29.4.09

El cas Bogarde

Dimarts passat va debutar un nou col·laborador a Rival Petit (el blog sobre fungol més desbarrant i interessant que hi ha escrit en català) la feina del qual serà repassar la premsa diària sobre esport (o fungol en general), fent especial atenció a les capçaleres de la caverna madrilenya. I material no li faltarà pas: veieu si no l'exemple de la notícia sobre Winston Bogarde que va aparèixer el dia 5 d'abril al diari esportiu Sport, famós rotatiu d'informació ultrasupercontrastada. Per qui no el conegui, Winston Bogarde va ser un defensa del Barça, entre d'altres equips, que destacava en... res! Era una armari "empotrat" sense cintura ni joc ni toc ni absolutament res, però era holandès i prou que agradava durant la febre dels tulipans marcits que vam patir a Can Gaspart.

La notícia de l'Sport, de la mà del senyor Carazo, feia així:

"Winston Bogarde ha sido siempre un jugador muy original. Nadie sabe a ciencia cierta cuándo nació, su paso por el Barcelona fue efímero, se decía que tras su retirada estuvo de portero de discoteca en la zona de Sabadell y hasta se comentaba que actualmente vivía en una comuna gay de folclóricas, pero ahora nos han comentado que se está sacando el título de entrenador en Irlanda. ¡Increíble!"

Sí, tot aquest munt de xuminades inversemblants va ser publicat! Però ràpidament es va descobrir la font fidedigna d'aquesta informació: poseu al Google "Winston Bogarde" i la primera o segona entrada serà un enllaç a la Inciclopedia, una mena de Wikipedia però de conya i bastant incorrecte, tot s'ha de dir. Vaja, que tot és fals i imaginat. Tot i que els responsables de l'Sport van córrer a retirar la notícia, els lectors més espavilats van enxampar la relliscada i van conservar la imatge de l'article.

Així que li desitjo molt bona cacera a l'Urdin-Gorria, el nou redactor de Rival Petit, perque de sort no en necessitarà. Amb periodistes d'aquest nivell té una feina ben senzilla!

(gràcies a 23 pel cas Bogarde i a l'Òscar pel Rival Petit)
26.4.09

Cabòries entomològiques

Diuen que les paneroles o escarabats de cuina ("cucaratxes" en català modern) són unes de les poques bèsties que sobreviurien una explosió nuclear. És una peculiaritat que s'ha repetit tant que ara dubto de la seva veracitat, però bé, aquesta és la brama.

Avui, pujant les escales n'he esclafat una que, potes enlaire, maldava per tombar panxa avall. Quan ella ha fet "crec", he pensat que de què li serveix estar equipada per una situació tan inversemblant com una catàstrofe nuclear si no s'ha dedicat a entrenar-se per capgirar una posició tan quotidiana com fatal com és quedar-se panxa enlaire. "Un gegant amb peus de fang", dirà l'amant dels tòpics.

Nosaltres, pobres bestioles, també tenim els peus de fang. Sempre tindrem algun aspecte de la nostra personalitat tan simple i primitiu que no ens preocuparem per desenvolupar, d'infantil i inofensiu que ens sembla, mentre que ens dedicarem a sofisticar i tecnificar fins a l'absurd altres parcel·les. Resulta, però, que aquell aspecte primitiu i aparentment inofensiu ens pot arribar a fer perdre bous i esquelles com menys ens ho pensem.

Pel sexe, la simplicitat (aparentment) per excel·lència, ens podem exposar a la desgràcia i fins i tot la mort per només per uns instants d'èxtasi, a imatge del pregadéu (o mantis religiosa), l'altre gran tòpic entomològic. De què ens serveix, doncs, ser enginyer nuclear, parlar vuit llengües, ser un virtuós del violí o plusmarquista olímpic si ens acabem posant de peus a la galleda com fa deu mil anys? Algú del sexe masculí em pot dir si s'ha imaginat durant l'acte sexual que era un pregadeu mascle i quan li arribava l'orgasme ha pensat: "bah, que m'arrenquin el cap i que me quiten lo bailao!"?

