23.11.09

Papi nuestro que estás en los cielos...

Des dels temps dels Stryper i el seu disc Isaiah 53:5 ("Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven.") que no em preguntava sobre la influència que pot arribar a tenir la religió en la música moderna. Oblidada ja la meva estupefacció en descobrir que Mark Farner, el cantant i guitarrista de l'impressionant power trio dels '70 Grand Funk Railroad, va dedicar la seva carrera en solitari a la música cristiana, navegava per Internet desprevingut quan vaig topar novament amb l'adjectiu "cristià" penjat d'un gènere musical. Aquest cop, la sorpresa va ser majúscula: Reggaeton cristià.

Bé, i per què no? Els viaranys del senyor son inescrutables. Si s'ho van manegar per convertir un estil aparentment antitètic com el heavy metal en un gènere més de lloança, bé que el reggaeton tenia tots els números de ser el següent gènere escollit, per allò que aquells qui estan més en pecat necessiten la més gran atenció, ja que és un estil en què s'hi han acomodat sense esforç els usos i costums del masclisme llatinoamericà amb les formes del gangsta rap. Per això calia un reggaeton cristià, és clar.

"Interessant...", penso, i començo a buscar. Regirant en una web dedicada a la música cristiana, intento tancar una finestra emergent de publicitat i rebo aquest missatge:


La cita en qüestió de Malaquies no la trobo a la bíblia catòlica: "Mireu: us enviaré el profeta Elies abans que arribi el dia del Senyor, que serà un dia gran i terrible." Sí, d'acord, premo OK, que qui sap quan arribarà el dia del Senyor i val més no tenir missatges pendents per contestar.

Manny Montes sembla ser una estrella del gènere, i hi ha altres noms més o menys explícits, com ara Los Salmistas, Los Creyentes, Linaje Escogido, Nacho Peace, Héctor El Father. Precisament Héctor El Father es va convertir a la Iglesia Cristiana Pentecostal Misionera de Puerto Rico en descobrir, segons ell, el buit que hi havia al seu cor malgrat la fama i els diners que pogués tenir, i ara les seves composicions tenen un marcat caràcter religiós. D'altra banda, un dels exponents del reggaeton més comercial, Don Omar (potser algú recordarà aquell "Dale Don Dale", que va sonar molt fa pocs anys), sembla que vulgui quedar bé amb aquest estil emergent i afirma les seves profundes conviccions cristianes, i en algunes biografies s'afirma que havia estat pastor evangèlic; perquè tothom estigui content, també s'hi esmenten detencions per possessió de drogues i armes...

Sobre les lletres, no puc explicar res que resulti d'interès. Molta paraula ensucrada i molta repetició de mots clau, com ara "corazón" i "hermano". Algunes lletres són prou ambígües perquè ens resulti difícil saber si parlen d'amor fraternal, amor carnal o inflamació espiritual... Ben bé poesia trovadoresca! També tenen moments en què reciten o parlen, que és una cosa que fa molta ràbia.

Com ha canviat la cosa, doncs. Fa un temps, quan sentia el mot reggaeton només em venia al cap aquella cançó que deia "Dale con la gasolina, a ella le encanta la gasolina". Després me n'he recordat d'una altra: "tú lo que quieres es que te pegue con el látigo". Aleshores no podia sospitar res, però ara, ben mirat, en aquesta última potser hi ha una referència al Jahvé dur i venjatiu de l'Antic Testament...

1 comentaris:

Jordi ha dit...

Són una colla de tarats, cervells fregits d'aiguardent per motor, brothel