13.9.11

Campanyes improbables VII: El iogurt més agre

Aquesta setmana sembla que hagin desaparegut la crisi i les altres històries que acostumen a ocupar les planes dels diaris. És l'única cosa de la qual es parla aquests dies i, com és lògic, a la porta del jutjat no hi cabia ni una agulla. Càmeres, micròfons i telèfons mòbils suspesos per sobre dels caps, preparats pel moment en què l'acusada farà acte de presència.

Corre una remor entre els reporters: esperaven que en qualsevol moment s'aturés un cotxe i en baixés la Rita Casadevall, i resulta que arriba caminant pel carrer de baix, acompanyada del seu joveníssim fillol, acabat de llicenciar-se i que li durà la defensa. Duu un vestit de quadres blancs i salmó i un mocador gran de color cru amb el qual es tapa les espatlles rodones. Duu un bolset rebregat i una capsa de cartró.

En arribar al peu de les escales, es toca ràpidament els cabells, destapa la capsa i ofereix tot de galetes als representants dels mitjans. "Deveu estar afamats, aquí esperant", diu ella somrient, i després d'uns instants de vacil·lació entre els professionals ("fora vergonyes, que les he fetes jo!", els anima), les galetes es fan fonedisses. Esquiva l'allau preguntes i entra al jutjat estirada pel braç del seu fillol, que, a l'estil adolescent, encara s'avergonyeix de com es comporta la seva tieta.

A la sala l'esperen el jutge i l'acusació, una corrua d'advocats encorbatats amb la mirada perduda, semblant a un equip de futbol a punt de viatjar per jugar un partit internacional.

La Rita Casadevall declara el mateix que ja ha dit a tot arreu: que fa iogurts des que va entrar a treballar a l'escola bressol La Cucafera, farà quinze anys, i que mai (tret del primer iogurt), no ha comprat iogurts.

-Recorda quin va ser el primer iogurt que va fer servir? -, demana un advocat de l'acusació.
-I tant, era un Nanone natural, d'aquells de vidre, que són més bons...- respon la Rita. - Encara tinc el pot, que hi guardo pinyons.

L'advocat mostra una calculadora de botons grans.

-Això vol dir que, un iogurt diari per una mitjana de 30 nens durant 15 anys fa, pel cap baix- tecleja enèrgicament i ensenya el resultat a la sala-, uns 90.000 iogurts.

-Renoi, en podríem omplir ben bé un piscina, eh?-, riu la Rita i li clava un cop de colze al seu fillol.

L'advocat, amb la mirada plena de censura, continua:

-Vostè en sap res, dels drets d'autor, de la propietat industrial? Sap que el bacteri amb el qual fa els seus iogurts és patentat i propietat dels nostres laboratoris, i que ningú més no el pot fer servir? Està treient profit copiant il·legalment una obra nostra!

-Vés si han de saber aquests animalons qui és el seu amo!-, diu la Rita arrufant el nas.

A fora, els periodistes s'espolsen les engrunes de galeta de la camisa i s'inspeccionen ràpidament les genives amb la llengua abans d'entrar en connexió directa amb els seus estudis, on es debat si la Rita és culpable o estem davant d'una heroïna domèstica poc ortodoxa. Ressonen els termes "lactobacil", "top manta", "el bitxet", "Ramoncín" i "el cànon de la iogurtera". Com diu el tòpic: la polèmica està servida.
20.8.11

Des de Vallvidrera

Aquí dalt tens on perdre la vista. Des d'aquí dalt, sembla que sigui la massa verda la que envaeix la ciutat, un joc de casetes blanc i marró no gaire diferent del que es veu des del Likabitos. Barcelona i Atenes cremen sota el sol mediterrani i tot s'esvaeix i perd el color.

Escric des de Vallvidrera i no de Vallvidrera. La mirada s'esté, s'escampa i es perd. No paro gaire atenció al que em rodeja, al que tinc a la vora (la gent, els edificis, els cotxes cars) però només em passa al principi, com els primers dies a Dublin en els que només veiem els aparadors i la publicitat agressiva. Aquells de nosaltres que vivim enclotats tenim la mirada miop. Quan ens l'obren de bat a bat, som incapaços de veure allò que és proper.

