28.9.09

Género epistolar: Cuba (II)

April 18 at 2:12pm


Hola Xavier,Gracias por la información. No he estudiado a fondo la situación político-económica de Cuba. Más que nada me he dedicado a leer libros sobre el Che y sobre Fidel, así que me baso en la biografía de Fidel, de Ignacio Ramonet, " Fidel Castro, biografía a dos voces", los documentales sobre Fidel "Comandante" , "Buscando a Fidel", de Oliver Stone, y "Terrorism Made in the U.S.A", algunos artículos que he leído en Internet y algunos discursos políticos de Fidel que he visto en Youtube. Por supuesto, no es la sociedad utópica en la que a todos nos gustaría vivir. Sin embargo los méritos de la revolución cubana son importantes, sobre todo teniendo en cuenta que Cuba es un país del tercer mundo que lleva soportando un brutal bloqueo económico desde hace cincuenta años, y que ha sido uno de los países, y esto es bien poco conocido porque los medios de comunicación no hablan de ello, que más terrorismo llevan sufriendo desde que Fidel llegó al poder ( de manos de los exiliados cubanos de Miami, con Luís Posada Carriles a la cabeza, sanguinario terrorista, y respaldados por la C.I.A). Como ya sabes, la sanidad y la educación son gratuitas, pero además la mortalidad infantil es de las más bajas del mundo, están incluso por debajo de EE.UU; es el país que más médicos y profesores tiene per cápita del mundo. Y en cuanto a misiones internacionalistas, Cuba ha sido uno de los países que más ayuda médica ha proporcionado al resto del mundo, por encima incluso de las Naciones Unidas. También ha enviado miles de profesores a los países del tercer mundo en misiones humanitarias. Y ayudó a Angola en su guerra de liberación. Quince años estuvo combatiendo el ejército cubano junto al pueblo de Angola, jugando también un papel importante en la caída del Apartheid en Suráfrica. Cierto, muy pocos habitantes del primer mundo se irían a vivir allí, pero también es verdad que muy pocos se irían a vivir a México o Argentina, países en los que impera el Capitalismo. Cuba es uno de los países latinoamericanos en los que la calidad de vida es de las más altas.En Cuba no existen escuadrones de la muerte como en muchos otros países de Latinoamérica, ni existe la tortura. Teniendo en cuenta lo políticamente inestable que son esos países, todo ello me parece un logro considerable.Claro, los cubanos no disfrutan del derecho a la libertad de expresión, ni de la libertad de movimiento, y se trata de una situación grave, pero tambien hay que tener en cuenta que es un país asediado por la mayor potencia militar y económica que la humanidad ha conocido, los Estados Unidos, bloqueado económicamente y al que se le lleva haciendo la guerra sucia desde que Fidel Castro llegó al poder. Los niveles de paranoia en el gobierno cubano deben ser considerables. Fidel mismo ha sufrido más de 600 intentos de asesinato. Aún así, según Ramonet, la revolución sigue siendo apoyada por la mayoría de cubanos. Échale un vistazo a este link.
Como Fidel mismo dice la revolución cubana no ha terminado, sigue siendo un "work in progress" y con toda seguridad Cuba avanzaría considerablemente si EE.UU abandonara la guerra sucia y las relaciones comerciales con la isla se normalizaran. Pero esta es una de las cuestiones clave del problema: a Norteamérica no le interesa que la revolución cubana tenga éxito, pues ello supondría un ejemplo al resto de países de América Latina y de todo el mundo, de que se puede organizar una sociedad siguiendo principios socialistas. Para el Imperio no hay mayor amenaza que ésta. Cabe además preguntarse si la calidad de vida de los cubanos mejoraría si adoptaran el Capitalismo. Fíjate en México, por ejemplo. Allí tienen Capitalismo e impera la tiranía de un gobierno despótico y de tendencias genocidas.Por otra parte, nosotros, habitantes del primer mundo, vivimos relativamente bién, pero nuestro bienestar se debe en parte a las batallas ganadas por el pueblo en la lucha de clases. Es cierto, el Capitalismo ha elevado el nivel de vida de millones de personas, pero debemos preguntarnos cuanto tiempo seremos capaces de sostener un sistema tan irracional como éste. En cuanto a Fidel. Me parece un hombre honesto y con principios, y ello, tratándose de una figura política, es decir mucho. Es una persona real, no es un actor com George Bush, por ejemplo (muy mal actor, por cierto, este Bush). Se le acusa de megalómano, pero no creo que sea el caso. Él es muy crítico con todo lo que tenga que ver con el culto a la personalidad. Se opone a nombrar calles con el nombre de algún dirigente cubano vivo, no aparece su imagen en la moneda cubana, no existen estatuas de Fidel en Cuba, no existe ningún retrato oficial de Fidel, sólo aparece en televisión cuando es absolutamente necesario, no se pone medallas en su uniforme, etc. Creo sinceramente que él quiere lo mejor para su pueblo. Se podrá equivocar en algunos de sus métodos, pero los errores son de forma, no de fondo.Saludos.