I quan pujo les escales i aixafo la cuca, penso "que n'és d'estúpida", amb condescendència.
25.4.09

Debut de FI

Fi farà el seu debut en directe aquest dissabte al Vallsona d'enguany i, com no, com a caps de cartell que curiosament toquen els primers. Serà un concert marcat per la poesia i la lírica, l'amor universal i la fraternitat que ens caracteritza.

N'hi haurà més i més aprop, esperem! Aquí teniu el cartellet:

22.4.09

Cassini i Saturn

La magnífica pàgina de fotografies de The Big Picture (del diari The Boston Globe) ens torna a sorprendre amb unes imatges impressionants del planeta Saturn i els seus satèl·lits preses per la nau Cassini que orbita des de fa gairebé cinc anys al voltant del planeta dels anells. Un exemple:

Sorpren la bellesa plàstica de totes les fotos que podrien haver estat ben bé el somni fet realitat per qualsevol fotògraf estructuralista de principis de segle XX, tal com estaven obsessionats amb les formes geomètriques, la convergència i tall de línies, en definitiva, més interessats en la forma que en el motiu de la imatge.
Esperem amb frissança les fotografies de l'equinocci que tindrà lloc aquest agost, quan l'equador de Saturn i els seus anells estaran dirigits directament al Sol... i poder veure així els efectes òptics que poden resultar sobre els anells i llunes.

(gràcies a l'Òscar per l'enllaç)

19.4.09

Dos cançons i un país

Fa molts anys un parell de cançons increïbles, grans éxits en el seu moment, em van fer conèixer la realitat d'un país que he hagut de conèixer per força: una era el "Sunday Bloody Sunday" dels U2 quan encara era un grup digne. Encara avui dia sona i resona en discoteques... però mai us heu parat a escoltar el que diu? A mi, m'atura a l'instant.

L'altre cançó fou "Belfast Child" dels escocesos Simple Minds (no, no confondre amb Simply Red), injustament oblidada avui dia. Sobre la música de la cançó popular irlandesa "She moved through the fair", el cantant Jim Kerr va escriure una lletra totalment diferent arran d'un atemptat de l'IRA que matà 11 persones. Va arribar al número 1 de les llistes britàniques a l'any 1989 tot i superar de llarg els temps habituals per un single (fa més de cinc minuts!). Un inici molt new age amb els seus teclats 80s, violins, veu xiuxiuejant, tupés i fiddles fins que els timbals anuncien l'inici del "tot-amunt". Un tros de tema que pels joves us semblarà massa vuitantes, però ves, per gustos, els colors, però penseu que aquest color té molta substància. When the Belfast child sings again..



[Com sempre, tot gràcies al nostre proveïdor oficial de discos, cassetes i cds que va tenir la idea brillant de comprar el vinil de l'ep "Ballad of the Streets". A la cara A, Belfast Child i a la B, Mandela Day i Biko, dos grans temes que van patir massa el desgast dels concerts d'estadi benèfics però aquesta era la seva funció. I bé que la van fer.]

16.4.09

Montjuïc

Des de ben petit, cada cop que pujava dalt del castell de Montjuïc m'envaïa una sensació ben estranya que vaig identificar com angoixant anys més tard. Ignorava tot el que representava pels barcelonins i catalans però encara així ja ho sentia: com si les pedres em xiuxiuegessin els crims i assassinats i la sang vessada sobre seu. Un fortí construit contra nosaltres.

Un cop coneguda la història (més ben dit, una ínfima part de la història) el sentiment va canviar a respecte, humiliació continguda i, fa pocs anys, una alegria expectant després de l'anunci de convertir-ho en un Centre Internacional per la Pau. Així que notícies com les que s'han fet públiques avui no fan res més que posar-me trist: al consorci que administrarà dit Centre a les depències del castell s'inclourà el govern espanyol (és a dir, l'exèrcit) gràcies a un pacte municipal entre PSC i PP.

A banda d'aquest pacte entre dos forces que semblaven antagonistes no fa gaire i que cada cop és més habitual (i perillós), el que m'ha entristit més és el poc coneixement per part d'aquests suposats polítics del que significa el castell de Montjuïc per molts de nosaltres: l'opressió, els bombardejos, els judicis militars i els afusellaments, l'assassinat d'estat; en definitiva, l'aniquilació dels que no pensen com ells, dels que no parlen com ells, dels que no creuen el mateix que ells.

I si aquest polítics coneixen la història, són uns bandarres que no mereixen dir-se ni barcelonins ni catalans.
7.4.09

El compte enrere: Desinformació

Aquest serà un post sense enllaços. Parlaré de tendències, sensacions i intuicions. Després, en el dia a dia, vosaltres veureu o no veureu el que us explico aquí baix. Potser no és cert el que escric però cal estar atents.

El compte enrere finalitza en una justificació global de l'energia nuclear. Si no la fessin semblaria un cop de taula dictatorial. Per això les empreses i lobbies nuclears necessiten tenir la raó, posseir la veritat amb arguments lúcids que el fanatisme ecologista (que no ecològic, no té res a veure) encegat no pot ni intuir. Però de lúcids tenen poca cosa i de maniqueista molt. Se li'n diu desinformació i els mitjans de comunicació estan col·laborant amb força (vegeu si no les hemeroteques de El País i l'Avui de les darreres setmanes)

El previ comença amb la queixa eterna de la cultura del no, de la pressió demagògica del moviment ecologista, de l'egoisme de la societat. Ells ens il·luminaran, dels ecologistes no ens podem fiar (messiànics!) i el poble no enten un borrall de geopolítica.

Primer de tot i més important, és necessari convèncer a la gent que en aquests temps de crisi planejada el que surt més a compte és mantenir les nuclears. No està l'assumpte per bromes i possar-nos a invertir en energies netes en aquest moment. En definitiva, les mesures de protecció mediambiental han de quedar en suspés fins que la crisi finalitzi o, si més no, l'avanç d'aquestes mesures s'ha de ralentitzar una miqueta. L'argument ben clar és "per què tancar allò que ja funciona i canviar a un preu molt alt?" en referència als tancaments programats de diverses centrals nuclears i la progressiva substitució per energies més netes.

Seguidament, la inevitabilitat del desastre nuclear: si els nostres veïns (França) tenen un fotimer de nuclears, no correm el mateix perill tenint-les fora que a dins? I tant per tant, si han de ser fora, per què no tenir-les a casa nostra?

Després, el val per tot del canvi climàtic. Les nuclears no produeixen diòxid de carboni (fet incert) i per això serà bó per aturar el canvi climàtic, sense parar esment que un dels màxims culpables de les emissions de diòxid de carboni és el transport i que la incidència de les nuclears en el transport és nul·la.

I l'última és la barra de poder dir sense vergonya frases com aquesta:
"Tenim les centrals nuclears més segures del món, més eficients del món i més transparents del món"
i és tenir moltíssima barra veient tot el que ha passat a Catalunya els darrers mesos. I el més sorprenent és que els diaris ho publiquin. La veritat no ha de ser pas la realitat?

I per acabar, afegiu unes pinzellades de terrorisme i seguretat mundial, de tenir la paella pel mànec (una versió global de "qui la té més llarga"), pànic pels talls de subministrament elèctric i ja tindreu el còctel necessari per vendre'ns la moto de "l'energia nuclear és el futur", una frase molt repetida i que no acabo d'entendre. Vol dir això que ja hem passat el futur? Estem al post-futur?

Nois, vaig a llegir a Zenó a veure si m'aclaro...
3.4.09

Món Verd


Des de fa uns dies, col·laboro en el blog Món Verd que forma part de la xarxa de blocs temàtics en català Estol.cat, que tot just s'ha presentat públicament aquest u d'abril. És una bona manera de mesurar el meu radicalisme (o feixisme segons uns altres) ecològic i provar de transmetre històries interessants sobre la natura. Per ara, s'han publicat un parell d'articles meus (1,2) bastant suaus i asèptics per ser jo. Per desbarrades ja tenim aquest blog.
Espero no haver de parlar de mitocondris, la inactivació del cromosoma X i altres temes massa feixucs que només interessen a la gent quant porten tres o catorze birres.
Doncs res més! Les actualitzacions aniran apareixent a la barra de la dreta i també a SeNSeSoSTrE. Sapigueu que tots aquests blogs sobreviuen gràcies a la publicitat, que no fa gaire gràcia, però ves...