27.1.11

Amor de tertúlia



En Josep Maria va conèixer la Margarida en una tertúlia radiofònica. Era inevitable, tard o d’hora havia de passar, perquè tots dos havien esdevingut especialistes mediàtics que desfilaven d’una ràdio a una altra, ell com a analista polític i ella com a sociòloga, si bé en realitat de professió l’un era periodista i l’altra pedagoga. Ell parlava davant del micròfon com si tot just hagués acabat de dinar, tot esbufegant i fent interrupcions per suprimir constant revingudes. Ella parlava amb una veu aspra i de freqüències mitges, cortesia del paquet i mig de tabac diari.


Els dos tenien en comú una perspicàcia ben esmolada, amb la qual identificaven els indicis més subtils i les tendències més amagades de qualsevol fet d’actualitat. Aconseguien atraure l'atenció cap a aspectes més foscos dels moviments polítics i financers, despertaven entusiasme entre els oïdors pel seu fi olfacte i la capacitat de trobar explicacions a tot i construir-les amb versemblança.


El cert és que el primer encontre va ser brusc. Compartien tertúlia de bon matí i xerraven sobre les eleccions primàries d’un partit polític del país, quan la Margarida va apuntar una intenció oculta que semblava justificar la postulació d’un candidat aparentment gris i mediocre. En Josep Maria la va contradir ràpidament i la conversa es va escalfar fins al punt que el moderador va haver de fer passar a publicitat i cridar-los a capítol.


En sortir de la ràdio, en Josep Maria intentava buscar la raó per la qual havia contraatacat amb tanta fúria els arguments de la Margarida. Se sentia ridícul i no en trobava l’explicació, fins que va haver d’admetre que havia sentit una certa gelosia pel fet que ella hagués apuntat una possibilitat tan ben argumentada per la qual el partit afavoria aquell candidat. Era una idea digna d’ell. Serrant fort les dents, va haver d’admetre l’enveja que sentia per la seva contertuliana. Aquell incident no es va repetir, i en Josep Maria i la Margarida es van anar trobant regularment a les tertúlies.


Al cap d’un temps, els va haver de tocar cobrir les eleccions generals com a "experts opinadors", i tots dos van acabar compartint paret mitgera a l’hotel de Madrid. Allà van tenir hores i hores per xerrar de política, economia, sociologia, mitjans... La nit abans de les eleccions, després d’un sopar amb altres vedettes de les ones, engrescats en una mena de competició intel·lectual, intercanviaven arguments amb una rapidesa i lucidesa que arribava a marejar. I sense aturar-se cap dels dos a analitzar el fet, l’endemà es llevaven junts al llit.


Després d’aquella primera nit va venir-ne una segona, i així fins que al cap de quatre dies comptats en Josep Maria pràcticament ja estava instal·lat al pis de la Margarida. Una intensa vida social afegia varietat i excitació a la seva relació, tot i que els restava temps per estar sols. Encara quedava tot per parlar.


Al cap d’uns mesos, en una escapada de cap de setmana a una casa rural, en Josep Maria i la Margarida van parlar sobre què en pensava l’un de l’altre, o més ben dit, van provar d'iniciar una conversa que fins aleshores encara no s’havia produït. La Margarida, abandonant momentàniament una relectura de Hanna Arendt, va deixar anar:


- "Puc fer una prèvia?"


Era la manera que tenien d'introduir un tema nou i no previst, tot imitant les tertúlies que sovintejaven. Lentament, mesurant les paraules, va demanar què en pensava ell, “del nostre context”. Ell, aixecant els ulls de les pàgines del llibre de George Steiner (que també estava rellegint), es va quedar en blanc. Aquell torrent verborreic que compartien quan xerraven s'havia fos. Vacil·lacions i silencis llargs que es tallaven amb un “vull dir” vacu o un “és que” impotent, imatges i metàfores pobres, vagues... Era clar que hi havia un sentiment entre els dos, però la poca traça amb què provaven d‘articular-ne una declaració semblava més pròpia de dos preadolescents. Si algú hagués vist l’escena no tindria del tot clar si el que passava era que no sabien explicar-se o que no sabien què sentien.


Allò va durar uns instants, perquè tot d'una van reprendre el fil discursiu que tan bons resultats els donava en públic. Van riure's de la situació i van apuntar que potser s’estaven pressionant perquè, cita textual, "l'altre manifestés el seu full de ruta". Van acordar, doncs, "respectar el tempo de l’altre" (sic) i, un cop alleujats de la càrrega i en el terreny neutre de les idees, van teoritzar sobre les diferents necessitats o expectatives que pot tenir cada persona a l‘hora de verbalitzar o escoltar l’expressió dels sentiments, i sobre "la probable asimetria existent en totes les relacions". "Una asimetria sincrònica o diacrònica en el temps de la relació?" Mentre encetaven un deliciós debat teòric, aquella nit van constatar que una certa impersonalitat en la relació no els perjudicava, sinó que fins i tot feia la relació diferent i estimulant. Potser encara quedaven residus de l’antagonisme de les primers tertúlies en què van coincidir, potser se sentien un xic mancats a l’hora d’ensenyar-se les cartes. Aquella sensació d'incompetència a l'hora d'expressar-se era insuportablement estranya, per la qual cosa les qüestions personals van començar a prendre de forma natural un caire impersonal i hipotètic. L'anàlisi teòric eren les aigües càlides i dolces on podien nedar sense límit.


El sexe, que aleshores ja tenia un aire de tràmit, va començar a declinar, però les converses, entre revingudes gàstriques d'ell i alenades halitoses d'ella, eren una delícia que paladejaven amb delit. Presentacions de llibres, simposis, xerrades, tertúlies... Cada dia hi havia alguna cosa a fer. Al matí fullejaven àvidament els diaris, al vespre debatien animadament les notícies i inserien notes sobre el manteniment de la llar sense variar gaire el to, el cap de setmana rastrejaven cartes de vins i menús degustació, i anar fent.


Fins que un dia va arribar el fatídic moment. La Margarida ja no podia més, feia temps que ho covava. Es va armar de valor i, amb el cor a la mà, oferint el coll davant de qui podria esdevenir el seu botxí, amb els ulls plens de llàgrimes, es va sincerar:


- Puc fer una prèvia? Hauríem d'analitzar la nostra cojuntura...


- Hi estic d'acord, però voldria afegir una puntualització. Primer caldria que ho emmarquéssim en un context idiosincràtic...

2 comentaris:

23 ha dit...

Collons, que gran.

llextirem-58 ha dit...

Clap, clap, clap :)!
Mentre anava llegint em venia al cap la Rahola...(potser perquè no em costa associar-la a un alè pudent)