Se me olvidaba. La entrevista, al parecer, fue realizada entre 2005 y 2006.


G.


April 26 at 2:35pm


interesante video, pero claro, las fuentes quienes son? he de decir que he releido mi mail y es tremendamente critico, si. en parte fue intencionado, quise posicionarme como el "anti" para ver el punto de vista del "pro". pero es verdad que si tengo que decantarme estrictamente hacia el si o no a fidel, despues de mi experiencia, digo no. y sobre todo me baso en lo que vivi y lo que me transmitio el pueblo cubano. pronto te respondere el mail. por cierto, he pensado ir posteando nuestra conversacion en un blog que tengo con unos colegas, para ver que comentarios hace la gente, te importa?greetings


X.

May 13 at 1:44pm


Hola. Las fuentes son, segun Ramonet, los comentaristas mas serios. Estaria bien saber quienes son exactamente, pero de todos modos la palabra de Ramonet me parece bastante fiable.No me importa que postees nuestra conversacion en vuestro blog, seria una manera de empezar un interesante debate. Aunque de momento estoy sin internet en casa. Calculo que volveremos a tenerlo a finales de mes.Un saludo.

G.
27.9.09

Género epistolar: Cuba (I)

Aquí deixo uns emails d'intercanvi d'opinions sobre la situació de Cuba entre el meu cosí Gedeon i jo. Havia pensat en corregir els possibles errors de tot tipus, col.locar accents, etc. però ja que els emails van ser escrits així, així es queden! Potser és el futur de les llengües.

Espero els vostres punts de vista.



March 7 at 3:30pm

Hola xavalote,Como estas? Como te va el doctorado? Me llegan rumores de que estas en los U.S of A, podrias confirmarlos? jejeje...Yo te queria hacer una pregunta: llevo un par de meses estudiando la historia de Che Guevara, Fidel Castro y la revolucion cubana, y bueno la verdad es que existen miles de rumores y opiniones para todos los gustos: por un lado se nos dice que Che y Fidel son unos monstruos totalitarios, y por el otro que son dos de los mas grandes hombres del siglo XX. Tu que has estado en Cuba, me gustaria que me dieras tu opinion sobre el pais, que fue lo que viste y que impresion te causo. Recuerdo que hablamos brevemente sobre el tema y que tu opinion no era muy favorable. Es verdad que existe mucha miseria, que hay una Cuba para turistas y otra para cubanos y que la isla es poco menos que una gran prision?

G.