Estic al fons d'un bar just on els finestrals s'obren a la panoràmica de la ciutat. Uns homes en una taula a la vora juguen al dominó i discuteixen. Veig volar pardals, falciots i tudons a l'altra banda del vidre. L'aire és fred per ser juliol i els núvols corren cap a una altra banda. Tot és costerut dalt de la carena, els carrers són sinuosos i els autobusos s'han fet diminuts. És com una illa dalt de la muntanya, on el mar és la verdor que l'envolta. La ciutat és monòtona, amb tot de carrers foscos que fendeixen la blancor. Montjuïc és un turonet insignificant que sobresurt lleugerament com una inflamació. Més enllà s'estén el mar, el blau, les esculleres, els petroliers i el límit arrodonit de tota visió.

Surto del bar. A l'altra banda, el restaurant Can Trampa i un supermercat escorten la carretera. Més enllà hi ha el mercat de tota la vida que ara em sembla massa envellit. Potser és l'aparença que fan tots els edificis antics i atrotinats quan no hi corre la vida i els llums estan apagats. Torno a l'estació del funicular i allà una família de gitanos francesos em pregunten on està el conductor. Els hi contesto que al bar, fent unes canyes.
25.7.11

Música d'aquí contra música d'allà


La revista Rolling Stone va demanar fa uns mesos a Marianne Ax, presidenta de la Asociación de Profesores de Canto de España, que puntués el treball d'alguns cantants de l'indie espanyol. El resultat va ser de suspens global, salvant-se només el cantant de Vetusta Morla, i les pitjors notes van ser per Los Punsetes, Christina Rosenvinge i La Bien Querida. Desprès que partidaris i detractors de l'indie "patrio" es tirèssin els trastos al cap defensant posicions generalment viscerals i poc meditades, avui he trobat a un blog musical una resposta bastant elaborada a aquella ocurrència, que jo crec que els editors van prendre's més com una broma provocativa que un sincer intent de jutjar aquestes veus. Estic d'acord amb el senyor Jesús Miguel en que per fer pop no cal cantar bé des d'un punt de vista acadèmic (vocalització, afinació, potència, projecció...) i que solen ser més importants altres aspectes (interpretació, intensitat, personalitat), i jo afegiria que alguns gèneres de pop que tiren cap a l'experimentació no poden encorsetar-se amb paràmetres acadèmics; en resum, la balança emoció/tècnica es decanta en favor de la primera. Ell posa l'exemple de Bob Dylan, i podriem dir d'altres com Sex Pistols, Joy Division, Sonic Youth, o l'exemple que us vingui al cap, on una tècnica academicista es cruspiria l'essència mateixa de les composicions.

Fins aquí estem d'acord. Però el gran problema de l'indie espanyol actual és que les seves veus tampoc transmeten res.No hi ha emoció, no trobo res. Absolutament plans. No és tan sols la veu, en general les cançons són dolentes i les lletres fan vergonya. A d'altres latituds l'indie és respectat i justament valorat. Aquí, com diu un comentarista, es fa tonti-pop. Però suposo que aquests és un problema general i bastant antic, no només d' ara i d'un génere. Aquí la música popular sempre ha estat un desastre (amb algunes dignes excepcions), almenys en comparació amb els anglosaxons, on el pop/rock/electro/elquevulguivosté està tan present a la cultura popular que el nivell de qualsevol banda d'aficionats és digne. Serà una questió de presència als medis, a la consciència col.lectiva, tradició, número de joves practicant. Però no podem jutjar el pop/rock com les havaneres o la jota: tot i començar a UK/USA, l'impacte del pop/rock és global, centenars de milers de persones el senten com a propi, associen periodes de les seves vides a determinades cançons, ploren, s'emocionen, entren en eufòria. Es compren instruments i assajen. En resum, la música d'allà ja és també, en bona mesura, la música d'aquí. D'acord, amb les peculiaritats de cada lloc, que en qualsevol cas no farien sino afegir interés i singularitat al producte final. Però, igual que al Brasil van sorgir fusions interessantíssimes com els psicodèlics Os Mutantes, encara espero una banda andalussa que fusioni flamenc i rock amb resultats similars, per posar un exemple. Per què els músics d'aquí pal.lideixen en comparació?

