24.12.10

L'Illa de Plàstic

Finalment, després de vuit anys, m'estreno al blog. I per començar, un tema que em prem moltes hores de feina i de temps lliure: l'aigua. Què vull amb aigua? L'aigua és simplement un àtom d'oxigen i dos d'hidrogen i, com altres molècules, podria passar desapercebuda. Però no ho fa! L'aigua és arreu, la necessitem per tot, sembla molt tòpic però sense aigua no hi ha vida. Per buscar vida més enllà de la Terra, la primera condició és que hi hagi aigua. Puc imaginar un bacteri que utilitzi arsènic enlloc de fosfat, però no puc imaginar-me un que visqui sense aigua.
Anem al gra,
Llegint el llibre: “Water. The causes, costs and future of a global crisis”, he descobert una nova illa, l’illa de plàstic (Great Pacific Garbage Patch). L’illa de plàstic és, com el nom indica, un munt de deixalles de plàstic (desde pots de iogurt, sandàlies, bosses a xarxes de pesca) que es troben a l’oceà Pacífic, ocupant una superfície de 1.500 km de radi (més gran que l’àrea de França) i 200 m de profunditat. El munt de merda està atrapat entre les corrents oceàniques del Pacífic Nord (al nord), de Califòrnia (a l’est), la Nord Equatorial (al sud) i la de Kuroshio (a l’est) que giren en sentit horari. Per tant, tenim un centre més o meny estàtic i la resta que va girant al seu voltant. Aquesta brossa ha quedat capturada entre les corrents formant un paisatge bucòlic al mig del mar, a prop de Hawaii. Es calcula que el 80% de les deixalles provenen de terra i el 20% restant dels vaixells. No m’imagino la cara de sorpresa de Charles Moore quan es va topar accidentalment amb “l’illa” el 1990.
Evidentment, el plàstic suposa un gran perill per els animals marins i les aus de la zona, que poden quedar enganxades i ofegar-se o, com és el cas dels peixos, quedar capturats fins l’asfixia o alentir-los en la seva cursa per la vida. També pot ser ingerit per un predador suposant una presa fàcil i així ja el tenim dins la cadena alimentària. I per si no fos poc… molts plàstics tenen la capacitat d’adsorbir substàncies contaminants i intoxicar l’animal.
Com que el plàstic no és biodegradable, l’única manera és l’eliminació mecànica o deixant-lo a mercés de la llum solar. El que significa que s’anirà fent petit i més petit, fins a semblar fitoplàncton, comportant un altre perill per animals planctònics (o que s’alimenten de plàncton). Actualment ja hi ha alguns projectes com Project Kaisei o JUNK raft que es dediquen a estudiar la zona i intentar afrontar el problema. Des d’aquí, molta sort amb la empresa. Jo intentaré posar el meu granet d’arena i reduir al màxim el nombre de plàstics no reutilitzables. De Dublín a Hawaii hi ha un llarg camí, però no sé sap mai, només cal mirar als “Friendly Floatees” que van escapar-se del vaixell que els transportava i van arribar... Però si de cas deixarem aquesta història per la pròxima entrega.


Fonts:
Julian Caldecott. Water. The causes, costs and future of a global crisis. 2007. Virgin Books.


26.11.10

Soroll de fons

Dilluns passat, en Felipe González va declarar a Granollers que "el soroll" produït durant la darrera legislatura no ha permès valorar com cal la gestió del tripartit de Montilla. Avui mateix, la Carmen Chacón escriu un article d'opinió on recull la idea del "soroll" que no ens ha deixat percebre i jutjar correctament la bona gestió socialista. L'origen d'aquest "excés de decibels" prové tant de dins del govern tripartit com de l'oposició. Pel que fa a l'oposició, no ens ha d'estranyar que facin soroll: és la seva feina i, si no la fessin, alguna cosa anormal estaria passant. Pel que fa a les desavinences "irresponsables" dins del tripartit, em pregunto: l'origen d'aquest "soroll" no és pas el mateix que el del concepte d' "un govern d'esquerres, progressista i plural"? El terme "plural" implica diversitat d'opinions i punts de vista, variabilitat, diferències, discussions. Tots i cadascun d'aquests termes es pot confondre amb "soroll". No estem parlant del soroll del veí aprenent de dj de l'Scorpia o del paleta que taladra la vorera de bon matí, que ens emprenya fins al punt que ens veiem obligats a recitar algunes paraules d'amor a través de parets i envans de l'amplada d'un paper de fumar. Estem parlant de la dispersió, l'error associat a qualsevol test estadístic, les errades inherents a qualsevol procés productiu. El "soroll" ens incita a entendre's, conversar, arribar a punts d'unió. El soroll és assaig-error, provar si allò funciona, un globus sonda. La política en té molt i ja està bé que sigui així, i no penso que el "soroll sigui perjudicial per la salut de la democràcia". És el silenci el que és perjudicial, el partit (o bipartits) únics, el pensament únic i la homogeneïtat imposada,

D'una altra banda, s'haurien d'analitzar el seu propi "soroll":  les discrepàncies internes del PSC han estat prou evidents des dels temps de les maragallades i no sé pas si s'han molestat a aïllar-ho del que provenia de fora. Per saber si el "soroll" ha entorpit la feina del president Montilla, primer haurien de saber amb exactitud quin és el seu "soroll de fons", el meravellós white noise de tot enregistrament, i provar si el "soroll extern" ha estat significativament notable com per torbar la valoració que els ciutadants ignorants haguem pogut fer de l'acció de govern.


