11.7.08

Jo balcanitzo, tu balcanitzes...

El nacionalisme espanyol comença a descobrir (o descobrir-se) l'altre sentit d'un neologisme verbal que va tenir força èxit fa uns anys: la balcanització. Ells la van adoptar com a la desmembració -segons ells ad infinitum- de l'estat anomenat "modern" en múltiples nacionalitats, ètnies, comunitats o com en vulgueu dir.

El retorn a l'Edat Mitjana! Fins ara els defensors més agosarats de la unitat hispànica feien servir aquella comparació tan nostrada com era "les taifes", en referència a la desmembració que patí la Península en múltiples regnes (més aviat nuclis de poder; només un idiota compararia aquelles unitats de govern amb els estats d'avui dia) als inicis de la davallada de l'Al-Andalus.

Ara, la balcanització adopta un altre sentit. Amb aquest terme atribueixen als catalans unes ànsies nacionals caricaturesques, i ens tracten de montenegrins capriciosos o gasius. D'acord, juguem que sóc Montenegro... Aleshores, tu ets Sèrbia?

Ahir apareixia un article d'opinió d'en Vicent Partal a Vilaweb (gràcies, Òscar) en què comparava la deriva inicial del nacionalisme serbi amb els cada cop menys dissimulats intents del nacionalisme espanyol d'esclafar la diferència. El trobo un pèl massa exagerat, però quan coincideix amb el reportatge de Telemadrid i algunes veus del sector del turisme en protesta perquè a algunes "comunitats" se'ls acut fer servir la seva llengua amb els turistes, si alguns parlen de balcanització, que estiguin disposats a assumir el seu paper dins la balcanització.

"Això de la tolerància és una cuento xino", deia un, "has de fer cua a l'atur amb un moro davant i fer veure que no passa res". Cau el vel i apareixen les veritables aberracions de pensament que s'han intentat reprimir durant tant de temps. La tolerància entesa com a claudicació, humiliació, una condescendència beatífica però fingida, així sembla entendre-ho el nacionalisme espanyol. No hi ha hagut cap canvi substancial: ara simplement es diuen les coses pel seu nom i se simplifica el mecanisme de la mentida i la calúmnia perquè arribi més ràpid a més gent. Assumir responsabilitats (perquè radicalitzar el personal sempre té un preu i una responsabilitat molt més grans que els que veiem inicialment) queda aplaçat per als temps de pau.
10.7.08

Myrmekiaphila neilyoungi

Myrmekiaphila neilyoungi és el nom d'una nova espècie de trapdoor spider (literalment, aranya de trapa, o ctenízid) descoberta pel biòleg Jason Bond, de la East Carolina University de Greenville, North Carolina. Com podeu veure, l'ha batejat en honor del canadenc Neil Young, del qual deu ser un gran fan. Encara que al bó de Neil li escauria més un llop o algun animal molt pelut i molt gros. Ves, s'assembla més a Wolverine (Lobezno) que a Spiderman, crec jo. Tanmateix, sempre és un honor que un animal porti el teu nom.

Curiosament, l'espècie és autòctona d'Alabama. No sé que opinaran del tema el que queda dels Lynyrd Skynyrd, amb els quals va tenir una llarga polèmica musical sobre Alabama i xeringues i culleres calentes...

Amb aquesta nova espècie, ja les tenim totes per fer una bona banda aràcnida juntament amb Pachygnatha zappa (en honor de Frank Zappa) i Hortipes wimmertensi (en honor del compositor Win Mertens). Aquests biòlegs estan ben tarats...
7.7.08

Exercicis de perfeccionament del criteri periodístic

Exercici 1

Suposem que treballeu a la secció de successos d'una coneguda cadena de televisió d'àmbit estatal. Us han enviat a tractar la notícia d'una explosió de gas en un habitatge particular. Després d'entrevistar diversos testimonis, heu d'escollir una o dues declaracions enregistrades per muntar-les al reportatge que s'emetrà a les notícies. Quin d'aquests dos talls serà el més adequat com a suport de la notícia?

Testimoni núm. 1
Pues yo me encontraba en casa, cuando de repente oí un fuerte estruendo. Al asomarme, vi que la calle entera se había llenado de humo y de cascotes, y que el tercer piso del inmueble del número 24, situado a dos puertas de mi finca, estaba ardiendo. Diez minutos antes estaba fumándome un cigarrillo en el balcón y ya entonces me llamó la atención el fuerte olor a gas que provenía de la calle.

Testimoni núm. 2
¡Ay, Dios mío que susto habemos pasao! ¡Que yo no sé cómo [... fragment inintel·ligible...]! Yo estaba haciendo la comida pa'l crío, porque a esa hora [... fragment inintel·ligible ...], cuando de pronto, !!BUUUMBA!!, y yo me digo "la Virgen, ¿qué ha pasao? Niño, vente p'acá que [...fragment inintel·ligible ...] Esto es una bomba, van a ser los de la ETA" y "¿Mamá, Mamá, que pasa?" Y yo "no sé chiquillo, pero no te asomes afuera", y yo que me [... fragment inintel·ligible].


Solució: Evidentment, el tall més adequat será el del testimoni núm. 2.

