31.5.08

EL PENJOLL
(crossover blocaire)

Taipei, gener del 2003

El contacte diari amb la llengua xinesa, i especialment amb l'escriptura, em va recordar un episodi passat que va girar al voltant d'un caràcter xinès.

Fa uns quants anys, potser objectivament més que els que percebo, una noia amb qui aleshores sortia em va regalar un penjoll en forma de medalla. El disc, lacat en negre, contenia un caràcter xinès de color vermell. Més per curiositat que per desconfiança, perquè ella tot just havia tornat dels campaments cristians de Taizé i suposava que m'hi devia comprar el penjoll empesa per un radiant amor ecumènic pel proïsme, li vaig demanar què volia dir aquell caràcter. "Confiança", va respondre, i em vaig emocionar davant d'aquella ferma aposta per la nostra jove i atabalada relació. Allò que ella no m'havia pogut dir obertament, algú altre ho havia gravat en aquell tros de metall a mode de declaració de principis.

Però el llenguatge s'exposa a l'equívoc constantment, i el xinès, per més que no el coneguéssim, no se n'escapava. Els companys de la facultat que tot just començaven a estudiar xinès confirmaren que aquell signe bé podia voler dir confiança, però m'avisaven que també podia voler dir carta. Lluny de deixar-me endur per la petita decepció, em vaig dir que una carta era en certa manera una forma de dipositar la confiança en l'altra persona. Que mai no hem pensat què podia passar si aquella carta arribava al destinatari inapropiat? O que passaria si el destinatari traïa la nostra confiança i deixava llegir la carta a qui no tocava? Aquest nou gir em va fer apreciar més aquella medalleta, perquè amb aquest nou significat els conceptes de confiança i de relació entre dues persones lligaven a la perfecció.

I novament, el llenguatge (sí, també el xinès) s'exposa a manipulacions, perversions o malinterpretacions. D'entrada, per confiança havia entès fidelitat. Posem que ella, arribat el moment, m'hagués dit secament: "t'ho dic amb tota confiança, t'estic posant les banyes". Sona estrany, però seria contradictori? També podria dir: "t'ho diré amb franquesa, et faig el salt". Ésser franc vol dir ésser fidel? Tenir confiança en algú vol dir necessàriament esperar-ne la fidelitat? Més aviat confiar en algú és esperar que faci allò que faci que creiem que ha de fer. I la veritat és que va arribar un moment en què esperava que em tornés a plantar les banyes, més que res perquè entenia la seva manera de ser i entenia que aquell era el següent pas. Segons aquesta definició de confiança, doncs, jo estava confiant en ella, però confiava que no em fos fidel.

Deixant de banda el cinisme, no cal dir que tot allò em va fer mal i, en acabat, vaig desar fotos i d'altres andròmines que ella m'havia regalat en un sobre amb tanca adhesiva. També hi vaig entaforar el penjoll, però tot i tenir-lo amagat i precintat, recordava vivament aquell caràcter, i durant els primers temps posteriors al trencament, l'evocava amargament i el convertia en el centre de l'escarni i la hipocresia de què jo havia estat objecte. "Quines penques que té", pensava sovint. Gràcies a aquell penjoll, jo havia estat fidel més per militància que no pas per pur convenciment. Potser aquest era el veritable significat del penjoll; potser ella confiava que jo continuaria essen el noi ferm i lleial tal com m'hi vaig presentar per primer cop.

Anys després, a Taipei, vaig redescobrir aquell caràcter xinès enmig d'un garbuix de pals i ratlletes. El primer cop que el vaig identificar, no sé si al rètol d'una botiga, el cap se me'n va anar enrere en el temps tan vivament com un flaixback de pel·lícula. Passats uns dies i havent-lo vist pertot, vaig tenir prou coratge i motius per demanar a un taiwanès què volia dir.

El noi va moure el cap indecís amb la resposta. Vaig provar d'ajudar-lo: "vol dir 'confiança', oi?" i ell va assentir a desgrat. Aleshores em va explicar que aquell caràcter, xin, volia dir moltes coses, que tot depenia dels altres caràcters que l'acompanyessin. Podia voler dir 'confiança', 'carta', 'trust', el terme financer (és clar que això vol dir 'confiança' en anglès), 'comunicació'... De fet a les botigues de telefonia mòbil trobaves sempre aquest caràcter en alguna banda del rètol.