Molt soroll per no res...
18.11.10

Un ampli com una casa

Molta conya fèiem amb l'equipament que duien els Crazy Horse d'en Neil Young en aquella gira mítica que va resultar en un doble disc en directe anomenat "Weld". A la portada podem veure dos amplificadors gegantins (de broma o no, això ja no us ho sé pas dir) que són exactament els mateixos que els que apareixen a la portada d'un altre disc en directe de l'artista canadenc, el "Rust Never Sleeps". Tot sigui dit, en Neil Young va declarar que després de la mescla del "Weld", les seves orelles ja mai més van ser les mateixes.
Tot això m'ha vingut al cap després de veure les fotografies de la "Guitar Store", una botiga d'instruments musicals de Southampton (Anglaterra) on la façana ha estat transformada en un bonic ampli Fender de dimensions colossals. Els "knobs" d'aquest amplificador monstruós, incloent el volum, van fins a l'onze. No sé pas que n'opinarien els Manowar de l'assumpte, tot recordant la seva proclama heavytrona-testosteronada de "real men play on ten".



Per a que pogueu comparar les mides
 Font: WebUrbanist, The Guitar Store.
5.11.10

Gamberros

Gamberro però en el sentit simpàtic. No és pas el que ens diu el diccionari (perque apareix al diccionari aquesta paraula) "persona que comet actes incivils per molestar els altres" sino aquella gent que fa el que li dona la gana, et fa somriure o petar-te de riure i, a més a més, ho fa bé, mentre dius "però que gamberro". Senyors, aquesta és la forma més elevada d'art, i si parlem de música (popular), la més sincera. Però no tots podem anar per la vida fent el Pascal Comelade: s'ha de tenir molta barra per omplir teatres, sales i altres prostíbuls de l'art...i que t'agafin una canço per fer de banda sonora d'un anunci de Mahou! 
Això em fa recordar una entrevista absolutament paranoica a Radio3. Imagineu-vos la situació: tenim la xiqueta entrevistadora amb veu de vellut, en Comelade i en Max, el dibuixant. En Comelade i en Max són catalans i parlen català; en Max i la xiqueta entrevistadora llicenciada per la Complutense o equivalent són espanyols i saben parlar castellà. En Pascal és nascut a França. Endevineu en quin idioma es va fer l'entrevista. Va, és fàcil...doncs en francès, amb la intervenció d'un quart personatge: una traductora del francès al castellà.
En fi, anècdotes a banda, deiem que a la música (popular) és important l'autenticitat i l'origen d'aquesta és múltiple i, molt sovint, inesperat. Des del moment que un artista treballa l'autenticitat ja deixa de ser autèntic i, com sovint succeeix, quan es repeteix massa la paraula "autèntic" (o qualsevol), la paraula cansa i fa una ràbia d'espant. Potser no fa falta ser autèntic, però què carai poden tenir llavors en comú Jeff Buckley, Serge Gainsbourg i en Pascal Comelade?
I per acabar aquest post, amb el nou estil 2.0 (és a dir: escriure poc, desenvolupar idees disperses amb relació nul·la o aparent i dir grans frases sense cap raonament al darrera) us deixo un video dels Porcupine Tree quan eren autèntics i el senyor Steven Wilson (sense cap parentiu amb els Beach Boys) ens parlava de les seves primeres experiències musicals:

1.10.10

Campanyes improbables (V): La revolució de les garrofes

Avui dia els avenços científics es transmeten a gran velocitat, però si impliquen possibilitats de rendiment econòmic, aquesta velocitat esdevé vertiginosa. Això mateix va passar amb les garrofes, ja ho sabeu: des del descobriment de la carobina a la monstruosa infraestructura bioalimentària que va sorgir després, sembla que haguessin passat dos dies. Tanmateix, va caldre molt més temps del que sembla perquè l'article de Martin Eckersberg a la revista Nature tingués les conseqüències que coneixem.

Eckersberg, un biòleg americà d'orígens danesos i afincat a les Borges del Camp (Baix Camp) des de mitjans dels anys 80, és el responsable de la famosa carobina que va en boca de tots. Eckersberg, enamorat del paisatge mediterrani, va dirigir els seus esforços a investigar des de la biotecnologia les formes ancestrals de la dieta mediterrània. Després d'anys d'estudi, a cavall entre el Camp de Tarragona i Massachussets, va aconseguir sintetitzar la carobina i desentrellar els seus secrets.

El lector deu haver llegit infinitats de vegades que la carobina és un enzim que s'extreu del fruit del garrofer i que té una llista llarguíssima de beneficis per a la salut. Però aquesta descoberta en va encadenar d'altres, com ara la constatació que la presència i varietat d'aminoàcids en la llavor de garrofa, a més a més, era equiparable o superior a la proteïna de soja. Eckersberg va desenvolupar varietats de garrofa amb característiques més resistents, més profusió de llavors i beines més grans i carnoses (perquè va descobrir, com si no n'hi hagués prou, que la beina verda de la garrofa és un potent antioxidant).

Poc a poc (en un tres i no res per a nosaltres, simples espectadors, que ens assabentem els últims de tot), les indústries alimentària, farmacèutica i cosmètica van adquirir interès per aquell arbre. Al casinet del poble inicialment ningú no es va creure l'Emiliu, com tants d'altres, que afirmava que se li havien presentat a casa uns forasters indagant sobre seus camps de garrofers amb maletes plenes de diners.

Alguns van fer la primera pela, però allà no s'aturava l'exit d'una planta que semblava que ho tenia tot. L'impacte del primer article d'Eckersberg, i l'allau d'estudis que va venir després, sobre un arbre fins aleshores desconegut a mig món va fer que un reconegut director d'una multinacional alimentària el titllés d'elixir de la joventut. Aviat van començar a proliferar camps de garrofers joves, i els camps de tota la vida semblaven més nets i atapeïts. Els pagesos amb més vista es van desfer dels avellaners ràpidament. El pinso del bestiar, elaborat tradicionalment amb garrofes, va pujar a nivells desconeguts de la nit al dia, fins que no es va trobar un substitut més econòmic.