En quant al pop català actual, el mateix autor va escriure un altre article on va presentar sobre un mapa els grups actuals, que es col·loquen segons les seves afinitats a les quatre coordenades que marquen uns clàssics: Serrat, Comelade, Pla i Sisa. Una idea curiosa, els hi donarè una oportunitat a molts dels que no conec. Però no sóc gaire optimista.
13.7.11

Campanyes improbables VI: "LA CONTRA"


"Hable con su pene y conectará con la conciencia universal"


Hans Birken, 42 años, licenciado en psicología, fundador de la Terapia Onanista Unificadora (TOU). "Estoy casado y tengo dos hijos preciosos. El mayor ya empieza a masturbarse, cosa que me llena de orgullo. No creo en los mesías políticos ni religiosos. Creo que existe una voz universal, hay que fomentar el silencio para oírla."

Hans Birken es un tipo que desprende optimismo. Me recibe, vestido con ropas anchas, sentado con las piernas en la postura del loto ("hay que darle espacio vital", dice). Afirma que Onán, el personaje bíblico, era un incomprendido.

De joven me dedicaba a tiempo completo al sexo y al tenis profesional. Era muy competitivo, sólo me interesaba acumular triunfos en la cama y en la cancha. Por eso mis relaciones siempre eran muy superficiales. A los 26 años, al acabar un entreno una de las máquinas lanzapelotas se volvió loca justo cuando pasaba por delante, y me lanzó una ráfaga de pelotas a toda velocidad contra mi entrepierna...

¡Uf! Cuesta imaginarse el dolor...

Los médicos aseguraron que había quedado totalmente impotente, que nunca volvería a tener una erección.

Le dieron por castrado, vaya...

Estaba hundido. Un día, medio delirando y a modo de despedida, me puse a hablar con mi pene. Y entonces sucedió algo asombroso...

No me diga: ¿le contestó?

Sí, por así decirlo: noté un leve movimiento. Desde entonces, cada día conectaba con él, entablábamos un diálogo. Entendí sus quejas y las asumí, yo le hablé de las mías y nos sinceramos...

¿Se reconciliaron?

Sí, y al cabo de un tiempo tuve la primera erección.

Milagros de la comunicación.

Descubrí que el pene no es egoísta, según dice el prejuicio freudiano, sino que tiene una necesidad imperiosa de dar y compartir energía y amor.

Y fue así como desarrolló la Terapia Onanista Unificadora.

Sí, la masturbación, lejos de ser una actividad solitaria y antisocial, se me apareció como una manera de entrar en comunión con el mundo y con nuestro centro. ¡La eyaculación es un regalo al cosmos!

Quién lo diría, que fuera un acto tan generoso...

Cuando nos masturbamos, perdemos conciencia de nosotros mismos, de nuestro ego, somos más presentes y reales. En español ustedes hablan de "matarse a pajas". Me parece una bonita imagen, la muerte del ego en favor de nuestra disolución en un todo con el universo... Hable con su pene y conectará con la conciencia universal.

Lo haré. ¿Qué buscan las personas que acuden a usted?

Inicialmente vienen por problemas concretos, disfución eréctil y demás. Estan hartos de tomar pastillas y de que los médicos les suelten discursos paternalistas. Luego descubren el lado trascendental. Hoy, la Terapia Onanista Unificadora ayuda a muchas personas en todo el mundo a localizar su centro, a hablar con él y encontrar en él energía y respuestas.

¿Tiene mujeres entre sus pacientes?

Por supuesto, aunque en menor número, porque la mujer es más consciente de su centro. (¿Qué poder más grande hay que el de engendrar una nueva vida desde ese centro?). Tengo pacientes a las que les cuesta conectar con ese sentimiento materno universal. Yo les ayudo...

¿..? ¿Cómo, exactamente?

Ja, ja, no me malinterprete. En la Terapia Onanista Unificadora fomentamos la relación solitaria, no el intercambio sexual en pareja. Es generoso y sin finalidad, por lo que el diálogo con la conciencia universal se vuelve más íntimo.

