18.4.08

Quan tot encaixa


La música són matemàtiques? Un dia parlàvem que aquesta era una afirmació amb què tanta gent es consola per suplir la seva ignorància absoluta en ciències.

Al principi em va enlluernar l'afirmació, després la vaig corroborar amb els quatre coneixements que vaig adquirir, però amb el temps he descobert que la música no són matemàtiques.

Els sudokus són matemàtiques? Si algú afirma rotundament que sí, és perquè pateix vertígen d'enfrontar-se a un passatemps basat en números. Així som avui dia: a alguns els fa vertígen la lletra impresa, a d'altres ensumar números. Si diem que tot el que tingui números són matemàtiques, igual pensem que qualsevol soroll és música. Les matemàtiques s'ocupen de sistemes i problemes moltíssim més complexos que els que ocupa la música, que no arribo a imaginar. Tot són matemàtiques, diran alguns. I tant, com tot és química, tot és física... I tot pot ser música.

No, els sudokus són pura lògica, la música és lògica, no traiem les coses de lloc. Els principis fonamentals de la música són lògica pura, entent lògica com un sistema que encaixa perfectament te'l miris per on te'l miris. (Bé, potser no tant, però potser hauriem d'entrar en principis d'acústica: sabíeu que la "quinta justa", mètode pel qual s'afinen els pianos, no és "justa"? Si fos justa seria dissonant, perquè la disposició de les nostres notes no representa exactament l'espectre de freqüències de l'octava.)

Doncs bé, aquests dies he estat estudiant el sistema modal. Els modes són les diferents escales que deriven d'unes determinades disposicions del intervals (és a dir, la distància entre notes: l'espai entre un Do i un Re, per exemple, és un interval). Els modes venen de l'antiga Grècia, i és que els grecs, com els americans avui dia, s'atribuïen la invenció de tot, tot i que hi ha indicis que els sumeris ja disposaven d'un sistema musical heptatònic (si ells ja coneixien la cervesa, quina altra cosa podem esperar?). Tenim els modes Jònic, Dòric, Frigi Lidi, Mixolidi, Eòlic i Locri, una ordenació i unes denominacions que ens arriben de l'Edat Mitjana.

T'aprens els intervals, desenvolupes els acords que t'ofereixen les escales, comences a relacionar les unes amb les altres... Total, que estudiant i tocant (sense experiència no hi ha constatació), de sobte cau el vel, i quedes parat de com quadra tot al seu lloc. Et planteges problemes teòrics, els resols i observes impressionat com tot és a lloc:

"Una peça en Do menor alterna entre el Do menor i el Sol major. Trobo que el Sol major amb la cinquena augmentada sonaria molt bé, però segurament m'obliga a canviar de matís o escala. Fent servir una escala Dòrica amb el Do menor, quina altra escala puc fer servir al Sol major, ara augmentat? Si tenim en compte que la cinquena augmentada del Sol correspon a la setena major del Do, vol dir que hem canviat a un mode harmònic (setena alterada), per tant l'escala emprada serà una Menor Harmònica en Do o una Mixolídia en Sol (amb sisena bemoll, que és el mateix que dir cinquena augmentada, però hem de dir sisena bemoll perquè en aquesta escala ja hi ha una cinquena justa), que són dos noms per a la mateixa escala."

Aquí ho enrevesso deliberadament perquè s'entengui el garbuix mental que duc a sobre. Però, de sobte, aquest galimaties cobra sentit i et quedes com si haguessis vist la llum. Per què no m'havia passat abans? Perquè, com amb els problemes de mates de l'institut, no aconseguia mantenir la calma i desfer el cabdell poc a poc, i la quantitat d'angles des dels quals podia veure el mateix problema em despistaven més que em dirigien en la direcció correcta.

És llarg d'explicar i no en sabria, perquè tan aviat ho veig clar com em quedo en la més profunda perplexitat. Arribo a pensar que per a un profà de la música pot ser fins i tot estimulant estudiar harmonia. És com examinar com està fet el motor d'un cotxe: potser no en sabrem construir un, però l'estupefacció que ens causa veure com cada peça encaixa i fa la seva funció és prou recompensa. Ajuda a mantenir el cervell sa (ara que fins i tot ens diuen que exercitem el cervell) i de tant en tant tens una il·luminació, amb aires místics, impagable (que més gent assoleix a través de la ciència que de la filosofia, per cert).

D'art, ja en parlarem un altre dia.

1 comentaris:

Jordi ha dit...

Ai! Si, si, deu ser apassionant. Però jo no li he troba el què mai. M'agobia una mica tot això. Suposo que és una revelació o il·luminació més tirant a la resolució d'un problema de matemàtiques o de lògica (p i no q) i no sé si és el que busco quan toco...encara que també potser una excusa barata per justificar la meva ineptitud a aprendre els conceptes mínims d'harmonia...hehehehehehe

escala lidia!