Vaig restar pensatiu i un pèl avergonyit per la simplicitat del meu plantejament. Se'm va fer palesa una cosa que ja sabia però que volia que fos una excepció en el meu cas: que una paraula sola no té cap significat, que no és més que una peça que encaixa amb d'altres per formar una idea. Una paraula sola, perquè tingui significat, ha d'anar unida a una expressió, a un moment, a la intenció de qui l'articula. Tota sola és una criatura òrfena i buida. Buida com un mot brodat en una samarreta, en un jersei d'esport, en un bolso de moda. El llegim, l'entenem però no el comprenem, no sabem què hi fa, fins i tot destorba. Què hauria de tenir de diferent un caràcter xinès, a banda de la seva bellesa estètica i de l'admirable espontaneïtat del traç? És també, al cap i a la fi, un gargot buit, una paraula sense amo que li insufli un significat.


[Dic crossover perquè la realitat taiwanesa vista des dels ulls d'un català és avui competència merescuda d'un altre bloc, Un cel ple de brases.]
29.5.08

I si no està satisfet, li retornem... la seva llibertat de credo



Nosaltres Marxem, un col·lectiu de Sants (www.nosaltresmarxem.cat) ha posat en marxa una apostasia col·lectiva. Publiquen un manifest amb les raons que els mouen a promoure l'apostasia i ofereixen informació sobre com dur a terme el tràmit, la qual cosa inclou un imprès per al "comunicat de defecció formal (apostasia)". L'apostasia, a banda de l'objectiu més espiritual de marcar el trencament amb la confessió, també implica l'eliminació de les dades personals del sol·licitant dels registres de l'església, com si es tractés d'una empresa com qualsevol altra.

No ens enganyem, donar-se de baixa de l'església catòlica (per als no iniciats en aquests termes, s'anomena apostatar) és més difícil que canviar de companyia telefònica. Com a l'hora d'instal·lar un programa, en què tens algunes caselles preseleccionades, la confessió catòlica ens ve predeterminada, de sèrie, preinstal·lada o com en vulgueu dir. S'ha d'omplir un imprès i després mantens una reunió amb un representant de la diòcesi que vol saber els motius de la teva decisió i, si s'escau, rebatre'ls. No sé si això encara serà així amb una apostasia massiva com la que propugna aquest col·lectiu.

Tampoc no és que haguem de considerar l'adhesió a una confessió com qui compra un servei i n'espera satisfaccions immediates. Aquesta no és la idea; si tenim en l'àmbit espiritual una visió tan materialista, val més que pleguem. Però quan la jerarquia catòlica fa el que fa, l'apostasia, lluny de ser un acte d'afirmació personal (jo ja fa temps que vaig definir la meva posició al respecte, sense haver de recórrer a paperassa), esdevé un vot de càstig. Una resposta perfecta a una gent que ha abusat massa de les promeses de premis i les amenaces de càstigs.

Comptat i debatut, el més coherent que podem fer és donar-nos de baixa de l'església i acte seguit fer-nos la tarja del Caprabo.
27.5.08

Què està passant a Ascó?


Dilluns vinent a la Casa Elizalde de Barcelona, tindrà lloc una xerrada que no us podeu perdre per res del món si teniu un mínim interés per la vostra vida. Porta per títol "Què està passant veritablement a Ascó?" i intervindran Pep Puig (gurú dels moviments antinuclears d'aquestes terres), Jaume Morrón, (Ecologistes en Acció) i Carlos Bravo (Greenpeace). Gent molt vàlida i amb extensos coneixements que de ben segur deixaran les coses ben clares sobre l'escàndol d'Ascó i de les nuclears a Espanya.
Potser trobeu a faltar opinions contràries però per això ja teniu tota la premsa, ràdio, televisió, els axiomes energètics i els tertulians de les nou del matí.
26.5.08

Modestos indicis de la misèria del capitalisme (3): "Feiern macht frei"

Aquest cap de setmana vaig anar de festa al Razzmatazz, per circumstàncies variades que no vénen al cas. La primera prova a passar és la cua, que sembla inacabable i que està flanquejada per sòlides tanques i guàrdies de seguretat amb actituds pseudocriminals. La longitud de les tanques em recorda una explotació ramadera industrial, però no sé si és per munyir-nos o escorxar-nos. Quan arribi a l'entrada (15 euros) veuré que era per munyir-nos. Els meus companys de cua accidentals van força beguts, riuen mentre juguen o s'ensenyen el mòbil, salten d'un tema a un altre de forma inconnexa. Vesteixen casual street wear o qualsevol denominació igualment vàcua. Me'ls imagino en una entrevista en un d'aquells programes de "tendències" a la tele.

