29.10.09
Encara que l'home no pot prendre més d'allò que té assignat
no hauria de ser indolent en els seus esforços.
El bussejador temerós de les mandíbules del cocodril
mai no trobarà la perla de valor incalculable.
La pedra dessota el molí no es mou;
sense queixar-se, suporta la pesada càrrega.
Què caçarà el tigre a les pregoneses del seu cau?
Quina presa caurà davant del falcó que no es belluga?
Si cerques la captura a la teva pròpia casa
els teus braços i cames es transformaran en els d'una aranya.

El Gulistan (El jardí de les roses), Saadi de Shiraz (s. XIII)
21.10.09

Titelles

Avui he fet una troballa valuosa. Potser d'altres ja ho savien però avui he descobert una gran paraula: sicofant (o psicofant, depèn de les fonts). Dins de la meva ment, àvida de veure maquinacions conspiratives i conxorxes vàries, ha sonat una gran campana que he decidit compartir.

Us parlaré dels sicofants. En un principi s'anomenva així als comerciants de figues a l'antiga Grècia. Més tard, però, va passar a denominar un altre ofici més retorçat.

Quan algú volia desacreditar un enemic polític, recorria i pagava sucosament a aquest grup de professionals, que es dedicava a recórrer les tavernes de la polis amb la finalitat de propagar acusacions, difamar i fer córrer falsos rumors sobre l'enemic en qüestió, que havien d'anar prenent  força entre l'opinió pública.

Si la "feina" donava més que bons fruits, els sicofants es veien recompensats amb una paga extra, mentre que a l'ofès no li quedava una altra opció que haver de viure reclòs i ben allunyat de la vida pública.

Malgrat que es tractava d'una pràctica il·legal, el principal beneficiat era l'estat, ja que obtenia beneficis de la recaptació de multes amb què penaven aquesta tècnica. O, dit d'una altra manera, "posem per cas" que el govern té un enemic polític i què fa? doncs paga una multa de manera indirecta, els titelles ja han parlat i ara ja tot és fàcil.

Quina sort que tenim de que ja no existeixin els sicofants, oi? OI?
19.10.09

La demagògia és sana

El projecte de participació pública s'anomena "Barcelona 2159" i té tots els números per ser una altra campanya idiota totalment necessària i imprescindible en el temps de la crisis tan xunga i tan apocalíptica que ens tocarà viure. Com la campanya "I.d.e.a" (amb certa ressonància a una famosa cadena de venda de mobles sueca), en la qual l'Ajuntament condescendent ens pregunta sobre quina diagonal volem.

Jo tinc vàries preguntes, a banda de la típica pregunta "Quant ens costa aquestes campanyes? Qui les fa? ":
1.- Existirà internet aquí 150 anys?
2.- Encara es parlarà català?
3.- S'haurà enllestit la línea 9 al 2159?

En fi, si no us abelleix el to populista i demagògic d'aquest post, podeu fullejar el sempre apassionant BOE i meravellar-vos amb els números del patrimoni dels membres del Gobierno de les españyes.
10.10.09

Red Dust

El mes passat, l'est d'Austràlia va ser cobert per una tempesta de sorra provinent del desert australià. Una putada pels que visquéssin allí, suposo, però a mi m'ha encantat el fenòmen encara que només sigui per aquestes impressionants imatges:






7.10.09

Transmutacions

Photobucket
Tot sovint m'agrada imaginar quina fila faran aquí tres o quatre segles, potser menys, totes aquestes plantacions d'edificis mastodòntics, tot vidre i acer, que infesten avui dia les ciutats de mig món, l'orgull d'alcaldes megalòmans. Quan els fills dels nostres fills els descobreixin en una ciutat ja abandonada, com serà veure tot el que avui és lluent i modern, ple de pols, brutícia i escoltar el vent que xiula entre els blocs de ciment?

Martin Becka ens ho avança en quaranta fotografies de Dubai utilitzant les tècniques i els materials del segle XIX, incloent una càmera fotogràfica de l'any 1857, tal com ens expliquen aquí. El resultat és, certament, un "estudi arqueològic anacronísitic (¿?)". Per a mi és una mescla de Metropolis d'en Fritz Lang amb cert aire egipci dels faraons que no acabo d'entendre d'on surt. Això si, seria una arqueologia d'una civilització que va desaparèixer sense guerra ni dolor. Potser com la que ens va narrar en Borges a "El inmortal", per ser massa llestos.


Photobucket
Photobucket
4.10.09

National Panasonic


Tenim dos ràdios iguals amb una petita diferència: una té la tapa del cassette i l'altra no. Com és normal, la menys usada està en perfectes condicions...de no fer-se servir. Suposo que alguna cosa té a veure el mal ús que en feiem els petits.
Amb aquesta ràdio vaig fer les meves primeres gravacions "multipistes": primer de tot, gravava una guitarra o el que fos amb el micròfon incorporat (el petit requadre a mà dreta sota el dial) en una de les cintes del curs de rus del pare. Aleshores reproduia el que havia gravat en un altre aparell (jo això ho he vist! les dues National Panasonic enfrontades!) i gravava una altra guitarra o veu o ostiots al piano. Al final aconseguia una cançó amb milers de pistes i un soroll blanc (que podria dir-se del tot negre, opac) de mil dimonis que feien quasi impossible entendre res del que sonava.
Una variant era fer el mateix amb una cançó ja feta: des de Nirvana a Elvis, doblava veus o me les inventava del tot (amb la veu original sonant, no us penseu), introduia puntejats lamentables de grunge-heavytron, etc. En fi, no vaig tenir la vergonya de respectar res. Tot i que pots passar molta (però molta vergonya) quan, molts anys després, un germà teu enganxa una d'aquesta cintes i sent la versió lliure de la lletra del Loser de Beck que feia jo aleshores...
Tot això quedarà molt bé a la meva biografia.
1.10.09

Rovellats

Aquesta foto de l'Òscar d'un fanal rovellat a Taiwan m'ha fet recordar la penosa activitat estiuenca de rascar les baranes rovellades, aplicar-li mini (la pintura aquella taronja pel rovellat) i després tornar a pintar a sobre. Una de les activitats casolanes, junt amb el planxar, que més odio. Així que ja podeu suposar en quin estat es troba la barana de casa (i la roba, les arrugues que té).
Qualsevol ferro rovellat s'associa ràpidament a les prohibicions que ens feien de petits de no apropar-nos-en, on el Clostridium i la seva potent neurotoxina esperaven impacients per aniquilar-nos en convulsions nervioses.
Però sobretot aquesta fotografia m'ha fet pensar en cicatrius, inflamades en les seves vores, un tall sec i profund d'una operació o potser resultat d'un hostiot en bici, que també associo amb l'estiu.
Fins aquí els pensaments profundíssims