20.5.08

Modestos indicis de la misèria del capitalisme (1)

Compro una safateta de dàtils. Als dàtils, un aliment humil però responsable de salvar infinitat de vides en la història de la humanitat, m'hi he afeccionat en aquests darrers temps. Els trobo molt gustosos, són energètics i, com les nous, després de menjar-ne sembla que de sobte el cervell et rutlli millor després d'unes hores de feixuga feina intel·lectual.

La safata de dàtils en qüestió és de poliestirè i fa uns 22 cm de llarg i uns 6 d'ample. Em sobta el gruix excessiu de la safata, calculo que d'uns 0,5 cm, per la quantitat de dàtils que conté (200 g de pes net, llegeixo a l'etiqueta). Constatada aquesta impressió, esquinço la pel·lícula de plàstic que cobreix els dàtils a la safata, en caço un i me'l menjo. Que dolç, penso, massa dolç, de fet. Això sembla ensucrat. Em miro l'etiqueta. Dalt de tot hi ha un dibuixet pueril d'una mena d'oasi amb vagues palmeres datileres. Molt rebé, ja estem ambientats al desert, penso. Llegeixo tot seguit:

"Dátiles con hueso acondicionados"

Condicionats? Què vol dir això? Que els han netejat i posat en una safata de plàstic? Provo d'obtenir-ne més indicis. A la següent ratlla diu:

"Ingredientes: Dátiles, jarabe de glucosa, y conservante E-202"

Estic de pega, penso, me'ls han ensucrat! Mira que m'agraden un pèl secots, els dàtils. Però aquests ja me'ls han almivarat. Deu ser per això que en diuen "acondicionados"? Per culpa de gent com aquesta, no tenim ni punyetera idea de quin gust té un dàtil al natural, ni cap altra cosa, la veritat. A sota hi consta la varietat: "Deglet nour, Categoría I". N'he tastat tants d'aquesta varietat, i tant diferents! Un cop en vaig comprar uns que eren deliciosos, tant que els últims se'm van començar a florir, perquè no tenien ni sucre ni conservants, els millors que he tastat en molt de temps, i no venien en safata de poliestirè.

En fi, ara tenim dàtils ensucrats, què hi farem! Resignat, en pessigo un altre de sota la pel·lícula de plàstic per provar de treure'l, quan topo amb un objecte dur i de color grogós. És el branquilló, em dic, d'on penjen asimètricament els dàtils a la palmera. Quin detall més... romàntic? No trobo l'adjectiu. Estiro el branquilló per arrossegar uns quants dàtils fora de la safata i em sorprèn el que passa tot seguit: només me'n duc el branquilló, perquè ja els dàtils ja han estat prèviament separats. "Aleshores per què el deixen?" estic a punt de preguntar-me, quan m'adono que el branquilló és de plàstic! L'observo detingudament i veig que n'han reproduït el color, el caràcter irregular i les petites protuberàncies d'on abans penjaven uns dàtils imaginaris (de plàstic, segurament) a banda i banda. Giro el branquilló de costat i hi veig marcada clarament al plàstic la ratlleta del motlle. Penso aleshores en l'existència d'un motlle, un procés de disseny i fabricació (per part de tercers, segurament, que porten en camions caixes plenes de branquillons de dàtils acabats de desemmotllar) per tal de proveïr-nos d'aquestes branquetes tan realistes i evocadores...

Ha estat en aquest moment en què he tingut allò que els escriptors pedants diuen que tenen darrerament (van a modes, ells també), és a dir una epifania. La safata de poliestirè, el plàstic protector, els dàtils ensucrats i el branquilló de plàstic: he vist tota la filosofia de l'estil de vida occidental resumida en un espai tan minúscul.

No tinc paraules.

3 comentaris:

Omx ha dit...

Oh, epifania! Gran paraula. Altres en diuen un moment "a-ha", potser traduïble com un moment "hòstia puta"

De totes maneres, afortunat tu que ets capaç de llegir i entendre l'etiqueta.

Jordi ha dit...

Ai els dàtils! Recordeu els del pati del pere vila!? Quin fàstic que em fotien! Però segur q eren més naturals que aquests, tot i la contaminació i la merda flotant. Al descans dels partits de basket esclafaven estratègicament alguns al camp on atacaven els contraris pq tinguèssin una mica de patinatge en les seves entrades. Ehem.

Pels dàtils tinc un bon indicador. O dos. Si els queixals em fan xup-xup, vol dir que se'l ha anat la mà amb el sucre industrial. L'altre és quan se m'enganxen al premolar mort que tinc però encara no sé que significa...

23 ha dit...

Vull fer constar que vaig comprar nua safata de dàtils (la mateixa, imagino) i lo de la branqueta de plàstic em va deixar noquejat.

Encara ara li dono voltes i no entenc el seu propòsit. Hi haurà realment algú a qui li fagi gràcia la branqueta de plàstic? Ho dubto, llavors... perquè la posen? Què passa pels seus cervells de venedors? On és la trampa?