31.3.09

Col·locar els llibres allà on correspon

Bonica iniciativa d'un biòleg dels Estats Units d'Amèrica, Ste, dedicat a col·locar allà on pertoca els llibres que no són estrictament científics i que, per coses del destí, han acabat a les lleixes de les llibreries junt Darwin, Gould o Dawkins. Com sabeu el creacionisme ha mutat en els darrers anys en un altre monstre anomenat "disseny intel·ligent" que no és res més que això, creacionisme ranci i cec, emmascarat amb unes quantes "@" i "www" i dissimulat amb bonics dissenys i poca substància, és a dir, apel·lant a la fe. Podeu fer una ullada al seu blog "Biologist helping bookstores".

Ste recol·loca els llibres en les seccions de religió, mitologia i creences, depenent de la botiga, pren totes les fotografies adequades i deixa constància dels seus moviments i raonaments per fer el que fa. Llàstima que el blog estigui una mica (molt) aturat ja que sembla ser que havia d'escriure la tesi, l'eterna limitació de tot biòleg. Potser ha vist que la feina de col·locar llibres era monumental.

Per aquí hauríem de recol·locar alguns llibres també com, per exemple, els llibres de Fernando Savater des de la secció de Filosofia cap a la de Política o, potser millor, cap a la de Novel·la Rosa (Diez).
25.3.09

Homenatge a Jaroslav Hašek

23.3.09

El compte enrere: Garoña


Santa María de Garoña és un petit poble de 23 habitants situat a la província de Burgos. Potser és més conegut per la central nuclear de Garoña, probablement una de les centrals més insegures i obsoletes que resten a Espanya, construida vora el Riu Ebre (o Riu Nuclear). Va ser inagurada el 1971 pel Senyor del Cavall i el seu permís d'explotació finalitza el juliol del 2009. Tot i estar completament amortitzada, l'empresa gestora Nuclenor (Endesa i Iberdrola, els que fan anuncis de molins de vent i de "nuestro compromiso por el desarrollo sostenible y el cuidado del Medio Ambiente") han demanat deu anys de prórroga pel seu ús, permís que hauria d'aprovar el Congrés dels Diputats, per dur-la fins el cinquanta anys d'activitat.

Garoña, coneguda també com la "central de les mil i una esquerdes", és doncs un bona oportunitat pel senyor Presidente del Gobierno per complir la promesa electoral de tancar totes les centrals en el moment que finalitzi el permís. Però està dubtant massa i el lobby nuclear ha aprofitat l'avinentesa per iniciar una campanya de pressió per l'allargament del permís en una mescla superba de (des)arguments energètics, pantomima sentimental i al·lusions metafísiques a la Crisi (omnipotent i omnipresent). I tenint en compte que el ministre d'Indústria (el que no porta corbata) els hi fa el joc, pinten bastos per les promeses.

 

Garoña va produir només l'1'28% de l'energia total generada a l'Estat espanyol i és una central fora de normativa degut al seu estat deplorable. Si a aquesta central li allarguen la vida de ben segur li allargaran també a Vandellós (inagurada el 1972 pel Senyor del Cavall que, per si no ho sabieu, va fer també un munt de embassaments). Per això, és el moment de recordar-li al senyor Zapatero que compleixi les seves promeses: aquesta és important i en depèn el futur de moltes altres centrals i, en definitiva, de la nostra seguretat.

Així, si voleu, li podeu enviar un correu electrònic al senyor Presidente des d'aquest enllaç per fer-li memòria. I si més no, sempre fa il·lusió enviar-li un mail a un paio important...
21.3.09

El tauró del Carmel


Ja fa més d'un mes que l'italià Blu ens va deixar aquest gran tauró fet de bitllets de cent euros a "l' humil" barri del Carmel, en la confluència dels carrers Santuari i Gran Vista. Un mural permés per l'Ajuntament per "invitar a la reflexió" i idioteses semblants.
Com sempre, Blu ha fet un treball magnífic i, com Banksy, no sabem quina cara fa. Però de ben segur que més d'un veí el va empipar amb preguntes insidioses. En fi, no cal ser gaire llest per veure que aquestes "pintades" agraden a la gent (és curiós com unes embruten i les altres fan maco..)

I aquí un video de TvGodóMordor (no hi havia res millor). Grans frases com la senyora que en el més pur estil Lewis Carrol somnia en estirar els bitllets quan les coses vagin fumudes. I el resum, la ensenyança que en treu un altres veí: "Como siempre, el pez grande se come al chico."


I per si voleu veure'l amb els vostres ulls, un mapa. El 28, el 24, el 92 i algún altre autobus que desconec us deixa a la vora. Després podeu anar al Delicias i fotre-us un cafè amb llet i un entrepà de formatge (pudent):


Mostra un mapa més gran

Us recomano que feu una ullada a la pàgina de Blu, sobretot els videos. I gràcies Fel, veí de l'humil barri, per posar-me al tanto.
20.3.09

El compte enrere: Xavier Sabaté

El compte enrere s'ha iniciat i el futur de les nuclears es decidirà en els propers mesos. Poc a poc tots els actors implicats van descobrint-se. Per ara podem entreveure tres eixos: el tancament de Garoña, les excuses de la crisi per anul·lar tota política mediambiental i la construcció del cementiri de residus nuclears. Tots tres ens afecten de manera molt directa al nostre país nuclearitzat.

