29.5.09

Venia a violar-li la frontera...

Hi han escriptors que no són només escriptors. Són aquells que abans han flirtejat amb la música o han vist frustada alguna altra faceta creativa com la pintura o el dibuix o han estat tan sols uns salvatges que en la seva maduresa decideixen descansar i posar tot en net. I solen ser els millors.

"-Venia a violar-li la frontera
- Haurà de parlar amb el papà."

Pere Calders apuntava cap a dibuixant i de casualitat m'he trobat amb aquest dibuix firmat per un tal "Calders". Tot i que utilitzava habitualment el nom de "Kalders", al haver estat publicat a la revista Meridià (nº33), dirigida pel seu bon amic Avel-lí Artís-Gener durant la Guerra Civil, fa suposar que es tracta d'en Pere Calders. Al número 41(octubre del 1938), Pere Calders ja firma amb la "K", tan antisistema que seria avui en dia. Això si, sembla que tot els personatges pateixin de ciàtica o algun altre mal d'esquena!

"-Que no portes careta, tu?
-No em cal. Amb ulleres negres i barba no hi ha ningú que em conegui"


Tot això ho podeu consultar vosaltres mateixos en aquesta joia de servidor que és la pàgina de la Memòria Digital de Catalunya.
28.5.09

Xampinyons

Avui toca un post culinari perquè el que vam veure ahir era per donar-li quinze estrelles mitxelin. En fi, que us he d'explicar que ja no sapigueu.

Volia centrar-me en el dia després, en concret parlar-vos de les cares de cansament i decrepitud del personal a primera hora del matí entaforats dins el metro. Però gràcies als paletes que porten com un any fent el Taj Mahal vora casa meva i a la saníssima afició de posar-se a picar a quarts de vuit del matí (deuen ser merengots), m'he desvetllat per cometre tot seguit l'error greu (gravíssim!) de tornar-me al llit un cop han parat de fer soroll. Resum: que m'he adormit i no he agafat el metro fins quarts d'onze. El personal portava amb dignitat la son però no ha estat ni de bon tros tan espectacular com podria haver estat a les nou del matí.

Per això, parlaré dels exiliats, els culés (i alguna neo-culé) que viuen aquest any mític des de la distància. Per exemple, el Soci-Etern-Exiliat-A-Londres (o London com diria ell, tan cosmopolita) sembla ser que seguia amb la seva fal·lera ubiqua de trufar-se i anar a cel·lebrar-ho a Picadilly, aquest cop sense tant perill per la seva integritat física com a la semifinal amb el Chelsea. També continuava amb la tradició de cridar al mòbil, com si apujant la veu l'escoltèssim millor des de Londres, i nosaltres des d'aquí provant d'entendre alguna frase entremig del batibull distorsionat. Coneixent-lo, l'alegria deuria ser inmensa ja que és, com jo i molts, el típic fan tot patiment i sofriment, no com La-Neòfita-Culé-Exiliada-a-Dublin que en el seu primer any ja ha viscut el que nosaltres hem tardat tota una vida a viure. Em sembla que tota aquesta afició té molt a veure amb el paio que no s'afaita que fa d'entrenador del Barça. En fi, encara així tot sigui perque en el futur no em possi cara de "un altre cop futbol?". Només faltaria que s'aficionés als Losers de Basket i ja ho tindriem tot. La pobre va mirar el partit rodejada de Red Devils però, si guanyes,de vegades és més divertit i tot. Al final va trobar un altre Exiliat, conegut com L'Amic-Català-a-Dublin, amb el que va poder compartir la seva alegria. I amb mi previament via telèfon en tot un espectacle d'amor efusiu (ehem).

I per acabar, el més llunyà i amb els ulls sempre mirant més enllà, el Nostre-Exiliat-a-Taiwan que creiem ja traspassat a les files enemigues dels nihilistes i altres dissidents perillosos que en els derbis es foten en un cine per no sentir a parlar de res que tingui a veure amb el futbol. L'hem recuperat! El Nostre-Exiliat-a-Taiwan ha trobat un bar i allà a fet bones coneixences entre els compatriotes 'patizants (molt bó!) i algun altre no tan compatriota i, segons el que he entés, ha acabat el partit fent un bon esmorzar...a quarts de set del matí! Tot i això, és bonic descobrir que arreu del món hi ha carcanalla d'aquesta roja que no sap dissimular, la cirereta a totes les victòries del Barça.
24.5.09

Analfabet

Baixo a tota pressa les escales. Per variar, faig tard i m’esperen, amb el cotxe en marxa. Al replà de l’entrada, el senyor Manuel remena la seva bústia. Es un senyor gran de la meva escala, molt afable, amb bastó i barret de palla, de moviments lents, que quan el saludes d'una revolada de vegades et deixa anar un encantador “vaya con Dios”. Em veu de reüll i immediatament reconec que té ganes de xerrar. M’ensenya una carta de l’ajuntament, sense destinatari.


