29.1.09

Milions


Gairebé 8 milions de persones han comprat un disc de La Oreja de Van Gogh .
50.456.002 votants es van decantar per George W. Bush a les presidencials del 2000, i 62.040.610 a les del 2004.
Aproximadament 30 milions de xinesos es declaren creients.
254 milions d’europeus tenen un cotxe particular.
1.300.000 indis son soldats en actiu, i n’hi han 1.100.000 a la reserva.
Prop de 14 milions de persones van sintonitzar TVE per veure l’actuació de Rodolfo Chikilicuatre al festival d’Eurovisió.
Durant el 2008, 2.215.000 fidels i pelegrins van participar d’actes (audiències, Angelus dominicals, litúrgies) amb el Papa.

De vegades em pregunto què passa pel cap de la gent. Com va dir no se qui, un milió de persones poden estar equivocades. Ah, i jo m’he equivocat en algun supòsit dels aquí mencionats, i en molts que no mencionaré…

Mai no heu tingut una mena de vertígen observant les masses de gent absolutament entregades a events esportius, musicals, religiosos ? Enormes quantitats d’energia vessada, no per transformar el món, sino per divertir-se i alienar-se. Que, tot sigui dit, tambè és absolutament necessari. Conservo a la memòria alguns concerts com a fites transcendentals. Però no sempre es així. Com li comentava al meu estimat jomoxi, mentre assistia a un concert dels Sex Pistols vaig voler veure un esperit de revolta, una forja de massa crítica. Però només hi havia uns iaios milionaris a l’escenari i milers de borratxos allà baix.


23.1.09

2009

2009 podria ser un bon any, mai se sap.

Enguany farà quaranta anys que l'home (o un home com va rectificar Neil Amstrong) va arribar a la Lluna i quatrecents anys que per primer cop Galileo Galilei va veure la Lluna pel seu telescopi prehistòric (amb permís del William Gilbert, considerat el primer que va fer un esbós del satèl·lit mitjançant un telescopi). Penso que és una oportunitat per rellençar el somni de l'exploració de l'Univers, tornar a fixar-nos en allò que està més enllà de la nostra minsa atmosfera.

I molts pensaran, que hi fa? No tenim prous problemes aquí baix com per liar-nos amb collonades com "l'exploració de l'Univers"? Pensareu que he entrat en una nova etapa zen-hippie de interpretar els astres i dir estupideses a dojo. Tot el contrari. Curiosament, sempre m'ha apassionat això de la Lluna, tot i ser bastant totxo amb l'astronomia. Molts ho trobaran contradictori amb els meus miraments ecologistes, tot i que ho trobo coherent. La imatge del Planeta Blau (o verd) des de la superfície de la Lluna va convèncer molta més gent sobre la necessitat de protegir aquest petit oasi en el buit de l'univers que qualsevol altra imatge de balenes destripades en un vaixell "científic" japonés o les taques de sang de foques estenent-se sobre el gel. És més, es considera que aquestes primeres imatges de la Terra flotant solitària a l'espai van donar l'impuls final per a que l'ecologisme prengués forma i força. Com James Lovelock, que va imaginar el seu planeta-organisme Gaia al veure totes aquestes imatges.

Suposo que tot això és el resultat d'una barreja de sentiments infantils i lectures massives de llibres de ciència ficció però no puc deixar de pensar que uns homes han caminat per aquella pilota grisenca que flota a l'aire fred de l'hivern i que, des del 1972, no hi hem tornat. Perque no són iankees ni rusos ni res els que es van passejar per allà dalt, són humans i aquest és el sentiment que em provoca la Lluna i els astres i els planetes i el més enllà, d'unió. Trobo que tots som la mateixa merda i estem en aquest femer per fer les coses bé.

2009 també és el dos-centè aniversari del naixement de Charles Darwin i, el que és més important, el cent-cinquantè aniversari de la publicació de L'origen de les espècies, el llibre que va provocar un daltabaix en la concepció per part de l'home de la natura, la vida i, per tant, del mateix home. Però d'això ja en parlarem en un altre moment...
7.1.09

2008

Quan s'apropa cap d'any, tots els pseudomitjans de comunicació corren a oferir al poble resums suposadament complets de l'any. En el fons, no són res més que un monument onanista al periodisme: repetitició del que ja han dit i repetit i menyspreu per allò que no és notícia (o el que és el mateix, allò que no ven). Un homenatge a la ceguesa informativa de l'any.

Un bon resum seria l'informe que publiquen cada any des de fa disset el Heidelberg Institute for International Research, sota el nom de "Conflict Barometer", i amb el subtitol tan fascinant de "Crises, Wars, Coups d'état, Negotiations, Mediations and Peace Settlements". No és pas lectura per abans d'anar a dormir i molts cop sembla que parlin del preu de les patates i les pastanagues més que de guerres on la gent more, perd tota una vida d'esforços i abandona l'esperança. El llenguatge resulta fred i eufemístic però amb l'ús d'un bon traductor intern esdevé aterridor.

Per tot això, el millor resum de l'any és aquest, tal com comença l'informe:

Un total de 345 conflictes es van comptar durant l'any 2008. A banda dels 39 conflictes on es va emprar una quantitat massiva de violència, 95 conflictes es van desenvolupar amb un ús esporàdic de la violència i per això es van classificar com a crisis. Per una altra banda, es van registrar 211 conflictes sense actes violents del quals 129 són manifests i 82 latents. El nombre de conflictes s'ha mantingut estable del 2007 al 2008.

En fi, un altre any que vola i els que fan que governen no han fet els deures. Bon any nou!

3.1.09

Los amos del mundo

Penjo aquest escrit del sovint insofrible però generalment també agut Arturo Pérez-Reverte. Em temo que ja ha donat uns quants tombs darrerament per diversos blogs, així que disculpin les disculpes els qui ja ho hagin llegit. Jo el vaig descobrir gràcies a l'edició escrita de El Karma, ho dic per tal de ser correcte i citar fins i tot la font de la font. El cas és que, el 15 de novembre de 1998, Pérez-Reverte va escriure aquest article, sota el nom Los amos del mundo, i que, de forma fins i tot escandalosa, coincideix amb el que ha succeït en aquest 2008 d'esllevissada econòmica:


Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.

No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.

Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días.

Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!- mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.

Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.

Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.