Abans d'arribar a a l'entrada se't pot cridar l'atenció -o directament pots ser increpat- quatre o cinc vegades, sense que vegis la raó d'un comportament propi de caserna militar. Sincerament, crec que és un tàctica perquè entris a la sala tou, humiliat i sotmès. Aquesta humiliació constant és invisible però finalment palpable, com al fina pluja que cau mentre sóc a la cua. Hi estem acostumats: a la feina et fan el favor de donar-te feina, al carrer el policia et mira de reüll malcarat mentre es palpa amb la llengua restes de menjar a les dents, el venedor de diaris et perdona la vida quan et dona l'últim exemplar, l'encarregada del bar et respon "què?" de mala gana i amb un rictus de fàstic quan no entèn que vols un tallat.

Després de pagar l'entrada abusiva (i ser gairebé empès a dins per un guàrdia de seguretat que l'únic objectiu que té a la vida és que no et quedis al vestíbul de la guixeta) accedeixo a l'interior. Davant meu, una noieta, d'aquelles que ara porten el serrell llarg pentinat de costat i una samarreta d'una marca italiana anomenada Ramones, o això es pensa ella, només entrar a la sala arrenca a fer saltironets com manen els cànons del pop naïf britànic que sona en aquell moment. Mirant-me-la, jo, que fa estona que sento la música, penso en el poder de l'autosuggestió.

El Razzmatazz és un lloc molt gran, amb moltes sales i molta gent. Una munió de gent puja i baixa sense parar les escales que duen a les altres sales, com qui duu un destí concret. Penso en animals de laboratori i sofisticadíssimes gàbies. A la sala central, en la foscor es veuen les lluentors dels mòbils. La gent que ha quedat a dins es busca, s'envia missatgets o simplement passa l'estona amb l'aparell. Als lavabos veuré gent enviant missatgets mentre pixa, com una mena d'executius estressats de festa.

A l'escenari està abaixat el teló, però una projecció alterna diapositives i animacions per acompanyar la música amb la publicitat. ¡Publicitat! Ja sortim de festa amb la tele. Les diapositives són per justificar la publicitat, o a l'inrevès? Si a l'estiu baixes al carrer amb una cadireta a prendre la fresca es considerarà invasió de l'espai públic (quin oxímoron), en el cas de la publicitat, cercar nous suports comunicatius.

Al cap d'una estona, s'aixeca el teló i actua un grup britànic tallat al patró: tocant un pop enganxós i estupiditzant, un cantant esprimatxat i rosset pentinat de costat es mou frenèticament colpejant una pandereta. Tot i no conèixer la banda, la gent embogeix. A les tarimes la gent saltironeja i mou el cap a banda i banda amb el mòvil a la mà. Tot plegat té un aire fresc i desenfadat, d'anunci de telefonia mòvil. Toquen mitja hora i es fan fonedissos.

Després, la debacle: gent vomitant-se a sobre i pixant per les cantonades, intentant enfocar per veure l'hora al mòbil de darrera generació. En aquestes hores, els reporters dels programes de tendències ja no hi són (potser els dels telenotícies tremendistes sí). En aquest estadi, experimentem una sensació d'estranya llibertat: som immunes a l'humiliació i al menyspreu, tant propi com aliè, encara que ens xiulin les oïdes i les cames ens facin figa. Trigarem a emergir de la inconsciència, però quan ho fem, ja hi haurem tirat prou terra pel mig.
20.5.08

Modestos indicis de la misèria del capitalisme (2)

Fa un parell de setmanes que observo un curiosa tendència: tot-terrenys bruts. Quina novetat, direu, la ciutat en va plena, de cotxes bruts on algú ha escrit amb el dit al vidre de darrera "Lávalo, guarro" (amb ortografies més o menys creatives). La diferència és que aquests 4x4 estan bruts d'esquitxades de fang. Això sí que us suggereix una altra cosa, oi?