March 14 at 3:04am


Hola primate! el doctorado en fase estresante, acabamos de recibir las correcciones de los referees para un articulo que enviamos y tenemos hasta mediados de abril para hacer los experimentos y responder, asi que jornadas infernales de hasta doce horas, 6 dias a la semana...inaudito para mi, parezco un greedy workaholic de la generacion del baby boom que tanto aborrecemos, aajaja! a los USA me voy a finales de julio, estare 3 meses en north carolina, en un pueblo de universitarios llamado chapel hill. en los 90 fue famosillo por ser cuna de bastantes grupos, mayormente indies (archers of loaf, ben folds five, corrosion of conformity, southern culture on the skids, squirrel nut zippers, superchunk). espero poder viajar por alli los findes y tomarme una semanita de vacaciones. Respecto a Fidel y el Che, seguro que no me he documentado tan a fondo como tu, o sea que me baso mas en mi experiencia en Cuba y con los cubanos. Te puedo decir que intente hablar del tema con casi todo cubano que conoci, y la gran mayoria quiere un cambio. Y no me extraña, porque el estado del pais es francamente peor de lo que yo imaginaba. Creo que los progres españoles nos han dado una vision idealizada de la isla. Se emocionan al hablar de los logros de la revolucion cubana, como si fuera la sociedad utopica que ellos no lograron crear aqui, pero la realidad es mucho mas cruda. A ese paraiso socialista no se va nadie. Al contrario: casi todos se irian si pudieran. No habia dia que no me pidieran algo: ropa, dinero, boligrafos, caramelos, toallas, jabon... Cada dia llevamos a no se cuantos cubanos en el coche que alquilamos, ya que los transportes entre ciudades son casi nulos. Las carreteras penosas. Mucha gente no ha salido de su ciudad casi nunca. No digamos ya salir del pais. Existen las cartillas de racionamiento de alimentos, el queso estatal es horroroso, la leche solo existe en polvo. La iniciativa privada esta aniquilada. Hasta el carrito de hot dogs de la calle es propiedad del estado. En los 90, tras la caida de la URSS, las pasaron canutas, puesto que era su mayor socio comercial y un gran subvencionador de Cuba. Solo ahora se estan medio recuperando. En los mejores años de la revolucion, los cubanos se podian alojar en cualquier hotel a precios de risa, pero ahora estan prohibidos para los cubanos, y de todas formas no se los podrian pagar. Muchos hoteles (de capital español) han comprado la franja correspondiente de costa, y son territorio prohibido a cubanos. O sea que tristemente es cierto, los turistas disfrutan de mas derechos que los propios cubanos. Ni siquiera les permiten hablar mucho con los turistas; una noche estabamos gustavo y yo tomando una cerveza con un par de cubanas y la policia las tuvo media hora amenazandolas con ir a la carcel. Al dia siguiente tuvieron que sacarse en comisaria un "permiso" para ir con nosotros. La presencia de la policia, de los CDR (comites de defensa de la revolucion, uno por cuadra, formado por tus propios vecinos, basicamente son chivatos) y de la propaganda en muros y en carteles por toda la isla es sofocante incluso para un turista. Es algo orwelliano. Para mi es muy triste constatar que lo que yo habia tomado como ideales, modelos de sociedad, y esos slogans rebeldes que habian de forjar el hombre nuevo se convierten aqui en instrumentos de represion y sumision. Aqui lo revolucionario de verdad es ser contrarrevolucionario. La institucionalizacion de la rebeldia es un contrasentido. Solo hay 2 periodicos, Granma y Juventud Rebelde. O sea, no tienes mas opcion que ser un joven rebelde -o sea, afecto al regimen-. Los debates en television son una pantomima en la que todos los contertulios resultan estar de acuerdo en todo. Incluso Raul Castro ha reconocido que los cubanos viven con un "exceso de prohibiciones", pero ni asi las levantan. La productividad es bajisima. En palabras de los cubanos, "el estado hace como que nos paga y nosotros hacemos como que trabajamos". Despues de todo esto, lo positivo. Comparado con los paises del entorno, es claramente el mejor. Mas seguro (ningun problema para salir de noche, por ejemplo, cosa impensable en ciertas zonas de Rep. Dominicana o Haiti), gente mas educada en todos los sentidos (la formacion es francamente buena, la mayoria son universitarios