30.6.08

Llengües minoritàries, minoritzades i minoritzants

L'altre dia una persona estudiosa de les llengües em feia un comentari sobre les llengües minoritzades. Em va xocar l'adjectiu: minoritzades. Esperava sentir minoritàries, però instantàniament vaig assentir, en entendre tota la càrrega de significat que s'amaga al darrera d'aquesta variant. Li ho vaig fer notar i vam fer una mica de reflexió al respecte.

Cap llengua no és minoritària, en el sentit que no té res semblant a allò que tenen els cinemes o les discoteques, és a dir un límit d'aforament. Us ho imagineu? "Aquesta llengua és minoritària; no la poden parlar més de 10 milions de persones al món, si no es desvirtua i es desintegra". Més aviat, una llengua és minoritzada, és a dir, el seu ús s'ha limitat a una situació d'inferioritat en relació amb el seu àmbit d'ús social, el seu territori natural, etc. Les raons no s'han de trobar en les aptituds naturals d'aquesta llengua, sinó en raons polítiques. Minoritzada vol dir que una llengua ha estat reduïda forçosament a una situació minoritària. Minoritària no contè aquest matís, més aviat sembla que parlem d'una llengua alternativa, peculiar, els parlants de la qual s'entesten a parlar per raons obscures. No res d'això.

Per la mateixa raó, cap llengua tampoc no és minoritzant, en el sentit que tota sola empeny les llengües veïnes o amb les quals coexisteix a una situació d'inferioritat. No hi ha llengües bones i dolentes, llengües opressores i oprimides. Són l'extensió de la situació política i social.

Una llengua no és més "apta" que una altra, com si establíssim una mena de darwinisme lingüístic. En les nostres terres, aquesta és la tàctica encoberta del nacionalisme espanyol: que la fruita madura caigui pel seu propi pes (ara, que si podem sacsejar-ne la branca sense que es noti gaire, millor). Darrera una aparent no intervenció ("que guanyi el millor"), es deixa que la llengua minoritzada s'ofegui i desaparegui tota sola. La seva desaparició s'atribueix a la llei del més fort o establint paral·lelismes amb la societat de consum: un producte que no atreu els consumidors mereix desaparèixer (encara que se l'acostumi a col·locar al prestatge més alt, menys il·luminat o més allunyat de la botiga). Tot plegat una trampa, perquè s'atribueixen a les llengües unes característiques i capacitats que de fet provenen de l'statu quo polític, econòmic i social.

De manera que res de llengua minoritària (com volent dir "vosaltres us ho heu buscat"), sinó llengua minoritzada.
27.6.08

Manifiesto en defensa del castellano

Darme algo pa comer que tengo la panza llena.
No me chilles que no te veo.
Ya sé que sólo cuatro inconscientes pedían caldo, pero me ha salido de los cojones preparar cuatro tazas para todos y por mis santos atributos que os los vais a comer todos.
Tonto el último en salir del armario.
Power de mí.
Me duele la lengua de tanto usarla.
Todos de la mano, olisqueándonos el ano.
Burro catalán. Burro. Catalán.

...

Tot plegat: vergonyós.
5.6.08

59 euros

Una altra iniciativa ludico-festiva a la Gran-Urb com a resposta a l'Ordenança de Circulació de Vianants i Vehicles de l'Ajuntament de Barcelona del 2007, en la qual es va incloure la prohibició de lligar les bicicletes al mobiliari urbà (com poden ser semàfors, fanals, bancs, papereres, estàtues humanes de les Rambles i arbres) i una multa pels infractors de 450 euros.


El fet és que, en principi, s'havien d'immobilitzar les bicicletes però després ha resultat que s'han retirat forçant els cadenats. Per retirar el vehicle, s'ha de pagar 59 euros, que és el nom d'aquesta iniciativa. Doncs la gent de 59 euros s'han dedicat a comprar cadenats i lligar tot tipus d'embalums pels carrers de la ciutat que ara no agrada als cimentaires de Bohigas i Mascarell. Feu una ullada a la pàgina i el manifest però ja us puc dir que la millor intervenció és aquesta:



3.6.08

La marca "Barcelona"

La setmana passada, Jordi Portabella declarava a La Vanguardia que "la marca Barcelona està perdent empenta". L'endemà llegia una altra afirmació gairebé en aquests termes exactes de Jordi Hereu.

Aquesta denominació de "marca" és un fet que l'antropòleg Manuel Delgado ja ha tractat profusament: la simplificació (i per tant, banalització, estupidització) del concepte de la ciutat per poder-lo vendre millor i més ràpid; l'apropiació institucional de la personalitat característica i anònima de la ciutat per dirigir-la cap a als seus interessos particulars o interessos d'explotació.

Potser els nostres estimats polítics volen arribar als dos milions de turistes i convertir aquesta ciutat en una mena d'extensió del Poble Espanyol. Amb aquestes mires, potser sí que encara hi estem lluny, però que no desesperin, que cada cop ens hi acostem més. Si volen més idees, que llegeixin England, England de Julian Barnes, o com un parc temàtic ambientat en els tòpics d'Anglaterra acaba aconseguint que el país de veritat esdevingui una paròdia, una simple extensió del parc. Quan un turista em pregunta on és el Poble Espanyol, tinc ganes de dir-li: "Ja hi ets! Tota la ciutat és el Poble Espanyol!" Si empenys amb prou força una façana d'aquesta ciutat, és possible que caigui cap enrere tota plana, com aquells decorats de l'spaghetti western.

Ho sento, m'he deixat endur per la cultura del no durant uns instants... Sincerament, crec que la "marca Barcelona" gaudeix d'una vitalitat envejable. Dissabte a la nit una munió de turistes seguien emocionats els hàbils jocs de mans d'uns trilers a Les Rambles. No sabia que encara n'hi hagués. Turisme de qualitat: només això ja justifica la proliferació gairebé prevaricadora de places hoteleres. Més tard, quan anava a entrar en un bar, un paio anglès amb pinta de bad boy wannabe se m'acosta, amb aquella cara de perdonavides ficat en tripijocs (apresa de l'MTV, segur) i em diu: "Hey guys, do you want some cocaine?"

Hem triomfat.