3.4.08

Lloros de repetició

Trobo fascinants els lloros que xerren i imiten sons. (En dic lloros perquè no sé si són papagais, cacatues o si hi ha cap espècie en concret que tingui l'habilitat; els ornitòlegs són benvinguts a compartir els seus coneixements.) Al carrer de sota de casa meva n’hi ha un que xiula com un humà, imita sons d’altres ocells i diu “Ala Madrid” i altres paraules intel•ligibles. En la poca estona que trigues a fer el carrer a peu et desplega un repertori impressionant.

A l’escala de casa meva també n’hi ha un altre. Té un ampli repertori de xiulets i crida “Aaaana” de tant en tant. Tot i que aquest és més limitat, l’altre dia va fer una cosa que em va sorprendre i em va fer rumiar. Quan sortia de casa, li vaig sentir fer “pip pip pip piiiip”, els senyals horaris de la ràdio. Em vaig adonar que el pobre no pot destriar allò que vol imitar o no. I que qui suposadament "l'ensenya" no fa altra cosa que repetir incansablement un so que la bèstia acaba adoptant per insistència. Simplement interioritza allò que li crida l'atenció, tant si prové de l'Ana, la seva mestressa, com del carrer o de la ràdio.

A la ràdio, per cert, La Vanguardia anuncia els seus dossiers especials (publicacions monogràfiques extraordinàries) tot dient-nos que ens ofereixen anàlisis i articles a fons “perquè tinguem una opinió formada”, diu la falca. Per què hauria de tenir una opinió de tot en primera instància? Qui ha dit que tenir opinió és un accessori absolutament indispensable en una persona civilitzada i informada? Hem d’opinar, jutjar, prejutjar, suposar de tot per ser respectats per les nostres idees? D'opinions n'hi ha tants com culs, diu l'adagi anglès, i nosaltres diem que tants caps, tants barrets. Jo també tinc opinions, però no em considero tan savi per aspirar a tenir un parer per a tot, i sovint m'obligo a suspendre el judici, no per mandra, sinó perquè formar-me una opinió sobre una cosa no acostuma a resultar-me útil i de vegades em sembla perniciós.

Si, finalment, optem per “formar-nos una opinió”, sovint no fem més que agafar-ne una de préstec, dels mitjans de comunicació, adaptar-la al nostre llenguatge i als nostres esquemes mentals i abocar-la tan bon punt en tinguem l’ocasió. Segons el grau d’immersió que experimentem en els mitjans de comunicació, el procés de captar una línia editorial, interioritzar-la i emetre-la a la nostra manera acaba resultant una feina repetitiva, automàtica i inconscient, i potser acabem dient coses que ja no sabem què volen dir.

No m’estranyaria, doncs, que pugés a un taxi algun dia i sentís dir al taxista, un cop s’ha cagat en la immigració, la inseguretat ciutadana i el governant de torn: “pip pip pip piiiiip”, com el lloro que tinc de veï. Me l’imagino que continua xerrant sense adonar-se de res...

6 comentaris:

Manji ha dit...

Jo en tinc un a casa. Canta l'himne del barça i tot el que pilla del meu pare. Te una fixació per la seva veu. També imita a les meves germanes i a ma mare. Es un putu crack.

La espècie que mes facilitat té (o la més comú avui en dia) es el Yaco, que es un lloro gris amb el cap blanc i la cua vermella. Valen una pasta (al voltant de 600 euros) i viuen casi tant com una persona.

Respecte al comentari, totalment d'acord. No dic la majoria de la gent, pero sí que la majoria dels coneguts amb qui tinc contacte (que no amics) reprodueixen el que han sentit a la tele o a la radio aquell mateix dia en qualsevol conversa informal. Segons com, fan enveja. Amb lo fàcil que seria poder creure tot el que sentim i deixar de veure ombres (massa reals) a tot arreu.

Jordi ha dit...

Hahahahahaha

Quan he vist l'entrada, he pensat: "segur que el Diaz treu el bitxo aquell cantaor que té a casa (o la selva)". Al número de març del NationalGeographic surt un article sobre memòria, aprenentatge, etc dels animals i em vaig quedar ben sorprés de que no són taaaan diferents als humans....

I bé, ja ho diuen, els diaris "creen opinió", que ve a ser el mateix que "creen alarma social" o "creen tabús" o "creen prejudicis" (el tema immigració és un gran exemple). De vegades si que ho penses que som ents que traguen amb el que diuen la resta de gent...

Per cert, el teu barri és un festival, un circ estàtic, rafel, sempre ho he pensat

fEl! ha dit...

Ostres, jo vull conèixer aquest exemplar! La veritat és que, conyes apart, em deixen molt flipat...

Jordi, si vols que faci cròniques del barri només m'ho has de dir... ;-)

Manji ha dit...

El que estaria força be (i faria molta por) es que el lloro imités a aquest bon home, ¿cantant? de Moonchild:

http://www.youtube.com/watch?v=qPsXRiV6yo4

23 ha dit...

Vaig llegir que hi ha una espècie de lloro africà que, per tal d'impressionar a les femelles, imita els sorolls més extranys que pugui.

Sembla ser que triunfava un exemplar en concret, que imitava el soroll de les càmeres fotogràfiques.

Ara amb les càmeres digitals és una pena perquè aquesta estratègia deu haver quedat impossibilitada. Això sí, segur que més d'un sap fer el [i]Nokia tune[/i].

Jordi ha dit...

Mike Patton si que és un lloro..però de Cthulhu! Quin tarat....

Jo si tingues un lloro li faria aprendre tots els discursos de Montilla (inclosa la versió Sergi Mas) i el presentaria al Parlament (Animals al Parlament!). En realitat, no són gaire diferents: hi ha una colla d'experts que li redacten tot i després li tradueixen al català i li fan aprendre de memòria, com quan viatges i t'aprens les tres o quatre frases imprescindibles per parlar amb els indigenes. El dia que li apareguin plomes verdes ja ho veureu clar...

Sóc un visionari.