23.4.08

Sant Jordi matà el Drac Nuclear


22.4.08

Racisme i llengua

Surten dues noies joves a fumar a l'entrada del CAP de Perecamps. Una d'elles està en avançat estat de gestació. Fan les primeres pipades nerviosament, semblen indignades.

- ¿Te lo puedes creer? -, diu l'embarassada. -Han dejado pasar a un Machu Picchu antes que a nosotros.
- Sí -, afegeix l'altre. -Y delante tenemos a dos Apus...

No calen més comentaris. Hi ha tota mena d'anàlisis i opinions sobre l'impacte de la immigració, sempre des del vessant econòmic, però enlloc no he sentit parlar ningú de la incipient deriva racista que comencen a prendre els usos lingüístics.

El terme Machu Picchu no deixa lloc a dubtes. Apu, suposo, deu venir del nom del botiguer d'origen indi dels Simpson (per cert, que la imaginativa traducció espanyola de la botiga d'aquest entranyable personatge ha donat lloc a una denominació generalitzada de les botigues de queviures regentades per paquistanesos: el badulaque). El que més m'ha sobtat és que això de Machu Picchu ja ho havia sentit anteriorment, però en aquella ocasió vaig pensar que era una desafortunada ocurrència personal. Ara veig que pot formar part d'un llenguatge que desconeixem i que està més generalitzat que no ens pensem.
19.4.08

Música, quina música? [2]

ESCENA 3
El mateix estudi de ràdio (del primer l'article "Música, quina música?"), el mateix Presentador. Ara l'interlocutor és una actriu de cinema, que presenta disc, la seva primera incursió en el món de la música. El to del presentador ha de resultar menys declamatiu i més afalagador, si això es possible. L'actriu ha de mostrar uns tics infantils pretesament innocents, perquè sap que és el seu ganxo.

PRESENTADOR: La teva faceta com a cantant ens ha sorprès realment, però suposo que devia fer temps que hi donaves voltes a la idea...

ACTRIU: Sí. A l'Institut del Teatre havia fet classes de cant i vaig participar en un parell de musicals amb papers secundaris. Però la vida et porta per uns camins que no t'esperes... I ara he tingut l'oportunitat de reemprendre el camí de la música.

PRESENTADOR: Creus que la teva notorietat com a actriu t'ha ajudat a portar a terme aquest projecte?

ACTRIU: Evidentment que sí. Però no m'agradaria que veiessin en aquest disc l'actriu d'aquesta o aquella pel·lícula, sinó una proposta musical nova i molt vàlida... I crec que, en el fons, el públic té criteri per diferenciar una cosa de l'altra.

PRESENTADOR: Al disc veig que musiques dos poemes de Manel Martí i Col...

ACTRIU: Sí, és el meu poeta preferit, i quan m'ho van proposar, em va encantar.

PRESENTADOR: ... A més de tres estàndards de jazz...

ACTRIU: Sí, m'encanten les veus del jazz, especialment l'Ella Fitzgerald i la Nina Simone. Suposo que deu ser per la meva predilecció pels musicals [riu]

PRESENTADOR: I una cançó infantil?

ACTRIU: Sí [riu]. És una cançó que sempre he volgut fer. És una mena d'homenatge a la meva mare, que me la cantava quan era petita.

PRESENTADOR: Com va anar el procés d'enregistrament, la relació amb els músics?

ACTRIU: Com una seda. Des del moment que me'ls van presentar vam veure que ens portaríem molt bé. Són uns excel·lents professionals, i els arranjaments que han fet són meravellosos.

PRESENTADOR: I quan et podrem veure als escenaris?

ACTRIU: Aquests propers mesos els tinc ocupats amb un parell de pel·lícules, però espero que podrem trobar un espai per fer una petita gira...
18.4.08

Quan tot encaixa


La música són matemàtiques? Un dia parlàvem que aquesta era una afirmació amb què tanta gent es consola per suplir la seva ignorància absoluta en ciències.

Al principi em va enlluernar l'afirmació, després la vaig corroborar amb els quatre coneixements que vaig adquirir, però amb el temps he descobert que la música no són matemàtiques.