El fenomen es va començar a estendre, del Camp de Tarragona al Mig Oest americà. Al mercat de matèries primeres de Chicago alguns representants emetien uns crits inicialment incomprensibles per a la majoria dels presents: "Carob, carob!" ("Garrofes, garrofes!"). En un obrir i tancar d'ulls, Monsanto oferia un catàleg impressionant de garrofa modificada genèticament per a tota mena d'usos finals. Avui dia, la varietat crescent és la més estesa i es conrea a mig món. És una varietat modificada genèticament, amb un creixement rapidíssim i una tija recta i neta. L'arbre no s'acaba de desenvolupar com alguns encara el recordem, sinó que queda reduït a una mena d'arbust verd de poc més d'1,5 m d'alçada i carregat de fruits, unes beines en forma de mitja lluna (d'aquí ve el seu nom) i que poden fer més d'un pam de llarg.

La resta de la història ja la coneix el lector: queden enrere la soja, la papaia, les baies Goji i altres productes considerats miraculosos en altres temps. Ara tenim carobina i proteïna de garrofa a la llet, als sucs, a la crema hidratant, al xampú, als cereals, al pinso del gos, a les croquetes congelades... Tenim fins i tot medicaments contra la impotència sexual, complements vitamínics i, òbviament, llet de garrofa, tan estimada pels naturistes.

Són coneguts els estralls que ha provocat l'explotació intensiva i el trasbals per a la flora autòctona i el paisatge que ha causat a la Mediterrània la garrofa transgènica, i ara ens arriben veus de pràctiques similars o pitjors a certes regions de la Xina amb l'arribada d'aquesta espècie invasora.

No sabem com acabarà això. De moment, a la tele no parem de veure anuncis de dones amb una radiant pau interior i que es cruspeixen uns cereals enriquits amb fibra de garrofa, s'ensabonen amb gel amb extracte de garrofa o beuen un got de llet amb carobina, sota una cascada paradisíaca, en un pis decorat amb motius zen o en un iot en alta mar...
18.9.10

Trentatrès

Cada dia que veig les notícies o les sento a la ràdio sento parlar de 33 miners atrapats no-sé-on de Sud-Amèrica. I des de fa temps, a més a més (com dirien). Hi ha dies, com avui, que diuen que han fet un petit forat i per fi poden veure la llum, però que no podran rescatar-los fins al novembre. Estic indignat ja. He deduït que són 33 miners que han quedat atrapats dins una mina i que el procés per treure’ls d’allà és molt complicat. A la vegada els han fet arribar fotos de la família, menjar i beure (suposo) i càmeres de video!! Ara poden fer videoconferències amb els seus famíliars. Una gent que (m’ha semblat sentir o veure algun cop) han muntat una acampada just davant la mina, que han anomenat “esperança”. També els acompanyen les camères de televisió de diverses cadenes mundials, els entrevisten i ho envien a la corresponent cadena putrefacta on treballen. Porten molts dies així. La gent els envia regals. Els de la nostra TV “pública”, utilitzant un jugador dels dos equips espanyols de Barcelona i rodalies, van fer arribar una samarreta blaugrana amb un missatge de suport. Jo els enviaria una galeta. De pedra. Lectors i lectores, no m’ho crec. No m’he cregut aquesta notícia. No veig cap diferència entre tot aquest espectacle i el típic reality show d’una cadena de TV espanyola (per defecte). M’imagino una gran productora televisiva que ha muntat un Big Brother sobre uns suposats miners, enmig dels Monegros. Han penjat totes aquelles banderes del país sudamericà per dissimular. Ningú sospita? D’acord. Jo no he volgut llegir res sobre el tema. Però els interessats/des em poden explicar com han arribat tots els regals als miners? Per què fan un forat de X cm i no de 2 metres? Tan gran és la diferència? No sóc enginyer, evidentment. Però tot aquest degoteix de notícies em recorden massa a programes que no he vist com La isla de no-sé-què, Pekín express, Perdidos (?) o escòria semblant. I el campament just davant la mina? Les filles dels miners enterrats. Ja em començo a imaginar el moment de la sortida, retransmès en directe per la majoria de cadenes infectes (de TV) mundials. I ara surt Pepe amb la cara tota negra, prim i amb barba. Rient. Plors. Moment històric com l’arribada a la Lluna. Els punts i apart son a vegades necessaris. I si realment tota la situació és certa i preocupant, doncs que em perdonin per malpensar. Però jo no m’ho crec. I, de fet, no m’interessa que un tio els envïï (amb quatre, sí) una putíssima samarreta de futbol. O es que a dins la mina juguen a hoquei sobre patins? Després seran 33 tios famosos i els entrevistaran a la majoria de programes de gran qualitat, matinals i de sobremesa. El gràs i famós presentador català li farà preguntes com “Què sentías allí dentro?”. Rialles, com les del president. La gent seguirà desinteressada en el tema, però de cullerada en cullerada s’ho anirà menjant. La cançó que escolto quan escric aquesta última frase és “Fire & Forget”.
28.8.10

Un catalão a Brasil


Porto un dia a Agua Limpa, el poble de Goiás on la Fabiana va passar la seva infantesa. Quatre carrers, una plaça, la Prefeitura, dues botigues. Deliciosament rural. Als voltants, petites ondulacions del paisatge en forma de turons salpicats de palmeres i "fazendas". Ahir la nit vaig assistir a la festa dels nens del poble, un ball on vesteixen de "caipiras" (pagesos) i, entre altres coses, els nens simulen demanar la mà de les nenes. Assisteixo amb un somriure als moviments graciosos de la canalla; els pares també gaudeixen. En general no m'agraden les tradicions ni els costums ni la vida de poble, però l'exotisme -per a un català a l'interior de Brasil- de la situació trastoca la meva percepció habitual d'aquests rituals.