...
31.3.11

Quan la mida sí que importava

Abans de res, la font: Sentado en la trébede

A l'alta edat mitjana, el divorci era força freqüent, al contrari del que ens pugui semblar avui dia. De fet, Alfons X el savi (ves quina cosa) va ser un dels que més van legislar sobre el divorci, incloent entre les causes admeses de divorci la mida del membre viril:

"Se debe mirar si son semejantes o iguales aquellos miembros que son menester para engendrar, y si comprobaren que el primer marido no lo tiene mucho mayor que el segundo, entonces la deben tornar al primero, pero si se entendieren que el primer marido tuviera un miembro tan grande que de ninguna manera pudiere conocerla carnalmente, sin gran peligro para ella, aunque se hubiere quedado con él, no la deben separar de su segundo marido porque parece claro que el obstáculo que había entre ella y el primer marido duraría siempre."

És a dir, que la dona podia sol·licitar un divorci si el marit la tenia petita i volia canviar-lo per un home que la tingués més gran (el que ja no em queda tan clar és: com sabia ella que aquell la tenia més gran?) o també si el seu home tenia un membre tipus mandingo que li fes mal de tan gran com era.

He probat una recerca sobre alguna legislació sobre la mida de les mames però ha estat infructuosa.

Puta discriminació positiva!
30.3.11

El "pequeño" Lu Hao


El 'pequeño' Lu Hao no puede ir a la guardería porque su tamaño le convierte en un peligro para los demás niños

Apenas tiene tres años y pesa ya 60 kilos. El formidable apetito de Lu Hao ha convertido a este bebé chino en un monstruo de la naturaleza, capaz de echarse al coleto tres platos grandes de arroz y costillas de una sentada. Sus padres se ven incapaces de reducirle las raciones, porque cada vez que lo hacen se agarra unas rabietas tan colosales como él, aunque los médicos del hospital infantil de Guandong les han advertido de que su sobrepeso le hacen el candidato ideal a sufrir problemas coronarios. Además, el niño no puede ir a la guardería, porque su tamaño le convierte en un peligro para los demás niños. La obesidad es un fenómeno nuevo en China, pero también creciente: más de 60 millones sufren sobrepeso.

16.3.11

Herois


Escric això quan me n'entero que a França ja hi ha qui diu que l'accident nuclear de Fukushima ha arribat al nivell 7 (igualant a Txernòbil). Van ser els primers a dir que era un nivell 6 i tot i semblar exagerat, avui dia ningú ho dubta. Tant de bo ara s'equivoquin.

Una de les històries reals més impressionants que mai he conegut és la dels liquidadors de Txernòbil, una sèrie de persones que, sabent on anaven o no (i amb això no em refereixo només a una central nuclear en estat catastròfic, si no a la seva pròpia i ineludible mort), van portar a terme una sèrie d'acciones a Txernòbil que van minimitzar la catàstrofe, sacrificant doncs les seves vides a favor de les vides dels demés.

L'únic reportatge bo que li he vist fer a Iker Jiménez tracta d'aquest mateix tema:

La noche del fin del mundo

A Fukushima quedaven ahir cinquanta dels 800 treballadors, entre tècnics, enginyers i operaris. Els nivells de radiació emesos fins ahir faran que tots morin en un breu període de temps (en el cas dels treballadors de Txernòbil, el plaç va ser d'un mes) o bé desenvolupin modalitats oncològiques a mig plaç. El valor d'aquesta gent, ara mateix, és incalculable. Segurament moriran tots, però estan fent tot el possible per tal d'evitar que la catàstrofe passi a majors.

A Txernòbil hi va haver tres herois que van baixar a la piscina sota el reactor per buidar-la, sabedors de que d'aquella no en sortiria ni un amb vida, evitant així una explosió les conseqüències de la qual no tenim collons a imaginar,. Ara mateix a Fukushima hi ha gent sacrificant-se de la mateixa manera, que saben que moriran però no ho faran abans d'haver fet tot el possible per disminuïr els danys.

