28.5.09

Xampinyons

Avui toca un post culinari perquè el que vam veure ahir era per donar-li quinze estrelles mitxelin. En fi, que us he d'explicar que ja no sapigueu.

Volia centrar-me en el dia després, en concret parlar-vos de les cares de cansament i decrepitud del personal a primera hora del matí entaforats dins el metro. Però gràcies als paletes que porten com un any fent el Taj Mahal vora casa meva i a la saníssima afició de posar-se a picar a quarts de vuit del matí (deuen ser merengots), m'he desvetllat per cometre tot seguit l'error greu (gravíssim!) de tornar-me al llit un cop han parat de fer soroll. Resum: que m'he adormit i no he agafat el metro fins quarts d'onze. El personal portava amb dignitat la son però no ha estat ni de bon tros tan espectacular com podria haver estat a les nou del matí.

Per això, parlaré dels exiliats, els culés (i alguna neo-culé) que viuen aquest any mític des de la distància. Per exemple, el Soci-Etern-Exiliat-A-Londres (o London com diria ell, tan cosmopolita) sembla ser que seguia amb la seva fal·lera ubiqua de trufar-se i anar a cel·lebrar-ho a Picadilly, aquest cop sense tant perill per la seva integritat física com a la semifinal amb el Chelsea. També continuava amb la tradició de cridar al mòbil, com si apujant la veu l'escoltèssim millor des de Londres, i nosaltres des d'aquí provant d'entendre alguna frase entremig del batibull distorsionat. Coneixent-lo, l'alegria deuria ser inmensa ja que és, com jo i molts, el típic fan tot patiment i sofriment, no com La-Neòfita-Culé-Exiliada-a-Dublin que en el seu primer any ja ha viscut el que nosaltres hem tardat tota una vida a viure. Em sembla que tota aquesta afició té molt a veure amb el paio que no s'afaita que fa d'entrenador del Barça. En fi, encara així tot sigui perque en el futur no em possi cara de "un altre cop futbol?". Només faltaria que s'aficionés als Losers de Basket i ja ho tindriem tot. La pobre va mirar el partit rodejada de Red Devils però, si guanyes,de vegades és més divertit i tot. Al final va trobar un altre Exiliat, conegut com L'Amic-Català-a-Dublin, amb el que va poder compartir la seva alegria. I amb mi previament via telèfon en tot un espectacle d'amor efusiu (ehem).

I per acabar, el més llunyà i amb els ulls sempre mirant més enllà, el Nostre-Exiliat-a-Taiwan que creiem ja traspassat a les files enemigues dels nihilistes i altres dissidents perillosos que en els derbis es foten en un cine per no sentir a parlar de res que tingui a veure amb el futbol. L'hem recuperat! El Nostre-Exiliat-a-Taiwan ha trobat un bar i allà a fet bones coneixences entre els compatriotes 'patizants (molt bó!) i algun altre no tan compatriota i, segons el que he entés, ha acabat el partit fent un bon esmorzar...a quarts de set del matí! Tot i això, és bonic descobrir que arreu del món hi ha carcanalla d'aquesta roja que no sap dissimular, la cirereta a totes les victòries del Barça.

1 comentaris:

napbuf ha dit...

Aquí la-Neòfita-Culé-Exiliada-a-Dublin. Visca el Barça i Visca Catalunya.