Entrant a una pàgina web catalana, l' únic ordinador del poble m'ofereix la traducció del "catalão" a portugués. Llavors recordo quelcom. "Fabi, el teu germá no viu a un poble anomenat Catalão?" "Si, és aquí a prop". "I mai no t'has preguntat per què es diu així?" Wikipedia ens il.luminarà: un clergue català es va establir aquí a finals del segle XVIII; produïa queviures pels "bandeirantes" portuguesos que explotaven les mines d'or de Goiàs i fuetejaven els indígenes. Sortosament, d'aquell passat només queda la pràctica religiosa. Avui Catalão és un prósper poble de 85000 habitants. Les plantacions de soja són el producte més important de l'agricultura comercial catalana, i les d'all les més importants de l'agricultura familiar.
Es fa fosc, deixem la "Lan House" i tornem a ca la tieta caminant entre els indolents gossos de carrer. Una casa ostensiblement més luxosa que la resta -cosa no gaire difícil a un poble tan humil- crida la meva atenció. "És del Prefeito", m'informa la Fabi. Dos carrers després, un cotxe i una casa igualment luxosos. "Aquí viu l'anterior Prefeito", m'informen. "I saps qué? La seva dona es va divorciar i es va casar amb el nou Prefeito". Ah, alcaldies i ajuntaments: béns preciats per tota la humanitat.

26.7.10

Indicis de reactivació del mercat immobiliari

22.7.10

Percepcions

Un bar al carrer de Lugo, al rovell del barri del Carmel, passades les quatre de la tarda. Fa núvol i una xafogor densa. Dos paios d'uns trenta-pocs la fan petar a la barra, l'un amb un tallat i l'altre amb una Voll Damm. Parlen inicialment de feines de paleta.

El de la Voll Damm fa notar al cambrer que s'ha fixat en els pòsters que hi ha penjats de la selecció espanyola, d'aquells que regalaven els diaris. "Claro que sí, como tiene que ser", diu el client. Jo, que també sóc a la barra, llegint el diari, em giro lentament, me'ls miro i quan torno a la meva posició veig que el cambrer, que està rentant gots davant meu, em mira de reüll, encuriosit de veure la meva reacció. Reprenc la lectura amb cara de pòquer.

Parlen de la final del mundial de futbol. Parla el consumidor de la Voll Damm tota l'estona. "Estaba lleno de banderas, en los balcones... Yo, que estaba en el Raval, ahí lleno... La gente, orgullosísima de la bandera..." Tot seguit, les seves neurones perpetren les inevitables sinapsis i canvia de tema: "Y en la manifestación del sábado, doscientas personas había. Cuatro autocares. Después, los periódicos lo retocan con Photoshop y te dicen que había cuarenta mil. ¿Y sabéis por qué fueron? Porque les pagaban el bocadillo". El cambrer assenteix: "Sí, igual que en los mítines". El de la Voll Damm continua: "Si yo tengo amigos independentistas, catalanistas y tal, y les digo: ¿que no veis que sois minoría?" Elabora la reflexió: "Si lo que tendrían que hacer es quitar la Generalitat: esos sí que chupan del bote. Tengo amigos que son de Madrid y flipan con lo que vale todo aquí. ¿Tú has visto las autopistas, los trenes que tienen ahí, y en Valencia...?" El cambrer diu que sí, que coneix gent de fora que al·lucina del que val la zona blava, per exemple. Parlen de zona blava, de la zona verda, després del que val una plaça de lloguer en un aparcament de la vora...

La conversa s'extingeix mentre veig per la tele, amb jocs de miralls, com un ciclista prova d'arribar al Tourmalet. Em truquen al mòbil. Responc i xerro en català. Noto, sense veure-les, les mirades dirigides a mi. El noi del tallat es disposa a jugar a la màquina escurabutxaques i, en saltar del tamboret, li cau una moneda a terra. "Cuidao, que con lo que cuesta ganarlo...!", diu el de la Voll Damm.
29.6.10

Adéu

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!


Joan Maragall, Oda a Espanya (1898) 
10.6.10

Màrqueting sindical

Llegeixo avui a El Periódico que, possiblement, una de les institucions que tard o d'hora s'hauran de modernitzar per culpa de la crisi i la globalització són els sindicats. No van desencaminats, penso. Els sindicats han deixat de ser els impulsors del canvi des de la base per esdevenir una mena de gestors del desastre, que acoten el cap quan surten de les maratonianes reunions amb la direcció de l'empresa per tal de no topar amb la mirada dels companys, que sembla que aspirin a salvar els pocs mobles que queden intactes a l'incendi.

Potser tenen raó aquells que diuen que els sindicats s'han de redefinir. Però em temo que, tal com va el món avui dia, el que necessiten és fer una inversió en màrqueting més que en cap altra cosa. Actualment, el màrqueting és la pedra filosofal que converteix en or qualsevol bunyol institucional o empresarial. D'exemples en tenim molts, però mireu, per exemple, la Coja... Perdó, la Roja. Amb els espots de futbolistes convertits en homes biònics o gladiadors futuristes en un terreny de joc apocalíptic, fent tombarelles impossibles entre explosions, enemics cibernètics, llamps i trons, i amb una banda sonora de fons a mig camí entre Carmina Burana i Evanescence, hi ha algú que s'ha cregut que el futbol va més enllà de la vida terrenal, i que Casillas i tota la patuleia tenen tant de superguerrer de l'espai com d'espartà made in Frank Miller. Han triomfat amb un missatge maniqueu i exaltat. Per què no ho apliquen això els sindicats en un tema tan transcendental com les condicions de treball? Hem arribat a un punt tan estrany que els sindicats es compten entre els qui menys practiquen la demagògia...

