24.5.09

Analfabet

Baixo a tota pressa les escales. Per variar, faig tard i m’esperen, amb el cotxe en marxa. Al replà de l’entrada, el senyor Manuel remena la seva bústia. Es un senyor gran de la meva escala, molt afable, amb bastó i barret de palla, de moviments lents, que quan el saludes d'una revolada de vegades et deixa anar un encantador “vaya con Dios”. Em veu de reüll i immediatament reconec que té ganes de xerrar. M’ensenya una carta de l’ajuntament, sense destinatari.


-Esto estaba en mi buzón, pero no pone para quién es. ¿Es para mi?


Li dic que sí, que aquesta carta l’han enviada a tots els veïns, i li explico que diu el mateix que al cartell que hi ha enganxat a la porta (cartell que he recollit de terra i he tornat a enganxar: el súmmum del sentiment de comunitat en aquesta escala de veïns). Es mira el cartell i fa cara de qui no pot llegir què hi diu, i li dic que avisen que aviat començaran les obres per instal·lar unes escales mecàniques per connectar el nostre carrer amb el de sobre. Ell esbufega i mou el cap en direcció a l’escala que acabo de baixar a corre-cuita. “Bueno, algo ayuda”, li dic, conscient que en aquest bloc de pisos és impossible d’instal·lar-hi un ascensor.


M'insisteix: “¿Y eso es lo que pone aquí dentro?”, diu tot ensenyant-me la carta sense obrir. Li dic que sí, que “ya la puede tirar”, que diu exactament això. Quan em començo a estranyar de la desconfiança, em diu: “yo es que no sé leer”.


Em quedo amb cara d’esperar el final d’un acudit que no arriba, i ell continua: “Mira que tengo ya 88 años y todavía me tienen que meter en el colegio. Y claro, además ahora me falla la vista, todo se junta”.


Quina sorpresa, penso, i me’l miro com qui es mira fascinat una criatura en vies d’extinció. El cap se’m comença a anar pensant com es pot moure algú pel món (durant una vuitantena d’anys) sense saber llegir, però en aquell moment em sona el mòbil. S’impacienten de tant d’esperar. Murmuro alguna cosa al senyor Manuel i ell em respon “Hala, adiós” amb la seva habitual parsimònia. Despenjo el telèfon i surto escopetejat del portal, i m'oblido instantàniament del senyor Manuel.


Al cap d’unes hores, de tornada a casa torno a trepitjar el portal i em ve tota la conversa al cap. I escric això, per qui ho sàpiga llegir.

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Sembla increïble però hi ha molta gent que ha de viure així. Potser d'aquí ve allò de "mi marido m'ha dit que no firmi res". Ivan Ilich deia que tothom aprendria a parlar i llegir sense necessitat de l'escola però jo, la veritat, ho dubto molt. Parlar si, però escriure i llegir, es pot viure sense!!!
I aleshores venen els del tdt i et prenen el pél

Eos ha dit...

Se que sembla increïble però hi ha molta gent així; els meus propis avis gairebé no saben llegir, i ja no parlo d'escriure, crec que saben fer la seva signatura i poca cosa més. Però entre guerres i altres 'obstacles', en l'época i el lloc on els va tocar viure, tampoc era imprescindible. Sempre hi havia coses més importants a fer i ni tan sols els seus pares sabien llegir... és normal que no els hi ensenyessin als seus fills.