5.11.10

Gamberros

Gamberro però en el sentit simpàtic. No és pas el que ens diu el diccionari (perque apareix al diccionari aquesta paraula) "persona que comet actes incivils per molestar els altres" sino aquella gent que fa el que li dona la gana, et fa somriure o petar-te de riure i, a més a més, ho fa bé, mentre dius "però que gamberro". Senyors, aquesta és la forma més elevada d'art, i si parlem de música (popular), la més sincera. Però no tots podem anar per la vida fent el Pascal Comelade: s'ha de tenir molta barra per omplir teatres, sales i altres prostíbuls de l'art...i que t'agafin una canço per fer de banda sonora d'un anunci de Mahou! 
Això em fa recordar una entrevista absolutament paranoica a Radio3. Imagineu-vos la situació: tenim la xiqueta entrevistadora amb veu de vellut, en Comelade i en Max, el dibuixant. En Comelade i en Max són catalans i parlen català; en Max i la xiqueta entrevistadora llicenciada per la Complutense o equivalent són espanyols i saben parlar castellà. En Pascal és nascut a França. Endevineu en quin idioma es va fer l'entrevista. Va, és fàcil...doncs en francès, amb la intervenció d'un quart personatge: una traductora del francès al castellà.
En fi, anècdotes a banda, deiem que a la música (popular) és important l'autenticitat i l'origen d'aquesta és múltiple i, molt sovint, inesperat. Des del moment que un artista treballa l'autenticitat ja deixa de ser autèntic i, com sovint succeeix, quan es repeteix massa la paraula "autèntic" (o qualsevol), la paraula cansa i fa una ràbia d'espant. Potser no fa falta ser autèntic, però què carai poden tenir llavors en comú Jeff Buckley, Serge Gainsbourg i en Pascal Comelade?
I per acabar aquest post, amb el nou estil 2.0 (és a dir: escriure poc, desenvolupar idees disperses amb relació nul·la o aparent i dir grans frases sense cap raonament al darrera) us deixo un video dels Porcupine Tree quan eren autèntics i el senyor Steven Wilson (sense cap parentiu amb els Beach Boys) ens parlava de les seves primeres experiències musicals:

2 comentaris:

23 ha dit...

No he entès gaire aquest post però bueno.

Venia a parlar del nou disseny. M'agrada, és senzill, actual i es veu tot clar. La capçalera potser necessitaria un cromatisme més proper a la resta del blog, però tampoc importa gaire.

El que sí m'ha importat és que posi, on diu l'autor de l'article "per en/na Jordi". Qui collons diu en/na? No parlem així a la major part del territori catalanoparlant. Perquè, llavors, m'ho trobo cada cop més pertot arreu? És només perquè és més diferent del castellà?

Perquè si és per això, podriem començar a fer servir els articles es, sa mallorquins.

I després podriem afegir alguna cosa d'aranès i fot-li gasto fins que ja no sapiguem ni com parlàvem abans a casa.

Pfff.

Ja està, ja se m'ha passat.

Que tinguin una bona nit.

Jordi ha dit...

Senyor August:
ja he tret el en/na.. no cal sulfurar-se tampoc ,eh!
Si vols fer una capçalera, tu mateix. Deus tenir un correu de fa mesos on ho comento....
I l'article és taaaaan profund que es fa dificil d'entendre, hehehe