S'ha acabat això que surti un dirigent sindical a parlar de "compañeros y compañeras" amb aquella entonació i aquella retòrica tan gastades. El nou representant sindical haurà de ser un personatge rude però amb una oratòria metrosexual i que invoqui l'èpica de la lluita social per tal de mobilitzar els treballadors. Però res d'èpica marxista, de lluita de classes, de dialèctica ni mandangues: la nova èpica ha d'estar inspirada en el Senyor dels Anells, una èpica simple, maniquea i efectiva. I cadascú ja completarà l'al·legoria de qui són els nans, els orcs i qui viu realment a Mòrdor.

Moltes organitzacions de moviments okupes i els anomenats antisistema coneixen sobradament aquest llenguatge. Alguns cartells semblen convocatòries d'esbatussades entre romans i numantins, d'altres fan servir els recursos gràfics del manga per aportar dinamisme. Els més tronats es dediquen a copiar cartells de l'època soviètica o de la Guerra Civil... Entenc que provoca una certa vergonya apel·lar a l'èpica davant de la indiferència col·lectiva, però vaja, és una manera d'entendre el màrqueting i l'ús de l'èpica.

I si, en acabat, aquest canvi de rumb falla, caldrà recórrer al pla B en l'estratègia de màrqueting, que consistirà a copiar els missatges new age dels iogurts amb defenses naturals, els productes de soja i les aigües minerals, tot glossant els beneficis pel cos (social) que comporta el consum de sindicats. Però ja hi haurà temps de provar-ho, que el màrqueting no s'aprèn d'un dia a l'altre.
3.6.10

Delete, internet, dos punts

Diuen que hi ha uns quants bilions de pàgines web. A vegades, truques per telèfon per demanar informació i et re-dirigeixen a la seva pàgina web, que "tot està allà". Hi ha bilions d'imbècils que agafen telèfons. Milions de persones (com les aquí presents) escriuen les seves paraules amb/sense sentit en milions de blogs. Hi ha milions de persones que tenen sous milionaris. Inicials indesxifrables: SEO, J2EE, SAP, C#, ABAP/4... (només cal buscar "informàtica" a infojobs, prenent abans un bon got d'alcohol de farmàcia amb gel). Diaris que son inventats per inventar notícies, móns virtuals, segones vides... Gent que posa les seves dades en milions de portals. Altra gent que ven dades. Altres les compren (lògicament). Però com hem arriwbvat fins aquí? Avui, només despertar, he buscat una mica sobre això. Aquí unes pàgines:
El WWW (a principis dels 90s)
Els 15 primers
Els buscadors
Un dels pioners (luth.se)
Gràcies a la grabadora
A finals dels 80s ja es van registrar alguns dominis, però no va ser fins a mitjans dels 90s que es va animar la cosa. En veure això, el primer que penso és que la forma no ha canviat gaire, però si la quantitat. La qualitat ja ho deixo per a cadascú. Hi ha pàgines interessants, hi ha també el iú-tube. I si tot s'esborrés, tampoc es perdria gaire, no?
Per últim, només m'agradaria demanar si seria possible fer també les obres per internet.
11.5.10

Misèries lingüístiques: l'estranya regularitat de les coses

Discriminació gratuïta

Un dia, fa uns mesos, fullejava un diari gratuït, un exemplar del desaparegut "Metro". Quan vaig arribar al final, tot i que el diari semblava redactat íntegrament en castellà, em quedava la impressió d'haver llegit alguna cosa en català. Estranyat, com qui intenta trobar l'origen d'una imatge subliminal, vaig tornar a passar fulls, ara cap enrere. Vaig haver de fer dues passades al diari per trobar un únic article escrit en català. L'article en qüestió ocupava la meitat de la plana, i d'aquesta meitat dos terços, és a dir, dues columnes i una foto.

Em vaig fer creus que hagués d'arribar al final del diari per adonar-me d'aquest fenomenal desequilibri entre les dues llengües, i em va venir al cap un estudi sobre la identificació i l'ús del català i del castellà que, malauradament, m'ha resultat impossible de localitzar per fer-hi referència. En aquest estudi feien explicar als enquestats allò que acabaven de llegir en un article de diari, i tot seguit els preguntaven en quina llengua estava escrit l'article, en català o castellà. Un percentatge sorprenentment elevat de gent jove no aconseguia dir en quina llengua estava redactat l'article, i els autors de l'estudi mostraven la seva preocupació.

El cas és que d'ençà he anat fullejant els diaris gratuïts, Què!, ADN i 20 Minutos per constatar-hi els mateixos desequilibris lingüístics. Després d'haver fet un mostreig més que suficient d'exemplars de les diferents publicacions, veig que la tònica es compleix, i si no, comproveu-ho vosaltres mateixos: en tots els casos, l'única informació redactada en català és un article que ocupa mitja plana (dues o tres columnes com a molt) en un diari de 32 pàgines! No m'atreveixo a calcular l'exígua quota que li pertoca...

D'acord, que els diaris gratuïts no es distingeixen per l'extensió, profunditat o rigor dels seus articles, són quatre paraules distribuïdes en un mar de fotos, però no sorprèn que aquesta discriminació estigui idènticament estipulada en tots aquests diaris? Utilitzant l'eslògan d'un d'aquests diaris, tot està connectat...