aunque luego no ejerzan de ello, o no haya medios en las universidades) y la sanidad es mejor tambien, aunque ultimamente tambien esta decayendo. Por ejemplo, envian medicos cubanos a Venezuela a cambio de petroleo, aunque esos medicos esten haciendo falta en Cuba. Che o Fidel? Pude ver que la gente esta muy cansada de Fidel y su egomania, y esos discursos interminables ante cientos de miles de personas movilizadas obligadamente desde fabricas y escuelas.En general sigue habiendo un respeto hacia el Che, supongo que porque queda mas lejano y legendario, aunque tambien habia quien me decia que los jovenes europeos llevan camisetas con su efigie porque no saben que significa realmente. Decian que "es muy facil ser comunista en un pais capitalista". Creo que los jovenes idealistas de aqui nos hemos identificado fuertemente con un hombre que lucho a brazo partido contra todo lo que nos da asco de nuestra sociedad, ya que el Che, o Fidel con su verborrea, son buenisimos identificando los defectos del capitalismo, pero no nos damos cuenta de qué suponen las soluciones que ellos propusieron. Al principio de la revolucion, creo que el 90% de la poblacion estaba a favor del socialismo, del che, de fidel. Debieron ser unos años preciosos de honesta voluntad de justicia social y solidaridad, comparables quizas a los años anarquistas en la Cataluña de la guerra civil y sus colectivizaciones. Pero la historia no tardo en torcerse, y la condicion humana lo arruino. Conclusion: por manido que suene, no estamos preparados para este tipo de sociedad. Lo de trabajar por el bien comun es algo demasiado intangible, y solo funciona si todo el mundo tiene voluntad de tirar del carro. La productividad empezo a caer, muchos sectores eran un desastre, el estado apretaba cada vez mas para no perder el control, y al final tienes una dictadura de libro. Quien puede creer que un pais puede funcionar tras 50 años de gobierno de un unico partido, y casi con la misma gente? una asamblea de burocratas octogenarios puede comprender qué quiere la sociedad actual (sobre todo, burocratas inflexibles que se tomarian cualquier cambio como la constatacion de que estaban equivocados y que lo que han hecho estos 50 años ha sido en vano?). Lo siento, pero yo ya no puedo. Me encantaba, y me sigue gustando, escuchar los discursos de Fidel, me emocionan, habla de las cosas verdaderamente importantes que parecen desaparecer de la agenda de otros politicos. Pero la realidad es cruda, y que autoridad moral tengo yo para defender a Fidel si los que estan viviendo bajo su mandato no lo quieren? En resumen, creo que fueron dos hombres guiados por un fin noble, el mas elevado, y que liberaron al pueblo cubano de una dictadura sumisa a EEUU, fueron por ello alabados e intentaron expandir ese legado a nivel internacional. Pero creo tambien que, tras los inequivocos signos de cansancio de la población y ante los acontecimientos mundiales, deberian haber abierto un proceso en el que todos los cubanos decidieran su futuro. Es injusto que la utopia deban hacerla solo un nimio porcentaje de los humanos. Un pais comunista no puede funcionar en un mundo capitalista globalizado, regido por la competitividad, esta perdido! No digo con esto que yo prefiera esto ultimo. Solo digo que el socialismo solo puede funcionar con una accion conjunta de todos los paises, y eso en caso de que la población estuviera realmente motivada –cosa que no creo-. Me decanto por movimientos como ATTAC , que se definen como no comunistas, no capitalistas –sea lo que sea lo que eso signifique-. Una sociedad democratica, con libertades, pero en la que los flujos de capital esten estrictamente controlados, los paraísos fiscales prohibidos, la economia ficticia especulativa sea perseguida, los banqueros no reciban primas millonarias cuando sean despedidos por llevarnos a una crisis global, la justicia se aplique con todo su peso a los poderosos… No son antiglobalizacion sino alterglobalizacion, o sea, defienden que los paises pobres puedan acceder en igualdad de condiciones al mercado global y por tanto a la creación de riqueza. Por ultimo, leete el texto de Huxley* que tengo en mi perfil, en la seccion esa de quotes. Ah, y dame tu opinión, seguro que tus 2 meses documentandote pueden desmontar muchas de mis observaciones. Hugs!