Començarem pel cementiri: seixanta ajuntaments de les Terres de l'Ebre i el Camp de Tarragona, que representen el 67% de la població, han aprovat mocions oficials contra la instal·lació del cementiri nuclear, tal com han fet també set dels deu consells comarcals de la demarcació. Per una altra banda, tenim una resolució aprovada el març del 2008 pel Parlament que rebutja la instal·lació d'un cementiri de residus radioactius al país. Tot i això, s'ha conegut que el futur cementiri nuclear "podria ubicar-se a uns 50 quilòmetres de Lleida ciutat i molt més a prop de pobles lleidatans com Maials, Almatret, la Granadella, Bovera o Llardecans" tal com va dir el senyor Xavier Sabaté, delegat del Govern de la Generalitat al Camp de Tarragona, del partit PSC.

Encara així el delegat del Govern justifica aquesta opinió (recordem, no és res més que una opinió) al seu blog amb diferents arguments, per dir-ho d'una manera suau, sense cap mena de referència a cap dada ni informe ni article. Ni una. Apel·la a sentiments i altres blufs inabastables i metafísics. I encara té la barra de declarar-se antinuclear.

Trobo d'una irresponsabilitat immensa aquestes declaracions per els dubtes que crea a la població i la falta de credibilitat de tots els organismes oficials que han votat contra aquest cementiri. Com s'ho faran, com es poden justificar si al final es construeix el cementiri? Quin poder i control real tenen sobre el seu territori? En definitiva, de què serveix votar alcaldes i regidors si al final tot el que diguin és paper mullat per un delegat del Govern de la Generalitat?
6.3.09

Ganivets russos

De vegades penso en el paternalisme insofrible que desperta en alguns el fet que una persona adopti una estètica o una expressió cultural aliena. Em refereixo quan alguns somriuen amb condescendència quan veuen que una noia d'Osaka balla flamenco, o que un noi de Mumbai reprodueix l'estètica dels motards californians amb el seu rickshaw. Senten una certa llàstima, com si donessin per fet que culturalment són tan pobres que han d'anar a fora a buscar l'autenticitat, òbviament convençuts que un tocaor japonès mai no podrà tocar la guitarra flamenca com un de Cadis. Toquen com a autòmates, diran.

Bé, en tot cas, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Ens hem passat dècades imitant l'estètica, les expressions artístiques i l'estil de vida dels anglosaxons, però com ens sentim aixoplugats sota aquest paraigua traïdor i ambivalent anomenat "Occident", sembla que aquella cultura sigui també la nostra, per la qual cosa manllevar usos hagi de ser d'allò més natural. I aleshores surt un tertulià i diu que té més en comú amb un senyor de Wisconsin que amb un de Montenegro, i embolica que fa fort.

Tot això ve perquè he descobert un grupet que fa una mena de rockabilly surf amb tocs electrònics que no està gens malament. Fins on he sentit, són instrumentals (condició indispensable del surf!). Es fan dir Messer Chups i són russos (Nozhik o Messer Chups, "ganivet" en rus i alemany, respectivament). Sota el segell Solnze Records (Solnze vol dir "sol", o sigui, la Sun Records russa?) recreen l'estètica pulp de les pel·lis de terror i extraterrestres de sèrie B, i els vídeos fan una mica vergonya, però resulten força divertits. Recorden inequívocament als Cramps. El tertulià de torn dirà com de lluny ha arribat una empresa catalana com Chupa-Chups, que ha entrat ja a l'imaginari col·lectiu (gran lloc comú) rus, però abans d'emprenyar-me amb la seva condescendència, m'adono que jo tampoc no me'n salvo, dels prejudicis. Sense voler, he pensat: "que penjats, uns russos que toquen surf..."
3.3.09

Aikido i telemàrketing


M'he parat a pensar sobre les nombroses i molestes comunicacions amb teleoperadors que pateixo diàriament. Sense tenir temps de reaccionar, l'interlocutor et saluda, es presenta i et pregunta si tens ADSL o qualsevol altre producte pel qual, pobre de mi ignorant, estic pagant una pasta gansa sense saber-ho. He arribat a tipificar diversos prototips:

L'home de poca fe
Després d'un breu estira i arronsa, l'interlocutor es rendeix molt d'hora. Denota inexperiència o una mandra per vendre productes que ni ell mateix no es creu. Normalment serà una persona jove amb una vocalització deixada típica d'adolescent.

El dispers
Quan despenges el telèfon sona una música de trucada en espera. Si tens paciència per esperar, el teleoperador t'atén dient: "digui?", cosa que et deixa perplex durant uns segons. També se'l pot sentir riure o fent petar la xerrada just abans de dirigir-se a tu.

