29.6.10

Adéu

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!


Joan Maragall, Oda a Espanya (1898) 
10.6.10

Màrqueting sindical

Llegeixo avui a El Periódico que, possiblement, una de les institucions que tard o d'hora s'hauran de modernitzar per culpa de la crisi i la globalització són els sindicats. No van desencaminats, penso. Els sindicats han deixat de ser els impulsors del canvi des de la base per esdevenir una mena de gestors del desastre, que acoten el cap quan surten de les maratonianes reunions amb la direcció de l'empresa per tal de no topar amb la mirada dels companys, que sembla que aspirin a salvar els pocs mobles que queden intactes a l'incendi.

Potser tenen raó aquells que diuen que els sindicats s'han de redefinir. Però em temo que, tal com va el món avui dia, el que necessiten és fer una inversió en màrqueting més que en cap altra cosa. Actualment, el màrqueting és la pedra filosofal que converteix en or qualsevol bunyol institucional o empresarial. D'exemples en tenim molts, però mireu, per exemple, la Coja... Perdó, la Roja. Amb els espots de futbolistes convertits en homes biònics o gladiadors futuristes en un terreny de joc apocalíptic, fent tombarelles impossibles entre explosions, enemics cibernètics, llamps i trons, i amb una banda sonora de fons a mig camí entre Carmina Burana i Evanescence, hi ha algú que s'ha cregut que el futbol va més enllà de la vida terrenal, i que Casillas i tota la patuleia tenen tant de superguerrer de l'espai com d'espartà made in Frank Miller. Han triomfat amb un missatge maniqueu i exaltat. Per què no ho apliquen això els sindicats en un tema tan transcendental com les condicions de treball? Hem arribat a un punt tan estrany que els sindicats es compten entre els qui menys practiquen la demagògia...

S'ha acabat això que surti un dirigent sindical a parlar de "compañeros y compañeras" amb aquella entonació i aquella retòrica tan gastades. El nou representant sindical haurà de ser un personatge rude però amb una oratòria metrosexual i que invoqui l'èpica de la lluita social per tal de mobilitzar els treballadors. Però res d'èpica marxista, de lluita de classes, de dialèctica ni mandangues: la nova èpica ha d'estar inspirada en el Senyor dels Anells, una èpica simple, maniquea i efectiva. I cadascú ja completarà l'al·legoria de qui són els nans, els orcs i qui viu realment a Mòrdor.

Moltes organitzacions de moviments okupes i els anomenats antisistema coneixen sobradament aquest llenguatge. Alguns cartells semblen convocatòries d'esbatussades entre romans i numantins, d'altres fan servir els recursos gràfics del manga per aportar dinamisme. Els més tronats es dediquen a copiar cartells de l'època soviètica o de la Guerra Civil... Entenc que provoca una certa vergonya apel·lar a l'èpica davant de la indiferència col·lectiva, però vaja, és una manera d'entendre el màrqueting i l'ús de l'èpica.

I si, en acabat, aquest canvi de rumb falla, caldrà recórrer al pla B en l'estratègia de màrqueting, que consistirà a copiar els missatges new age dels iogurts amb defenses naturals, els productes de soja i les aigües minerals, tot glossant els beneficis pel cos (social) que comporta el consum de sindicats. Però ja hi haurà temps de provar-ho, que el màrqueting no s'aprèn d'un dia a l'altre.
3.6.10

Delete, internet, dos punts

Diuen que hi ha uns quants bilions de pàgines web. A vegades, truques per telèfon per demanar informació i et re-dirigeixen a la seva pàgina web, que "tot està allà". Hi ha bilions d'imbècils que agafen telèfons. Milions de persones (com les aquí presents) escriuen les seves paraules amb/sense sentit en milions de blogs. Hi ha milions de persones que tenen sous milionaris. Inicials indesxifrables: SEO, J2EE, SAP, C#, ABAP/4... (només cal buscar "informàtica" a infojobs, prenent abans un bon got d'alcohol de farmàcia amb gel). Diaris que son inventats per inventar notícies, móns virtuals, segones vides... Gent que posa les seves dades en milions de portals. Altra gent que ven dades. Altres les compren (lògicament). Però com hem arriwbvat fins aquí? Avui, només despertar, he buscat una mica sobre això. Aquí unes pàgines:
El WWW (a principis dels 90s)
Els 15 primers
Els buscadors
Un dels pioners (luth.se)
Gràcies a la grabadora
A finals dels 80s ja es van registrar alguns dominis, però no va ser fins a mitjans dels 90s que es va animar la cosa. En veure això, el primer que penso és que la forma no ha canviat gaire, però si la quantitat. La qualitat ja ho deixo per a cadascú. Hi ha pàgines interessants, hi ha també el iú-tube. I si tot s'esborrés, tampoc es perdria gaire, no?
Per últim, només m'agradaria demanar si seria possible fer també les obres per internet.