22.7.09

El Sahib Campeador

Dolores Oliver Pérez, professora de llengua i literatura àrab i de llengua àrab i la seva influència en l'espanyol de la Universitat de Valladolid, ha publicat el llibre "El Cantar de Mío Cid: génesis y autoría árabe". Aquest estudi, aixoplugat per la Universitat d'Almeria, la Diputació de Toledo i la Fundació Ibn Tufayl, entre d'altres, és el fruit d'una recerca que ha posat a prova fins i tot les creences de la pròpia autora, que en una entrevista al diari El Norte de Castilla afirmava que havia trigat "15 anys a creure que un àrab va escriure el Cantar del Mío Cid".

Acabo de conèixer l'existència d'aquest llibre i, per tant, no l'he llegit. Però, segons s'explica a la contraportada, l'autora, documentada àmpliament, "
defèn que el Cantar del Mío Cid és obra de propaganda política, composta a la cort valenciana de Rodrigo el 1095 pel cèlebre jurista i poeta Abu l-Walid al-Waqqaši, al qual cronistes cristians i musulmans descriuen com un dels homes més intel·ligents i savis de l'època. El seu talent i esperit tolerant el van dur a guanyar-se la confiança del Campeador, i a aconseguir que tractés amb justícia i generositat el poble valencià a canvi de posar al seu servei els grans coneixements i experiència que tenia. Ell el va ajudar a governar la capital del Túria, li va crear una cort literària que li donés prestigi, en la qual es llegien les gestes dels paladins àrabs, i va compondre en honor seu una epopeia que, recitada davant dels seus nous súbdits en àrab vulgar y romanç, li permetés obtenir el perdó pels patiments soferts al llarg del setge i fer que se sentissin orgullosos de tenir-lo com a «senyor» o «Cid»".

Durant gairebé vint anys, cada cop que s'endinsava en els diferents aspectes del famós poema, la professora, ara jubilada, es feia creus que els usos i comportaments socials que es reflecteixen en l'obra li ressonessin més al món àrab que no pas a l'obra d'un castellà. Conscient de la polseguera acadèmica (i política, afegirem) que podia aixecar, ha intentat demostrar amb centenars d'arguments i de la manera més acurada possible que l'autoria del poema és obra d'un poeta àrab adscrit a la cort de Don Rodrigo.

De moment no s'ha produït cap refutació als arguments que exposa la professora, però d'altra banda l'obra tampoc no ha tingut un ressó mediàtic a l'altura de la troballa. Per què deu ser?
17.7.09

EXPLICA’M UNA MENTIDA!

Hi ha persones estranyes, o covardes, que en llocs atapeïts de cares desconegudes i incòmodes s’inclinen per defugir preguntes, fins i tot les “bàsiques”, les de tipus carnet, per entendre’ns. Jo ho anomeno mecanisme de defensa de la intimitat.

També són gent que careixen del gen que els diferencia dels millors guionistes, que consisteix a tenir preparades una sèrie de respostes elegants i esquives alhora, que a més fan gràcia, i que vénen a ser una manera educada de fer botifarres a algú. Jo entraria perfectament dins del grup mancat d’aquest gen.

He de dir que la meva feina em permet canviar d’ambient de manera freqüent. L'aventatge d’aterrar en un lloc durant menys d’una setmana i després desaparèixer sense gairebé tenir l’oportunitat de conèixer els teus companys és precisament no haver de tenir l’oportunitat de conèixer els teus company, cosa que una persona amb tendències relativament autistes i asocials com les meves frueix secretament.

És fàcil arribar a convertir-se en una mena d’ombra que vagareja per un passadís, obre una porta i desapareix enmig d’un núvol de caps. Dies més tard, surt per una porta més gran, amb un paper important sota el braç, un “deuquetvagibé” reglamentari penjat recentment als lòbuls i la llibertat estampada amb segell de funcionari.

