13.4.10

La nàusea 2.0

D'un temps ençà, m'agrada mirar anuncis de pisos per Internet. Dic "m'agrada" perquè no tinc cap urgència i sovint sembla que ho faci per passar l'estona. De vegades me'ls miro com si fes un viatge pel món de possibilitats, de rumbs diferents que podria prendre la meva vida si volgués.

El cas és que, mirant pisos, he descobert una petita mania. Quan les fotos d'un anunci d'un pis mostren que allà hi viu gent, és a dir, que està moblat, que el llit està fet (o desfet), que potser hi ha una joguina al sofà, un abric penjat al rebedor, productes a les lleixes de la cuina, la tele encesa!, m'entra una mena d'angúnia, una nàusea estranya. Exagero, és clar, però és cert que deixo anar un "ecs!", tanco la finestra i passo al següent habitatge de la llista, com si allò m'embafés o si fos una visió intima difícil de suportar.

No sé si és un petita neurosi o una reacció normal al fet d'entrar de cap, amb només dues pulsacions de ratolí, en l'entorn d'una vida anònima. Trobo que la profusió de colors i d'objectes de les fotos embruten la imatge, la desenfoquen, mostren la complexitat de la vida, la quantitat d'andròmines, pensaments, pors i esperances que servem dia a dia. Ja en tinc prou, penso, de provar de posar ordre a casa meva, en tots els sentits que vulgueu, per posar-me a mirar una altra casa desconeguda i veure que també hi passen pel mateix.

Explico tot això perquè recentment he descobert que aquesta nàusea no l'experimento només amb les fotos de pisos habitats, sinó que és idèntica al sentiment de rebuig que tinc en molts altres àmbits que ens ofereix Internet.

Sento nàusees quan un "amic" del Facebook penja fotos que no m'interessen (i jo me les miro no sé per què) on fa veure que la vida és un anunci de telefonia mòbil, o quan escriuen comentaris o comparteixen enllaços que em rellisquen però que trobo estranyament desafiants.

Sento nàusees en llegir un article d'un bloc (com aquest mateix) en què una persona que desconec explica, per exemple, com es lleva al matí i esmorza o qualsevol altre detall quotidià.

Sento nàusees quan algú escriu alguna cosa amb molts salts de línia i pretén que nosaltres ens pensem que és poesia.

Sento nàusees quan m'adono que salto d'una cosa a una altra i no aprofundeixo o no acabo de llegir un article, per molt que m'interessi.

Sento nàusees quan em descobreixo obrint l'enèsim powerpoint de conceptes new age tramposos.

Sento nàusees quan entro a la pàgina de myspace d'un grup per pura curiositat i em trobo que la preocupació més gran de la formació és camuflar les seves limitacions musicals i estètiques (i de pas, enganyar-nos) a base de fotos retocades, música enregistrada a màquina i escrits hagiogràfics.

Sento nàusees quan entro per error en un blog parafeixista, ultracatòlic, islamista, independentista ple d'errades ortogràfiques, a fòrums on la gent només demana i demana i demana, en una web de contactes on la gent s'exposa amb l'esperança de trobar algú...

Sento nàusees quan rellegeixo aquest article.