Ells sí que són herois.
23.2.11

Espècies de més enllà

Un dels sisemes hídrics que més m’apassiona de Catalunya és el riu Ebre des de Mequinensa fins a la seva desembocadura. Un dels principals culpables és el director Marc Recha que, després de deleitar-me amb la pel•lícula “Dies d’agost”, s’han convertit, tant ell com la pel•lícula, part dels meus referents i habitualment citats en les converses. La pel•lícula / documental està ambientada al pantà de Riba-Roja. L’escenari és impressionant, no només pel paisatge fluvial verge i inhòspit que sembla més part de la selva amazònica que de Catalunya, sinó també per l’atmosfera històrica on encara es respira els aires d’una batalla, d’un gran patiment i d’una gran pèrdua. El film aborda, entre altres temes, la presència del silur al pantà. El Marc Recha dibuixa el silur com un monstre que vagareja pel fons de les aigües, una sombra que et segueix i de la qual pots sentir la seva obscura i amenaçadora presència. A mi, m’és difícil mirar el riu amb els mateixos ulls o ficar-hi un peu.


El silur o peix gat (Silurus glanis) és una espècie provinent dels rius de l’Europa Central com el Danubi i el Volga. Aquesta espècie va arribar al riu Segre al 1974 de les mans de Roland Lowkorsky, un biòleg alemany que va tenir la genial idea d’introduir-hi 32 alevins, i que “ignorava” que el sílur pogués viure fins a 80 anys i assolir fins a 5 m de llargària total i 300 kg de pes. Per sort, encara no s’han trobat aquests monstres a Catalunya i els exemplars pescats ronden els 2,5 m i els 100 kg de pes. Aquest animal no solament competeix amb les espècies endèmiques pel menjar, sinó que també s’alimenta d’elles. Es considera més un rapinyarie que no pas depredador, alimentant-se de tot el que pot entrar per la seva enorme boca desde crustacis, peixos, rèptils, ocells i fins hi tot d’algun gos innocent que juga per la riba (i no és broma). Per si no fos prou, té una capacitat de reproducció molt gran: cada femella produeix entre 130.000 i 450.000 ous dipositats en un forat sota l’espessa vegetació i vigilats pel mascle (a veure qui s’hi acosta!). Per tant, el silur suposa un veritable amenaça ecològica per les espècies autòctones dels nostres rius. Avui dia ja s’han detectat exemplars de silurs al pantà de la Baells, de Sau i de Susqueda introduïts il•legalment per la pesca esportiva.
Però el silur no és la única espècie invasora. Els sistemes fluvials són fàcilment colonitzats per noves espècies que, gràcies a un mitjà de transport tan eficaç com l’aigua, es poden propagar ràpidament per tota una conca. A Catalunya hi trobem també, entre d’altres:

- el cranc de riu americà (Procambarus carkii). Aquest cranc va ser inroduït per tal de compensar la davallada del cranc de riu autòcton molt sensible a la contaminació. El desenllaç és que ha acabat amb el que quedava de l’espècie autòctona. A més a més es dedica a minar el terreny de les vores del riu i canals amb forats perjudicant els camps d’arrós del delta i a nodrir-se dels brots tendres.

- El musclo zebrat (Dreissena polymorpha) és un mol•lusc molt petit i sense depredadors que es reprodueix molt fàcilment en aigües temperades. Prové del Mar Caspi, del Mar d’Aral o del Mar Negre. A l’embassament de Riba-Roja s’ha detectat en una densitat de 40.000 individus per metre quadrat. Aquesta espècie és fàcilment propagable mitjançant les embarcacions i es troba desde la desembocadura fins al pantà de Riba-Roja, amenaçant d’enfilar-se riu amunt.

- El caragol poma (Pomacea insularum) es tracta d’un caragol d’aigua dolça provinent de l’Amèrica del Sud que li encanten els brots tendres d’arrós i que probablement ha arribat al medi a partir dels aquaris.
(imatge de les espècie invasores diari Punt)

Altres enllaços sobre el tema:
Tesi sobre el silur a Catalunya de Joaquim Carol
Article al Mon verd
Thalassa sobre espècies invasores al Delta de l'Ebre
Projecte rius
19.2.11

Detroit

A començaments del segle XX, la indústria automobilística va situar en Detroit la seva capital mundial, de la mà de Henry Ford. La ciutat va florir i, paral.lelament, va créixer estrepitosament. El 1880 comptava amb 116.340 habitants, que vint anys després eren ja 285.704. El 1920, 993.678 persones vivien a Detroit. El punt àlgid va arribar el 1950, quan gairebé dos milions de persones vivien a la ciutat del motor.