És un moment que acull dos sentiments importants: “la tranquil·litat de la feina ben feta”, com recull el tòpic, i la satisfacció de comprovar com n’és d’eficient la  barrera que em preserva de preguntes de borinots curiosos.

Sempre hi ha carronyaires àvids d’escodrinyar a tothom pel simple gust de fer tastets de gent o vés a saber. Es tracta d’un gènere de persona francament molest. L’últim especímen amb què em vaig topar era de la classe dels infranquejables.

Era una criatura curiosa. Duia el nom de la seva espècie escrita amb neó fluorescent. Era una cigonya cega, ben bé una mantis religiosa amb rostolls al capdamunt del seu cos allargat. Sota el pentinat de mitja melena ingènua, amb tota la ingenuïtat que pugui inspirar una mitja melena plena de cabells blancs, hi guaitaven dues coves i un ganxo de politja, acompanyat per un parèntesi ajagut. Les seves anques la varen conduir cap a mi, sostenent la safata amb el menjar, a la caça de la cadira buida al meu costat.

Les cavitats es van encuriosir amb mi. I passats aquells dos minuts de cortesía, va disparar. Preguntes de tot tipus: ansioses, atents i cràpules. Volia carronya fresca i jo era l’última cara que acabava de veure. Vaig començar a dur a la pràctica l'assortiment d’estratègies que fan que un voltor es desentengui del blanc .

Primer vaig provar de sabotejar qualsevol pont de comunicació. Fingir no sentir-hi prou acostuma a funcionar. Li feia repetir una pregunta un, dos, tres cops. Quan per fi responia, després del quart intent, contestava amb un fil de veu paraules inentil·ligbles, mots de la familia de “tartus(volum menys 20)mena”, “persitona” o “sanfelt(...)re”, mentre miro de reüll cap enrere, gairebé com si aguardés un atac per l’esquena.

Punxo un tomàquet, que aguanta estoicament les cinquanta-tres mossegades que em regalen una pausa d’or. L’esòfag, sorprès, dona la benvinguda a un purè vermell. Els llavis s’obren mig segon, preparats per aferrar-se a una formosa fulla d’enciam.

La mantis continua afamada i no desisteix. Aprofita aquell interludi minúscul i afila de nou. Procuro contestar també amb preguntes, repeteixo paraules i pronuncio i fonemes inconnexos. Però no es cansa.

Jo, en canvi, sí que em canso. Comprovo que encara em queda força estona d'àpat. Havia sentenciat aquell ésser a continuar com a no-coneixedor de detalls de la meva vida. Les circumstàncies em plantejaven una posible sortida. N’estava decidida. Si no podia esquivar, atacaria. Parlaria.

En poc més de tres preguntes jo ja era una persona diferent amb origen diferent, amb uns problemes de vocalització considerables i amb un nivell d’hipoacústia relativament preocupant. Havia crescut en una altra ciutat i ara els meus pares eren “es(shshsh)bamstrativa” i “meltr(....)opector”. Ja posats, vaig creure oportú alterar-me lleugerament l’edat, al mateix temps que continuava afegint respostes rebot i de canvi de vent, sense oblidar-me de vigilar el panorama que hi havia darrera la meva espatlla dreta, no fós cas.

Els sons s’entrebancaven amb els bocins d’un bistec amb patates quan pensava en la possibilitat de divertir-me encara més amb la garsa. D’alguna manera, ella mateixa s’havia adonat que les seves preguntes ja no em resultaven irritants i d’altra banda, jo començava a trobar-li certa emoció a això de ser algú altre.

La meva nova identitat, escoles i amics es barrejaven amb pauses per a eructes fingits, oportunament silenciats. Intercalava frases amb l’oferiment de vistes al meu àpat en la seva primera fase de la digestió. Aquell marc havia de resultar fastigós a la força i vaig saber que havia guanyat quan ella es va alçar del meu costat per anar a buscar una cullereta. Però ni ella ni cullereta van tornar, sinó que van trobar un altre espai..