Els sudokus són matemàtiques? Si algú afirma rotundament que sí, és perquè pateix vertígen d'enfrontar-se a un passatemps basat en números. Així som avui dia: a alguns els fa vertígen la lletra impresa, a d'altres ensumar números. Si diem que tot el que tingui números són matemàtiques, igual pensem que qualsevol soroll és música. Les matemàtiques s'ocupen de sistemes i problemes moltíssim més complexos que els que ocupa la música, que no arribo a imaginar. Tot són matemàtiques, diran alguns. I tant, com tot és química, tot és física... I tot pot ser música.

No, els sudokus són pura lògica, la música és lògica, no traiem les coses de lloc. Els principis fonamentals de la música són lògica pura, entent lògica com un sistema que encaixa perfectament te'l miris per on te'l miris. (Bé, potser no tant, però potser hauriem d'entrar en principis d'acústica: sabíeu que la "quinta justa", mètode pel qual s'afinen els pianos, no és "justa"? Si fos justa seria dissonant, perquè la disposició de les nostres notes no representa exactament l'espectre de freqüències de l'octava.)

Doncs bé, aquests dies he estat estudiant el sistema modal. Els modes són les diferents escales que deriven d'unes determinades disposicions del intervals (és a dir, la distància entre notes: l'espai entre un Do i un Re, per exemple, és un interval). Els modes venen de l'antiga Grècia, i és que els grecs, com els americans avui dia, s'atribuïen la invenció de tot, tot i que hi ha indicis que els sumeris ja disposaven d'un sistema musical heptatònic (si ells ja coneixien la cervesa, quina altra cosa podem esperar?). Tenim els modes Jònic, Dòric, Frigi Lidi, Mixolidi, Eòlic i Locri, una ordenació i unes denominacions que ens arriben de l'Edat Mitjana.

T'aprens els intervals, desenvolupes els acords que t'ofereixen les escales, comences a relacionar les unes amb les altres... Total, que estudiant i tocant (sense experiència no hi ha constatació), de sobte cau el vel, i quedes parat de com quadra tot al seu lloc. Et planteges problemes teòrics, els resols i observes impressionat com tot és a lloc:

"Una peça en Do menor alterna entre el Do menor i el Sol major. Trobo que el Sol major amb la cinquena augmentada sonaria molt bé, però segurament m'obliga a canviar de matís o escala. Fent servir una escala Dòrica amb el Do menor, quina altra escala puc fer servir al Sol major, ara augmentat? Si tenim en compte que la cinquena augmentada del Sol correspon a la setena major del Do, vol dir que hem canviat a un mode harmònic (setena alterada), per tant l'escala emprada serà una Menor Harmònica en Do o una Mixolídia en Sol (amb sisena bemoll, que és el mateix que dir cinquena augmentada, però hem de dir sisena bemoll perquè en aquesta escala ja hi ha una cinquena justa), que són dos noms per a la mateixa escala."

Aquí ho enrevesso deliberadament perquè s'entengui el garbuix mental que duc a sobre. Però, de sobte, aquest galimaties cobra sentit i et quedes com si haguessis vist la llum. Per què no m'havia passat abans? Perquè, com amb els problemes de mates de l'institut, no aconseguia mantenir la calma i desfer el cabdell poc a poc, i la quantitat d'angles des dels quals podia veure el mateix problema em despistaven més que em dirigien en la direcció correcta.

És llarg d'explicar i no en sabria, perquè tan aviat ho veig clar com em quedo en la més profunda perplexitat. Arribo a pensar que per a un profà de la música pot ser fins i tot estimulant estudiar harmonia. És com examinar com està fet el motor d'un cotxe: potser no en sabrem construir un, però l'estupefacció que ens causa veure com cada peça encaixa i fa la seva funció és prou recompensa. Ajuda a mantenir el cervell sa (ara que fins i tot ens diuen que exercitem el cervell) i de tant en tant tens una il·luminació, amb aires místics, impagable (que més gent assoleix a través de la ciència que de la filosofia, per cert).

D'art, ja en parlarem un altre dia.
12.4.08

Basado en hechos reales

Un día un amigo camerunés me dio una raíz alucinógena (camerunesa, claro).

