23.2.11

Espècies de més enllà

Un dels sisemes hídrics que més m’apassiona de Catalunya és el riu Ebre des de Mequinensa fins a la seva desembocadura. Un dels principals culpables és el director Marc Recha que, després de deleitar-me amb la pel•lícula “Dies d’agost”, s’han convertit, tant ell com la pel•lícula, part dels meus referents i habitualment citats en les converses. La pel•lícula / documental està ambientada al pantà de Riba-Roja. L’escenari és impressionant, no només pel paisatge fluvial verge i inhòspit que sembla més part de la selva amazònica que de Catalunya, sinó també per l’atmosfera històrica on encara es respira els aires d’una batalla, d’un gran patiment i d’una gran pèrdua. El film aborda, entre altres temes, la presència del silur al pantà. El Marc Recha dibuixa el silur com un monstre que vagareja pel fons de les aigües, una sombra que et segueix i de la qual pots sentir la seva obscura i amenaçadora presència. A mi, m’és difícil mirar el riu amb els mateixos ulls o ficar-hi un peu.


El silur o peix gat (Silurus glanis) és una espècie provinent dels rius de l’Europa Central com el Danubi i el Volga. Aquesta espècie va arribar al riu Segre al 1974 de les mans de Roland Lowkorsky, un biòleg alemany que va tenir la genial idea d’introduir-hi 32 alevins, i que “ignorava” que el sílur pogués viure fins a 80 anys i assolir fins a 5 m de llargària total i 300 kg de pes. Per sort, encara no s’han trobat aquests monstres a Catalunya i els exemplars pescats ronden els 2,5 m i els 100 kg de pes. Aquest animal no solament competeix amb les espècies endèmiques pel menjar, sinó que també s’alimenta d’elles. Es considera més un rapinyarie que no pas depredador, alimentant-se de tot el que pot entrar per la seva enorme boca desde crustacis, peixos, rèptils, ocells i fins hi tot d’algun gos innocent que juga per la riba (i no és broma). Per si no fos prou, té una capacitat de reproducció molt gran: cada femella produeix entre 130.000 i 450.000 ous dipositats en un forat sota l’espessa vegetació i vigilats pel mascle (a veure qui s’hi acosta!). Per tant, el silur suposa un veritable amenaça ecològica per les espècies autòctones dels nostres rius. Avui dia ja s’han detectat exemplars de silurs al pantà de la Baells, de Sau i de Susqueda introduïts il•legalment per la pesca esportiva.
Però el silur no és la única espècie invasora. Els sistemes fluvials són fàcilment colonitzats per noves espècies que, gràcies a un mitjà de transport tan eficaç com l’aigua, es poden propagar ràpidament per tota una conca. A Catalunya hi trobem també, entre d’altres:

- el cranc de riu americà (Procambarus carkii). Aquest cranc va ser inroduït per tal de compensar la davallada del cranc de riu autòcton molt sensible a la contaminació. El desenllaç és que ha acabat amb el que quedava de l’espècie autòctona. A més a més es dedica a minar el terreny de les vores del riu i canals amb forats perjudicant els camps d’arrós del delta i a nodrir-se dels brots tendres.

- El musclo zebrat (Dreissena polymorpha) és un mol•lusc molt petit i sense depredadors que es reprodueix molt fàcilment en aigües temperades. Prové del Mar Caspi, del Mar d’Aral o del Mar Negre. A l’embassament de Riba-Roja s’ha detectat en una densitat de 40.000 individus per metre quadrat. Aquesta espècie és fàcilment propagable mitjançant les embarcacions i es troba desde la desembocadura fins al pantà de Riba-Roja, amenaçant d’enfilar-se riu amunt.

- El caragol poma (Pomacea insularum) es tracta d’un caragol d’aigua dolça provinent de l’Amèrica del Sud que li encanten els brots tendres d’arrós i que probablement ha arribat al medi a partir dels aquaris.
(imatge de les espècie invasores diari Punt)

Altres enllaços sobre el tema:
Tesi sobre el silur a Catalunya de Joaquim Carol
Article al Mon verd
Thalassa sobre espècies invasores al Delta de l'Ebre
Projecte rius
19.2.11

Detroit

A començaments del segle XX, la indústria automobilística va situar en Detroit la seva capital mundial, de la mà de Henry Ford. La ciutat va florir i, paral.lelament, va créixer estrepitosament. El 1880 comptava amb 116.340 habitants, que vint anys després eren ja 285.704. El 1920, 993.678 persones vivien a Detroit. El punt àlgid va arribar el 1950, quan gairebé dos milions de persones vivien a la ciutat del motor.

Els gratacels al centre i els barris de la perifèria on cases amb jardí oferien la realització del somni americà convivien en una ciutat on tothom tenia oportunitats i la decadència era inimaginable.

Quina poca imaginació.


En pocs anys la indústria automobilística va emigrar a l'extrarradi, la classe alta blanca va segregar tot el que va poder a la classe baixa negra i això va provocar una revolta racial amb 43 morts, 467 ferits, 7.200 arrestos i més de 2.000 edificis destruïts. Abans sí que sabien divertir-se.

Per dir-ho d'una forma ràpida i resumida: Detroit va deixar de molar. De fet va passar a ser un lloc indesitjable per la burgesia blanca: molts negres i que a més a més... lluiten pels seus drets! Era més del que podien suportar. Van fotre el camp, clar, i la ciutat es va ressentir. Avui dia, la població de la ciutat és de 910.000 persones aproximadament, menys de la meitat que tenia el 1950. La crisi del petroli va afectar i molt a la ciutat, i si li sumem un gravíssim problema amb les drogues com l'heroïna o el crack, pinta força negre, però si de pas diem que la paraula que més apareix en els programes electorals desde 1960 és "Renaissance" doncs ja tenim el quadre complet. Fins i tot van fer un Renaissance Center cap a finals dels 70, un conjunt de set gratacels que per cert està molt txulo.

Tot això no és més que la introducció lamentable a un enllaç que vinc a penjar, i és una serie de fotografies de Detroit. Com imaginareu, una ciutat que ha passat de tenir 1.900.000 habitants a tenir-ne 900.000 ha deixat molts edificis buits, i escenes més pròpies d'una pel.lícula post-nuclear que d'una ciutat actual nord-americana.

Us deixo el link:

http://www.marchandmeffre.com/index.html