26.5.08

Modestos indicis de la misèria del capitalisme (3): "Feiern macht frei"

Aquest cap de setmana vaig anar de festa al Razzmatazz, per circumstàncies variades que no vénen al cas. La primera prova a passar és la cua, que sembla inacabable i que està flanquejada per sòlides tanques i guàrdies de seguretat amb actituds pseudocriminals. La longitud de les tanques em recorda una explotació ramadera industrial, però no sé si és per munyir-nos o escorxar-nos. Quan arribi a l'entrada (15 euros) veuré que era per munyir-nos. Els meus companys de cua accidentals van força beguts, riuen mentre juguen o s'ensenyen el mòbil, salten d'un tema a un altre de forma inconnexa. Vesteixen casual street wear o qualsevol denominació igualment vàcua. Me'ls imagino en una entrevista en un d'aquells programes de "tendències" a la tele.

Abans d'arribar a a l'entrada se't pot cridar l'atenció -o directament pots ser increpat- quatre o cinc vegades, sense que vegis la raó d'un comportament propi de caserna militar. Sincerament, crec que és un tàctica perquè entris a la sala tou, humiliat i sotmès. Aquesta humiliació constant és invisible però finalment palpable, com al fina pluja que cau mentre sóc a la cua. Hi estem acostumats: a la feina et fan el favor de donar-te feina, al carrer el policia et mira de reüll malcarat mentre es palpa amb la llengua restes de menjar a les dents, el venedor de diaris et perdona la vida quan et dona l'últim exemplar, l'encarregada del bar et respon "què?" de mala gana i amb un rictus de fàstic quan no entèn que vols un tallat.

Després de pagar l'entrada abusiva (i ser gairebé empès a dins per un guàrdia de seguretat que l'únic objectiu que té a la vida és que no et quedis al vestíbul de la guixeta) accedeixo a l'interior. Davant meu, una noieta, d'aquelles que ara porten el serrell llarg pentinat de costat i una samarreta d'una marca italiana anomenada Ramones, o això es pensa ella, només entrar a la sala arrenca a fer saltironets com manen els cànons del pop naïf britànic que sona en aquell moment. Mirant-me-la, jo, que fa estona que sento la música, penso en el poder de l'autosuggestió.

El Razzmatazz és un lloc molt gran, amb moltes sales i molta gent. Una munió de gent puja i baixa sense parar les escales que duen a les altres sales, com qui duu un destí concret. Penso en animals de laboratori i sofisticadíssimes gàbies. A la sala central, en la foscor es veuen les lluentors dels mòbils. La gent que ha quedat a dins es busca, s'envia missatgets o simplement passa l'estona amb l'aparell. Als lavabos veuré gent enviant missatgets mentre pixa, com una mena d'executius estressats de festa.

A l'escenari està abaixat el teló, però una projecció alterna diapositives i animacions per acompanyar la música amb la publicitat. ¡Publicitat! Ja sortim de festa amb la tele. Les diapositives són per justificar la publicitat, o a l'inrevès? Si a l'estiu baixes al carrer amb una cadireta a prendre la fresca es considerarà invasió de l'espai públic (quin oxímoron), en el cas de la publicitat, cercar nous suports comunicatius.

Al cap d'una estona, s'aixeca el teló i actua un grup britànic tallat al patró: tocant un pop enganxós i estupiditzant, un cantant esprimatxat i rosset pentinat de costat es mou frenèticament colpejant una pandereta. Tot i no conèixer la banda, la gent embogeix. A les tarimes la gent saltironeja i mou el cap a banda i banda amb el mòvil a la mà. Tot plegat té un aire fresc i desenfadat, d'anunci de telefonia mòvil. Toquen mitja hora i es fan fonedissos.

Després, la debacle: gent vomitant-se a sobre i pixant per les cantonades, intentant enfocar per veure l'hora al mòbil de darrera generació. En aquestes hores, els reporters dels programes de tendències ja no hi són (potser els dels telenotícies tremendistes sí). En aquest estadi, experimentem una sensació d'estranya llibertat: som immunes a l'humiliació i al menyspreu, tant propi com aliè, encara que ens xiulin les oïdes i les cames ens facin figa. Trigarem a emergir de la inconsciència, però quan ho fem, ja hi haurem tirat prou terra pel mig.

2 comentaris:

Omx ha dit...

Potser aquest mail obert de Vilaweb et doni més coses per rumiar-hi
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2871013

JORDi11 ha dit...

realitat