Me advirtió que no la mezclara con el alcohol, pero el alcohol y yo somos inseparables, de modo que o bien esperaba al próximo día de sobriedad, que según el calendario maya será por allá 2012, o bien pasaba por alto sus contraindicaciones.

Opté por lo último.

Me entró calor. Pero a saco. Era invierno e incluso dentro de mi estado enajenado supe deducir que no era normal tener calor yendo en calzoncillos por casa. Salí a la calle a ver si se me pasaba. Sólo conseguí que me vieran diversas vecinas. Me di cuenta de que pasear por la calle sólo con unos calzoncillos puestos llamaba la atención, de modo que volví a casa para decentarme un poco. Me puse unos zapatos y una corbata; sin duda así estaba elegante. Salí a la calle de nuevo.

Me estaba empezando a preocupar, no hacía más que sudar y la deshidratación pasó por mi cabeza como una amenaza peligrosamente cierta. Entré en un bar y pedí dos Xibecas. El barman me dijo que me largara señalando primero el cartel de "Reservado el derecho de admisión" y luego la puerta. Le hice entender cuánto necesitaba hidratarme a base de codazos en su tabique nasal.

Me serví yo mismo, prometí volver a pagar mañana y volví a la calle. Empecé a andar de camino a casa de mi amigo camerunés. Las Xibecas me duraron dos manzanas. Cuando por fin llegué a su puerta y me abrió, me dirigí sin siquiera saludar a su nevera, donde un par de botellas de cava fueron descorchadas a bocados y posteriormente ingeridas.

Tras este preámbulo, le comenté a mi amigo camerunés cuánta calor tenía y pregunté qué podía hacer para poner fin a tan bochornosa agonía. Él se río y me dijo que al mezclarlo con el alcohol no sólo me daría calor si no que me pondría cachondo.

Fue decir él "cachondo" y se me puso como portada de Led Zeppelin (gracias, Mamá Ladilla, por estos momentos). Yo entonces carecía por completo de concubina, que es lo normal en mí, pero recordé a una cuarentona mal formada que había accedido a intercambiar favores por la zona genital conmigo un par de años atrás. Vivía en un pueblo a unos 40 kilómetros.

No podía más que coger el tren para ir a verla.

Si alguna vez tenéis que coger transporte público a las ocho de la mañana, aseguraros de sudar como unos condenados e ir vestidos únicamente con corbata, calzoncillos, zapatos y una erección mayúscula. Os dejarán sitio para sentaros y además harán un cerco protector a vuestro alrededor. Jamás he viajado tan bien en transporte público como ese día.

Total, llegué por allá las nueve a casa de la mujer esta. Llamé con insistencia. Me abrió su marido. Le señalé mi miembro hinchado, necesitado claramente de una evasión y victoria, y le comenté que su mujer había estado bien dispuesta a ser horadada por él unos años atrás y que posiblemente volvería a hacerme ese favor.

Él me cerró la puerta en los morros. Literalmente. Sangré bastante, pero mi frontis consiguió que no pudiera cerrar la puerta del todo. Inundado por la ira pero principalmente por la lujuria, le pegué un empujón a la puerta. El hombre cayó al suelo. Me tiré encima suyo y por un momento me pregunté si quería pegarle o follármelo. Recordé que su mujer, un bocado más apetecible no tanto por la calidad humana si no por el sexo, estaba a unos metros, de modo que le pegué un poco, más que nada por hacer algo ya que estaba encima suyo y no frustrar sus espectativas.

Luego fui donde la habitación de la mujer esta, donde se empezó a perpetrar lo que se podría denominar como violación y sin duda terminó como tal. Me explico: al principio parecía que ella no estaba muy dispuesta a cometer un acto de amor con alguien sangrando, los ojos saltones y la polla como zapato de Miliki (gracias de nuevo ML). La follé con bastante tosquedad durante cinco segundos. Exploté de placer. Perdí el conocimiento unos segundos/minutos/horas.

Cuando desperté la mujer brincaba encima mío. Tenía la resaca más brutal de la historia y vi porqué no había vuelto a llamar a ese desperfecto humano en dos años. Era horrenda. Intenté disuadirla de brincar encima de mi maltrecho aparato, pero sólo logré que me ahogara con un fétido chocho.

Lo demás no lo explico que me da vergüenza.
11.4.08

Què és el Roina?