El negat
Només començar ja diu el teu nom malament, o bé et tracta com si fossis del sexe contrari, et tracta de vostè o et tuteja de forma incoherent, fa servir un llenguatge impropi o se li nota que llegeix un guió per vendre't la moto. Fa una certa llàstima.

Born to be a salesman
El comercial intemporal, la persona experimentada que et diu amb bona veu "don Tal" o "caballero", àgil en l'argumentació i que no perd la compostura. És agraït que mantinguin l'educació en tot moment, però embafen com una mona de Pasqua.

El gat vell
-Buenos días, puedo hablar con el señor Tal?
-Sí, sóc jo.
-Buenos días, señor Tal, mi nombre es Cual, encantada de saludarle. Estamos ofreciendo nuestros servicios de [...]. Dígame, señor Tal, ¿usted tiene ADSL en casa?
-Yo lo que querría saber es cómo tienen mis datos...
-Pues mira, hijo, del ordenador...
-Pues mira, mamá, no llames más aquí que pierdes el tiempo.

"A mi no em penjaran"
Tenen el gatell més ràpid a l'oest del Besòs. Quan noten hostil·litat, et pengen. Normalment, just després truca algú altre d'educat que paga l'enrabiada amb aquest primer impresentable.

El teleoperador que parla en català
Un dels principals temes d'estudi de la criptozoologia, juntament amb el monstre del llac Ness i l'unicorn.

Davant de tota aquesta fauna, n'hi ha qui no es molesta ni a despenjar les trucades de números de telèfon que apareixen com a ocults, o bé engegar-los a fer punyetes o directament penjar quan diuen el nom de l'empresa.

Que et facin enrabiar cada dia amb trucades molestes amb un to vagament maleducat és injust, però també he observat que engegar a pastar fang els emprenyadors tampoc no acaba de ser gaire just i no em restitueix la pau. Ans al contrari: em crispa, i si cregués en la reencarnació tindria la sensació d'estar dilapidant punts de karma inútilment.

Segur que alguna ànima caritativa ha intentat fer veure als teleoperadors que la feina que fan es immunda i els ha animat a deixar-la, i de ben segur que s'ha endut algun moc memorable, molt merescudament. Al cap i a la fi, són treballadors, i les seves raons tindran per fer aquesta feina. Aquesta opció no és viable.

Pensant en com m'ho puc fer per convertir una situació molesta en agradable, m'ha vingut al cap l'Aikido, aquella tècnica que no busca destruir l'enemic, sinó harmonitzar la situació i reconvertir l'energia que fa servir l'adversari per combatre'ns en repel·lirlo i restablir l'ordre. D'aquesta manera he arribat a la conclusió que val més treure'n algun bé d'aquestes trucades que no pas emprenyar-se: he decidit fer-ne conya.

Els meus primers personatges tindran defectes de parla, alguna malaltia mental indeterminada, tindrà un accent estranger o vindrà d'una família de l'Espanya o la Catalunya profunda amb un llarg historial d'endogàmia, ho entendrà tot a l'inrevès... O tot alhora! O bé tindrà una situació inversemblant o incòmoda: tenir un velatori a casa, estar en ple fornici amb la veïna, tenir uns clients que han vingut a comprar droga o armes o, a l'estil que proposava en Sergi Pàmies, deixar anar un "disculpi, però és que estic esquarterant la meva dona a la banyera i ara no el puc atendre".

De moment, ja contesto els números de telèfon ocults amb un ambigu "Sí?" pronunciat a l'estil Francesc-Marc Àlvaro ("Shi?"), mentre guanyo temps per empescar-me quina una li colaré a l'interlocutor.

El karma queda intacte, perquè si ets coherent, el teleoperador no ha de saber que li estàs prenent el pèl i potser a sobre li proporciones una anècdota interessant per explicar a la pausa del cafè. I, per sobre de tot, tu obtens una petita diversió.

El meu primer intent va resultar frustrat. Tot i que inicialment sonava com la típica teleoperadora, resulta que trucaven del Gas Natural per revisar la meva instal·lació. De manera que, amb veu gangosa (s'ha de defensar el paper fins al final, la coherència és cabdal en un actor) he quedat que dimecres a la tarda em va bé que s'hi passin.


2.3.09

Un poema..

del llibre "Armènia" d'en Henrik Nordbrandt (no hi ha traducció al català) Si voleu, cliqueu a la imatge que el podreu llegir molt millor.
1.3.09

Rubianes

Sembla ser que, com diu el senyor Pledebrases, en Rubianes s'ha pres vacances definitives. Ja de feia mesos sabiem per un amic etíop en comú que la cosa estava peluda. Però ara que s'ha fet definitiu no puc més que pensar en aquell tros de canço dels malaguanyats Demolition 23 on Michael Monroe, maleït i dissortat com pocs, ens cridava allò de que la escòria seguia viva i ells, els meus amics, morien tots massa joves. I la darrera frase de la cançó "The immoral majority adding insult to my injury".

Descansa en pau, Pepe!