X.


*"Las buenas intenciones y la devoción personales no bastan para salvar al mundo; si bastasen, hace rato que el mundo se hubiera salvado, por cuanto nunca han escaseado los santos. Pero algunas veces los buenos resultan estúpidos, y muy a menudo están mal informados. Son pocos los santos que hayan sido, a la vez, hombres de ciencia y organizadores. E inversamente, pocos han sido los hombres de ciencia y los organizadores que hayan sido santos. Para que el mundo pueda salvarse, deberán combinarse los métodos científicos con la consagración y las buenas intenciones. Ni la bondad ni la inteligencia, si se las deja libradas a ellas solas, pueden hacer frente a la tarea de cambiar a la sociedad y a los individuos, mejorándolos." Aldous Huxley
25.9.09

Campanyes improbables (IV): Patrocina't!

Finalment, amb puntualitat britànica, la petita va néixer la matinada de dimarts. Pesa 3 quilos 150 grams i té una pell arrugadota i rosadeta. La mare es va refent amb cara d'esgotament radiant. Al pare, com se sol dir, li cau la bava.

Com a pares primerencs que són, han viscut amb gran emoció el naixement. L'endemà, la desfilada d'amics i familiars per l'habitació de l'hospital ha estat un degoteig incessant. Els demanen, "I doncs, com li diuen a la petita?". "Olga", diuen ells a l'uníson, i tot seguit fan broma confessant que han estat negociant el nom fins a l'últim moment.

En un d'aquells moments estranys en què tots dos (tots tres, haurem de dir a partir d'ara) s'han quedat sols, truquen a la porta tímidament. Treu el cap un desconegut, vestit de trajo i amb ulleres de sol. Es disculpa per la interrupció, els felicita per la criatura i es presenta a tota pressa. Del seu nom, càrrec i empresa, els pares només retenen "Estanislau", "Advertising", "Management" i poca cosa més. Els pares, que només han rebut alegries i felicitacions durant tot el dia, semblen pacients i confiats, i deixen que l'individu faci unes passes per l'habitació en silenci, miri per la finestra i abaixi la mirada al bressol tot reflexiu.

-Olga... -llegeix ell en veu alta al paper que penja del bressol. -Un nom molt bonic. Suposo que ja el deuen tenir clar...

-Clar? Què vol dir...?-, diu el pare, tot estranyat.

-Els noms, i per descomptat els noms propis, són només paraules, i com a tals són intangibles, incorporis - continua l'home. -Els noms propis poden ser bonics o lletjos, poden recordar-nos a persones que estimem o detestem, a personatges històrics, famosos... Però ressonen un segon a les nostres oïdes i després s'esvaeixen. No deixen cap rastre, no fan cap feina, no
rendeixen...

L'home fa una pausa i es torna a mirar el nom escrit al bressol.

-I si en traguéssim profit, del nom? Que me'n diuen? S'imaginen un nom que automàticament donés prestigi, autoritat...?

-Escolti, què s'empatolla...?-, comença a dir la mare.

-...Diners? - l'interromp el desconegut. -Un nom que, per ell mateix, pagui el col·legi a la nena, les classes de piano... La universitat, fins i tot? Un nen és una font contínua de despeses, ja ho veuran. Jo els ofereixo fer-los aquesta càrrega menys feixuga... M'explicaré.

-Un recent Decret Llei aprovat pel Congrés modifica substancialment el reglament del Registre Civil. Gràcies a això, han desaparegut moltes traves i condicions administratives pel que fa a l'elecció de noms propis. En un article del nou reglament, s'autoritza que es pugui inscriure una persona amb un nom subjecte a drets d'autor o una marca registrada, sempre que tingui el consentiment del propietari dels drets. Què vol dir això? Doncs que, si volguessin, podrien posar-li a la seva preciosa nena el nom de la seva marca preferida...

-Que s'ha tornat boig?!-, exclama la mare.

-...I els propietaris de la marca registrada-, continua l'individu, sense immutar-se, -els retribuirien econòmicament en agraïment a la seva confiança, una retribució que, segons les condicions contractuals, es pot allargar fins que la persona fa els 18 anys...

Els pares ja s'han quedat muts, i l'home continua amb un posat deliberadament despreocupat.

-No n'hem de fer escarafalls, de tot plegat. És una pràctica molt normal. Als Estats Units ja fa anys que es fa; en diuen
selfsponsoring. Vostès -i la seva nena, és clar- guanyen amb el prestigi que proporciona una marca, que, ojo!, poden escollir lliurement. L'empresa propietària de la marca ja guanya des del moment en què el mestre passa llista a classe, com qui diu. Hi ha clàusules, és clar, com ara que la persona no ha de tenir comportaments que perjudiquin el bon nom de l'empresa, però en són ben poques, els ho asseguro. I jo... Només em limito a fer de mitjancer entre les empreses i els pares. Diguem-ne que sóc una mena d'agència de publicitat...-, diu amb un lleu somriure burleta.

El sol tot just acaba de fugir de la finestra de l'habitació quan els pares es tornen a quedar sols. Es miren sense saber exactament què dir-se. A sobre del llit, una targeta de visita, un parell d'impresos, un tríptic informatiu i dos fulls grapats amb un llistat de marques registrades, noms comercials, noms de personatges i objectes patentats, amb propostes de combinacions, noms compostos i variants segons el sexe del nadó.

