15.12.09

Escombres i riures

Durant una visita recent als meus avis, vam estar parlant de llibres. La meva àvia, una dona increïblement desperta  de 83 anys, em va preguntar què llegia i així va ser com li vaig comentar quatre coses de "Un home sense pàtria", de Kurt Vonnegut.
Ella va semblar especialment interessada en una anècdota que apareix al llibre, concretament quan descriu en primera persona el moment en què ell i altres soldats eren dins un refugi a la ciutat de Dresden, mentre a fora la gent anaven caient com rates calcinades. De cop i volta, un soldat va deixar anar: ""M'agradaria saber què fan els pobres, aquesta nit" (...) com si fos una duquessa en una mansió durant una nit freda i plujosa."
La meva àvia va riure i va saber entendre aquest humor de supervivència. Ella també va sentir caure bombes diverses vegades de ben a prop, tancada en un refugi, quan no tenia més de deu anys. Va afegir que el que acostumava a fer llavors la gent era estirar-se al terra, bocaterrosa, tot prement un pal amb la boca, "per no rebentar-nos per dins". Ho va dir despreocupadament, com qui et passa una recepta per fer una truita de patates i et recomana ficar oli a la paella perquè aquestes no quedin aferrades.
Un dia en què es van haver de refugiar, hi va entrar amb la família un home de proporcions inmenses, gras i amb cara de garrí. Els habituals del refugi ja tenien cadascú els seus pals preparats. No era el cas d'aquell home, que, enmig de l'esverament, es va haver de conformar amb una escombra.
I allà estava aquell homenàs, amb l'escombra a la boca, inmens i ridícul, estès damunt del seu ventre i comprimint i fent encara més estranya aquella mena de careta en què es va convertir la seva cara. Semblava un bacó que un cuiner està punt de cuinar a l'ast. Us imagineu què va passar? Doncs tal com es podia esperar d'una nena, la meva àvia no va poder evitar esclafir el riure davant d'aquella estampa.
Els seus pares la renyaven, estirats uns pams més enllà, però clar, si algú parla amb un objecte estrany entre les dents, no s'entèn ni un borrall, i allò encara va produir més riures entre la gent, mentres els arribaven de fora els xiulets de les bombes, segons abans que toquessin terra. Tal com va dir la meva àvia: "Necessitàvem riure".

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Bé, encara que ja t'ho vaig dir en persona, repeteixo, aquestes històries m'encanten. Més que res perque ens dona una bona idea de com es viuen les desgràcies de la guerra lluny dels tòpics més tètrics.
La moralitat del blanc i negre de vegades no serveix

Moroboshi ha dit...

Una història entranyable i dura alhora, perquè passi el que passi la gent té dret a riure i a passar-s'ho bé fins i tot dins la desgràcia.