Aleshores se'm plantegen diverses preguntes. Està pactat, aquest article en català? Representa una quota, una quota mínima que respon a alguna estratagema legal, institucional o de classificació que desconeixem? I els editors, consideren que editen un diari bilíngüe? I el diari Què!, per què té el nom en català? (Em recorda al típic establiment que trobem a Barcelona, que té la retolació en català però on els empleats són nouvinguts que amb prou feines saben dir quatre paraules en castellà.) No hi ha res casual, i més quan dos grans grups com Vocento i Planeta són els responsables de dos d'aquests diaris (Què! i ADN, respectivament).

The catalán no és cool

En un altre ordre de coses, de tant en tant rebia (ara se'n va directament al correu brossa) un butlletí d'una revista gratuïta publicada a Barcelona, BCN Weekly. En un llenguatge Vueling que barreja anglès, castellà i català, i amb un to jovial i una mica babau, el butlletí et convida a descobrir les tendències (abominable terme) de la ciutat i a llegir els articles de temàtica diversa de la seva publicació. El número d'abril/maig d'enguany conté només dos articles en català a les 24 pàgines de la publicació. Això ja és prou trist, però em preocupa sobretot la temàtica dels dos articles: l'un està dedicat a l'afer del TC i l'Estatut, i l'altre, a Endesa i els talls elèctrics a Girona per la nevada. Això desentona amb el to general de la revista, que és força superficial. Ni una punyetera ressenya de disc, de muntatge teatral, de bar de copes, ni res, en català... Així doncs, és això el que es pensen que som, doncs? Una colla de neurastènics que només saben fer-se mala sang amb la cultura i la política (amb artefactes com ara el present article) i a qui no els interessa les arts i el lleure, que estan massa enfurismats per participar de la joie de vivre i prendre un mojito en un lounge bar?

El grandíssim Perich deia: "treballes menys que l'àngel de la guarda dels Kennedy". Ara la comparació té uns altres referents: jo, de gran, vull ser redactor en català d'alguna publicació gratuïta.
5.5.10

Montanyà per l'Àfrica

Aquesta setmana, en Xavier Montanyà ha iniciat una nova sèrie sobre les seves peripècies i impressions de l'Àfrica, en aquest cas sobre el delta del Níger (fins ara ha publicat tres capítols: 1, 2 i 3), a la pàgina de Vilaweb.  Encara no me'ls he llegit però si només són la meitat de bons que la seva darrera sèrie, Bongoville, ja pagarà la pena. Si voleu descarregar-vos els vint capítols juntets en un pdf, cliqueu aquí.

En aquesta sèrie, que tractava sobre el Gabon (a veure quants de vosaltres podeu situar-lo ara mateix al mapa mentalment), trobem grans frases com aquesta: 

"L'ajuda veritablement útil a l'Àfrica seria un canvi profund del nostre model econòmic i social i el capgirament radical de la nostra idea de desenvolupament capitalista. Les ONG haurien de treballar en aquest sentit i actuar a Occident. Per comptes d'exportar els models del nostre món decadent, que fa aigües, per totes bandes. Som nosaltres que hauriem de ser descolonitzats" (X.Montanyà, Bongoville, capitol 8)

Doncs ja ho sabeu!
3.5.10

Cotxe, autobús o tramvia de cartró?


Aquest cap de setmana, la plataforma "Diagonal per a tothom" ha aplicat a Barcelona una iniciativa semblant a les que ja es van fer a Münster l'any 2001, de la qual ja ens vam fer ressò aquí fa temps, o a Estrasburg a l'any 1990. El concepte és senzill: quants cotxes, autobusos articulats o tramvies (una mica anxovats això si) es necessiten per transportar 200 persones. De bicicletes no en parlen per això.
No entenc però perquè dos centes persones han d'utilitzar 175 cotxes: això fa 1'14 passatges per vehicle. Suposo que deu ser en base al índex d'ocupació per vehicle: si fossin quatre viatgers per cotxe només farien falta cinquanta cotxes. 
En tot cas, jo sóc favorable a que facin de la Diagonal un oasi de tramvies i autobusos i, ja que s'han animat a fer referèndums baratets de tres milions d'euros, que no compleixen ni de bon tros tots els requisits legals, demano que ens deixin fer una consulta per l'autodeterminació com cal, amb tots els mitjans municipals, si més no, els mateixos que aquesta consulta.
13.4.10

La nàusea 2.0

D'un temps ençà, m'agrada mirar anuncis de pisos per Internet. Dic "m'agrada" perquè no tinc cap urgència i sovint sembla que ho faci per passar l'estona. De vegades me'ls miro com si fes un viatge pel món de possibilitats, de rumbs diferents que podria prendre la meva vida si volgués.

El cas és que, mirant pisos, he descobert una petita mania. Quan les fotos d'un anunci d'un pis mostren que allà hi viu gent, és a dir, que està moblat, que el llit està fet (o desfet), que potser hi ha una joguina al sofà, un abric penjat al rebedor, productes a les lleixes de la cuina, la tele encesa!, m'entra una mena d'angúnia, una nàusea estranya. Exagero, és clar, però és cert que deixo anar un "ecs!", tanco la finestra i passo al següent habitatge de la llista, com si allò m'embafés o si fos una visió intima difícil de suportar.

No sé si és un petita neurosi o una reacció normal al fet d'entrar de cap, amb només dues pulsacions de ratolí, en l'entorn d'una vida anònima. Trobo que la profusió de colors i d'objectes de les fotos embruten la imatge, la desenfoquen, mostren la complexitat de la vida, la quantitat d'andròmines, pensaments, pors i esperances que servem dia a dia. Ja en tinc prou, penso, de provar de posar ordre a casa meva, en tots els sentits que vulgueu, per posar-me a mirar una altra casa desconeguda i veure que també hi passen pel mateix.

