24.12.10

L'Illa de Plàstic

Finalment, després de vuit anys, m'estreno al blog. I per començar, un tema que em prem moltes hores de feina i de temps lliure: l'aigua. Què vull amb aigua? L'aigua és simplement un àtom d'oxigen i dos d'hidrogen i, com altres molècules, podria passar desapercebuda. Però no ho fa! L'aigua és arreu, la necessitem per tot, sembla molt tòpic però sense aigua no hi ha vida. Per buscar vida més enllà de la Terra, la primera condició és que hi hagi aigua. Puc imaginar un bacteri que utilitzi arsènic enlloc de fosfat, però no puc imaginar-me un que visqui sense aigua.
Anem al gra,
Llegint el llibre: “Water. The causes, costs and future of a global crisis”, he descobert una nova illa, l’illa de plàstic (Great Pacific Garbage Patch). L’illa de plàstic és, com el nom indica, un munt de deixalles de plàstic (desde pots de iogurt, sandàlies, bosses a xarxes de pesca) que es troben a l’oceà Pacífic, ocupant una superfície de 1.500 km de radi (més gran que l’àrea de França) i 200 m de profunditat. El munt de merda està atrapat entre les corrents oceàniques del Pacífic Nord (al nord), de Califòrnia (a l’est), la Nord Equatorial (al sud) i la de Kuroshio (a l’est) que giren en sentit horari. Per tant, tenim un centre més o meny estàtic i la resta que va girant al seu voltant. Aquesta brossa ha quedat capturada entre les corrents formant un paisatge bucòlic al mig del mar, a prop de Hawaii. Es calcula que el 80% de les deixalles provenen de terra i el 20% restant dels vaixells. No m’imagino la cara de sorpresa de Charles Moore quan es va topar accidentalment amb “l’illa” el 1990.
Evidentment, el plàstic suposa un gran perill per els animals marins i les aus de la zona, que poden quedar enganxades i ofegar-se o, com és el cas dels peixos, quedar capturats fins l’asfixia o alentir-los en la seva cursa per la vida. També pot ser ingerit per un predador suposant una presa fàcil i així ja el tenim dins la cadena alimentària. I per si no fos poc… molts plàstics tenen la capacitat d’adsorbir substàncies contaminants i intoxicar l’animal.
Com que el plàstic no és biodegradable, l’única manera és l’eliminació mecànica o deixant-lo a mercés de la llum solar. El que significa que s’anirà fent petit i més petit, fins a semblar fitoplàncton, comportant un altre perill per animals planctònics (o que s’alimenten de plàncton). Actualment ja hi ha alguns projectes com Project Kaisei o JUNK raft que es dediquen a estudiar la zona i intentar afrontar el problema. Des d’aquí, molta sort amb la empresa. Jo intentaré posar el meu granet d’arena i reduir al màxim el nombre de plàstics no reutilitzables. De Dublín a Hawaii hi ha un llarg camí, però no sé sap mai, només cal mirar als “Friendly Floatees” que van escapar-se del vaixell que els transportava i van arribar... Però si de cas deixarem aquesta història per la pròxima entrega.


Fonts:
Julian Caldecott. Water. The causes, costs and future of a global crisis. 2007. Virgin Books.


4 comentaris:

23 ha dit...

Bon post, sí senyor. Interessat pel tema, ha arribat a les meves mans aquest article, molt interessant també:

http://www.cracked.com/article_17379_6-real-islands-way-more-terrifying-than-one-lost_p2.html

Gràcies a Yongasoo pel link.

fEl! ha dit...

Hi havia qui deia que es veia des de l'espai, però em suposo que era un bluf. Enhorabona pel post!

llextirem-58 ha dit...

Ei, molt interessant! I molt impactant.
Això que es veu a la segona foto, enmig de xapes de Xibeca, és un esquelet d'ocell? De quantes tones de merda estem parlant, exactament???
Mareta, hem acabat crean un nou monstre marí: el nou Kraken fet a base d'envasos de iogurts que estimulen la flora intestinal i de pots de lleixiu del futur!
Alguna cosa definitivament no rutlla com hauria de rutllar.

napbuf ha dit...

Gràcies 23. És interessant l'article, sobre tot el cicle de reciclatge del plàstic: "at least it's a form of recycling--garbage gets thrown out, fish eat garbage, we eat fish, we shit out fish/plastic". :-D Em recorda una estada en una illa al mig del llac Ionannina a l'Epir (Grècia). Un dels llacs més contaminats d'Europa i on, majoritàriament, el turisme d'interior anava a atipar-se de peix autòcton. Els restaurants tenien peixeres, a vessar de peix, una imatge gens agradable als ulls que més aviat feia decantar-te per una bona moussaka.