18.3.10

Després d'haver llegit...

Avui toca parlar de llibres. O almenys és el que crec que s’ha de fer quan acabes l’última pàgina d’un llibre que no t’ha deixat pas indiferent. Fa un parell de dies que vaig poder posar punt i final a la lectura de “Esmorzar de Campions” d'en Kurt Vonnegut. Era una qüestió personal. No és que m’hagi agradat, sinó que encara m’estic refent del cop de puny que em va clavar i de la ressaca de martinis a què et convida l’autor al llarg del llibre. M’ha tractat d’imbècil, després m’ha compadit, s’ha rigut de mi, em demana perdó, m’esclafa i m’escup les paraules a la cara i al final em dóna gràcies per ser al seu costat, sense deixar de banda la sornegueria de l’avi.

Els crítics i entesos de la matèria probablement dirien que es tracta d’una obra que pertany clarament al moviment experimental literari tan típic de l'època dels 60-70. Sabeu què? Deixem que els crítics facin la seva feina. Jo provaré de fer-ne cinc cèntims per a qui hi estigui interessat.

M’hauria d’haver près Biodramina forte abans d’endinsar-m’hi, però hi vaig pensar massa tard. Massa tard. Vonnegut diu que un dels problemes que té la societat, pel que fa a l'hora d'entendre la vida, és que està obsessionada a etiquetar la gent i els fets en protagonistes, actors secundaris, fets rellevants i de segon ordre. Per a ell, tot això és absurd, ja que tot té la seva rellevància i volem que se’ns doni un ordre. Hi estem massa avesats. Doncs bé, en tota una demostració de coherència, decideix portar aquestes paraules fins a l’última conseqüència i deixa que les nostres ments siguin les encarregades de posar ordre enmig del caos. Tot és important. Els pets dels extrarrestres d’una novel·la de ciència ficció són importants. Els somnis d’un expresidiari són importants. Els somriures postissos d’una cambrera servint taules disfressada de conilleta de Playboy són importants. L’amo d’un bar que encèn unes llums de neó al seu local per sorprendre els clients també té la seva importància. I sobretot un gos que no és capaç d’expressar alegria és molt important.

L’autor et fa saber en tot moment que ell és el titellaire i sí, també jo vaig ser titella. Em va marejar com va voler i encara ara ho estic pagant.
Ell seu en en un racó, a les fosques, amagant-se rere les ulleres de sol. Ell ha muntat la paradeta. No hi ha ofertes. Tampoc productes recomanats. Escull i queda’t amb el que vulguis.


2 comentaris:

Jordi ha dit...

Déu n'hi do, en Vonnegut. Amb aquest llibre ja sabeu que tinc una relació d'amor-odi, però gràcies a ell vaig conèixer aquest tronat i sobretot em va dirigir cap a "Slaughterhouse 5", que és un clàssic! Pio pio piiiiii
Billy Pilgrim

llextirem-58 ha dit...

Sí, exacte, "amor-odi". Si vaig decidir acabar-lo no va ser perquè
m'entusiasmés, sinó perquè no m'ha agradat mai deixar un llibre per acabar, vet-ho aquí. Acabes boig (més encara).

I així va ser ;)