4.7.08

Postals: Hotel Roma, Cadis

Un clàssic de les postals és aquelles referents a hotels, pensions, càmpings i tota mena d'establiments i allotjaments. Al ser gratuïtes, tenen un avantatge poderós respecte la resta, sobretot entre els viatgers que no tenen problema en deixar-se un fotimer de calés en hotels i avions però que a l'hora d'enviar una postaleta a casa miren fins el darrer cèntim. En aquesta categoria també podem incloure les postalfree i flyers amb mida de postal.

Són postals amb poc o nul interès ja que, a qui l'importa quina cara fa un hotel? Allà vas a dormir, potser a esmorzar i sopar. No ha de ser maco per fora, ni falta que fa mentre es pugui dormir sense soroll, que la dutxa no tingui problemes amb l'aigua calenta i no hi hagin escarbats excursionistes (i a Albània, que hi hagi llum!)

Photobucket

La postal d'avui és, segons diu el peu de la foto, de l'Hotel Roma de Cadis, el qual encara existeix i està situat a San Fernando. No he pogut esbrinar de quin any és però fa la sensació de ser prou antiga i no puc deixar de meravellar-me com és que ha arribat fins als nostres dies.

El fotògraf es va escarrassar per donar-li un toc especial a la foto, des de l'enquadrament (agafant un paret a la part esquerra per donar-li profunditat) fins a l'ambientació nocturna amb boirina però el resultat no deixa de ser inquietant i tètric, sense cap ànima viva i els globus lluminosos espaïats per amagar l'ombra d'una prostituta esperant clientela. Com si fos normal que apareguès de cop Juan el Destripador al proper trencant. Encara que Cadis no fa per això, per psicòpates assassins. Més bé t'imagines un borratxo que espera que, mentre tot li roda, passi casa seva per davant. Al cartell luminós, ben centrat al mig de la foto, podria ben bé dir "Hotel Terminus", la darrera parada en aquesta vida per tota una sèrie d'artistes i intel·lectuals en plena decadència moral i corporal que fugen de ves a saber què.

Ja us puc dir que és ben bé la foto més decent d'entre totes les que he anat descobrint d'aquest tipus. N'hi hauran més. I també de càmpings, un subgènere impagable!
2.7.08

Meravelles d'un Manifiesto que es manifesta

Curiosa iniciativa (per donar-li un nom) aquesta del Manifiesto. Però el més curiòs és que no tenen ni pàgina web (o he sigut incapaç de trobar-la). Algun demòcrata ens podria il·luminar (hi han traductors a la xarxa per si els hi fa mal llegir en aquest dialecte). Però el que és més sorprenent és que tots els diaris actualitzen diariament la llista d'adhesions (entre elles, de gent que no tenia intenció d'afegir-s'hi, com Sgae Ramoncín). Deuen tenir un gran servei de premsa aquests de la UPyD..

Entre els qui s'han adherit trobem enormes personalitats com Plácido Domingo (asqueroso lunes), Ana María Matute (ja te una edat), Luis Aragonés (la victòria l'ha enlairat), Luz Casal, Margarita Salas (sorprenent com a bioquímca que és), Pedro Delgado, Angel Nieto i el seu nen Fonsi, Javier Imbroda (natural de Melilla), Alfonso Reyes, Quique Setién i Gregorio Manzano. També trobem a el Lebrijano, Vargas Llosa i la troupe habitual de transplantats de Boadella i companyia.

Com podeu veure, hi ha un gran nombre de (ex)esportistes. Així que tota aquesta cantarella de que no s'ha de mesclar esport i política que tant s'ha repetit aquests dies és una mentida com un temple. És correcte depèn de quin bàndol la faci! A més a més, trobo que la mitjana d'edat dels participans tendeix a ser un pél elevada. Els avis es fan savis però també conservadors i porucs a allò que no comprenen. I sovint arriba el dia que el cap els hi comença a rodar.

I per acabar, una acció: TeleCinco s'ha adherit, així que ja sabeu: dessintonitzem!
1.7.08

Postals: Túnel de Vielha

Photobucket

Aquesta és la primera d'una sèrie de postals que formen part d'una col·lecció (o acumulació) desordenada i aparentment il·limatada que fins ara s'havia amagat per casa en capses de mitjes i mitjons. El conjunt resulta ser un festival d'imatges kitschs, horteres, potser nostàlgiques i, cal dir-ho, amb cert aire innocent i amateur. Un temps en els que els patis del darrera del Vell Continent allotjaven dictadures casposes que reien alegres i guanyaven eurocopes de futbol.

Per començar, la desolació. A qui se li va ocòrrer fer una foto de la boca sud del Túnel de Vielha d'aspecte tan trist? I el que és pitjor, a qui se li va ocòrrer vendre-la!? El túnel que s'esmuny com un cuc i, com superposat, la porta del túnel que sembla ben bé un decorat de pel·lícules de l'Oest a Almeria. Mireu la fita kilomètrica caiguda, arrencada arran de la boca del túnel, i l'asfalt indefinit, sense pintura sense límits, que atravessa un descampant de grava. Un FIAT 1300 o 1500 surt escopit de la foscúria per donar-li vida humana a la imatge però a mi se m'apareix com una vinyeta de línea clara de l'Hergé, potser una història d'agents secrets i contrabandistes a Sildàvia.

I tota l'escena sota un cel ben blau, pintat i fals. Com era el país aleshores...