17.7.09

EXPLICA’M UNA MENTIDA!

Hi ha persones estranyes, o covardes, que en llocs atapeïts de cares desconegudes i incòmodes s’inclinen per defugir preguntes, fins i tot les “bàsiques”, les de tipus carnet, per entendre’ns. Jo ho anomeno mecanisme de defensa de la intimitat.

També són gent que careixen del gen que els diferencia dels millors guionistes, que consisteix a tenir preparades una sèrie de respostes elegants i esquives alhora, que a més fan gràcia, i que vénen a ser una manera educada de fer botifarres a algú. Jo entraria perfectament dins del grup mancat d’aquest gen.

He de dir que la meva feina em permet canviar d’ambient de manera freqüent. L'aventatge d’aterrar en un lloc durant menys d’una setmana i després desaparèixer sense gairebé tenir l’oportunitat de conèixer els teus companys és precisament no haver de tenir l’oportunitat de conèixer els teus company, cosa que una persona amb tendències relativament autistes i asocials com les meves frueix secretament.

És fàcil arribar a convertir-se en una mena d’ombra que vagareja per un passadís, obre una porta i desapareix enmig d’un núvol de caps. Dies més tard, surt per una porta més gran, amb un paper important sota el braç, un “deuquetvagibé” reglamentari penjat recentment als lòbuls i la llibertat estampada amb segell de funcionari.

És un moment que acull dos sentiments importants: “la tranquil·litat de la feina ben feta”, com recull el tòpic, i la satisfacció de comprovar com n’és d’eficient la  barrera que em preserva de preguntes de borinots curiosos.

Sempre hi ha carronyaires àvids d’escodrinyar a tothom pel simple gust de fer tastets de gent o vés a saber. Es tracta d’un gènere de persona francament molest. L’últim especímen amb què em vaig topar era de la classe dels infranquejables.

Era una criatura curiosa. Duia el nom de la seva espècie escrita amb neó fluorescent. Era una cigonya cega, ben bé una mantis religiosa amb rostolls al capdamunt del seu cos allargat. Sota el pentinat de mitja melena ingènua, amb tota la ingenuïtat que pugui inspirar una mitja melena plena de cabells blancs, hi guaitaven dues coves i un ganxo de politja, acompanyat per un parèntesi ajagut. Les seves anques la varen conduir cap a mi, sostenent la safata amb el menjar, a la caça de la cadira buida al meu costat.

Les cavitats es van encuriosir amb mi. I passats aquells dos minuts de cortesía, va disparar. Preguntes de tot tipus: ansioses, atents i cràpules. Volia carronya fresca i jo era l’última cara que acabava de veure. Vaig començar a dur a la pràctica l'assortiment d’estratègies que fan que un voltor es desentengui del blanc .

Primer vaig provar de sabotejar qualsevol pont de comunicació. Fingir no sentir-hi prou acostuma a funcionar. Li feia repetir una pregunta un, dos, tres cops. Quan per fi responia, després del quart intent, contestava amb un fil de veu paraules inentil·ligbles, mots de la familia de “tartus(volum menys 20)mena”, “persitona” o “sanfelt(...)re”, mentre miro de reüll cap enrere, gairebé com si aguardés un atac per l’esquena.

Punxo un tomàquet, que aguanta estoicament les cinquanta-tres mossegades que em regalen una pausa d’or. L’esòfag, sorprès, dona la benvinguda a un purè vermell. Els llavis s’obren mig segon, preparats per aferrar-se a una formosa fulla d’enciam.

La mantis continua afamada i no desisteix. Aprofita aquell interludi minúscul i afila de nou. Procuro contestar també amb preguntes, repeteixo paraules i pronuncio i fonemes inconnexos. Però no es cansa.