Enmig d'un silenci perplex, la petita Olga (Olga?) arrenca a plorar.
22.9.09

Campanyes improbables (III): Catalunya serà halal o no serà

La Coordinadora Independentista Islam i Nació ha emès un comunicat en què deplora els "pobres avenços que l'independentisme ha aconseguit en les darreres dècades" i fa una crida a "l'acció decidida, contundent i sense mirades enrere".

El comunicat, en què hi predomina un to que ja alguna formació política ha titllat d'excessivamente bel·ligerant, es dol que el moviment independentista s'ha estancat en el "
record nostàlgic de les barricades" i que "sempre fa servir metàfores relacionades amb la lluita", però que, segons aquesta entitat, "somnien amb batalles campals pels carrers quan l'únic que fan és anar a concerts de Ska i beure kalimotxo".

"
Ja és hora que l'independentista es comporti com un home. Quan l'opressor és real, la resposta ha de ser real", llegim al penúltim paràgraf, que l'Audiència Nacional estudia a hores d'ara per si conté indicis d'apologia del terrorisme. "Els nostres germans de l'altra banda del Mediterrani ja saben què han de fer quan els trepitgen, no tenen miraments", afirmen, i apunten que "sembla que realment no es vulgui la independència, sinó ocupar el temps d'alguna manera i anar fent".

L'escrit es tanca amb una exhortació a "
tallar d'una vegada per totes amb l'Espanya dels Reis Catòlics, del nacionalcatolicisme, de l'Opus i l'obscurantisme" i a "refundar l'independentisme sobre quatre pilars: la compassió pel feble, el coratge contra el poderós, la autodisciplina i el rigor amb un mateix i la submissió i confiança completa en Déu". Segons aquesta entitat, només d'aquesta manera s'aconseguiran "avenços definitius i irreversibles".
17.9.09

Campanyes improbables (II): La Compactació Expeditiva


En virtut d'una nova ordenança, l'Ajuntament va posar en marxa la
compactació expeditiva, tota una revolució en la persecució d'infraccions de trànsit que ja s'observa amb interès a altres grans capitals europees, com ara Reus. És una mesura que pretén arrencar de soca-rel problemes relacionats amb l'aparcament il·legal o no autoritzat.

Inicialment, l'Ajuntament va posar en marxa un seguit de cinc unitats compactadores. Es tractava de cinc camions especialment equipats que, sota el nom de
BCNcompacta! i amb el logotip d'un cub en tres dimensions que recorda un cub de Rubik una mica esmicolat en una punta, circulaven per la ciutat acompanyats d'una dotació de la Guàrdia Urbana. Quan es detectava el vehicle infractor, que ocupava un pas de vianants, un gual, o bé es trobava estacionat en un lloc no autoritzat o fins i tot perillós, la unitat desplegava un potent braç mecànic que aixecava el cotxe i el dipositava a la caixa del camió. Tot seguit, les quatre parets de la caixa estrenyien el vehicle fins convertir-lo en un pràctic cub de ferralla fàcilment transportable. La resta és prou coneguda: s'enganxa l'enganxina a terra per notificar el propietari sobre la compactació i el cub es duu al dipòsit municipal, on s'hi estarà una setmana, període durant el qual el propietari pot reclamar el vehicle. Després d'aquest temps la ferralla és duu a la deixalleria per al seu desguàs i reciclatge pertinent.

Actualment, les unitats compactadores superen la vintena, i ja es baralla la possibilitat que aquesta "solució definitiva", com l'anomenen, no es limiti a infraccions d'estacionament, sinó que es faci extensiva a infraccions greus de trànsit tipificades al codi penal. Així, les imprudències o les alcoholèmies més greus podrien provocar, a banda de les sancions administratives corresponents, la compactació expeditiva del vehicle, però de moment és una possibilitat que requereix una infraestructura i uns fons específics, atès que, com s'afirma des del Consistori, "
com és un servei gratuït al ciutadà (el propietari rarament reclama el seu vehicle un cop compactat), caldria buscar maneres de finançar aquestes altres menes d'intervencions".
15.9.09

Campanyes improbables (I): A la caça del veí motoritzat


En una nova i apassionant sèrie sobre campanyes institucionals o iniciatives populars que, per més que hi fantasegem, no deixen de ser improbables, presentem la primera proposta: la caça al plaga de barri motoritzat.