-Esto estaba en mi buzón, pero no pone para quién es. ¿Es para mi?


Li dic que sí, que aquesta carta l’han enviada a tots els veïns, i li explico que diu el mateix que al cartell que hi ha enganxat a la porta (cartell que he recollit de terra i he tornat a enganxar: el súmmum del sentiment de comunitat en aquesta escala de veïns). Es mira el cartell i fa cara de qui no pot llegir què hi diu, i li dic que avisen que aviat començaran les obres per instal·lar unes escales mecàniques per connectar el nostre carrer amb el de sobre. Ell esbufega i mou el cap en direcció a l’escala que acabo de baixar a corre-cuita. “Bueno, algo ayuda”, li dic, conscient que en aquest bloc de pisos és impossible d’instal·lar-hi un ascensor.


M'insisteix: “¿Y eso es lo que pone aquí dentro?”, diu tot ensenyant-me la carta sense obrir. Li dic que sí, que “ya la puede tirar”, que diu exactament això. Quan em començo a estranyar de la desconfiança, em diu: “yo es que no sé leer”.


Em quedo amb cara d’esperar el final d’un acudit que no arriba, i ell continua: “Mira que tengo ya 88 años y todavía me tienen que meter en el colegio. Y claro, además ahora me falla la vista, todo se junta”.


Quina sorpresa, penso, i me’l miro com qui es mira fascinat una criatura en vies d’extinció. El cap se’m comença a anar pensant com es pot moure algú pel món (durant una vuitantena d’anys) sense saber llegir, però en aquell moment em sona el mòbil. S’impacienten de tant d’esperar. Murmuro alguna cosa al senyor Manuel i ell em respon “Hala, adiós” amb la seva habitual parsimònia. Despenjo el telèfon i surto escopetejat del portal, i m'oblido instantàniament del senyor Manuel.


Al cap d’unes hores, de tornada a casa torno a trepitjar el portal i em ve tota la conversa al cap. I escric això, per qui ho sàpiga llegir.
5.5.09

L'etimologia és un joc de miralls

Ja fa gairebé un parell d'anys que estudio rus. Allò que va començar gairebé com un excentricitat, de l'estranya nostàlgia de seure un altre cop en una classe i aprendre qualsevol cosa, ha crescut fins abarcar parcel·les inspospitades de la vida diària. No passa dia que no pensi en aquest idioma, en forma d'interrogants sobre els seus mecanismes o bé regurgitacions de les darreres lliçons.

Com qualsevol altra activitat feta amb il·lusió i atenció, el rus m'ha obert portes que no hauria sospitat mai. Com un jardiner, per exemple, que transplantant un gerani té un accés metafísic sobtat fruit d'una activitat aparentment banal, jo he arribat a extrems aparentment allunyats d'aquesta llengua eslava. No sé si això ha de servir de presentació d'una nova sèrie d'escrits sobre les meves cabòries amb aquesta llengua, però aquí ho deixo dit.

El fet és que he descobert que tinc debilitat per l'etimologia, és a dir, per l'origen dels mots i la seva evolució d'ús i significat. Deu ser perquè, en el cas d'un traductor, és aferrar-se a un clau roent quan tota la resta falla, quan no trobem o podem trobar el significat d'un mot: esbrinar quina arrel té aquella paraula, intentar escatir quin és el sentit primigeni de l'arrel i intentar fer les extensions i adaptacions pertinents segons el context. En el rus, que ja resulta un idioma prou allunyat, és una bona manera d'intentar establir associacions a fi de retenir més fàcilment el significat d'una nova paraula. Així, per exemple,
llum, lluir (a "llueix el sol", per exemple"), ros/rossa (dit dels cabells) i clar (dit d'un color) tenen la mateixa arrel, свет ( [svet] = llum). Un altre exemple: en rus, hidrogen és водород (vodorod). вод- és l'arrel d'aigua (ún derivat famós és vodka, literalment "aigüeta"), i род vol dir naixement, generació... Exactament el mateix que les arrels gregues hidro- (ὕδωρ) i gen- (γεννώ)! Ja sé que puc semblar un bitxo raro, però a mi em sembla fascinant. Els que sàpiguen alemany segurament trobaran molts exemples d'això que dic.