Explico tot això perquè recentment he descobert que aquesta nàusea no l'experimento només amb les fotos de pisos habitats, sinó que és idèntica al sentiment de rebuig que tinc en molts altres àmbits que ens ofereix Internet.

Sento nàusees quan un "amic" del Facebook penja fotos que no m'interessen (i jo me les miro no sé per què) on fa veure que la vida és un anunci de telefonia mòbil, o quan escriuen comentaris o comparteixen enllaços que em rellisquen però que trobo estranyament desafiants.

Sento nàusees en llegir un article d'un bloc (com aquest mateix) en què una persona que desconec explica, per exemple, com es lleva al matí i esmorza o qualsevol altre detall quotidià.

Sento nàusees quan algú escriu alguna cosa amb molts salts de línia i pretén que nosaltres ens pensem que és poesia.

Sento nàusees quan m'adono que salto d'una cosa a una altra i no aprofundeixo o no acabo de llegir un article, per molt que m'interessi.

Sento nàusees quan em descobreixo obrint l'enèsim powerpoint de conceptes new age tramposos.

Sento nàusees quan entro a la pàgina de myspace d'un grup per pura curiositat i em trobo que la preocupació més gran de la formació és camuflar les seves limitacions musicals i estètiques (i de pas, enganyar-nos) a base de fotos retocades, música enregistrada a màquina i escrits hagiogràfics.

Sento nàusees quan entro per error en un blog parafeixista, ultracatòlic, islamista, independentista ple d'errades ortogràfiques, a fòrums on la gent només demana i demana i demana, en una web de contactes on la gent s'exposa amb l'esperança de trobar algú...

Sento nàusees quan rellegeixo aquest article.
25.3.10

Retrats de fauna amenaçada

Un video promocional del nou llibre del fotògraf Joel Sartore que és una autèntica delícia. Com si fossin models, ens retrata tot d'animals en perill d'extinció a Nord Amèrica. I s'ha de ser molt bon fotògraf i tenir una sensibilitat especial per transmetre tota aquesta bellesa que se'ns escapa, milions d'anys d'evolució i combinacions atzaroses que s'estan anant a norris en un tres i no res (què és el que portem l'espècie humana rondant per aquest món). [A la pàgina hi ha més fotografies d'altres animals d'aquest llibre que paguen molt la pena]

18.3.10

Després d'haver llegit...

Avui toca parlar de llibres. O almenys és el que crec que s’ha de fer quan acabes l’última pàgina d’un llibre que no t’ha deixat pas indiferent. Fa un parell de dies que vaig poder posar punt i final a la lectura de “Esmorzar de Campions” d'en Kurt Vonnegut. Era una qüestió personal. No és que m’hagi agradat, sinó que encara m’estic refent del cop de puny que em va clavar i de la ressaca de martinis a què et convida l’autor al llarg del llibre. M’ha tractat d’imbècil, després m’ha compadit, s’ha rigut de mi, em demana perdó, m’esclafa i m’escup les paraules a la cara i al final em dóna gràcies per ser al seu costat, sense deixar de banda la sornegueria de l’avi.

Els crítics i entesos de la matèria probablement dirien que es tracta d’una obra que pertany clarament al moviment experimental literari tan típic de l'època dels 60-70. Sabeu què? Deixem que els crítics facin la seva feina. Jo provaré de fer-ne cinc cèntims per a qui hi estigui interessat.

M’hauria d’haver près Biodramina forte abans d’endinsar-m’hi, però hi vaig pensar massa tard. Massa tard. Vonnegut diu que un dels problemes que té la societat, pel que fa a l'hora d'entendre la vida, és que està obsessionada a etiquetar la gent i els fets en protagonistes, actors secundaris, fets rellevants i de segon ordre. Per a ell, tot això és absurd, ja que tot té la seva rellevància i volem que se’ns doni un ordre. Hi estem massa avesats. Doncs bé, en tota una demostració de coherència, decideix portar aquestes paraules fins a l’última conseqüència i deixa que les nostres ments siguin les encarregades de posar ordre enmig del caos. Tot és important. Els pets dels extrarrestres d’una novel·la de ciència ficció són importants. Els somnis d’un expresidiari són importants. Els somriures postissos d’una cambrera servint taules disfressada de conilleta de Playboy són importants. L’amo d’un bar que encèn unes llums de neó al seu local per sorprendre els clients també té la seva importància. I sobretot un gos que no és capaç d’expressar alegria és molt important.

L’autor et fa saber en tot moment que ell és el titellaire i sí, també jo vaig ser titella. Em va marejar com va voler i encara ara ho estic pagant.
Ell seu en en un racó, a les fosques, amagant-se rere les ulleres de sol. Ell ha muntat la paradeta. No hi ha ofertes. Tampoc productes recomanats. Escull i queda’t amb el que vulguis.


28.2.10

El salt tecnològic

16.2.10

L'home que no dorm

Primícia mundial, el nou tema de Fi ....


"Només tenim la teva ombra..."
Una cançó d'amor i sentiments i forquilles i olles.
12.2.10

Lectures per la Diada de Santa Eulàlia

Avui és la diada de la patrona de Barcelona, Santa Eulàlia, i per això us recomanem alguns escrits que han aparegut a aquest bloq en els darrers mesos sobre la nostra estimada ciutat:

La sèrie Campanyes improbables que, tal com diu el títol, proposa campanyes populars que tracten des dels vehicles motoritzats altament sorollosos, una sol·lució compacta als aparcaments indeguts, una Catalunya halal, i un "encara-més-difícil" en la intromissió de propaganda en les nostres vides.