En aquesta campanya improbable, un cop hem identificat el plaga i el seu vehicle (cal paciència i dots d'observació), fabricarem una enganxina d'uns 12 cm de llarg com el model que aquí mostrem. La "immobilització" consistirà simplement a introduir una patata, plàtan o verdura similar al tub d'escapament de la moto en qüestió. Per tal d'evitar accidents i per conscienciar el nostre veí incívic, col·locarem l'enganxina al comptaquilòmetres o al parabrises del vehicle perquè se n'adoni abans d'engegar el vehicle. No descartem reforçar la pega autoadhesiva de l'enganxina amb pega de contacte ultraforta.

Per últim, no ens oblidem de fer-hi constar la raó: excés de soroll (per tub d'escapament lliure), conducció temerària (per exemple, conduir a tota velocitat pels carrers del barri, en contra direcció, circular per la vorera a molta velocitat...) i altres infraccions (per exemple, aparcar la moto a la vorera sense deixar lloc per passar-hi). En aquest cas, si creiem que el propietari del vehicle és massa curt de gambals per deduir la infracció, podem consignar-la per escrit en el petit espai que proporcionem.

Dues recomanacions: espereu que es refredi la moto per no patir cremades en introduir el tubercle (o similar) al tub d'escapament, i procureu observar els horaris del propietari del vehicle i familiaritzar-vos amb les seves companyies o coneixences per evitar el risc de trencament de cara en ser sorpresos
in fraganti. Cal tenir present que la relació entre veïns plaga i comportaments violents és molt estreta.
13.9.09

The Bubble Project

Farts de propaganda i ocupació indeguda de l'espai públic per les empreses comercials i/o institucions governamentals? La gent del Bubble Project volen aprofitar tota aquesta saturació de missatges publicitaris i proclames alliçonadores de l"estat mamà" per a que la gent normal també pugui dir la seva i, tot s'ha de dir, d'una manera prou neta lluny del grafitisme de quincalla i el taqueig indiscriminat.

Tot consisteix en enganxar un globus en blanc (aquells que contenen els diàlegs o pensaments dels personatges d'un còmic) allà on vulgueu i deixar que algun personatge s'animi a escriure algun comentari. Les plantilles pels diferents tipus de disseny i mides dels globus en blanc es poden descarregar des de la seva pàgina. Aquí teniu alguns exemples:

(Has vist els meus mugrons?)

(bon any nou, israel. Estimem els compradors que fan servir les nostres pistoles)

Encara que, com sempre, la majoria de frases que escriu la gent fan referència al sexe en les seves diferents variants i postures, a la guerra d'aquí i allà,....
10.9.09

Operació Pandèmia (Julián Alterini)


Reportatge realitzat per Julián Alterini aquest juliol en el que, si més no, ens dona un punt de vista diferent de la "paranoia" col·lectiva dels governants sobre la grip A.

(Fe d'errors: la referència a la «Campanya de vacunació massiva contra la grip porcina de l'any 2009» és un error. En realitat es fa referència a la campanya de vacunació massiva contra la grip porcina de l'any 1976 que va tenir com a resultat múltiples morts i paràlisis; una vegada més, Donald Rumsfeld era el secretari de defensa de l'aleshores president dels EUA Gerald Ford)

Font: Ecodiari.

Mail: operacionpandemia@gmail.com
7.9.09

Dones que fan coses lletges al carrer i... i.. un llumí!

Tranquils, no parlaré pas de la darrera pel·lícula de la Coixet (o d'algun llibre pòstum de l'Stieg Larsson).Tinc una inquietud que vull compartir: només em passa a mi o no us fa la sensació que ja hem arribat al límit (ridicul) possible de l'eufemisme?

Aquests dies ha sorgit una gran polèmica a Barcelona sobre la "pràctica explicítica del sexe remunerat al carrer"(¿?), tal com ens repeteixen sense parar a Catalunya Informació. En altres bandes parlen de sexe de pagament, com el Canal Plus. Per si no heu entès la frase, aquest senyors parlen de putes que s'ho fan amb els seus clients al carrer. Com si haguessin descobert la sopa d'all. Senyors, si el pont de Sardenya sobre el parc de l'Estació del Nord va ser conegut com el pont de la Mamada no fa gaires anys! (ara no ho sé que fa temps que no hi passo de nit). O potser fa temps que no visiten els voltants del Camp Nou i Zona Universitària al capvespre. Les proves són a tot arreu i de tots els colors. Per dir un parell de localitzacions així a l'atzar que no són gaire marginals.

