1.10.10

Campanyes improbables (V): La revolució de les garrofes

Avui dia els avenços científics es transmeten a gran velocitat, però si impliquen possibilitats de rendiment econòmic, aquesta velocitat esdevé vertiginosa. Això mateix va passar amb les garrofes, ja ho sabeu: des del descobriment de la carobina a la monstruosa infraestructura bioalimentària que va sorgir després, sembla que haguessin passat dos dies. Tanmateix, va caldre molt més temps del que sembla perquè l'article de Martin Eckersberg a la revista Nature tingués les conseqüències que coneixem.

Eckersberg, un biòleg americà d'orígens danesos i afincat a les Borges del Camp (Baix Camp) des de mitjans dels anys 80, és el responsable de la famosa carobina que va en boca de tots. Eckersberg, enamorat del paisatge mediterrani, va dirigir els seus esforços a investigar des de la biotecnologia les formes ancestrals de la dieta mediterrània. Després d'anys d'estudi, a cavall entre el Camp de Tarragona i Massachussets, va aconseguir sintetitzar la carobina i desentrellar els seus secrets.

El lector deu haver llegit infinitats de vegades que la carobina és un enzim que s'extreu del fruit del garrofer i que té una llista llarguíssima de beneficis per a la salut. Però aquesta descoberta en va encadenar d'altres, com ara la constatació que la presència i varietat d'aminoàcids en la llavor de garrofa, a més a més, era equiparable o superior a la proteïna de soja. Eckersberg va desenvolupar varietats de garrofa amb característiques més resistents, més profusió de llavors i beines més grans i carnoses (perquè va descobrir, com si no n'hi hagués prou, que la beina verda de la garrofa és un potent antioxidant).

Poc a poc (en un tres i no res per a nosaltres, simples espectadors, que ens assabentem els últims de tot), les indústries alimentària, farmacèutica i cosmètica van adquirir interès per aquell arbre. Al casinet del poble inicialment ningú no es va creure l'Emiliu, com tants d'altres, que afirmava que se li havien presentat a casa uns forasters indagant sobre seus camps de garrofers amb maletes plenes de diners.

Alguns van fer la primera pela, però allà no s'aturava l'exit d'una planta que semblava que ho tenia tot. L'impacte del primer article d'Eckersberg, i l'allau d'estudis que va venir després, sobre un arbre fins aleshores desconegut a mig món va fer que un reconegut director d'una multinacional alimentària el titllés d'elixir de la joventut. Aviat van començar a proliferar camps de garrofers joves, i els camps de tota la vida semblaven més nets i atapeïts. Els pagesos amb més vista es van desfer dels avellaners ràpidament. El pinso del bestiar, elaborat tradicionalment amb garrofes, va pujar a nivells desconeguts de la nit al dia, fins que no es va trobar un substitut més econòmic.

El fenomen es va començar a estendre, del Camp de Tarragona al Mig Oest americà. Al mercat de matèries primeres de Chicago alguns representants emetien uns crits inicialment incomprensibles per a la majoria dels presents: "Carob, carob!" ("Garrofes, garrofes!"). En un obrir i tancar d'ulls, Monsanto oferia un catàleg impressionant de garrofa modificada genèticament per a tota mena d'usos finals. Avui dia, la varietat crescent és la més estesa i es conrea a mig món. És una varietat modificada genèticament, amb un creixement rapidíssim i una tija recta i neta. L'arbre no s'acaba de desenvolupar com alguns encara el recordem, sinó que queda reduït a una mena d'arbust verd de poc més d'1,5 m d'alçada i carregat de fruits, unes beines en forma de mitja lluna (d'aquí ve el seu nom) i que poden fer més d'un pam de llarg.

La resta de la història ja la coneix el lector: queden enrere la soja, la papaia, les baies Goji i altres productes considerats miraculosos en altres temps. Ara tenim carobina i proteïna de garrofa a la llet, als sucs, a la crema hidratant, al xampú, als cereals, al pinso del gos, a les croquetes congelades... Tenim fins i tot medicaments contra la impotència sexual, complements vitamínics i, òbviament, llet de garrofa, tan estimada pels naturistes.

Són coneguts els estralls que ha provocat l'explotació intensiva i el trasbals per a la flora autòctona i el paisatge que ha causat a la Mediterrània la garrofa transgènica, i ara ens arriben veus de pràctiques similars o pitjors a certes regions de la Xina amb l'arribada d'aquesta espècie invasora.

No sabem com acabarà això. De moment, a la tele no parem de veure anuncis de dones amb una radiant pau interior i que es cruspeixen uns cereals enriquits amb fibra de garrofa, s'ensabonen amb gel amb extracte de garrofa o beuen un got de llet amb carobina, sota una cascada paradisíaca, en un pis decorat amb motius zen o en un iot en alta mar...

2 comentaris:

23 ha dit...

Genial, Fel, com sempre. El cas és que la garrofa havia passat a formar part del meu pretèrit més oblidat i llegint això me n'he enrecordat d'ella i com la menjava amb més fàstic que plaer degut a que els pares ens deien que menjant-les seriem més forts, intel.ligents i macos.

El temps els ha desmentit, almenys en el meu cas.

Jordi ha dit...

No sé jo si és tan improbable aquesta campanya. Només cal veure la que han liat amb la soja, l'aloè vera i el té verd. Substitueix el nom del científic, la planta i alguna cosa més i segur que és calcat a algun boom de mercatotècnia dels últims temps...
Però jo les garrofes no me les penso menjar ni ara ni mai!!!! Puaaaaghhhh