Doncs sí, darrerament veig tot-terrenys els propietaris dels quals es fan el ronso a l'hora de netejar-los. Ahir en vaig veure un d'esplèndid, esquitxat d'un fang argilós fins al sostre, les finestretes del seient de darrere tapades fins dalt de merda! Renoi, aquest devia entrar al gual (no el territori de depredació de la grua municipal, sinó que aquí s'entèn el pas practicable d'un rierol) cridant Banzai! Segur que el propietari, en mirar-se el cotxe des de fora un cop a casa, es devia sentir una mena de Jackson Pollock: "Aquesta m'ha quedat realment bé, fluïda, dinàmica, expressiva". La meva enhorabona als artistes.

I com aquest, n'he vist força d'altres. Fins i tot he vist una moto BMW amb ànsies de rally París-Dakar, amb una pasterada de fang sec tan grossa als baixos que em costa creure que pugui tornar a accionar el cavallet. I així s'hi va estar dues setmanes.

És curiós, un propietari que sens dubte esbroncaria el grupet d'adolescents que la fan petar al carrer repenjats contra la seva preuada possessió, triga a corregir un situació més perjudicial per al bon estat d'un vehicle com és el fang sec. Per tant, cal llegir-hi una intenció. Amb això sembla que ens vulgui dir: "Sí, ja ho sé, els tot-terrenys estan de moda, però la majoria són una colla d'esnobs que el fan servir per anar de casa a la feina i de la feina a casa. Jo, en canvi, tinc esperit aventurer i m'agrada obrir nous camins".

Abandonat el missatge tradicional dels anuncis d'aquesta mena de ferralla, vagament al·legòric a la virilitat i la potència sexual, hem interioritzat un missatge nou, que ens diu que el món encara no està del tot asfaltat (ja falta menys, tranquils) i que aquests vehicles serveixen per a proporcionar experiències i satisfer les nostres ànsies expansives, a més a més d'oferir als nostres fills uns records d'infància excepcionals. Ens llancem, doncs, a cercar terreny inexplorat, sentint-nos com pioners que obrim a cop de parafangs un nou camí. I com aquest món és així, no n'hi ha prou amb viure les experiències de forma aproximada a com ens les venen als anuncis, sinó que les hem de demostrar. L'esquitxada al cotxe esdevé, doncs, una prova de la nostra proesa. Una prova, dic? No, l'esquitxada assoleix la categoria d'un trofeu de cacera!

De sobte m'envaeix una estranya tristesa. A tot arreu i amb el suport de qualsevol mena de producte al nostre abast, autoengany i compensacions mentals.

Modestos indicis de la misèria del capitalisme (1)

Compro una safateta de dàtils. Als dàtils, un aliment humil però responsable de salvar infinitat de vides en la història de la humanitat, m'hi he afeccionat en aquests darrers temps. Els trobo molt gustosos, són energètics i, com les nous, després de menjar-ne sembla que de sobte el cervell et rutlli millor després d'unes hores de feixuga feina intel·lectual.

La safata de dàtils en qüestió és de poliestirè i fa uns 22 cm de llarg i uns 6 d'ample. Em sobta el gruix excessiu de la safata, calculo que d'uns 0,5 cm, per la quantitat de dàtils que conté (200 g de pes net, llegeixo a l'etiqueta). Constatada aquesta impressió, esquinço la pel·lícula de plàstic que cobreix els dàtils a la safata, en caço un i me'l menjo. Que dolç, penso, massa dolç, de fet. Això sembla ensucrat. Em miro l'etiqueta. Dalt de tot hi ha un dibuixet pueril d'una mena d'oasi amb vagues palmeres datileres. Molt rebé, ja estem ambientats al desert, penso. Llegeixo tot seguit:

"Dátiles con hueso acondicionados"

Condicionats? Què vol dir això? Que els han netejat i posat en una safata de plàstic? Provo d'obtenir-ne més indicis. A la següent ratlla diu:

"Ingredientes: Dátiles, jarabe de glucosa, y conservante E-202"

Estic de pega, penso, me'ls han ensucrat! Mira que m'agraden un pèl secots, els dàtils. Però aquests ja me'ls han almivarat. Deu ser per això que en diuen "acondicionados"? Per culpa de gent com aquesta, no tenim ni punyetera idea de quin gust té un dàtil al natural, ni cap altra cosa, la veritat. A sota hi consta la varietat: "Deglet nour, Categoría I". N'he tastat tants d'aquesta varietat, i tant diferents! Un cop en vaig comprar uns que eren deliciosos, tant que els últims se'm van començar a florir, perquè no tenien ni sucre ni conservants, els millors que he tastat en molt de temps, i no venien en safata de poliestirè.