Això si, en resposta a aquesta impudicícia, el batlle Horreur reclama la redacció d'una llei que reguli "la plasmació d'aquest fenomen a la via pública". Aquest fenomen! Jo ja no sé si parlen de pintures, de fets paranormals o de ves a saber què. I no serà perquè no ens manquin paraules per dir "prostituta". Al Diccionari de Sinònims i Antònims de Pey tenim disset sinònims. I com que aquest bloc(g) té funció de servei públic, els llistarem tot seguit:

Marcolfa, marfanta, meuca, barjaula i bagassa són els meus preferits. A més a més tenim puta, donota, mundana, meretriu (sona massa de medicina), barram, druda, cortesana (ehem...), concubina, bardaixa, folla fembra (boníssima!), una qualsevol (sic) i dona de la vida.

Au, que ja no tenim excusa per dir les coses pel seu nom!

(el llumí del titol del post és absolutament gratuït, no busqueu dobles sentits)

2.9.09

Ordre i desori

En una clariana dalt de la Muntanya Pelada (oficialment anomenat el Parc del Carmel), a mig camí entre l'escola Virolai i l'ermita de la Mare de Déu del Carmel, he topat amb aquestes pedres. Cisellat, hi diu: "L'ordre d'avui és el desordre de demà. Saint-Just".

La cita és de
Saint-Just, polític francès de temps de la revolució. L'obra és idea del poeta escocès Ian Hamilton Finley i va ser realitzada per l'escultor anglès Peter Coates l'any 1999. A Escòcia hi ha la mateixa obra, però en anglès, és clar.

La cita deu acceptar interpretacions, suposo. Segurament fa referència a l'ordre social i els estàndards morals i polítics que té cada època. Entenc que el sentit de la cita és que allò que ara ens sembla normal i acceptable resultarà una aberració a ulls de les generacions futures.

Però aquí dalt, al Carmel, entre les ubíqües pintades furtives fetes a la roca nua amb el lacònic però significatiu "
+3%", la frase adquireix un significat insospitat.

Em pujo dempeus dalt d'una d'aquestes lloses i veig els gratacels del 22@ i les moles de Diagonal Mar. Amb pocs graus de separació respecte de la meva posició veig les casetes que s'enfilen pel turó del Carmel. Fa unes poques dècades això estava plagat de barraques i la gent va construir un barri sobre la marxa. Els carrers eren els caminets de terra que dia rere dia anaven fressant els obrers que anaven i tornaven de la feina. Les clavegueres eren simplement els pendents d'aquests carrers costeruts.

L'ordre
urbanístic d'avui és el desordre urbanístic de demà, podríem afegir? Bé que podria servir-nos aquest sentit aquí dalt, si pensem en el barraquisme dels anys seixanta. Però mirant cap avall, a Barcelona, com encara diuen alguns aquí dalt, és massa complaent quedar-se només amb això (bé, si ets periodista d'un diari generalista i escrius a seccions com ara Gran Barcelona o Vivir en Barcelona, cap problema).

Amb la panoràmica de la
nova Barcelona neocon que es va obrint pas a cop de bulldozer a la plana i els estira i arronses del pla del Parc dels Tres Turons aquí dalt (vegeu els webs de la plataforma ciutadana i de l'ajuntament al respecte, tots dos força desfasats, però), cal veure qui s'atreveix a postular-se com a guardià de l'ordre, d'allò que és higiènic i convenient, i, no només això, a garantir, al més pur estil messiànic, que les generacions futures no veuran en tot plegat una aberració com tantes altres que s'ocupa de revelar el pas del temps.

1.9.09

Sushi de Calvin & Hobbes

Definitivament hi ha gent per tot!

Anna The Red es dedica a fer bonics bentos artístics. Això dels "bentos" ja ens ho podrà explicar millor algú altre més ficat en el tema però sembla que consisteix en menjar per endur a la japonesa amb arròs, peix i carn, i algunes verduretes, tot servit en una safata per no abocar ni perdre res. I aquesta noia ens ha fet un bento del Calvin i el seu tigre Hobbes (encara que, ben pensat, aquest plat no deu dur gens de carn ja que el Hobbes se la deu haver empassat tota!)


Si voleu veure més bentos, al Flickr de l'Anna ens teniu un grapat