces.

Com a simple conseqüència d'una altra voracitat, la del lliure mercat i els hàbits de consum, els interessos financers i mediàtics han anat consumint espais culturals que abans aconseguien mantenir-se amb certa integritat artística (que no independència econòmica). La música, la literatura, les diferents formes d'expressió audiovisual, el disseny gràfic, han anat caient paulatinament en mans d'aquests poders per fer-ne simples extensions de les seves activitats. Així, tenim els discos d'artistes prefabricats de programes de televisió, els anomenats llibres mediàtics, les pel·lícules ideades per donar suport a les vendes d'un determinat producte, la publicitat invasiva o dissimulada amb pretextos de mecenatge cultural... Qualsevol expressió cultural és susceptible de ser apropiada per interessos econòmics i mediàtics.

Una obra que vampiritza alguna d'aquestes disciplines apareix sota una capa d'entreteniment amable o de comicitat excèntrica. No podria ser d'una altra manera, si no no en parlaríem ni ens riuríem de l'acudit, si bé ens reconforta la suposada intranscendència i l'escassa qualitat de l'obra en qüestió. Cal presentar el producte com a inofensiu i anecdòtic, si no en qualsevol moment s'organitza un debat d'intel·lectuals amb proclames apocalíptiques i al consumidor li entra la por al cos.

No hi ha res intranscendent ni actes sense conseqüències, i una pluja d'anècdotes acaba per generar una categoria. El fet és que aquestes obres ocupen espai, temps i mitjans, i les persones dedicades al cultiu més o menys seriós i honest d'aquestes expressions artístiques es queden sense aire. Continuem rient les gràcies del darrer acudit dels poders convertida en producte cultural mediàtic, sense saber que, com més riem, més ofeguem les alternatives. I arriba un moment en què, sense alternatives ni aire fresc, qualsevol cosa que es genera en aquest medi ja té d'entrada un component regurgitat i, per tant, potencialment tòxic i degradant.

Últimament no em puc treure del cap una imatge grotesca. Davant l'enèsima invenció econòmico-mediàtica presentada amb un embolcall de pretensions artístiques, amb colors llampants i reclams irresistibles, veig les cares somrients de la gent que riu embadalida davant la tele mentre sota el nas els serveixen un plat de merda suculenta i fumejant.

3 comentaris:

Blimunda ha dit...

Je je ;)

Jordi ha dit...

Semblança de Chikilicuatre?

Ahir mateix estava pensant això. Si un dia et faig ric, compraré alguna distribuidora o discogràfica d'aquestes ressuscitadores de pseudocadàvers del pop espanish dels 80 i companyia i li calaré foc.

Una bona foguera, si senyor. Escalfa i són boniques.

Això és com l'ou i la gallina: que va ser primer, la gent demanava merda o li van oferir merda?

O ja ho deia l'escola de Frankfurt: els media, la cultura és l'eina més potent de control mental.

feliu ha dit...

Ben vist i millor escrit. El que no veig com acaba de collar és el terme "dumping" perque no cal posar-hi l'ingredient internacional (malgrat hi sigui) a la questió: encara és més trist quan ens mengem els propis detritus (com les apretadetes cel·luletes blimúndiques). I no cal remontar-se als frankfurters (malgrat que tinguin tota la raó i més), una simple repassada a les conclusions més simples dels refregits antigloba (léase Klein et altri) connecta més directament amb la desmesura del poder actual dels mitjans d'incomunicació i dels subproductes culturals amb els que ens hem d'enfrontar.
I quan dic ens hem d'enfrontar, ho dic seriosament.

A banda d'això he de fer constar que m'alegro molt que aquestes passades eleccions hagin estat guanyades pel Chikichiki (puntualitzant que al "2" jo sempre canto "el cruasanito" per raons històriques difícils de confessar en públic). Endavant Raluy!!!