Una de les millors cartes dels lectors que he llegit en tota la meva vida (apareguda ahir a La Vanguardia). El senyor Rius i Daví planteja en unes poques línees una visió sobre aquest riu que potser estaria bé escoltar abans d'emmerdar-nos en tot aquest sarau del transvassament del Roina, el riu més estimat pels Convergents d'arreu del país:


El Roine

EUGENI RIUS I DAVÍ -Granollers

"Més enllà de la prohibició decretada l´estiu del 2003 per les autoritats franceses competents de destinar peix del Roine al consum humà de manera indefinida, qualsevol lleugeresa a l´hora de fixar la nostra subsistència a aquesta aigua és del tot temerària. Cara i temerària, a banda que el mes d´octubre no la podem tenir aquí ni via TGV. I és que entre Chambéry i Avinyó, hi ha cinc centrals nuclears. En total, 15 reactors. Una de tèrmica a Lió. Explotacions d´urani, sal, caolí, fluorita, plom, zenc i plata al llarg del seu recorregut. Total, podrien filtrar tota l´aigua al cementiri de residus industrials i nuclears de Narbona (res a veure amb la ministra). Per tot això i més, en companyia del Po, el Roine està considerat el focus més gran de contaminació del Mediterrani. Les concentracions de policlorur de bifenil (PCB), un contaminant orgànic persistent, van en augment. La infertilitat, els defectes en el desenvolupament i el càncer són tres de les virtuts d´aquesta aigua miraculosa. Dels francesos, tampoc en podem esperar res de gratuït.


Música, quina música?

ESCENA 1
Estudi d'una emissora de ràdio. Asseguts a la taula, el Presentador del programa i un Actor famós, que presenta la seva darrera pel·lícula. El to dels dos personatges hauria de ser palesament declamatiu per fer entendre que, malgrat la buidor de l'escenari, l'ego dels dos no deixaria lloc per res més a la sala.

PRESENTADOR: Ha, ha, ha... I digues... Tinc entès que el rodatge no va ser bufar i fer ampolles...

ACTOR: I tant! De fet van passar coses molt estranyes. Dos dies abans d'acabar el rodatge...

PRESENTADOR: Espera, espera. Marc! [adreçant-se al tècnic del control de so, fora d'escena.] Posa'm una musiqueta de fons, alguna cosa de misteri, si us plau. Així ens ambientarem molt millor. [Sona "Una nit a la muntanya pelada", de Mussorgsky/Rimsky-Korsakov. Ara dirigint-se a l'Actor:] Digues, digues, perdona...

ACTOR: Doncs això, dos dies abans d'acabar el rodatge...

(Mentre es pronuncia la darrera frase, la il·luminació va disminuint gradualment, mentre puja el volum de "Una nit a la muntanya pelada". A les fosques i durant uns instants, aquesta peça es barreja amb una música de tipus circense, lleugera i còmica. La peça clàssica marxa poc a poc i queda només la musica de circ durant uns instants a tot volum, fins que torna a marxar gradualment. )

ESCENA 2
El mateix estudi de ràdio, el mateix Presentador. Ara l'entrevistat, però, és un Cantant de pop famós que presenta el seu darrer disc. De fons sonen les cançons d'aquest disc. El Presentador fa la indicació al control de so (fora d'escena) perquè abaixin el volum. Caldria mostrar en el Cantant una certa petul·lància que denoti que posseeix més autoestima que talent.

PRESENTADOR: I com trobes la inspiració? En què t'inspires?

CANTANT: Jo no crec en la inspiració, sinó en el treball diari. La inspiració no ve perquè sí, sinó pel treball. Procuro que, quan vingui la inspiració, em trobi treballant.

PRESENTADOR: I com és una "jornada laboral" per tu?

CANTANT: La meva jornada laboral [riu] comença molt d'hora, cap a les vuit del matí...

PRESENTADOR: Unes hores insòlites per un músic...

CANTANT: Sí [riu]... I just després d'esmorzar em tanco a l'estudi a compondre, fins l'hora de dinar...

PRESENTADOR: Pels crèdits podem observar que t'has envoltat de grans músics, com ara en Pepet, en Lluiset...