Dec haver funcionat durant tant de temps amb aquest mecanisme que el dec tenir hipertrofiat, fins al punt de desenvolupar allò que anomenaria
etimoranoia, que consistiria en l'obsessió paranoica de voler trobar relacions entre totes les paraules i totes les llengües. Crec que el detonant van ser les classes de llatí, de grec i un breu seminari sobre protoindoeuropeu a l'institut, que em van deixar un mica estabornit d'ençà.

El fet és que amb aquest joc (o neurosi) he arribat a quedar-me tot filosofant sobre les relacions entre les paraules, com si volgués arribar a grans veritats universals a partir de les relacions semàntiques entre els mots. Primer era com si pretengués esbrinar la percepció que té un rus del món a través de la seva etimologia, però després, les meves divagacions van adquirir cotes de perplexitat en descobrir, arran d'estudiar l'etimologia russa, que en català s'establien relacions gairebé idèntiques entre certes paraules i que tot aquest temps m'havian passat per davant dels nassos sense adonar-me'n!

Tot això us sona a embolic? Potser us sembla estrany que pensar que les relacions entre paraules em pot submergir en catatònies filosòfiques i metafísiques, però mireu aquest exemple, com tants d'altres.

En rus,
art és иску́сство (iskustvo). [Recorda poderosament a kunst (art) en alemany, però vaja, aquesta ja és una altra via d'investigació per a la meva etimoranoia...] Com definiríem "l'art"? Segons el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, "Habilitat, destresa, a fer certes coses adquirida amb l'estudi, l'experiència, l'abnegació". No ens ha d'estranyar, doncs, que иску́сный (iskúsnyi), l'adjectiu directament derivat, no vulgui dir "artista", sinó precisament "hàbil", "destre", "expert".

Des d'un punt de vista filosòfic, el concepte d'art ofereix una doble lectura d'un mateix fenomen, que és la nostra capacitat de percebre i reproduir, imitar o representar el món. D'una banda, associem el terme al conjunt de tècniques per representar tot allò que ens envolta i, més enllà, el nostre pensament (les belles arts, per exemple). De l'altra, podem relacionar "l'art" amb tot allò que ha produït l'home com a complement, imitació i fins i tot substitució d'allò que troba a la natura. En aquest darrer sentit, podríem utilitzar-ho com a sinònim de "tècnica", quan de fet "tècnica" i "art" comparteixen el mateix significat primigeni en grec i llatí, respectivament: ofici, habilitat. Pensem en "l'art primitiu" o "prehistòric", que uneix de forma indissociable la fabricació de terrissa, puntes de fletxa i murals a les parets. L'element aglutinador és la creació al marge (o de forma complementària) a allò que proveeix la natura.

иску́сственный (iskústvenyi), òbviament de la mateixa arrel que
иску́сство (iskustvo, "art"), vol dir artificial, sintètic, és a dir, tot allò que en composició, estructura o associació no es troba com a tal a la natura o bé que s'ha creat independentment de les condicions que la natura estableix per produir-ho. És a dir, que és producte de les "arts" humanes. Amb aquest raonament, doncs, retenim que aquest adjectiu fa referència a allò fet amb les "arts" humanes i que d'alguna manera s'ha creat de forma paral·lela a la natura, si això fos possible, entenent amb això una certa contraposició entre art (allò creat o representat per l'home) i natura.

Tot estudiant l'etimologia russa, dirigeixo de nou la mirada cap al català. Com algú ja deu haver observat, artificial ja conté en la seva arrel la paraula "art". Arti-ficial: fet amb les arts, producte de l'habilitat, dels coneixements, dels oficis humans. De sobte m'adono que havia tingut tot aquest temps davant dels nassos aquesta relació tan filosòfica com suggerent.

I així, provant de reconèixer alguna arrel coneguda en les noves paraules que aprenc en rus per aconseguir recordar-les més fàcilment, resulta que sovint allò que aconsegueixo és, precisament, descobrir autèntiques perles sobre l'etimologia i les relacions semàntiques en català. Un joc de miralls, que primer obliga que el cervell recompongui la simetria de la imatge en un primer mirall per tornar-la a veure redreçada (en la forma que considerem
veritable o real) quan aquesta es projecta en un segon mirall.