Els gratacels al centre i els barris de la perifèria on cases amb jardí oferien la realització del somni americà convivien en una ciutat on tothom tenia oportunitats i la decadència era inimaginable.

Quina poca imaginació.


En pocs anys la indústria automobilística va emigrar a l'extrarradi, la classe alta blanca va segregar tot el que va poder a la classe baixa negra i això va provocar una revolta racial amb 43 morts, 467 ferits, 7.200 arrestos i més de 2.000 edificis destruïts. Abans sí que sabien divertir-se.

Per dir-ho d'una forma ràpida i resumida: Detroit va deixar de molar. De fet va passar a ser un lloc indesitjable per la burgesia blanca: molts negres i que a més a més... lluiten pels seus drets! Era més del que podien suportar. Van fotre el camp, clar, i la ciutat es va ressentir. Avui dia, la població de la ciutat és de 910.000 persones aproximadament, menys de la meitat que tenia el 1950. La crisi del petroli va afectar i molt a la ciutat, i si li sumem un gravíssim problema amb les drogues com l'heroïna o el crack, pinta força negre, però si de pas diem que la paraula que més apareix en els programes electorals desde 1960 és "Renaissance" doncs ja tenim el quadre complet. Fins i tot van fer un Renaissance Center cap a finals dels 70, un conjunt de set gratacels que per cert està molt txulo.

Tot això no és més que la introducció lamentable a un enllaç que vinc a penjar, i és una serie de fotografies de Detroit. Com imaginareu, una ciutat que ha passat de tenir 1.900.000 habitants a tenir-ne 900.000 ha deixat molts edificis buits, i escenes més pròpies d'una pel.lícula post-nuclear que d'una ciutat actual nord-americana.

Us deixo el link:

http://www.marchandmeffre.com/index.html
27.1.11

Amor de tertúlia



En Josep Maria va conèixer la Margarida en una tertúlia radiofònica. Era inevitable, tard o d’hora havia de passar, perquè tots dos havien esdevingut especialistes mediàtics que desfilaven d’una ràdio a una altra, ell com a analista polític i ella com a sociòloga, si bé en realitat de professió l’un era periodista i l’altra pedagoga. Ell parlava davant del micròfon com si tot just hagués acabat de dinar, tot esbufegant i fent interrupcions per suprimir constant revingudes. Ella parlava amb una veu aspra i de freqüències mitges, cortesia del paquet i mig de tabac diari.


Els dos tenien en comú una perspicàcia ben esmolada, amb la qual identificaven els indicis més subtils i les tendències més amagades de qualsevol fet d’actualitat. Aconseguien atraure l'atenció cap a aspectes més foscos dels moviments polítics i financers, despertaven entusiasme entre els oïdors pel seu fi olfacte i la capacitat de trobar explicacions a tot i construir-les amb versemblança.


El cert és que el primer encontre va ser brusc. Compartien tertúlia de bon matí i xerraven sobre les eleccions primàries d’un partit polític del país, quan la Margarida va apuntar una intenció oculta que semblava justificar la postulació d’un candidat aparentment gris i mediocre. En Josep Maria la va contradir ràpidament i la conversa es va escalfar fins al punt que el moderador va haver de fer passar a publicitat i cridar-los a capítol.


En sortir de la ràdio, en Josep Maria intentava buscar la raó per la qual havia contraatacat amb tanta fúria els arguments de la Margarida. Se sentia ridícul i no en trobava l’explicació, fins que va haver d’admetre que havia sentit una certa gelosia pel fet que ella hagués apuntat una possibilitat tan ben argumentada per la qual el partit afavoria aquell candidat. Era una idea digna d’ell. Serrant fort les dents, va haver d’admetre l’enveja que sentia per la seva contertuliana. Aquell incident no es va repetir, i en Josep Maria i la Margarida es van anar trobant regularment a les tertúlies.