CANTANT: Sí, de bon principi tenia ja decidit comptar amb la col·laboració d'amics. Perquè, a banda de ser uns músics extraordinaris, ens uneix una estreta amistat de fa molts anys... A tots els va semblar molt engrescadora la idea de col·laborar al disc, i sense ells i les seves aportacions el disc no hauria sortit tan rodó.

(El mateix que a l'Escena 1, la il·luminació fon a negre i puja el volum de la cançó del nou disc que sonava de fons, però ara es comença a barrejar amb "Una nit a la muntanya pelada", fins que només queda aquesta a tot volum.)
10.4.08

Bab' Aziz

Ara que parlem d'una terra com el Tíbet, on l'espiritualitat més elevada es barreja amb la realitat política més barroera, aprofito per comentar aquesta pel·lícula (al Renoir Floridablanca, no durarà dos dies), rodada en gran part a l'Iran, centre ara de totes les mirades en política internacional. Hi vaig entrar amb una mica de recel, però en vaig sortir francament impactat.

L'argument és senzill: un vell dervix cec i la seva néta viatgen pel desert per participar en una reunió de sufis que se celebra cada 30 anys. El lloc de la reunió és desconegut: per arribar-hi cal guiar-se pel cor. Per aquells que detesteu tot allò que faci olor a new age, us diré que la colla new age difícilment entendrà res d'aquesta pel·lícula amb els seus reduïts esquemes de llibre d'autoajuda. Aquesta pel·ícula no fa olor new age, sinó que desprèn el suau perfum del sufisme, l'amor de l'Amic i l'Amat.

I és que el director, Nacer Khemir, afirma que la funció d'aquesta pel·lícula és política. Vol mostrar el cantó més místic i delicat del món islàmic, el sufisme, per defensar la seva cultura de la calúmnia i barbàrie de què és objecte sota el pretext d'un suposat xoc de civilitzacions, el terrorisme yihadista i altres aberracions.

Aquesta és l'explicació de la ressenya, però no ens enganya pas, perquè amaga molt més. Als crèdits finals descobrim que se sustenta en moltes ocasions de les paraules dels més grans autors del sufisme: Jalaluddin Rumi (coetani de Ramon Llull, fundador dels mevlevi o dervixos giròvags; l'any passat Turquia en va celebrar l'any commemoratiu), Farid Uddin Attar o Ibn Al-Arabi (considerat el més gran dels mestres, pilar de l'Islam; sorprèn descobrir que era originari de Múrcia, però no li dedicaran pas mai un any commemoratiu a Espanya).

Contes, faules, al·legories, frases d'ensenyament amb incomptables capes de significats, subtils enganys als quals el director sotmet l'espectador (per treure a la superfície els nostres condicionaments, potser?). Allò que em va trastocar no van ser les evocadores imatges del desert, ni la impecable fotografia, ni la sensacional banda sonora. Alguna cosa em va passar pel cap però no en vaig ser conscient, com una esgarrifança al clatell. La tornaré a veure.

PS - Compareu als diccionaris i enciclopèdies de qualsevol idioma les definicions de dervix (derviche, darvish) i sufi (sufí, soufi). Quedareu ben sorpresos de les discrepàncies o del to pejoratiu.
8.4.08

Oportunisme artístic

Llegint un gratuït d'ahir (en la meva línia) em trobo, no en la secció de cultura, que és on correspondria, si no en la cinquena pàgina (sota el nom de Barcelona, envoltada de notícies com "Irregularidad laboral en el Opium Mar" o "TMB y los sindicatos vuelven a negociar"), una notícia que diu que la tibetana Dechen Shak-Dagsay actua a Barcelona.

Poden passar dues coses:
1. Que sigui una gran cantant (perquè ella canta) i un es pregunta: perquè no l'han portada abans?
2 i la més probable. Que no ho sigui i un es pregunta: perquè la porten?

Entenc que el tema del Tíbet salti a la palestra a nivell de notícia internacional. Em solidaritzo amb el tema i tot el que volgueu. Però que de sobte qualsevol cosa amb olor tibetà hagi de ser adorable és quelcom que se m'escapa. La Dechen viu a Suïssa des dels tres anys. Em jugo un ou a que parla millor l'alemany que el tibetà. Però vesteix amb robes tibetanes i ven una música, segons ella, amb caire tibetà.