Perfecte. El que ja no va ser tan perfecte va ser la meva nova trobada amb la mantis. Aquest cop escortada per una companya que tenia el perfil d’un cigró. La cigró creia conéixer algú de la meva nova ciutat natal i vés quina casualitat, podria ser que un cosí germà de la garsa, perquè per aquella època en què vaig néixer era més que probable, podria haver assistit el part de la meva mare, i quina il·lusió, oi, tot plegat.

Al mateix temps que intentava recompondre tots els meus tics de dicció en tres segons i provava d’esbrinar com s’ho havia fet per entendre alguna localitat en el caos de nom que vaig pronunciar, que ja ni recordava, vaig alçar la mà a algú imaginari a l’extrem del passadís “Gga-vinc!”. Vaig llençar un comiat com a excusa i vaig acudir urgentment a la crida de l’home invisible. Elles em van disculpar amb una mirada comprensiva “Ens veiem al dinar!”

Per a l’hora de dinar, aquest cop, em vaig procurar un refugi segur. El búnker solitari de la sala d’ordinadors era l’amagatall ideal per devorar tranquil·lament el meu entrepà.

Poc després es va obrir la porta i per un moment vaig témer una nova posada a l’escena de la mantis, aquest cop acompanyada per un tribunal d’estornells, preparats per dur-me a la sala d’interrogatoris. Però no es tractava d’ella, sinó d’una altra refugiada com jo, amb un entrepà, també comprat a corre-cuita.

Minuts més tard, ella em mostrava els seus apunts de japonès que jo observava amb interés real. Provàvem d’esbrinar figures amagades en els Kanjis que ajudessin a entendre'n el significat.

Mentre de dins del kanji del verb “comprar” emergia una mestressa de casa japonesa empenyent un carro d'un súper carregat amb brics de llet i un nen de dos anys, dins meu em vaig fer la ferma promesa d’aconseguir el més aviat possible un catàleg de frases dignes dels millors arquitectes de diàlegs.
13.7.09

Sang

Un diumenge a la tarda em vaig trobar un colla de gent rera una ambulància vora casa. De bocaterrosa hi havia un iaio tot ell estirat amb el bastó ben agafat i un gran toll de sang que s'escolava per la quadrícula de la vorera des del seu cap. Sort que l'home encara podia parlar, sort que les mosques estaven de vacances. Vaig parar l'mp3 per fer la resta del camí en silenci, només per col·locar-me al meu lloc.

(la vinyeta és d'un dels meus autors preferits, el suís Frederik Peeters, del recull d'històries curtes "
Dándole vueltas", Astiberri, 2009)
10.7.09

Monumentalisme


Per bromes del destí, em vaig trobar aquest dissabte al bell mig d'un festival municipalista d'enaltiment del
guirisme més ranci. Als cartells responia al nom de "Montjuïc de Nit". En principi us volia parlar de tot això però com algú o altre haurà descobert aquesta foto no és pas de Montjuïc. En el darrer moment, he pensat que ja tenim poc a dir d'aquests gestors que porten massa temps escalfant la poltrona i que han perdut el cap en la promoció de la marca Barcelona, inodora i indolora. Així i tot, pujar a la muntanya i tornar a passejar per les places que hi han sota l'Estadi Lluis Companys em va fer recordar l'animalada imperialista de La Defense, allà dalt a la capital de l'univers que és Paris, al final de l'axe historique. Recordo el buit existencial que em produiren els grans espais d'aquests deliris de grandesa del reventa-vaixells d'en Mitterand, sobretot el Grande-Arche, que és on està situada aquesta foto. (Les dues taques al fons eren dos personatges pakistaní-like que tramaven alguna de grossa. O potser venien birres, mai se sap).

Un bonic lloc per estimar el carrerons i placetes de tots els cascs antics de la vella Europa.
7.7.09

Bon viatge!


Ja ho sé, ja, que la Xina i Taiwan no són el mateix però m'ha fet gràcia. Bona tornada!

(La tira és del Toni Donada i va aparèixer al Cavall Fort nº 1053)