També s'ha tractat el tema de la Marca Barcelona, les festes de la Ciutat Vella i la polèmica sobre les senyoretes que fumen al carrer, entre molts d'altres. I és que aquesta ciutat dóna molt de joc, si senyor.

27.1.10

Selenites i astronautes al centre de la Terra

Naica és un poble del nord de Mèxic que es va fundar al segle XIX arrrel del descobriment d'unes mines. D'ençà, només amb la interrupció de la revolució mexicana, en aquestes mines s'ha extret plom i plata.

No va ser, però, fins a l'any 2000 que es va descobrir la Cueva de los Cristales. Aquesta cova, situada a 300 metres de profunditat, presenta uns cristalls de selenita gegantins, que poden arribar a fer 11 metres de longitud! A més a més de la Cueva de los Cristales hi ha un seguit d'estances més petites (la Cueva del Ojo de la Reina, la Cueva de las Velas, la Cueva de las Espadas), el nom de les quals fa referència a la peculiar morfologia que presenta cada sala. A la Cueva de las Velas, per exemple, hi ha unes delicades formacions que recorden una gebrada instantània, tot i que aquí dins no fa precisament fred.

És gràcies a les especials condicions de l'indret que aquestes formacions tan impressionants han vist la llum. Una combinació de calor (de 45 a 50º graus), humitat (del 90 al 100º) i temps (d'un milió a mig milió d'anys per formar-se en la foscor amb tota tranquil·litat) és la responsable d'aquestes formacions. A causa de les altes temperatures i la humitat, una persona no sobreviuria gaire estona sense protecció en un entorn semblant, per la qual cosa els investigadors han d'endinsar-s'hi amb tratges especials i a intervals de temps curts.

Ara, el Proyecto Naica investiga l'entorn i recopila dades amb les limitacions que imposa un ambient tant hostil i el poc temps disponible. Poc temps disponible perquè aquest entorn és molt delicat i, en el seu estat natural, aquestes coves es trobaven inundades d'aigua ben calenta. L'activitat minera va provocar el seu buidatge i posterior descobriment. Tard o d'hora, doncs, un cop documentades i estudiades, caldrà torna a inundar aquestes estances i deixar descansar en la foscor aquestes selenites un altre milió d'anys.

Us recomano que entreu al web del Proyecto Naica i vegeu les espectaculars fotos. Cadascú hi veurà una metàfora o una comparació al seu gust. A alguns els rodarà el cap pensant en els milers i milers d'anys que la natura ha necessitat per construir una cosa semblant (i potser afegiran "no som res"), d'altres s'acontentaran amb apreciar l'estranya bellesa d'aquests cristalls megalítics. D'altres hi veuran la cova de Lex Luthor...
22.1.10

Quatre anys

Sembla ser que ja fa més de quatre anys que aquest bloq contamina la xarxa amb continguts dispersos, opinions esbiaxades, històries per a no dormir i altres fenomens contradictoris. Fa menys temps des que va esdevenir un bloq comunitari per fugir del e-onanisme (egosurfing li diu la Llucia Ramis), on vaig convidar a tothom qui volgués a dir la seva, per explicar-nos i mostrar-nos coses que potser no coneixiem i a compartir una visió del món absolutament alineada i etèria (i si pot ser, incorrecte). Coneixe'ns, en definitva, sortir del cau que ens entestem a excavar en vida (per ordre ministerial).

Aquell canvi va ser el resultat d'una situació de desgast creatiu i personal de dimensions cósmiques i, per sort, una colla d'amics i familiars van venir a socórre'm amb tot allò que tenien. Alguns han escrit molt i ens han il·luminat amb textos que li donen deu mil patades al 99% de periodistes i intel·lectuals d'aquest p'tit pais, altres ens han fet somriure (o riure una bona estona), altres ens han fet pensar o descobrir móns desconeguts. Altres han estat una pixada fora de test considerable.

Perque heu de saber que tots els que col·laboren en aquest bloq tenen un bon sarró ple de sorpreses dins el cap. I cada cop que escriuen alguna coseta, em sento com pixar a la porta de l'oficina de La Caixa a Alcover. En el nostre petit racó de la xarxa, fem el que volem, diem el que volem. I són els meus amics.

Quatre anys on han passat moltes coses, la vida se'ns ha girat com un mitjó tres o quatre cops i les "ínfules de glòria" s'han anat desinflant. Ara ja em trobo molt lluny d'això que vaig escriure farà uns cinc anys:

"Bla, bla, bla. Explica la teva vida. Fes-te l'interessant; ven el producte. Res de tot això és cert, però que més fa? Ei, o jugues o no jugues! Com Llàtzer, però sense Crist.

La ínfules de glòria són tòxiques i fan mal de ventre. Vanitat per oferir a un públic caníbal, si és que existeix, quan no l'imaginem en somnis vaporosos i presumptuosos."

Espero que aquest bloq continui durant quatre anys més com a mínim, per fugir de la prostitució en massa dels nostres pseudo-talents, per escapar de la solitud dels eixams de blocs de ciment, dels tristos tòpics i de la sopa de peix freda de quaresma.

I dels diaris!

Gràcies a tots!
19.1.10

Mykonos

Aquesta cançó dels barbuts dels Fleet Foxes ha estat ressonant al meu cap durant els darrers mesos. I amb aquest video, ja m'han acabat de convèncer (si hi havia alguna cosa a convèncer). Stop motion de nou...


També han penjat un video del "Making Of", per aquells que es vulguin inspirar.
7.1.10

Gran Scala

Un video sobre el projecte de Gran Scala als Monegros aragonesos. Potser un pél llarg però paga la pena...