Amb el Tíbet està passant lo que amb Palestina. Venen mocadors palestins al Zara i, d'aquí als Jocs Olímpics de Pekín, vés a saber si vendran abrics tibetans també.

L'oportunisme està bé fins a cert punt. Però quan hi ha gent morint per una causa i aquí el què fem és anar a concerts de cantants tibetanes i portar mocadors palestins del Zara made in Pakistan, no sé a qui volem enganyar però mentim molt malament.

Nota: El que es denomina comunment com a "Tíbet" abarca a més de la regió autònoma del Tíbet, d'altres regions xineses. La població és insignificant en comparació amb la Xina (deuen ser un total d'uns 10 milions de persones, xifra més imaginària que contrastada), però l'extensió de la zona abarca el 25% del total de la República Popular Xinesa. Entre el 90 i el 95% de l'aigua potable xinesa prové del Tíbet.

Avui dia la major part de les empreses, siguin petites o grans, estan en mans de xinesos que, diguem-ne, el què fan és vendre als tibetans el pa que ha estat elaborat en la seva totalitat per tibetans.

El Dalai Lama té prohibit l'accés al Tíbet.
3.4.08

Lloros de repetició

Trobo fascinants els lloros que xerren i imiten sons. (En dic lloros perquè no sé si són papagais, cacatues o si hi ha cap espècie en concret que tingui l'habilitat; els ornitòlegs són benvinguts a compartir els seus coneixements.) Al carrer de sota de casa meva n’hi ha un que xiula com un humà, imita sons d’altres ocells i diu “Ala Madrid” i altres paraules intel•ligibles. En la poca estona que trigues a fer el carrer a peu et desplega un repertori impressionant.

A l’escala de casa meva també n’hi ha un altre. Té un ampli repertori de xiulets i crida “Aaaana” de tant en tant. Tot i que aquest és més limitat, l’altre dia va fer una cosa que em va sorprendre i em va fer rumiar. Quan sortia de casa, li vaig sentir fer “pip pip pip piiiip”, els senyals horaris de la ràdio. Em vaig adonar que el pobre no pot destriar allò que vol imitar o no. I que qui suposadament "l'ensenya" no fa altra cosa que repetir incansablement un so que la bèstia acaba adoptant per insistència. Simplement interioritza allò que li crida l'atenció, tant si prové de l'Ana, la seva mestressa, com del carrer o de la ràdio.

A la ràdio, per cert, La Vanguardia anuncia els seus dossiers especials (publicacions monogràfiques extraordinàries) tot dient-nos que ens ofereixen anàlisis i articles a fons “perquè tinguem una opinió formada”, diu la falca. Per què hauria de tenir una opinió de tot en primera instància? Qui ha dit que tenir opinió és un accessori absolutament indispensable en una persona civilitzada i informada? Hem d’opinar, jutjar, prejutjar, suposar de tot per ser respectats per les nostres idees? D'opinions n'hi ha tants com culs, diu l'adagi anglès, i nosaltres diem que tants caps, tants barrets. Jo també tinc opinions, però no em considero tan savi per aspirar a tenir un parer per a tot, i sovint m'obligo a suspendre el judici, no per mandra, sinó perquè formar-me una opinió sobre una cosa no acostuma a resultar-me útil i de vegades em sembla perniciós.

Si, finalment, optem per “formar-nos una opinió”, sovint no fem més que agafar-ne una de préstec, dels mitjans de comunicació, adaptar-la al nostre llenguatge i als nostres esquemes mentals i abocar-la tan bon punt en tinguem l’ocasió. Segons el grau d’immersió que experimentem en els mitjans de comunicació, el procés de captar una línia editorial, interioritzar-la i emetre-la a la nostra manera acaba resultant una feina repetitiva, automàtica i inconscient, i potser acabem dient coses que ja no sabem què volen dir.

No m’estranyaria, doncs, que pugés a un taxi algun dia i sentís dir al taxista, un cop s’ha cagat en la immigració, la inseguretat ciutadana i el governant de torn: “pip pip pip piiiiip”, com el lloro que tinc de veï. Me l’imagino que continua xerrant sense adonar-se de res...