Jo, en canvi, sí que em canso. Comprovo que encara em queda força estona d'àpat. Havia sentenciat aquell ésser a continuar com a no-coneixedor de detalls de la meva vida. Les circumstàncies em plantejaven una posible sortida. N’estava decidida. Si no podia esquivar, atacaria. Parlaria.

En poc més de tres preguntes jo ja era una persona diferent amb origen diferent, amb uns problemes de vocalització considerables i amb un nivell d’hipoacústia relativament preocupant. Havia crescut en una altra ciutat i ara els meus pares eren “es(shshsh)bamstrativa” i “meltr(....)opector”. Ja posats, vaig creure oportú alterar-me lleugerament l’edat, al mateix temps que continuava afegint respostes rebot i de canvi de vent, sense oblidar-me de vigilar el panorama que hi havia darrera la meva espatlla dreta, no fós cas.

Els sons s’entrebancaven amb els bocins d’un bistec amb patates quan pensava en la possibilitat de divertir-me encara més amb la garsa. D’alguna manera, ella mateixa s’havia adonat que les seves preguntes ja no em resultaven irritants i d’altra banda, jo començava a trobar-li certa emoció a això de ser algú altre.

La meva nova identitat, escoles i amics es barrejaven amb pauses per a eructes fingits, oportunament silenciats. Intercalava frases amb l’oferiment de vistes al meu àpat en la seva primera fase de la digestió. Aquell marc havia de resultar fastigós a la força i vaig saber que havia guanyat quan ella es va alçar del meu costat per anar a buscar una cullereta. Però ni ella ni cullereta van tornar, sinó que van trobar un altre espai..

Perfecte. El que ja no va ser tan perfecte va ser la meva nova trobada amb la mantis. Aquest cop escortada per una companya que tenia el perfil d’un cigró. La cigró creia conéixer algú de la meva nova ciutat natal i vés quina casualitat, podria ser que un cosí germà de la garsa, perquè per aquella època en què vaig néixer era més que probable, podria haver assistit el part de la meva mare, i quina il·lusió, oi, tot plegat.

Al mateix temps que intentava recompondre tots els meus tics de dicció en tres segons i provava d’esbrinar com s’ho havia fet per entendre alguna localitat en el caos de nom que vaig pronunciar, que ja ni recordava, vaig alçar la mà a algú imaginari a l’extrem del passadís “Gga-vinc!”. Vaig llençar un comiat com a excusa i vaig acudir urgentment a la crida de l’home invisible. Elles em van disculpar amb una mirada comprensiva “Ens veiem al dinar!”

Per a l’hora de dinar, aquest cop, em vaig procurar un refugi segur. El búnker solitari de la sala d’ordinadors era l’amagatall ideal per devorar tranquil·lament el meu entrepà.

Poc després es va obrir la porta i per un moment vaig témer una nova posada a l’escena de la mantis, aquest cop acompanyada per un tribunal d’estornells, preparats per dur-me a la sala d’interrogatoris. Però no es tractava d’ella, sinó d’una altra refugiada com jo, amb un entrepà, també comprat a corre-cuita.

Minuts més tard, ella em mostrava els seus apunts de japonès que jo observava amb interés real. Provàvem d’esbrinar figures amagades en els Kanjis que ajudessin a entendre'n el significat.

Mentre de dins del kanji del verb “comprar” emergia una mestressa de casa japonesa empenyent un carro d'un súper carregat amb brics de llet i un nen de dos anys, dins meu em vaig fer la ferma promesa d’aconseguir el més aviat possible un catàleg de frases dignes dels millors arquitectes de diàlegs.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Niquilat!

Gran, senyoreta 58, gran. M'ha encantat.

23

Anònim ha dit...

no podia ser una mica mes llarg??
JORDi11

Jordi ha dit...

és la selva!!!! és la selva!!!

És gran inventar-se la vida d'un mateix però mai havia pensat en l'efecte "volu-menys-20" més "tartamudisme-de-rus-borratxo" extrem i inintel·ligible.

Bonic de-but