En fi, ara tenim dàtils ensucrats, què hi farem! Resignat, en pessigo un altre de sota la pel·lícula de plàstic per provar de treure'l, quan topo amb un objecte dur i de color grogós. És el branquilló, em dic, d'on penjen asimètricament els dàtils a la palmera. Quin detall més... romàntic? No trobo l'adjectiu. Estiro el branquilló per arrossegar uns quants dàtils fora de la safata i em sorprèn el que passa tot seguit: només me'n duc el branquilló, perquè ja els dàtils ja han estat prèviament separats. "Aleshores per què el deixen?" estic a punt de preguntar-me, quan m'adono que el branquilló és de plàstic! L'observo detingudament i veig que n'han reproduït el color, el caràcter irregular i les petites protuberàncies d'on abans penjaven uns dàtils imaginaris (de plàstic, segurament) a banda i banda. Giro el branquilló de costat i hi veig marcada clarament al plàstic la ratlleta del motlle. Penso aleshores en l'existència d'un motlle, un procés de disseny i fabricació (per part de tercers, segurament, que porten en camions caixes plenes de branquillons de dàtils acabats de desemmotllar) per tal de proveïr-nos d'aquestes branquetes tan realistes i evocadores...

Ha estat en aquest moment en què he tingut allò que els escriptors pedants diuen que tenen darrerament (van a modes, ells també), és a dir una epifania. La safata de poliestirè, el plàstic protector, els dàtils ensucrats i el branquilló de plàstic: he vist tota la filosofia de l'estil de vida occidental resumida en un espai tan minúscul.

No tinc paraules.
16.5.08

Comment te dire adieu...Ós Polar

L'ós polar ha estat inclòs a la llista d'espècies amenaçades dels Estats Units d'Amèrica i, per tant, a partir d'ara restarà protegida, tal com a anunciat Dirk Kempthorne, secretari de Interior, després d'una sentència judicial que obligava al govern a pronunciar-se abans de dimarts. Però, com tot en aquest món que es creua amb interessos petrolífers i gasístics, s'ha aprovat amb grans dosis de cinisme i "estipulacions" a la protecció que no són res més que una porta oberta a mantenir l'status quo.


Primer de tot, en cap moment s'ha volgut relacionar l'escalfament global i la pérdua de l'hàbitat d'aquest úrsid. Moltes empreses petrolieres tenen molts afers en marxa en les zones gelades que frequenta l'ós i no volen per res del món més restriccions que les que ja imposa la llei de protecció de mamífers marins. Per una altra banda, des de diverses organitzacions es preten que la defensa d'animals directament afectats per l'efecte hivernacle (com els coralls) sigui una eina per retallar les concessions a les empreses petrolieres, carboníferes,etc i altres industries contaminants. Així el fet de no explicitar que la destrucció de l'hàbitat de l'ós blanc és degut a aquestes empreses, és com desconnectar la causa i l'efecte i treure tota la culpabilitat (i deures) al principal culpable. En fi, que seguiran destruint el seu hàbitat tant de manera directa com indirecta.

Un altra raó que al·leguen per no incloure el supòsit de l'escalfament és que a la Llei de Espècies Amenaçades del 1973 no es fa cap referència a "l'escalfament global" (llei a la qual Kempthorne es va oposar aferrissadament a la seva época) i que, per tant, no és un valor a tenir en compte. A més a més, l'Administració ja ha declarat més d'un cop que no està obligada a eliminar les causes del declivi de les espècies amenaçades i que no pensa retallar les emissions de gasos hivernacle (tal com van deixar clar a Kyoto).

Però l'escàndol arriba quan el vicepresident Dick Cheney va provar de bloquejar la decisió. Després es van redactar dos informes contradictoris sobre la protecció i fins darrera hora (i per l'obligació de la sentència judicial) el secretari de Interior no es va decidir per incloure'l a la llista d'espècies amenaçades però carregant l'Acta amb un munt d'estipulacions que pretenen protegir els interessos econòmics abans esmentats.