Al cap d’un temps, els va haver de tocar cobrir les eleccions generals com a "experts opinadors", i tots dos van acabar compartint paret mitgera a l’hotel de Madrid. Allà van tenir hores i hores per xerrar de política, economia, sociologia, mitjans... La nit abans de les eleccions, després d’un sopar amb altres vedettes de les ones, engrescats en una mena de competició intel·lectual, intercanviaven arguments amb una rapidesa i lucidesa que arribava a marejar. I sense aturar-se cap dels dos a analitzar el fet, l’endemà es llevaven junts al llit.


Després d’aquella primera nit va venir-ne una segona, i així fins que al cap de quatre dies comptats en Josep Maria pràcticament ja estava instal·lat al pis de la Margarida. Una intensa vida social afegia varietat i excitació a la seva relació, tot i que els restava temps per estar sols. Encara quedava tot per parlar.


Al cap d’uns mesos, en una escapada de cap de setmana a una casa rural, en Josep Maria i la Margarida van parlar sobre què en pensava l’un de l’altre, o més ben dit, van provar d'iniciar una conversa que fins aleshores encara no s’havia produït. La Margarida, abandonant momentàniament una relectura de Hanna Arendt, va deixar anar:


- "Puc fer una prèvia?"


Era la manera que tenien d'introduir un tema nou i no previst, tot imitant les tertúlies que sovintejaven. Lentament, mesurant les paraules, va demanar què en pensava ell, “del nostre context”. Ell, aixecant els ulls de les pàgines del llibre de George Steiner (que també estava rellegint), es va quedar en blanc. Aquell torrent verborreic que compartien quan xerraven s'havia fos. Vacil·lacions i silencis llargs que es tallaven amb un “vull dir” vacu o un “és que” impotent, imatges i metàfores pobres, vagues... Era clar que hi havia un sentiment entre els dos, però la poca traça amb què provaven d‘articular-ne una declaració semblava més pròpia de dos preadolescents. Si algú hagués vist l’escena no tindria del tot clar si el que passava era que no sabien explicar-se o que no sabien què sentien.


Allò va durar uns instants, perquè tot d'una van reprendre el fil discursiu que tan bons resultats els donava en públic. Van riure's de la situació i van apuntar que potser s’estaven pressionant perquè, cita textual, "l'altre manifestés el seu full de ruta". Van acordar, doncs, "respectar el tempo de l’altre" (sic) i, un cop alleujats de la càrrega i en el terreny neutre de les idees, van teoritzar sobre les diferents necessitats o expectatives que pot tenir cada persona a l‘hora de verbalitzar o escoltar l’expressió dels sentiments, i sobre "la probable asimetria existent en totes les relacions". "Una asimetria sincrònica o diacrònica en el temps de la relació?" Mentre encetaven un deliciós debat teòric, aquella nit van constatar que una certa impersonalitat en la relació no els perjudicava, sinó que fins i tot feia la relació diferent i estimulant. Potser encara quedaven residus de l’antagonisme de les primers tertúlies en què van coincidir, potser se sentien un xic mancats a l’hora d’ensenyar-se les cartes. Aquella sensació d'incompetència a l'hora d'expressar-se era insuportablement estranya, per la qual cosa les qüestions personals van començar a prendre de forma natural un caire impersonal i hipotètic. L'anàlisi teòric eren les aigües càlides i dolces on podien nedar sense límit.


El sexe, que aleshores ja tenia un aire de tràmit, va començar a declinar, però les converses, entre revingudes gàstriques d'ell i alenades halitoses d'ella, eren una delícia que paladejaven amb delit. Presentacions de llibres, simposis, xerrades, tertúlies... Cada dia hi havia alguna cosa a fer. Al matí fullejaven àvidament els diaris, al vespre debatien animadament les notícies i inserien notes sobre el manteniment de la llar sense variar gaire el to, el cap de setmana rastrejaven cartes de vins i menús degustació, i anar fent.


Fins que un dia va arribar el fatídic moment. La Margarida ja no podia més, feia temps que ho covava. Es va armar de valor i, amb el cor a la mà, oferint el coll davant de qui podria esdevenir el seu botxí, amb els ulls plens de llàgrimes, es va sincerar:


- Puc fer una prèvia? Hauríem d'analitzar la nostra cojuntura...


- Hi estic d'acord, però voldria afegir una puntualització. Primer caldria que ho emmarquéssim en un context idiosincràtic...