13.3.08

En quin món viuen?

En aquesta darrera campanya electoral hem sentit els periodistes queixar-se de la poca volada dels debats i les propostes, que se sentien una mica impotents a l'hora de resumir i transmetre idees amb contingut dels partits. Tanmateix, els titulars sobre promeses de xecs excepcionals i altres subhastes vergonyants han acaparat titulars i han ofert un entreteniment maniqueïsta del qual aquest honorable gremi s'ha alimentat sense miraments dia rera dia.

He observat dos tipus de columnistes aquestes setmanes. El primer, que es frega les mans en llegir una promesa electoral populista i que en treu punta amb la seva -fina, es deu pensar ell- ironia en un article d'autor. Comenta les intervencions dels polítics, gira del dret i del revés les seves declaracions amb més o menys gràcia i exposa a l'escarni les seves propostes, tot per aconseguir la picada d'ullet còmplice del lector incondicional. El segon, una persona culta i ja granadeta, que sospira del baix to de les ofertes i se'n va amunt, amunt, i esbossa qüestions sobre macroeconomia i debats d'idees fonamentals, com un far que ha de guiar la ciutadania a través de les grans qüestions transcendentals davant la mediocritat dels nostres representants. Parla tan aviat de la Reserva Federal dels EUA com de Hegel. Però cap dels dos tipus toca terra en cap moment, tots dos inflats d'orgull per la seva perspicàcia en criticar la realitat.

Aleshores ens diuen que els polítics estan allunyats de la realitat dels ciutadans. Potser sí, però què ens transmet l'estament intermig, els periodistes? Idees esquemàtiques, destinades a un públic estupiditzat i infantiloïde. Què va ser abans, l'ou o la gallina? ¿Les idees i propostes electorals es van començar a simplificar perquè qui les havia de transmetre les simplificava barroerament segons els interessos del seu grup mediàtic, o bé el gremi periodístic ha assistit com a espectador impotent a una progressiva degradació dels continguts?

La sanitat pública (gran absent en aquestes eleccions, em van fer notar ahir), les pensions, el salari mínim, la precarització incipient del treballadors (que no s'atura encara que hagin trobat un mot com "mileurista" per acotar-la), etc., són temes dels quals els periodistes parlen amb certa recança i no sense dosis de paternalisme, quan no amb un to populista insultant (vegeu el problema de l'habitatge tractat pels diaris gratuïts). Els toquen de lluny, saben que se n'ha de parlar, però renoi, són qüestions tan prosaïques! Molts d'aquests temes ni tan sols han entrat en el debat electoral; potser perquè els fa mandra tant a periodistes com a polítics? No és d'estranyar que els ciutadans no acabin d'entusiasmar-se amb les eleccions, i això que, per compensar l'absència de temes clau per als electors, des dels mitjans s'hagi fet campanya descarada per crear un ambient absolutament bipartidista (llegiu les cròniques en vermell i blau de La Vanguardia, El País o El Periódico), amb l'objectiu de simplificar la realitat i crear un clima de final de la Lliga de Campions. Ni Torrebruno amb els seus tigres y leones.

Com si fos un mantra, hi tornen: la ciutadania està desil·lusionada perquè els polítics viuen allunyats de la realitat. Però m'agradaria demanar-li a alguna ploma distingida, algun cap de redacció, continguts o similar (no la carn de canó de redacció, que també n'hi ha), tal com ells fan per ridiculitzar el candidat de torn, quant costen alguns béns bàsics, com ara aquell famós cafè sol, o a veure si sap quins dies passa visita el metge del seu CAP o a quina hora tanca el metro.

Compro un diari el diumenge i repasso els suplements dominicals. En una pàgina em proposen un restaurant a 90 € el cobert. A la següent pàgina em proposen una "escapada" de cap de setmana en un hotel de 450 € l'habitació doble en un lloc "amb encant". A la pàgina del costat trobo una comparativa de vins, el més barat dels quals no baixa dels 50 €. Més endavant hi ha una recepta d'alta cuina amb ingredients caríssims, difícils de trobar i més de preparar. La secció de motor critica un cotxe de 40.000 €. A la secció de moda ja no hi posen preus, però quan consultes les adreces d'on han tret els models, et pots fer una idea de l'escala de preus que maneguen.

Els uns i els altres, en quin món viuen?

2 comentaris:

feliu ha dit...

Opció B:
Ue, ue; aha (plorar sanglotant); ahú (plorar); enguè; güe; gue, gue (plorar, balbotejar); esnif (plorar amb aspiració); hi (soroll del plor); miè; ua; ue (plor dels infants molt petits)*





*extret de http://www.geocities.com/golls.geo/Fitxes/Textos/O/onomatopeies.htm

Jordi ha dit...

¿? Oh no! M'atropella!

Doncs ja saps que el tema periodista és un amb els quals frueixo més. Conèixer l'enemic, dic. Més que res per no caure mai en el seu discurs, la seva estructura semàntica o semiològica, de supòsits i eufemismes, quan no de veritat que amaga una gran mentida.

Són un mitjà del món polític i empresarial per expressar la seva versió de la veritat (depenent de qui depenguin), implantar un discurs que ha de ser hegemònic, dels quals estas amb ells o no estas amb ells (vease Euskadi). Tot blanc i negre, no hi ha color intermig.

En definitiva, fixar una sèrie de valors. I a que ve tot això? Fixen, fan normals, el poc interés que té la gent en la política, en el bipartidisme, en ridiculitzar a tal o qual candidat, en ignorar completament segons quins partits o tendències polítiques, recolzar ideològicament la il·legalització de partits, etc que duu a una situació clara i univoca que és perfecte per ells. Simplifiquen i idiotitzen a la població. Estas amb mi o no estas. Si no vens, ells tornen.

No descriuen la realitat. La reinterpreten pels seus propis fins.