Fins aquí les males notícies. Com bé deveu saber, la majoria dels ossos polars es troben en territori canadenc (uns 15500 sobre 25000 ossos a la regió àrtica). Així, amb la nova protecció, es prohibeix la importació de pells a territori dels EUA, el trofeu majoritari de les caceries més que freqüents que realitzen ciutadans iankees per terres canadenques. Una manera indirecta de protegir l'animal fora de les seves fronteres.

I per acabar, la cirereta: una organització de defensa de drets (¿?) de Sacramento, la Pacific Legal Foundation, recorrerà la decisió ja que, segons ells, és inaudit que es protegeixi un animal la població del qual està en augment. De veritat, la gent que es creu que la biologia es saber com creix una planta, haurien de fer una mica de repàs a la biologia de poblacions, per començar.
14.5.08

"Dinero", de Miguel Brieva

MITOS DE HOY Y (para nada) DE SIEMPRE

Un home assegut en una butaca llegeix el diari, complagut. Diu "Soy una buena persona, ¡qué leches!". La butaca s'aguanta fent equilibris sobre una enorme pila d'escombraries i residus d'on sobresurten diverses persones que parlen (un televisor, un intel·lectual, un militar, un explotador de mà d'obra del tercer món...).

[Treballador xinès:] El capitalismo es el único sistema posible para los hombres...

[Mascota:] y el crecimiento perpetuo su objetivo...

[Presentador de televisió] Cualquier intento de racionalizar la vida humana para hacerla más justa acaba aún peor... Y eso ha quedado más que demostrado con los comunistas... ¡Esos perdedores!

[Mico d'experiment de laboratori:] Curiosamente, 200 años de fracasos del libre mercado no parecen llegar a demostrar nada a nadie...

[Intelectual:] ¡Calla, caramono!

[Explotador de mà d'obra infantil:] Efectivamente, esto es lo que hay, y hay que estar contentos con ello... A fin de cuentas, no hay bien ni mal, todo el mundo va a lo suyo... Y el hombre es un lobo para el hombre, ya saben...

[Militar disparant:] ¡Occidente... Civilizados... Democracia... Libertad!

[Home amb camisa de força:] ¿Esquizofrenia?


Aquesta vinyeta és obra de Miguel Brieva, dibuixant i guionista i responsable de Dinero (amb el subtítol "Revista de poética financiera e intercambio espiritual"), una sèrie de 5 números que ara s'ha reunit en una edició antològica. Aquest sevillà és un visionari i no estalvia munició per atacar amb tota cruesa els excessos del món capitalista desenfrenat en què vivim, amb una clarividència i una agressivitat que ens deixa parats. A més, insisteix en l'autoengany en què estem immersos, en què considerem llibertat el fet de poder escollir entre dues marques de producte. El volum es compon de vinyetes humorístiques amb alguns escrits força interessants.

Per qui es pensi que l'atac al capitalisme està massa vist i és massa fàcil en l'humor gràfic, que hi doni un cop d'ull. L'humor deixa de ser àcid ("com es passa!", riem complaguts al sofà de casa nostra) i de sobte deixa de tenir gràcia i esdevé estranyament lúcid, segurament més útil que tota la xerrameca de la patulea autocomplaent de les tertúlies radiofòniques...
6.5.08

Després dels totxos, ara toca el fato!

La vinyeta del Ferreres a la que es referia el Rafel en els comentaris de la darrera entrada. No sé vosaltres però jo m'estic tornant un paranoic...
2.5.08

Totxos deprimits



Foto feta durant les darreres eleccions a la Generalitat (o autonòmiques aquí una temporada) en algun punt de Poble Nou (Barcelona) que de ben segur ja no existeix.

Ningú no farà més pels catalans que les constructores i la cultura del diner fàcil i, ara que s'han entestat en ficar-se en una "fase de desacceleració econòmica (¿?)" perque toca, ningú ens fotrà més.

La primera lliçó d'Ecologia tracta sobre l'equilibri entre les poblacions de llebres i guineus. És un dels conceptes més bàsics que pot existir: si un puja, hi ha algú altre que baixa i igual a l'inrevés.