26.11.10

Soroll de fons

Dilluns passat, en Felipe González va declarar a Granollers que "el soroll" produït durant la darrera legislatura no ha permès valorar com cal la gestió del tripartit de Montilla. Avui mateix, la Carmen Chacón escriu un article d'opinió on recull la idea del "soroll" que no ens ha deixat percebre i jutjar correctament la bona gestió socialista. L'origen d'aquest "excés de decibels" prové tant de dins del govern tripartit com de l'oposició. Pel que fa a l'oposició, no ens ha d'estranyar que facin soroll: és la seva feina i, si no la fessin, alguna cosa anormal estaria passant. Pel que fa a les desavinences "irresponsables" dins del tripartit, em pregunto: l'origen d'aquest "soroll" no és pas el mateix que el del concepte d' "un govern d'esquerres, progressista i plural"? El terme "plural" implica diversitat d'opinions i punts de vista, variabilitat, diferències, discussions. Tots i cadascun d'aquests termes es pot confondre amb "soroll". No estem parlant del soroll del veí aprenent de dj de l'Scorpia o del paleta que taladra la vorera de bon matí, que ens emprenya fins al punt que ens veiem obligats a recitar algunes paraules d'amor a través de parets i envans de l'amplada d'un paper de fumar. Estem parlant de la dispersió, l'error associat a qualsevol test estadístic, les errades inherents a qualsevol procés productiu. El "soroll" ens incita a entendre's, conversar, arribar a punts d'unió. El soroll és assaig-error, provar si allò funciona, un globus sonda. La política en té molt i ja està bé que sigui així, i no penso que el "soroll sigui perjudicial per la salut de la democràcia". És el silenci el que és perjudicial, el partit (o bipartits) únics, el pensament únic i la homogeneïtat imposada,

D'una altra banda, s'haurien d'analitzar el seu propi "soroll":  les discrepàncies internes del PSC han estat prou evidents des dels temps de les maragallades i no sé pas si s'han molestat a aïllar-ho del que provenia de fora. Per saber si el "soroll" ha entorpit la feina del president Montilla, primer haurien de saber amb exactitud quin és el seu "soroll de fons", el meravellós white noise de tot enregistrament, i provar si el "soroll extern" ha estat significativament notable com per torbar la valoració que els ciutadants ignorants haguem pogut fer de l'acció de govern.


Molt soroll per no res...
18.11.10

Un ampli com una casa

Molta conya fèiem amb l'equipament que duien els Crazy Horse d'en Neil Young en aquella gira mítica que va resultar en un doble disc en directe anomenat "Weld". A la portada podem veure dos amplificadors gegantins (de broma o no, això ja no us ho sé pas dir) que són exactament els mateixos que els que apareixen a la portada d'un altre disc en directe de l'artista canadenc, el "Rust Never Sleeps". Tot sigui dit, en Neil Young va declarar que després de la mescla del "Weld", les seves orelles ja mai més van ser les mateixes.
Tot això m'ha vingut al cap després de veure les fotografies de la "Guitar Store", una botiga d'instruments musicals de Southampton (Anglaterra) on la façana ha estat transformada en un bonic ampli Fender de dimensions colossals. Els "knobs" d'aquest amplificador monstruós, incloent el volum, van fins a l'onze. No sé pas que n'opinarien els Manowar de l'assumpte, tot recordant la seva proclama heavytrona-testosteronada de "real men play on ten".



Per a que pogueu comparar les mides
 Font: WebUrbanist, The Guitar Store.
5.11.10

Gamberros

Gamberro però en el sentit simpàtic. No és pas el que ens diu el diccionari (perque apareix al diccionari aquesta paraula) "persona que comet actes incivils per molestar els altres" sino aquella gent que fa el que li dona la gana, et fa somriure o petar-te de riure i, a més a més, ho fa bé, mentre dius "però que gamberro". Senyors, aquesta és la forma més elevada d'art, i si parlem de música (popular), la més sincera. Però no tots podem anar per la vida fent el Pascal Comelade: s'ha de tenir molta barra per omplir teatres, sales i altres prostíbuls de l'art...i que t'agafin una canço per fer de banda sonora d'un anunci de Mahou! 
Això em fa recordar una entrevista absolutament paranoica a Radio3. Imagineu-vos la situació: tenim la xiqueta entrevistadora amb veu de vellut, en Comelade i en Max, el dibuixant. En Comelade i en Max són catalans i parlen català; en Max i la xiqueta entrevistadora llicenciada per la Complutense o equivalent són espanyols i saben parlar castellà. En Pascal és nascut a França. Endevineu en quin idioma es va fer l'entrevista. Va, és fàcil...doncs en francès, amb la intervenció d'un quart personatge: una traductora del francès al castellà.
En fi, anècdotes a banda, deiem que a la música (popular) és important l'autenticitat i l'origen d'aquesta és múltiple i, molt sovint, inesperat. Des del moment que un artista treballa l'autenticitat ja deixa de ser autèntic i, com sovint succeeix, quan es repeteix massa la paraula "autèntic" (o qualsevol), la paraula cansa i fa una ràbia d'espant. Potser no fa falta ser autèntic, però què carai poden tenir llavors en comú Jeff Buckley, Serge Gainsbourg i en Pascal Comelade?
I per acabar aquest post, amb el nou estil 2.0 (és a dir: escriure poc, desenvolupar idees disperses amb relació nul·la o aparent i dir grans frases sense cap raonament al darrera) us deixo un video dels Porcupine Tree quan eren autèntics i el senyor Steven Wilson (sense cap parentiu amb els Beach Boys) ens parlava de les seves primeres experiències musicals: