19.3.08

Il•lús entranyable, il•lús perillós

D'aquí ben poc es compliran 40 anys del Maig del 68. La llunyania en el temps dels esdeveniments contrasta amb el fet que encara se'n parli de tant en tant. La referència recent més sonada correspon a Sarkozy, que durant la campanya de les eleccions presidencials del 2007 va identificar l’herència d’aquell moviment com a responsable de les xacres del país i es va determinar a enterrar-la.

La desqualificació dels moviments socials dels anys 60 i 70 és una activitat habitual. Els uns en desautoritzen la vigència amb l’excusa que avui dia les regles del joc són més complexes, mentre que d’altres simplement fan servir aquell tòpic de tertulià radiofònic de “qui de jove no és d’esquerres no té cor, i qui de gran no és de dretes no té cap”. Tot i que els moviments d'aquells anys van produir fruits de la més diversa consideració, més d’un es recorda de què feia o deia de jove i confessa que aleshores es comportava com un il·lús. Un il·lús amable, entranyable.

Quan als principis de la present dècada vam tenir a casa nostra manifestacions antiglobalització, les plomes més respectables van carregar contra la suposada incompetència de les propostes i dels representants d’uns moviments tan heterogenis com de difícil denominació per part dels mitjans generalistes. Els mitjans, que no s’havien pres la molèstia d’investigar ni d’explicar les bases ideològiques d’aquella “sobtada” bombolla popular, contraatacaven qüestionant si es podien prendre seriosament totes aquelles consignes. En no trobar concreció, claredat d’exposició ni un domini dels més elevats conceptes econòmics (sempre dins els patrons de l’ordre establert, perquè de gent que sap de què parla n’hi ha a cabassos en aquests moviments), més exigibles a un alumne de màster d’econòmiques de Harvard que no pas a un jove militant abrandat, van concloure que estaven davant d'una colla d’il·lusos, i els van atacar amb una fúria desmesurada (recordem el tractament de mitjans com La Vanguardia i Tele 5, per exemple). Amb això amanit amb l’anecdotari d’aldarulls i actes vandàlics, vam quedar convençuts que, a més d’il·lusos, eren perillosos, tot oblidant que, en un estadi inicial, és més transcendent el soroll que no pas un ideari perfectament estructurat.

El soroll el fan els il·lusos. D’il·lusos, com de llestos, en van plens els moviments i les revolucions. Per il·lús (si se'm permet continuar amb el desqualificatiu), s’entén aquí aquella persona que creu en un canvi de model social o econòmic, però que desconeix o té una idea simplista dels mecanismes per fer-ho. Una persona amb més empenta que formació. Són l’avançada de l’aparell teòric i fonamentat que s’anirà desenvolupant més tard, quan el moviment s’engrandeixi. Juguen amb conceptes simplificats i amb eslògans gruixuts. No sabrem mai si determinades pintades del Maig del 68, tan suggerents, van ser el resultat d’un bon acudit en barrejar paraules i conceptes, o si bé ja van néixer amb tota la càrrega ideològica que se’ls va atribuir un cop dins el context. El mateix passa avui amb moltes pintades antisistema.

De vegades, només cal que el to no sigui l’esperat per desautoritzar el discurs i titllar algú d’il·lús. El mestre Cuní, per exemple, sap com fer-ho: fa poc, durant les recents manifestacions contra el pla de Bolònia, es va dedicar a enfonsar una representant dels estudiants, ben preparada però amb un to potser massa nerviós o combatiu per aquell plató. “Ah, la joventut...!” semblava que digués. Amb aquest menyspreu generacional, l’il·lús ha quedat desactivat, esdevé inofensiu.

Il·lusos entranyables, il·lusos inofensius i il·lusos perillosos... Als okupes del costat de casa meva els sento cantar de tant en tant “Ay Carmela!” i altres himnes republicans, i es tracten de “compañero” amb una certa conyeta. Sembla que són conscients de l’anacronisme. Ja sé que els hauria de veure com a gent perillosíssima, però jo els trobo la mar d’entranyables.

1 comentaris:

feliu ha dit...

Se'n van cuidar bé de tallar els moviments antiglobalització de socarrel.
Una rere l'altra les manifestacions arreu del món després de la de Seattle foren reprimides amb força desmesurada (A Barcelona mateix, 24 de juny 2001: recordeu totes les òsties indiscriminades, els policies infiltrats maximitzant l'aldarull, la suspensió prèvia de la cimera del banc mundial), i la suspensió temporal de la lliure circulació dins la UE,i els torturats (itàlia, grècia...) i en Carlo Giuliani...
Però afortunadament a partir del setembre del mateix any ens vam adonar que l'enemic real era el senyor amb turbant (torbador) que tirava torres amb avions i que tots havíem de fer pinya al costat dels bons, que no hi ha dissensió possible i que la globalització neoliberal és el camí que ens portarà al paradís. Visca.