25.9.09

Campanyes improbables (IV): Patrocina't!

Finalment, amb puntualitat britànica, la petita va néixer la matinada de dimarts. Pesa 3 quilos 150 grams i té una pell arrugadota i rosadeta. La mare es va refent amb cara d'esgotament radiant. Al pare, com se sol dir, li cau la bava.

Com a pares primerencs que són, han viscut amb gran emoció el naixement. L'endemà, la desfilada d'amics i familiars per l'habitació de l'hospital ha estat un degoteig incessant. Els demanen, "I doncs, com li diuen a la petita?". "Olga", diuen ells a l'uníson, i tot seguit fan broma confessant que han estat negociant el nom fins a l'últim moment.

En un d'aquells moments estranys en què tots dos (tots tres, haurem de dir a partir d'ara) s'han quedat sols, truquen a la porta tímidament. Treu el cap un desconegut, vestit de trajo i amb ulleres de sol. Es disculpa per la interrupció, els felicita per la criatura i es presenta a tota pressa. Del seu nom, càrrec i empresa, els pares només retenen "Estanislau", "Advertising", "Management" i poca cosa més. Els pares, que només han rebut alegries i felicitacions durant tot el dia, semblen pacients i confiats, i deixen que l'individu faci unes passes per l'habitació en silenci, miri per la finestra i abaixi la mirada al bressol tot reflexiu.

-Olga... -llegeix ell en veu alta al paper que penja del bressol. -Un nom molt bonic. Suposo que ja el deuen tenir clar...

-Clar? Què vol dir...?-, diu el pare, tot estranyat.

-Els noms, i per descomptat els noms propis, són només paraules, i com a tals són intangibles, incorporis - continua l'home. -Els noms propis poden ser bonics o lletjos, poden recordar-nos a persones que estimem o detestem, a personatges històrics, famosos... Però ressonen un segon a les nostres oïdes i després s'esvaeixen. No deixen cap rastre, no fan cap feina, no
rendeixen...

L'home fa una pausa i es torna a mirar el nom escrit al bressol.

-I si en traguéssim profit, del nom? Que me'n diuen? S'imaginen un nom que automàticament donés prestigi, autoritat...?

-Escolti, què s'empatolla...?-, comença a dir la mare.

-...Diners? - l'interromp el desconegut. -Un nom que, per ell mateix, pagui el col·legi a la nena, les classes de piano... La universitat, fins i tot? Un nen és una font contínua de despeses, ja ho veuran. Jo els ofereixo fer-los aquesta càrrega menys feixuga... M'explicaré.

-Un recent Decret Llei aprovat pel Congrés modifica substancialment el reglament del Registre Civil. Gràcies a això, han desaparegut moltes traves i condicions administratives pel que fa a l'elecció de noms propis. En un article del nou reglament, s'autoritza que es pugui inscriure una persona amb un nom subjecte a drets d'autor o una marca registrada, sempre que tingui el consentiment del propietari dels drets. Què vol dir això? Doncs que, si volguessin, podrien posar-li a la seva preciosa nena el nom de la seva marca preferida...

-Que s'ha tornat boig?!-, exclama la mare.

-...I els propietaris de la marca registrada-, continua l'individu, sense immutar-se, -els retribuirien econòmicament en agraïment a la seva confiança, una retribució que, segons les condicions contractuals, es pot allargar fins que la persona fa els 18 anys...

Els pares ja s'han quedat muts, i l'home continua amb un posat deliberadament despreocupat.

-No n'hem de fer escarafalls, de tot plegat. És una pràctica molt normal. Als Estats Units ja fa anys que es fa; en diuen
selfsponsoring. Vostès -i la seva nena, és clar- guanyen amb el prestigi que proporciona una marca, que, ojo!, poden escollir lliurement. L'empresa propietària de la marca ja guanya des del moment en què el mestre passa llista a classe, com qui diu. Hi ha clàusules, és clar, com ara que la persona no ha de tenir comportaments que perjudiquin el bon nom de l'empresa, però en són ben poques, els ho asseguro. I jo... Només em limito a fer de mitjancer entre les empreses i els pares. Diguem-ne que sóc una mena d'agència de publicitat...-, diu amb un lleu somriure burleta.

El sol tot just acaba de fugir de la finestra de l'habitació quan els pares es tornen a quedar sols. Es miren sense saber exactament què dir-se. A sobre del llit, una targeta de visita, un parell d'impresos, un tríptic informatiu i dos fulls grapats amb un llistat de marques registrades, noms comercials, noms de personatges i objectes patentats, amb propostes de combinacions, noms compostos i variants segons el sexe del nadó.

Enmig d'un silenci perplex, la petita Olga (Olga?) arrenca a plorar.

3 comentaris:

Jordi ha dit...

Fiu Fiuuu...
A la República Dominicana ja hi ha nens que tenen nom de marca (Mazda, Nisan, Datsun, Toshiba, Daewoo,etc) però em sembla que no veuen un duro del "patrocini". Tot seria proposar-s'ho: és un nínxol de negoci inexplotat i potser ens podriem forrar i tot.

Millor encara: et podries anar canviant el nom a mesura que et anèssis fent gran, negociant-ho amb les empreses i tal. De petit, Ausonia o Fisheprice; després mtv (emtiví) o losquarentaprincipales i de més gran saabscania o sacyrvallehermoso...

ehem

Ana wasmer ha dit...

a tota llatinoamèrica es fa, de posar noms dedicats a coses o persones que agraden als pares. ara deu haver molts maikeljacson començant la seva marxa.
m'agrada la part de que si no et portes bé se't retira l'sponsor, com la kate moss o la amy winehouse, que perden contractes quan les pillen livin' la vida loca, ara que tot és escollir bé la marca, algunes et voldran precisament per ser "dolent/a", que també ven, s'ha d'estudiar...

23 ha dit...

Segur que hi ha gent que es diu Jack Daniels. Els hi pagaran alguna cosa? Una turca al mes encara que sigui?